Arxiu mensual: novembre de 2011

Vaga de metges: una vaga gremial i corporativa.

Rebo la comunicació de que per als dies 15 a 17 està convocada una vaga de metges a la sanitat pública. Segurament, els dirigents d’aquest sindicat groc (en el sentit de gremial, corporativista i elitista) que s’anomena “Metges de Catalunya” atribuint-se de manera innoble la representativitat de tota una professió, consideren que la població no en té prou amb les retallades a que els dirigents polítics estan sotmetent al sistema públic de salut i volen fer passar la gent per l’adreçador de suspensions de visites i intervencions que ja estaven condicionades per decisions que tots coneixem.
D’una manera o altra ens volen fer creure que la protesta deriva d’un suposat coneixement d’ulteriors retallades que s’haurien de concretar a uns pressupostos que, oh sorpresa, ells coneixen i nosaltres no! Això deien avui a la ràdio.
Però la realitat és que el que estan presentant és una plataforma inassumible per a l’administració que, en el fons només té un objectiu absolutament insolidari en el marc de la xarxa pública de salut: el conveni gremial.
Què demanen? En un moment en què a molts treballadors dels sector públic se’ls ha rebaixat el sou, demanen tornar als sous del 2010, recuperar determinats complements, passar els interins de 25 a 36 hores o a jornada completa (segons el centre)  i, aquí ve la mare dels ous, un conveni exclussiu pels metges, reivindicació llargament reclamada i que únicament pretèn que ningú que no sigui metge no pugui immiscuir-se en negociacions entre les empreses o l’administració i els posseïdors de la veritat absoluta. Per a mi, aquesta és la clau de la protesta.
Com a metge he de dir que rebutjo frontalment qualsevol acció que vagi dirigida a perjudicar encara més els usuaris de la sanitat pública, més encara quan sé amb tota certesa que les reclamacions només van dirigides a establir un sistema de castes que segmenti, encara més, els treballadors de la salut. El metge és només un treballador més. Qualificat, sí, però només un esglaó més de la cadena de l’atenció sanitària. Això pot condicionar, si es vol, diferències de sou, i això té la seva lògica: a més qualificació i responsabilitat és evident que pot correspondre’s un sou més alt. 
Ara bé, si volem que la relació empresa-treballadors sigui transparent, que els representants dels treballadors sàpiguen sempre a que s’han d’atendre, és imprescindible que tots els que treballem al sector públic de la sanitat, des dels portalliteres als directius, estiguem sotmesos a unes normes clares i evidents.
Separar, fragmentar per castes, els professionals només ens pot portar a facilitar l’obscurantisme en la relació laboral i afavorir xantatges de l’autodesignada casta superior sobre els gestors que teòricament haurien de conduir a bon port la nau de la sanitat.
 

Presentació a Sant Sadurní del llibre “Poesia a la Frontera”

Pel que fa a mi, i si no m’he descomptat, la de demà, 4 de novembre és la tercera presentació del llibre “Poesia a la Frontera” en què participo activament Vaig ser present a la trobada al Matarranya, però obligacions que incloïen un dinar a La Freixneda (no és per dir-ho, però per les informacions que en tinc, substancialment millor que el que van haver de sofrir els companys que s’hi van quedar), van fer que no participés a l’acte “oficial”.
Posteriorment s’han fet vàries presentacions, entre elles les de Vilafranca i Barcelona, en les que hem pogut compartir l’estona i la poesia amb diversos dels autors.
“Poesia a la Frontera” és un projecte que considero de difícil catalogació. Més de 90 poetes, tres llengües (català, castellà i aragonès), un coordinador incansable com en Santi Borrell, un agitador de fons com l’Octavi Serret de Vallderroures… sense oblidar l’aposta editorial de March editors.
El llibre acull obres, com dic, de més de 90 autors, entre ell un servidor i, evidentment, els que demà participen a la trobada de Sant Sadurní d’Anoia: la Marta Pérez, en Ricard Garcia, la Núria Talavera, en Joan Pinyol i en Santi Borrell.
Poesies diverses sobre fronteres diverses. Les fronteres reals o imaginades, entre les persones, entre cultures, entre països. Les fronteres interiors. Els límits que ens separen dels altres però que sovint utilitzem per reivindicar-nos a nosaltres mateixos, les fronteres com a expressió de la dualitat… Totes aquestes, i moltes més, saón les fronteres que tenen cabuda en aquest projecte poètic que, com es deia abans, si el temps i l’autoritat ho permeten, es donaran cita a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní, demà a les 8 del vespre.