Secundària Memòria

Tenia a casa dels meus pares un parell de llibres de’n Perich, dels que encara recordo algun aforisme divertit. Fins i tot diria que de vegades crec que la meva manera d’interpretar la vida, a cavall entre el marxisme i el grouchisme encara que de vegades pugui no semblar-ho, té molt a veure amb aquelles lectures que avui, d’enllaç en enllaç he pogut recuperar en obrir el bloc del Marmessor de la ignorància.

La veritat és que la filosofia del Perich, com la que, en general es feia evident a les pàgines de revistes de finals dels 70 i potser principis dels 80, com ara Hermano Lobo o Por Favor va arrelar intel·lectualment en una bona colla de gent, que vam aprendre, a base de somriure i riure, que la vida ja és una cosa prou fotuda com perquè al damunt ens l’haguem de prendre massa seriosament. No sempre seguim els savis consells d’aquells dies, però pensar-hi de tant en tant, va bé i relaxa.
Els qui em coneixen saben que davant d’una situació de desesperació la meva màxima és sempre (la diré en castellà, perquè és així com la vaig llegir per primera vegada):
¿Para qué el suicidio existiendo el homicidio?
Es evident que no la duré a les últimes conseqüències, però pensar-hi, de tant en tant m’ajuda a baixar la pressió.