Arxiu mensual: novembre de 2010

Crisi: les solucions de sempre

No descobreixo res si dic que amb els dies hem anat veient cada vegada més clar que el que proposa l’Unió Europea com a solucions per a la crisi són respostes o solucions a la mesura de la Banca.
Irlanda en crisi? Salvem els seus bancs!! I com? Augmentem els impostos, (però no per donar millors serveis, eh?) acomiadem treballadors, i els diners que en treiem els donarem als bancs perquè facin net i es puguin refer de les seves operacions especulatives.
Hi ha qui encara ens vol fer creure que les operacions immobiliàries de la banca responien a les necessitats de la gent que demanaven crèdits. El cert és que les diferents solucions que els estats europeus han donat per a la crisi passen per l’acomiadament o la reducció del sou de milers de treballadors (públics i del sector privat), per incrementar les taxes (vegeu què volen fer amb l’universitat a Itàlia i Anglaterra!) i, evidentment per reduir les prestacions socials per les que tanta i tanta gent ha lluitat al llarg dels segles XIX i XX.
És evident que l’estat o la societat del benestar són insostenibles. I això és així no pel seu cost en si mateix sinó perquè és incompatible mantenir-los sense deixar d’alimentar la màquina especulativa representada per les grans corporacions i la gran banca, que fins i tot en situacions com l’actual segueixen, desvergonyidament presentrant-nos el seu creixement i beneficis.

Em fa una mandra parlar de política…

Temps enrere m’agradava escriure apunts al bloc relacionats amb la política del país. Opinar sobre el què i el com de les coses és saludable. També és veritat que, sobre tot en la maragalliana etapa, hi havia dia sí dia també coses per comentar. Bones, dolentes i, sovint, divertides.
Ara, em costa molt fer-ho. La política del país està instal·lada en una mediocritat tan profunda que esglaia. No ho dic a nivell de les persones, ja que alguns dels candidats semblen fins i tot coherents quan els deixen parlar. És un problema d’idees. No n’hi ha  gaires i les que hi ha sembla que només tenen el valor d’una consigna. Alguns  volen creure i s’autoconvencen que aquesta mediocritat és exclussiva del tripartit, però aquesta explicació només denota que han retirat els miralls de casa seva. Avui llegeixo que si CiU guanya col·locarà una senyora democristiana de presidenta del Parlament, suposo que com a homenatge i record a la visita papal de fa pocs dies…
Potser sóc jo que ja no crec en res. Encara no sé quina candidatura votaré, tot i que tinc vàries certeses: qui jo voti no té cap opció de guanyar les eleccions; entre les opcions que tinc, una fins i tot ho té difícil per tenir diputats; tot i que sóc definitivament sobiranista no votaré cap de les candidatures explícitament independentistes, ja que em resulta impossible confiar en cap d’elles. O el que és pitjor, en cap de les persones que les encapçalen.
Però no em quedaré a casa. I no em caldrà “tapar-me el nas” per votar, perquè al final, voti per qui voti, ho faré amb el màxim convenciment i amb la certesa de que guanyi qui guanyi (que no seran els “meus”) haurem de seguir ltreballant i lluitant perquè no ens segueixin fent pagar una crisi que no hem creat nosaltres.
Em fa mandra parlar de política. D’aquesta política.

Mística domèstica

Ahir al vespre fent una mica de zapping pels canals del TdT em vaig adonar de vàries coses referents a la visita del Papa a Barcelona.
La primera és que si fem cas de TVE (La 1), una gran part de les persones que hi havia al carrer no eren de Barcelona, ni tan sols de Catalunya (de fet quan anaven preguntant, la major part venien de Madrid).
La segona és que molta gent va matinar per res. Als carrers a penes hi havia dues fileres de persones, si més no pel que vaig observar a les imatges des de l’aire. Si la jerarquia catòlica esperava un bany de masses, estil barçaquanguanyalachampions, doncs va quedar molt lluny.
Una altra qüestió és que, si fem cas de la manera d’expressar-se de molts fidels, està clar que representaven el sector més xaró  i acrític del catolicisme del país (aquí sí que n’hi havia alguns de catalans, entrevistats per TV3). Algunes persones estaven a un pas, contingut, això sí, de l’accés místic i feien gala d’un entusiasmat aspecte beatífic, a mig camí entre el fervor i l’èxtasi. Vaja, que tots semblaven clons del Sr. Joan Rigol.
Podríem parlar també de la seguretat: hi havia carrers on era més nombrosa la presència de policia que de fidels. Era necessari? No m’atreviria a dir que no, perquè segurament en aquests moments la paranoia (potser justificada, jo què sé!) en qüestions terroristes fa que qualsevol seguretat sembli poca als ulls dels governants, però la veritat és que a mi em va semblar un dispendi fora de mida.
I la darrera: em sembla, ara sí, absolutament exagerada la cobertura de TV3, una televisió que se suposa pública. Similar a la que van fer altres televisions quan es va casar la filla de José Maria Aznar. Això sí, les imatges eren de molta qualitat (almenys les que vaig veure) i feien que la Sagrada Família semblés maca i tot. Perquè jo no puc amagar que sóc dels que esperava el pas del TGV per sota per deixar l’interior del temple a la vista, una cosa que molt em temo que no passarà.