Mort, dignitat, respecte…
Amb motiu d’una mort familiar a la que ja feia referència ahir, vaig tenir una breu conversa que m’ha fet reflexionar sobre l’escassa sensibilitat envers la mort als hospitals universitaris. Quan un treballa a “comarques” (encara que sigui Badalona, Santa Coloma o l’Hospitalet) tendeix a pensar que algunes coses pel que fa al tracte a les persones en situació de final de vida o els seus familiars, es tenen molt assumides, gairebé diríem que universalment assumides. Però la realitat ens diu que no ho són tant en aquests megamonstres, orgull aparent del sistema de salut, que són els hospitals universitaris.
Molts hospitals comarcals disposen de protocols d’atenció al final de la vida, orientats a preveure i afrontar el dol familiar, però també a limitar el sofriment que, en molts casos comporta la malaltia que està acabant amb la vida del malalt. Evidentment, l’existència del protocol tradueix sensibilitat pel tema, però també fa ostensible que no tothom la té en aquestes organitzacions i que cal establir línies clares d’actuació que facin que el fet de morir no esdevingui més dolorós del compte.
L’abandó de mesures terapèutiques que no duen enlloc, per exemple, ha de ser una acció raonada, i en la mesura del possible tractada amb la pròpia persona malalta. I després d’això, explicada a la família. Veure com al teu familiar li van treient medicaments (que no li fan cap efecte) sense que te n’expliquin els motius genera una desconfiança en els professionals (i en el sistema, per extensió) que només es pot deixar de veure per part dels responsables de l’atenció sanitària al malalt en la mesura en què la pròpia percepció de la feina no inclou el malalt sinó exclussivament la malaltia; i no incloent el malalt, encara menys el seu entorn immediat, la seva família, que sovint passa hores i hores al seu costat a l’espera d’informacions (bones o dolentes, és igual, només informacions) que massa vegades no arriben i quan ho fan solen ser difícilment intel·ligibles, vagues i desganades.
Però encara pot ser pitjor observar el contrari, cosa que passa també amb una certa freqüència, que sent evident que no hi ha sortida possible, es segueixen instaurant tractaments agressius, medicacions endovenoses, fins i tot intubacions… Haver escrit un testament vital ajuda a evitar algunes situacions especialment desagradables, però si les “autoritats” hospitalàries no expliquen als metges i les infermeres d’aquests hospitals “grans” la importància d’aquest document, ens podem trobar en poc temps, que aquest testament sigui paper mullat, només un full sense sentit als ulls de professionals abocats a praxis defensives i, deixeu-m’ho dir així, per molt tecnificades que estiguin, obscurantistes.
Molts hospitals comarcals disposen de protocols d’atenció al final de la vida, orientats a preveure i afrontar el dol familiar, però també a limitar el sofriment que, en molts casos comporta la malaltia que està acabant amb la vida del malalt. Evidentment, l’existència del protocol tradueix sensibilitat pel tema, però també fa ostensible que no tothom la té en aquestes organitzacions i que cal establir línies clares d’actuació que facin que el fet de morir no esdevingui més dolorós del compte.
L’abandó de mesures terapèutiques que no duen enlloc, per exemple, ha de ser una acció raonada, i en la mesura del possible tractada amb la pròpia persona malalta. I després d’això, explicada a la família. Veure com al teu familiar li van treient medicaments (que no li fan cap efecte) sense que te n’expliquin els motius genera una desconfiança en els professionals (i en el sistema, per extensió) que només es pot deixar de veure per part dels responsables de l’atenció sanitària al malalt en la mesura en què la pròpia percepció de la feina no inclou el malalt sinó exclussivament la malaltia; i no incloent el malalt, encara menys el seu entorn immediat, la seva família, que sovint passa hores i hores al seu costat a l’espera d’informacions (bones o dolentes, és igual, només informacions) que massa vegades no arriben i quan ho fan solen ser difícilment intel·ligibles, vagues i desganades.
Però encara pot ser pitjor observar el contrari, cosa que passa també amb una certa freqüència, que sent evident que no hi ha sortida possible, es segueixen instaurant tractaments agressius, medicacions endovenoses, fins i tot intubacions… Haver escrit un testament vital ajuda a evitar algunes situacions especialment desagradables, però si les “autoritats” hospitalàries no expliquen als metges i les infermeres d’aquests hospitals “grans” la importància d’aquest document, ens podem trobar en poc temps, que aquest testament sigui paper mullat, només un full sense sentit als ulls de professionals abocats a praxis defensives i, deixeu-m’ho dir així, per molt tecnificades que estiguin, obscurantistes.