Arxiu mensual: agost de 2010

Uns dies a Egipte: l’arribada a El Caire

Arribar a El Caire a mitjans d’agost i en ple Ramadan, com vam fer-ho nosaltres, és tot un xoc. Una temperatura superior als 30 graus, i una humitat que no esperàvem van ser el nostre primer contacte amb Egipte.
El caos circulatori en el que ens vam summergir anava acompanyat de l’estridència dels motors i els clàxons que no ens va deixar en els dies que vam passar a El Caire. De fons, els càntics dels muesins atemperaven aquell neguit de fons que només es pot entendre si s’hi ha estat. L’autovia i les avingudes que porten de l’aeroport a la ciutat anaven atapeïdes de cotxes, camions, furgonetes, motos en les que s’hi encabien fins a quatre persones i carros portats per burrros que es barrejaven en aquell immens cafarnaum que pràcticament no disposa de semàfors, i en que els que hi ha no es respecten. Els vianants travessaven les deu o dotxe columnes de cotxes amb tota la tranquil·litat del món. Nosaltres obríem i tancàvem els ulls constantment esperant el contracte entre els cotxes o l’aixafament d’algú. Crec que pocs conductors tenen tan preses les mesures als cotxes com els cairotes…
La vista des de l’habitació de l’hotel era impressionant: a un cantó el Nil, i en tots els punts cardinals la ciutat s’estenia immensa i inabastable.
Quan es va fer de dia, la primera sorpresa: de nit no ens havíem adonat que la majoria de les cases del Down-town cairota estan preparades per acollir un pis al damunt. Això ens ho van haver d’explicar, perquè la primera impressió va ser que havíem anat a petar a un barri mig enderrocat.
Amb els dies hem anat aprenent moltes coses de la manera de viure dels egipcis, del seu sentit de l’humor i la seva resignació en determinades coses. Del seu orgull pel passat històric i cultural i del seu islamisme profundament arrelat en tantes i tantes manifestacions de la vida diària que no treu que se sentin també orgullosos de considerar-se el país islàmic més tolerant, laic i avançat del planeta. Amb tots els matisos que, des d’aquí, hi volguem manifestar.
De tant en tant us aniré explicant les impressions amb què hem tornat del nostre viatge. La foto només pretèn que entengueu l’ensurt del primer matí.

Artaica:Madredeus a la valenciana

Dissabte, en el marc del Festival de Música de la Vall de Campodon vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un concert a Molló en què hi actuava un  grup per a mi desconegut, que s’anuncia com  Tradició contemporània.
Realment, la proposta d’Artaica és interessantíssima. Una fusió entre la tradició mediterrània i especialment valenciana i uns elegants ritmes de swing, i jazz, que van fer que la sala de ball de Molló, plena malgrat la pluja i el futbol, es sentís protagonista d’una experiència gairebé insòlita.
Un comentari que ens vam fer a la sortida va ser el que dóna títol a l’entrada: en algun moment de l’actuació vam tenir la impressió d’estar escoltant una versió (sense que la paraula versió tingui cap connotació negativa) valenciana de Madredeus.
Artaica està a punt de treure el seu primer disc. Mentre tant, es pot assaborir a Myspace un tast de la seva grandíssima capacitat musical i interpretativa. Especialment, us aconsello la peça L’U d’Artaica.

http://www.goear.com/listen/ddf3084/lãš-dartaica-artaica

Castells en l’aire?

El conseller Castells és una d’aquelles persones que genera més aviat poques antipaties. Té un posat seriós, transmet la impressió quan parla de saber de què ho fa, i només ocasionalment cau en l’exabrupte. Un té la impressió que, vistes com van les coses, podria no desentonar en un govern tri o quadripartit (amb o sense socialistes) que substitueixi a l’actual.
El conseller Castells s’ha aprimat molt. Jo diria que excessivament. No en conec la causa. Hi ha qui diu que és conseqüència d’una dieta espartana que s’ha posat molt de moda, però segur que també hi influeixen els nervis que ha de passar l’encarregat dels comptes d’un país que té dificultats evidents de liquiditat.
Si no vaig errat, el conseller Castells es va abstenir en la votació sobre l’abolició de la tauromàquia a casa nostra. Potser aquest va ser un dels signes evidents que s’estava desmarcant de l’oficialitat. Hores d’ara costa entendre què vol dir que treballarà per canviar la dinàmica instal·lada al seu partit pel que fa a la relació amb Catalunya i amb el PSOE.
El fet que dos conseller socialistes més (Maragall i Tura) ens hagin demanat que llegim bé el que va dir Castells em retorna la música d’un PSC alliberat d’alguns ancoratges i servituds que tinc la impressió que estem pagant molt cars.