Lamento que hagi guanyat la dreta
Sóc dels (pocs) que vam anar a votar ahir. Per tant em sento legitimat per lamentar que la dreta sigui majoritària al Parlament Europeu. Alguns diran que el debat entre dreta i esquerra és anacrònic. Potser sí, però normalment això ho diuen gent que vota partits de dreta (o de centre, que vé a ser el mateix). Sóc conscient que cada vegada més el marc de les coses s’estableix a Europa i, per tant, és important (per a mi, és clar) que els que delimitin aquest marc no ho facin amb els interessos de les grans multinacionals i dels grups de pressió neoliberals (o ultraconservadors).
Un tindrà les seves contradiccions, de vegades difícils de portar, li costarà més o menys entendre coses com la venda lliure de medicaments, o l’avortament lliure sense coneixement dels pares als 16 anys i algunes decisions que li semblen més fruit d’un electoralisme puntual dels governants que no d’una decisió raonada en profunditat. Aquest un, o sigui el que això escriu, tampoc no creu que el dilema sigui, en aquest darrer cas, entre aquest avortament lliure i considerar delinqüent qui avorta. En tot cas, un considera que l’avortament s’ha de despenalitzar i que es tracta d’un dilema ètic, no judicial.
Però tot i determinades contradiccions, entenc que només l’esquerra garanteix el progrés social i el no retrocés en aspectes laborals, de llibertats, de medi ambient, de seguretat alimentària i d’altres que la societat europea ha anat construint al llarg de més de cinquanta anys.
Per tant, lamento que hagi guanyat la dreta i que tingui capacitat d’influir en directrius i normatives que establiran el marc de moltes de les lleis de les què es dotaran els estats i, en el nostre cas, les anomenades comunitats autònomes amb més o menys capacitat legislativa.
Dit això, entenc que el personal no hagi anat a votar. Mai no havia vist tanta gent junta dient mentides d’una forma tan descarada i desvergonyida. M’han fet sentir vergonya aliena.
Tot i els meus dubtes, vaig acabar votant i ho vaig fer per ICV. M’alegro per Romeva, un dels pocs eurodiputats que explica amb claredat què fa a Europa. Amb tot, he de reconèixer que vaig tenir a les mans la papereta d’II. I que m’ha sabut greu que no hagi tret un eurodiputat. Aquí també em vaig haver de plantejar una lluita entre la meva coherència personal i la ràbia que em fan la major part dels politics que sembla que hagin competit per veure qui feia quedar més votants a casa.