Rendiments d’una passejada per llibreries de Barcelona (2): Amat i amic, de Carme Guasch

Ja n’hem parlat i d’altres ho han fet millor que jo altres vegades: existeix una mena d’invisibilitat de la poesia femenina, o millor dit escrita per dones, a casa nostra. Aquesta invisibilitat arriba a tots els àmbits del coneixement literari i fa que persones, poetesses com Carme Guasch  hagin passat gairebé desapercebudes.
Aquesta introducció és  només una manera d’alleugerir el pes de la meva ignorància i desconeixement.
He tingut l’ocasió aquests dies de llegir un llibre de sonets apassionadament elegíacs de l’esmentada autora, Amat i Amic (L’escorpí, 1985), sonets en la seva major part dedicats a la figura del company que ha mort.
Amb els anys, estic descobrint en mi mateix una tendència irrefrenable a un augment creixent de l’emotivitat. Vull dir que més d’un poema em va fer venir llàgrimes als ulls. Us en deixo, tot seguit un, que novament m’ha emocionat en rellegir-lo. El poema duu un encapçalament d’uns versos de Rosa Leveroni que fa:

M’endinso en el record
tan dolç i tan punyent com una rosa
que em reposés al cor

la fotografia és de Jovelino Matos Almeida

Et porto amb mi pels carrers i les places
com el qui porta en el pit un estel.
Passa la gent i no sap que m’abraces
amb la teva ombra benigna i fidel.

Et porto amb mi del treball a la pena,
company al vespre, de dia company;
dic el teu nom i el teu nom m’asserena
i qualsevol altre nom m’és estrany.

Visc tant amb tu que la mort em fa viva
-viure i morir, tot de cop, és igual-;
em ressucito amb el plany que m’arriba
i del passat sóc un hoste malalt.

Et porto amb mi, desolada i captiva,
perquè tu em fas tot el bé i tot el mal.

2 pensaments sobre “Rendiments d’una passejada per llibreries de Barcelona (2): Amat i amic, de Carme Guasch

  1. He endegat un blog amb dones-poetes (Tèrbol Atzur)  pel motiu que esmentes, l’oblit generalitzat. I això que moltes, com és el cas de Guasch, han estat relacionades amb cercles literaris, ara em temo que la gent l’acabarà coneixent més per ser ‘la mare dels Soler’.

    Fa un temps em van encarregar una xerrada en un centre de jubilats i com que havia de ser de literatura vaig triar ‘dones i poesia a la literatura catalana’, doncs vaig tenir la gran sorpresa, per dir-ne d’alguna manera, de copsar del tot aquest ‘oblit’: les antologies convencionals n’inclouen dues o tres (Salvà, Arderiu, Marçal, Leveroni i para de comptar), enmig de centenars de senyors, alguns d’ells força mediocres. A les biblioteques que he voltat trobes també tres o quatre llibres de poesia de dones: les mencionades, i, de vegades, Abelló, suposo que allò del premi i alguna de menys coneguda, més jove, però poca cosa.

    Quan no t’hi fixes en el tema no ‘veus’ que les coses siguin així, fa anys tenia justificació, però ara… Hi ha tres antologies ‘femenines’ que hagi trobat, normalment propiciades per institucions, una interessant és Contemporànies de Vinyet Panyella, molt extensa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*