Gent pública i declaració de malaltia: reflexionant a partir de Maragall
Cada vegada més els
polítics, els artistes i altra gent que es mouen en l?esfera de la cosa pública,
tendeixen a donar explicacions quan se?ls diagnostica una malaltia, que pot
comprometre la seva presència davant el propi públic.
Ho hem vist fa 48 hores en Maragall, com ho haviem vist temps enrere en
Pere Esteve, o en els mateixos François Miterrand o Adolfo Suarez; i en el món
de la faràndula tenim els exemples de?n Serrat, de l?australiana Kiliye
Minogue, i a nivell esportiu, casos com el del porter de futbol Molina.
En el darrer cas
que hem tingut l?ocasió de viure, el de Maragall i la seva declaració de patir
la malaltia d?Alzheimer, segurament hi conflueixen moltes causes en el fet i
necessitat de posar de manifest la pròpia malaltia. En primer lloc, i ho va explicitar el propi Pasqual Maragall,
sortir al pas de determinats rumors. No és la primera vegada que circulen
rumors sobre l?estat de salut de Maragall. Quan jo feia la meva formació d?especialista
a l?Hospital de Can Ruti, un company, la dona del qual treballava a l?Hospital
del Mar assegurava sense cap mena de dubtes (ni pudor de transgredir el secret
professional) que Maragall, llavors encara alcalde de Barcelona, era cirròtic
(d?origen alcohòlic) i s?anava a posar injeccions de vitamina B al servei d?urgències
del dit hospital. Aquesta etiqueta ha penjat sempre de Maragall, fins el punt
que algun mitjà de la Villa y Corte (tot i que alguns elements més nostrats
tampoc no s?hi ha quedat curts) ho ha utilitzat per a fer-ne mofa..
En segon lloc, i
això és vàlid per a l?expresident però també per a qualsevol altra persona, un
només pot encarar un procés d?aquestes característiques des de la informació i
el coneixement. Sovint les famílies, en un afany de proteccionisme, demanen al
personal sanitari que no informin al pacient ?del que te?. En aquests casos, s?acaba
teixint una teranyina a mig camí entre el silenci i la mentida que aboca molts
pacients al desconcert i la desorientació degut a que veuen que ?no milloren? o
perquè consideren que ?els metges no saben què tinc?. En la meva modesta experiència,
en la major part dels casos en que el pacient sap el que te és més fàcil
afrontar la presa de decisions tant pel que fa a allò que la gent en diu ?deixar
les coses arreglades?, com pel que te a veure amb actituds terapèutiques i de
cures per part del personal sanitari. Perquè si difícil és estar al davant d?una
persona que saps que te una malaltia incurable (sigui un càncer, una demència o
qualsevol altre procés que pugui estar en fase terminal), molt més difícil i
desagradable encara és mentir-li. I, per altra banda, és molt gratificant veure
malalt i família enfrontant-se en comú a la situació.
De vegades un sent
dir ?si tinc alguna cosa dolenta prefereixo no saber-ho?, o el mateix però
expressat en dubte: ?no sé si ho voldria saber?. Després d?unes quantes experiències
personals en aquest sentit, i encara que és cert que hi ha gent que ?no vol
saber? o que per la seva estructura de personalitat, és millor, possiblement ?que
no sàpiguen?, penso que és molt convenient que els malalts estiguin informats
el millor possible del que tenen i, fins i tot, sobre tot en el cas de les
persones relativament joves, del pronòstic i previsions de desenllaç. O
almenys, jo així ho desitjo per a mi mateix.
Per últim, la
declaració d?un personatge públic en relació a l?estar afecte d?algun tipus de
malaltia, com les que he comentat, te un altre valor, que és el de
sensibilitzar la gent sobre determinats processos. Maragall, com abans Serrat,
Carreras, o Esteve, han posat cara a malalties que per a molts o no existien o
eren una línia amb un nom estrany, i sovint difícil de llegir, en un full de
diari o de revista.
Més enllà de les declaracions de solidaritat,
compassió o sentiments que aquests temes puguin generar, i deixant de banda
comentaris desafortunats i de mal gust, que n?hi ha de tots tipus, el valor que cal donar a aquestes notícies és
el de la seva capacitat de remoure consciències i modificar actituds en relació
a moltes malalties. I en aquest sentit, penso que possiblement Pasqual Maragall ha fet un nou servei al país.