Margarit
Fa 72 hores, i abans de saber que Joan Margarit seria condecorat amb una nova distinció per la seva obra, vaig penjar un poema seu que lligava la pel·lícula A qui estima Gilbert Grape? amb el sofriment de i per la seva filla Joana. Suposo que és una d’aquestes circumstàncies coincidents que sovint es donen, però que no acaben de ser del tot coincidències, ja que, pel que he anat veient, Margarit ha passat de ser un nom gairebé desconegut a ser reconegut i, el que és més, citat fins i tot per gent que dubto que l’hagi llegit, o si més no que puguin entendre (i ho dic en la més àmplia de les accepcions, i sense intenció pejorativa), la seva obra. I és que, darrerament, la presència mediàtica de l’autor i el seu nom i obra ha vingut resultant notable, si més no considerant el poc o nul ressò que la poesia té als mitjans de comunicació a casa nostra.
(segueix)
En algun altre lloc, que ara no sóc capaç de trobar, ja vaig explicar que el meu primer contacte amb el poeta de Sanaüja va ser a través d’un volum doble de la col·lecció de Llibres de L’escorpí, que incloïa els llibres Raquel i La fosca melangia de Robinson Crusoe.Aquests dos llibres em van marcar molt, sobre tot pel que fa al gust per una determinada estructura mètrica i temàtica. Reincidir en la importància i transcendència que algunes de les seves darreres obres com Joana o Càlcul d’estructures, tenen, no és més que posar de manifest que estem davant d’una de les plomes (potser n’hauríem de dir, ara, un dels teclats) més prominents de la nostra literatura, i no només de la nostra.
Qualsevol guardó que li sigui donat serà sens dubte merescut. Estic segur, però, que si fins ara ningú no discutia el mestratge del poeta-arquitecte, ara començaran a sortir i sorgir els dubtes, els crítics, els que diran que Joan Margarit no és tan bon poeta, i fins i tot alguns que l’anomenaran mediocre.
Amb d’altres ha passat, i no fa pas massa temps. Però mentre passa el temps, i les capelletes de sempre no aconsegueixen que ens n’oblidem i caigui en l’oblit al que semblen condemnats els (bons) escriptors del país, aprofiteu per llegir-lo, perquè en cada un dels seus llibres hi ha veritables joies i obres d’art que ens fan descobrir que el dolor, la por, el neguit, la mateixa introspecció poden ser dites i expressades amb un vocabulari ric i, sempre, entenedor.
Us deixo, aquí sota, un poema, precisament, de La fosca melangia de Robinson Crusoe, que vaig emprar com a citació d’encapçalament del meu primer llibre publicat.
Qualsevol guardó que li sigui donat serà sens dubte merescut. Estic segur, però, que si fins ara ningú no discutia el mestratge del poeta-arquitecte, ara començaran a sortir i sorgir els dubtes, els crítics, els que diran que Joan Margarit no és tan bon poeta, i fins i tot alguns que l’anomenaran mediocre.
Amb d’altres ha passat, i no fa pas massa temps. Però mentre passa el temps, i les capelletes de sempre no aconsegueixen que ens n’oblidem i caigui en l’oblit al que semblen condemnats els (bons) escriptors del país, aprofiteu per llegir-lo, perquè en cada un dels seus llibres hi ha veritables joies i obres d’art que ens fan descobrir que el dolor, la por, el neguit, la mateixa introspecció poden ser dites i expressades amb un vocabulari ric i, sempre, entenedor.
Us deixo, aquí sota, un poema, precisament, de La fosca melangia de Robinson Crusoe, que vaig emprar com a citació d’encapçalament del meu primer llibre publicat.
Si et manca el finestral damunt la mar,
no oblidis mai la mètrica i escriu
segons la teva força:
l’enigma pels teus mots, resta finit.
Ara que arriben les edats del fred,
i de vent, i de gloria ajornada;
ara que arriba el temps de valorar
els llibres ja llegits i els carrers calms,
la llum del celobert cau amb tristesa
en cada finestral.