Arxiu mensual: març de 2015

Les trampes del sistema

Quan treballes dins un sistema complex com és el sanitari català es fa difícil ser-ne crític sense tenir en algun moment la sensació de ser o haver-ho estat, d’alguna manera còmplice de les coses que passen.

He estat defensor del sistema en tant que durant anys he cregut que la introducció d’una visió “privada” en la gestió pública en millorava l’eficiència i per tant qualsevol estalvi raonable podia hipotèticament revertir en una millor qualitat i un millor funcionament de la sanitat pública.

Durant anys he vist (o podria dir que m’han educat per veure) la Llei de Contractes de l’administració pública com un obstacle per al funcionament de les empreses públiques, ja que únicament semblava servir per alentir processos de decisió  i per tant per dificultar una gestió eficaç dels centres sanitaris, ja fossin hospitals, serveis d’atenció primària o centres sociosanitaris. Les trampes per saltar-se-la (com ara fraccionar els concursos de compra de material o equipaments per tal que no superin els límits a partir del qual s’ha de fer concurs públic) no solament són habituals sinó que a més a més generen en molts dels directius una sensació de victòria i de “mira què en som de llestos!” que vist en perspectiva em generen una sensació ambivalent. Per una banda entenc que en alguns moments la lentitud del funcionament de l’administració és tan exasperant que sembla que indueixi a enganyar-la, però per l’altra vist el que es veu, t’adones que si no es pot assegurar una netedat cent percent en la valoració de les ofertes, el camp és adobat per a irregularitats i corrupteles. He de dir que no conec cap directiu de centres sanitaris que em consti que s’hagi enriquit personalment. Potser el més habitual hagi estat afavorir amics o coneguts per la via de les assessories,  consultories i cursos i cursets -de dubtós interès i valor en molts casos- que són força abundants en la sanitat pública.

Amb el temps he anat entenent que la sanitat pública ha de ser pública, que el seu control no es pot deixar en mans privades, que els consorcis s’han de constituir amb empreses públiques i amb l’administració, però que permetre que entitats privades, fins i tot en el cas de fundacions sense afany de lucre, s’impliquin en la gestió de la cosa pública és terriblement perillós. Sobre tot quan, com passa en alguns casos, aquestes entitats privades “competeixen” en el territori amb altres dispositius públics. O quan a la pràctica aquestes entitats privades són “xiringuitos” amb vocació d’empresa familiar que es condueixen des de l’endogàmia i l’amiguisme.

I que el model que ha portat a que la sanitat pública “compri” productes intermedis (radiografies, TACs, ressonàncies nuclears, gammagrafies, exploracions invasives) o fins i tot intervencions quirúrgiques a centres privats  (Hospital General de Catalunya, Institut Català de la Retina, Fundació Puigverd, CETIR, entre d’altres) ha estat una gran enganyifa de la que s’han lucrat uns quants negociants i que ha portat a una descapitalització humana i material dels centres públics que han perdut o deixat de guanyar valor i estan deixant de ser centres de coneixement.

Per això, tot i que treballo en una entitat pública que funciona sota la forma d’un consorci, no puc deixar de veure amb simpatia els moviments que s’oposen a l’actual concepció que té el Catsalut dels consorcis, una concepció que n’allunya el control i que facilita la intromissió de la sanitat privada en l’àmbit públic.