Arxiu mensual: febrer de 2011

Liquidant la societat del benestar (i)

Mals temps per a la societat del benestar: salut, educació i serveis socials estan al punt de mira de les polítiques de dretes que, teòricament, han de treure el país de la crisi.
És impossible retallar despesa en sectors on els pressupostos de les empresses corresponen a personal (o sigui a persones) en més del 60 o 70% (i de vegades més) del seu montant sense tocar precisament aquest concepte. El missatge que, de forma insistent ens arriba és que cal ser menys per fer el mateix. Augmentar les hores de feina perquè així són necessaris menys suplents quan hi ha baixes o arriben les vacances; de retruc, la nostra hora de feina passarà a valer menys, evidentment i per tant si a mi em cal un suplent, contractat per hores també val menys…
En el cas concret de sanitat, cal assenyalar una situació peculiar: estan desmuntant el sistema que ells mateixos van crear fa vint-i-cinc anys. Pujol sempre recordava, cofoi i orgullós allò de que hi havia un hospital cada trenta quilòmetres. Ara ja ens diuen que no és que no sigui sostenible (això fa anys que jo ho vinc dient i em costa aferrissades discussions amb amics i companys!), sinó que no és viable, que cal aprimar estructures (i per tant serveis i prestacions) i que fins i tot potser algun hospital haurà de tancar.
En moltes comarques els hospitals s’han convertit en la principal empresa i moltes famílies, en l’actual situació de crisi industrial (existeix indústria al nostre país?) depenen exclussivament del sou d’un dels cònjuges que fa d’auxiliar o de portalliteres a un hospital comarcal. Perquè molta gent quan pensa en hospitals només veu els metges, o en el millor dels casos també les infermeres, però la majoria dels treballadors d’un centre hospitalari no són ni una cosa ni l’altra. Disminuir les plantilles dels hospitals comarcals portarà a situacions insostenibles en comarques deprimides o a un pas de la depressió econòmica.
Cada dia que passa comprovem com el govern “dels millors” es converteix i aprofundeix més en el fet de ser el govern “dels mateixos” de fa deu anys. Les mateixes cares de llavors estan ocupant càrrecs de responsabilitat, direccions generals, sotsdireccions… però les polìtiques que propugnen o si més no els missatges que transmeten ens remeten a la dialèctica tatcheriana. De la crisi, diuen, n’hem de sortir “enfortits”. El que no ens diuen és que, amb determinades polítiques, no està prou clar que en sortim vius…

De crisis, solucions impossibles, i ordinadors: una anada d’olla?

En els darrers dies he tingut l’ocasió de parlar amb gent diversa sobre l’abast i la repercussió que sembla que acabarà tenint això que anomenen crisi sobre la cosa pública. Ultra les retallades de sou, cal estar preparats, diuen alguns, per a retallades de serveis i prestacions. Ens avisen que ja no és una qüestió de sostenibilitat sino que es tracta de la viabilitat del sistema. Així, és previsible que es vegin afectats en major o menor mesura alguns dels pilars de l’estat i la societat del benestar: la sanitat, les prestacions socials, determinats subsidis,  les pensions, sembla que s’han d’anar preparant per ser víctimes propiciatòries en nom d’unes improbables solucions a la crisi.
I quin és el futur? Avui m’explicaven que cal tornar a la situació de 2007. Això vol dir, retrocedir en sous i poder adquisitiu a quatre o cinc anys enrere. Això sí, ningú no parla que els preus de les coses hagin de seguir el mateix camí… Dies enrere, un reportatge a TV3 explicava que el mercat dels productes de luxe no sembla afectat per la situació. És comprensible: les persones que alimenten aquest mercat formen part del món que ha causat la situació actual. Quan van tenir problemes o es sospitava que podien tenir-ne, vam fer, via governs europeus i americà, una donació de milers de milions d’euros als bancs dels que són propietaris, per treure’ls de l’atzucac. La nostra caritat ens porta a caure en risc de dormir a un caixer automàtic, mira si som bones persones!, només perquè ells puguin seguir vivint en el seu paradís de luxe, luxúria i ostentació, però ho fem de gust. Sino no s’entendria que seguim mantenint determinats personatges a les engrunes del poder dels estats europeus.
Ahir vaig somniar que desconnectaven internet per por que un dia (improbabilíssim vist el pa que s’hi dóna a les nostres terres) se’ns acudís autoconvocar-nos en alguna plaça fins ara poc freqüentada de qualsevol ciutat mitjana o gran del nostre país.
Avui em desperto amb la notícia que, segurament, s’ha acabat la història dels ordinadors a les aules. Quina desgraciada, absurda i impossible coincidència!!!

Egipte: tornant-hi a pensar

Es fa difícil no pensar en Egipte aquests dies. Les coses sembla que han canviat molt des del dia que, encara amb el record de l’estada del mes d’agost, vaig escriure la darrera entrada recordant la setmana que hi vam passar.
L’any 2001 vaig ser a Argentina pel mes de maig per una qüestió de feina. L’ambient era tens i es percebia que alguna de grossa hi havia de passar: La inseguretat, la malfiança de la gent, els comentaris que sentíem a tot arreu permetien predir, com així va ser al cap de pocs mesos que aquell país estava a punt de sofrir el daltabaix, que va tenir lloc a finals d’any.
L’Egipte que nosaltres hem conegut és l’Egipte dels turistes. Creuer fluvial, Museu Egipci, Piràmides, Saqqara, El Khalili… El poc que hem conegut pel nostre compte de l’Egipte real, alguna caminadeta prop precisament de l’ara famosa plaça Tahrir, i del passeig del Nil, on  hi ha l’edifici de la televisió, estava afectat per la barrera idiomàtica i per la nostra desconfiança a tothom que se’ns acostava. Res, però, feia pensar en aquest esclat.
O potser sí, perquè fent memòria, en una conversa més o menys superficial sobre política, l’Ahmed va mostrar el convenciment que a les properes eleccions elegirien un nou president i que farien plegar Mubarak. Premonició? Convenciment innocent? Coneixement de causa?
No sé que trigarà Egipte en recuperar la “normalitat”. Personalment m’agradaria que quan ho faci sigui perquè el dictador ja no hi és i perquè la revolta ha triomfat i el país s’encamina a un nou horitzó més just.
I m’agradaria perquè, quan hi torni, que ho faré, voldria ser capaç d’entendre el pols del país igual que un dia vaig poder detectar que a l’Argentina hi “passava alguna cosa“.