Au va, jo també parlaré de’n Pujol!

De tot l’afer aquest del Pujol, personalment, el que fa més mal és la presa de pèl continuada a què hem estat sotmesos els catalanets sobre una suposada ètica de determinats polítics dels que “avui no n’hi ha”. Uns polítics que van governar una “modèlica transició” que cada vegada és més clar que va ser una claudicació que va permetre que allò que des de fa temps es coneix com “les famílies” seguís governant els nostres destins.

Pujol va vendre una imatge de personatge íntegre i incorruptible, dedicat de manera gairebé apostòlica al país. Alguns, encara que no sigui consol, no ens vam refiar mai de la política de botigueta i senyor Esteve que ens va portar al que Pasqual Maragall va fer saltar pels aires el dia que va deixar anar, no sé si de manera inconscient, allò del 3 percent: el famòs “oasi català”. Aquest oasi no era res més que el recer d’interessos que s’han anat descobrint poc a poc (i el que queda!) i que abastaven gairebé la totalitat de la classe política implicada en aquella anomenada Transició.

La connivència que ara sembla gairebé delicitiva entre els que van ser els dos principals partits del país durant trenta anys va permetre que el país el seguíssin manegant en la pràctica personatges que d’una manera o altra ja hi eren abans de la transició.

La diferència entre els oligarques del PP valencià i els nostres governants del postfranquisme és només formal. Zaplana va dir explícitament que ell era en política “per forrar-se”; els altres (la família Pujol, Narcís Serra, Macià Alavedra, Prenafeta… i tutti quanti) ho han fet de manera subtil i sibil·lina i al damunt han portat a un gruix del país a la paranoia de veure conspiracions anticatalanes a tot arreu.

No sé si es pot parlar de decepció per referir-se a la sensació que se’t queda després de la confessió pujoliana. Estic als antípodes de la seva ideologia, no l’he votat mai ni a ell ni al seu partit, ni als diferents partits que al llarg d’aquests anys han governat o permès que governés el seu partit, però m’havia quedat amb aquella imatge d’estadista que ens havien venut. Ara em queda clar que cal fer foc nou. La política no solament no pot permetre que ningú es lucri gràcies a ella sinó que tampoc es pot permetre que la dedicació a ella sigui una excusa per fer o mantenir silenciades activitats tèrboles.

Ara que alguns sectors parlen de “regeneració” caldria fer, com he dit, foc nou, retirar la vella guàrdia d’una vegada per totes i donar veu al carrer, si és que aquest no s’ha quedat mut de la magnitud,  de la immensitat de la presa de pèl a que hem estat sotmesos per part d’una colla de pocavergonyes que al damunt ens fan pagar la misèria de les seves decisionssempre interessades en forma de retallades de sous, de drets, de recursos…

I ara a mi, que ja era independentista l’any 1975, em torna una pregunta que em vaig fer poc abans de l’11 de setembre del 2012, quan l’actual President es va pujar a un carro que mai no havia estat el seu: “malament si aquesta colla s’hi apunten, alguna cosa en pensen treure”. I instintivament em vaig posar la mà a la cartera.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*