Secundària Memòria

(Efectes restringits: bloc de l'Antoni Casals i Pascual) antonicasals@mesvilaweb.cat

Les preguntes de l’altre

Quan un pren la decisió, errònia o encertada, d’exposar-se a un hipotètic públic que sempre n’ha tingut una imatge determinada, adquireix el que en el post anterior vaig anomenar categoria de rara avis.
Aquesta categoria comporta, en algun moment, que un mateix no sàpiga ben bé quina de les seves personalitats amb les que viu, o que conviuen en ell, és la pròpia.
Llavors, apareix Sà Carneiro dient allò de Eu nao so eu nem so o outro, per acabar-ho d’adobar.
Perquè un és conscient que no sempre és allò que havia tingut per un mateix, però no acaba ni vol ser exactament un altre.
I és quan un es fa Les preguntes de l’altre, el poema que avui penjo aquí i que és conseqüència directa d’aquest "no saber ben bé com veure’s".

la fotografia és d’Ana Maria Rousso (1000imagens.com)


LES PREGUNTES DE L’ALTRE


És massa lluny el mar, i és pàl·lida la lluna
que just permet no perdre’s quan enfilem els cims
on s’hi ha instal·lat un núvol recobrint els miratges
als quals la vida hi vincla les nostres esperances.
¿Et sentiràs capaç de retornar als silencis
ara que s’han trencat els antics encanteris
pels quals t’era permès ser tu i alhora un altre?
¿Ja sabràs retrobar el punt just d’equilibri
entre l’aurora i l’ombra, on t’has sentit prou còmode?
¿Serà a partir d’avui, que no podràs mirar-te
al mirall on, abans, tant t’hi desconeixies?
Probablement no tens, de moment, les respostes
per a tantes preguntes com no t’has fet encara.
Només una certesa: no saps si ets tu o ets l’altre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.