Arxiu mensual: juny de 2011

Unes quantes hòsties i un congrés eucarístic

Reflexionant sobre el concepte i al intensitat de la “violència” que
sembla que hi ha hagut aquests darrers dies, m’ha vingut al cap una
anècdota. Durant la transició,  un diputat socialista (que es deia
Blanco i no sé si era el José Blanco que coneixem ara),
va rebre algun cop de la Policia en una manifestació a Cantabria,
durant l’època del tancament de la siderúrgia, si no recordo malament.
D’això se’n va fer una gran campanya per part del PSOE i fins i tot amb
interpel·lacions parlamentàries. Llavors, un diputat basc, del PNV, va
dir una cosa així com “los del Partido Socialista estan montado un
cristo por una hostia, cuando en el Pais Vasco lo que hay montado es un
congreso eucarístico” . El congrés eucarístic que tenim muntat nosaltres
és el de la crisi, les retallades en serveis sanitaris i socials, les
reduccions de sou dels treballadors públics, els ajuts a la banca
privada amb els diners públics, o sigui dels nostres impostos, l’atur,
les hipoteques que es continuen cobrant malgrat que el banc s’hagi
quedat el pis, l’increment de la pobresa estructural, la manca de
perspectives laborals per a qui es quedi a l’atur, per als joves, el
futur precari que es veu venir…  Voleu dir que tot això no justifica
quatre sacsejades, una miqueta d’intimidació i una protesta a base de
crits i eslògans? De veritat a algú li sembla que la gent congregada
davant de la Ciutadella tenia organitzat un cop d’estat o una cosa per
l’estil? Jo crec que si hi pensem en calma veurem que la reacció dels
nostres sacrosants representants parlamentaris ha estat majoritàriament
histèrica, exagerada, i una mostra de l’escassa talla política que tenen
una bona part d’ells.

Si jo fos el conseller d’interior…

Si jo fos el Conseller d’Interior, m’estaria assegut còmodament, escarxofat en un sillò, amb un puro a la mà i un wiski a l’atra, mirant-me al mirall i repetint-me: collons que n’ets de guapo i quins pebrots que tens!
Primer m’avisen amb deu dies d’antel·lació del que pensen fer, després s’avenen a no entrar al recinte i quedar-se a fora. Més tard, els diputats miren d’entrar a peu per allà on hi ha més gent; i finalment, com no pot ser d’una altra manera, alguns ximplets (o no) em posen en safata la justificació de l'”acció preventiva” de finals de maig…
Tres empentes, un parell d’estrabades, una mica de pintura, i l’amplificació mediàtica justa per poder dir allò de “ho veieu, veieu que jo ja us ho deia que són una colla d’anarquistes totalitaris?
Si jo fos el Conseller d’Interior em sentiria avui com un triomfador. Si ho hagués organitzat jo mateix, no hauria pogut sortir gaire millor. O si?