Presentació conjunta amb la Núria Sagués a Granollers
Dijous a les 8 del vespre presentem a la Biblioteca de Can Pedrals a Granollers el llibre La Xarranca, de la Núria Sagués i Els murs de l’odi. És la segona presentació conjunta i en aquest cas també hi haurà una exposició fotogràfica de’n Narcís Civil acompanyant fragments dels llibres. La presentació anirà a càrrec de l’Israel Clarà, editor i escriptor polifacètic (ho fa en català, castellà i italià) dedicat bàsicament a la poesia, però també a la novel.la.
No vull parlar dels meus poemes, que com més va i més me’ls llegeixo més limitacions i defectes els trobo. Però sí que vull dedicar unes poques línies a La xarranca.
Es tracta d’un relat relativament curt i que es llegeix d’una volada. Una història a mig camí entre una mena de realisme màgic i la prosa poètica, feta per ser llegida en veu baixa. A La xarranca s’hi barreja en una unitat sense fisures la història real i la imaginació, que moltes vegades pren forma de reflexió simple, senzilla. O fins i tot de record. El record, real o imaginat, verídic o ficció, és l’excusa per reflexionar sobre la malaltia, sobre el dolor. Però també sobre l’esperança i la felicitat.
Un dia li vaig dir a la Núria que m’imagino el seu llibre fet guió, potser d’un curt, potser d’una mena de documental en blanc i negre, d’aquells en que les imatges ho diuen tot i només una veu en off ens ajuda, de tant en tant, a contextualitzar l’ació. I sembla que no he estat l’únic que ho ha vist d’aquesta manera.
Un suggeriment, doncs: comproveu-ho.
Es tracta d’un relat relativament curt i que es llegeix d’una volada. Una història a mig camí entre una mena de realisme màgic i la prosa poètica, feta per ser llegida en veu baixa. A La xarranca s’hi barreja en una unitat sense fisures la història real i la imaginació, que moltes vegades pren forma de reflexió simple, senzilla. O fins i tot de record. El record, real o imaginat, verídic o ficció, és l’excusa per reflexionar sobre la malaltia, sobre el dolor. Però també sobre l’esperança i la felicitat.
Un dia li vaig dir a la Núria que m’imagino el seu llibre fet guió, potser d’un curt, potser d’una mena de documental en blanc i negre, d’aquells en que les imatges ho diuen tot i només una veu en off ens ajuda, de tant en tant, a contextualitzar l’ació. I sembla que no he estat l’únic que ho ha vist d’aquesta manera.
Un suggeriment, doncs: comproveu-ho.