Arxiu mensual: maig de 2010

Una experiència col·lectiva: poems and blogs

Fa uns mesos no sé si mig en broma, mig seriosament, o més aviat en resposta a un perquè no? es va engegar una iniciativa que va implicar a una colla de poetes que teníem com a factor comú bellugar-nos per la xarxa via bloc/blog. Aquella iniciativa es va concretar en un llibre col·lectiu en el que he tingut l’enorme satisfacció de participar. La persona que, en el fons i en la forma, és responsable d’aquesta gresca és la Violant de Bru. Darrera la iniciativa ens hem aplegat 33 persones que d’alguna manera hem fet de la poesia el nostre mitjà d’expressió. Alguns dels autors tenim llibres editats “en paper” per diferents editorials, d’altres han optat per no fer-ho i només publiquen la seva obra a la xarxa; d’altres, per fi, s’han trobat amb les enormes dificultats que existeixen per publicar en paper, sobre tot si es tracta de poesia. El resultat de tot això es presenta el proper dia 15 de maig a Vilafranca, a la Sala d’Actes de l’Escorxador.
No sé quina repercussió tindrà la presentació, m’imagino que no gaire tret de l’extensió del coneixement de la mateixa que a través dels blogs/blocs dels diferents autors li poguem donar.
El que està clar, de totes maneres, és que aquests espais compartits són completament gratificants i posen de manifest que, més enllà de la “cultura oficial” hi ha tot un món que es belluga i, com no podria ser d’altra manera, s’autogestiona.

Força de voluntat: dur-se’n la feina a casa? No gràcies!

Fa uns dies, i a conseqüència d’una emprenyada amb els informàtics de la feina (que em van desinstal·lar el firefox del portàtil perquè no era un producte “homologat”) vaig prendre la decisió de no tornar a agafar el portàtil (malgrat que me l’han reinstal·lat, el navegador) i no dur-me més feina a casa. La decisió comporta, si cal, perllongar un parell (o tres, si cal) de quarts la jornada laboral i sortir de la feina amb les mans buides. És a dir, que el portàtil es queda al despatx.
Això no seria possible si en paral·lel no m’hagués comprat el netbook des del que escric aquestes línies i en el que, en principi, no tinc intenció de fer-hi coses relacionades amb la feina.
Estic raonablement content. En els deu dies que fa que vaig decidir-ho només he consultat tres vegades el correu de la feina, i l’única acció relacionada amb la mateixa que he fet ha estat esborrar alguns correus que m’ocupaven bústia i no tenien massa interès per a mi. És cert que per poder-ho fer n’he hagut de llegir (i contestar) alguns. Però si ho comparo amb el que venia fent fins ara que consistia en, a partir del correu, continuar treballant dues o tres hores després de sopar, l’estat actual és tot un èxit. Si més no per mi. No diré que no pateixi. Quan has convertit en rutina treballar després de la jornada laboral, deixar de fer-ho genera un puntet d’angoixa que només es pot superar amb la certesa de que no hi ha correu que, llegit a les dotze de la nit no s’hagués pogut esperar a les vuit o les nou per ser contestat. Hi ha gent a qui això li pot semblar obvi, però som molts els que, després d’haver estat gairebé dotze hores a la feina, encara seguim (podré dir seguíem?) treballant en la (poca) estona que som a casa. I no és una qüestió d’addicció a la feina, ni d’obsessió. Són senzillament coses i dinàmiques que es generen i que un bon dia, quan en prens consciència, sobre tot a conseqüència d’un acte irracionalment arbitrari dels qui figura que t’haurien d’ajudar, veus que són terriblement absurdes. I ara, de cop i volta, torno a tenir temps lliure.