Secundària Memòria

Anem a pams: jo no he tingut l’opció de votar. Si ho hagués pogut fer, segurament ho hauria fet. I si hagués votat, ho hauria fet afirmativament.
Ara bé, quan vaig veure les xifres de participació, d’entrada em van decebre. Vaig tenir la impressió que em queia una gerra d’aigua freda. Menys del 30%… potser, vaig pensar, és que realment el tema és menys al carrer del que semblava…
Després, jo mateix em vaig fer una reflexió que avui he sentit en boca d ‘algun dels organitzadors: home, no està tan malament. Si hagués votat el 60% de la gent, els vots afirmatius obtinguts ahir podrien haver superat la meitat dels votants… Visió optimista.
Avui ha vingut la bufetada de veritat: com criatures que es barallen al pati d’una escola diferents organitzadors s’esbatussaven en públic (dialècticament, és cert, però  amb excessiva acritud per al meu gust) per a gaudi i conya dels (no pocs) que vaticinaven una batacada de la iniciativa.
L’espectacle dels independentistes a la grenya és tan penós, tan deplorable, tan demostratiu de que aquest país és on és perquè som com som, que em fa replantejar moltes coses. La primera és que si mai arriba a haver-hi un referèndum amb possibilitat de que sigui vinculant sobre aquest tema, crec que no hi votaré. Per a que liderin el país quatre pallussos egòlatres ja estem bé com estem. Idiotes n’hi ha a totes bandes. No me’n calen de nous.

Sóc un escèptic en la qüestió de la vacuna de la grip A. Ho he dit més d’una vegada en privat i també en públic. Fins i tot ho he escrit. Però de vegades hi ha elements que ens fan replantejar-nos actituds més enllà dels propis dubtes i sobre tot més enllà de la incapacitat que hi ha hagut en alguns àmbits, bàsicament polítics, per explicar què és el que fa aconsellable que les persones que es consideren de risc i els que hi estem en contacte ens haguem de posar una vacuna com aquesta.
Vagi per endavant que no comparteixo l’alarmisme que es va crear inicialment. El gran problema de la grip A és que va ser com la guerra del Golf. O com la invasió de les Malvines: vem veure en directe com es preparaven els soldats, com s’acostaven a l’objectiu i, finalment, com atacaven. Amb la grip, el mateix. Sembla que n’hi ha, ara n’hi ha força en algun lloc, ara està arribant, ara la tenim aquí.
L’impacte mediàtic de l’argumentació paranoica conventual de la monja Forcades ha estat prou important perquè molta gent ni tan sols s’hagi plantejat críticament la possibilitat de vacunar-se. Moltes infermeres i molts metges han assumit el seu missatge sense valorar les dades que s’hi contraposaven. La combinació de les campanes místiques i algunes afirmacions talibàniques ha resultat demolidora.
El personal que treballa en l’àmbit de la salut té un motiu per vacunar-se que va més enllà de la pròpia salut: evitar ser transmissors de la malaltia a les persones de risc. Aquest i no un altre és el motiu per que des de fa uns quants anys m’he vingut vacunant de la grip estacional. Aquest i no un altre és el motiu pel que he decidit vacunar-me de la grip A, tot i mantenir els dubtes sobre si els pacients amb els que tinc contacte, població majoritàriament de més de 70 anys són realment una població de risc per a un virus que possiblement ja els va “contactar” fa més de cinquanta anys. Amb tot, hi ha una proporció de persones  que no són d’edat avançada, amb malalties cròniques o altres factors, als que no puc ni he d’exposar, sota la meva responsabilitat, a riscos addicionals.
I encara més quan he tingut, per desgràcia, l’oportunitat de veure com una persona jove, que conec des de fa uns quants anys, embarassada, amb una malaltia de base que mai hauria de comportar un perill per a la seva vida, i una condició física que encara que no sigui la desitjable per a la seva edat mai no hauria de representar-li tampoc un perill agut, contreia la malaltia i ha acabat en una unitat de cures intensives, amb ventilació mecànica i un greu risc de mort o de seqüeles, per al seu futur fill.
En una de les confrontacions a la ràdio entre la Dra. Forcadas i el Dr. Trilla (epidemiòleg del Clínic), aquest darrer va donar uns arguments que van començar-me a fer canviar la meva opinió sobre la malaltia i la necessitat de la vacuna, uns arguments que ell ha repetit però que segurament no  es vénen prou: és cert que la malaltia és benigna, és cert que en la majoria de gent els símptomes són lleus; però en el petit grup en que va malament, la possibilitat de que acabi amb la mort del pacient és alta. I això passa en persones joves, amb malalties cròniques com ara l’asma, o l’obesitat i en embarassades; tres circumstàncies que en si mateixes tampoc no són justificació perquè una malaltia vírica se t’endugui per davant. I menys, la darrera, l’embaràs, que no és una malaltia.
Amb totes aquestes reflexions, i malgrat que la vacuna en si mateixa em genera alguns dubtes raonables,  entre els que no hi ha la seva efectivitat, de la que n’assumeixo la certesa, he decidit vacunar-me contra el virus de la grip A.

Dilluns, a mitja tarda, esperant a la sala d’espera d’un petit hospital d’una petita però aparentment pròspera comarca catalana vaig tenir l’ocasió de sentir una d’aquelles converses que et remouen l’estòmac i et fan entendre que al darrera de molta gent aparentment “normal” (d’aquelles que un pensa: “qui ho diria que les coses els anaven així!”) s’hi couen misèries i desgràcies que, perduts en les nostres discussions i immersos en les nostres realitats paral·leles, no sempre som capaços de veure. El motiu pel que nosaltres èrem a Urgències és banal, encara que requeria una radiografia en aquell moment. I també semblava banal la causa de l’assistència a urgències d’aquelles persones. En tot cas era el de menys.
En un moment de la conversa que mantenien una mare aparentment no massa gran (potser uns trenta-cinc anys), un fill que s’havia fet mal al peu no sé ben bé com, i que devia tenir-ne uns setze, i una senyora més gran que els acompanyava i que no en semblava familiar, la mare comenta:
-… la meva filla volia que li comprés xocolata. Ves,  mira si li havia de comprar xocolata, si em queden trenta euros justos per passar la setmana…
– És que ja ho teniu ben malament, vosaltres. On dinareu dimecres? -demana la senyora gran
–Ara per ara no ho sé -respòn la que suposo que és la mare del noi lesionat al peu. Llavors el senyala i diu – Ell té tres euros per demà. Es comprarà una barra de pà i hi posarà alguna cosa dins. Dijous anirem a casa de (va dir un nom de dona) i segur que alguna cosa ens donarà, ella sempre compra menjar per més gent de la que són a casa…
Sense donar-li gaire més importància el noi deixa anar:
-Mai en la vida havia passat tanta gana com la que estic passant aquests dies.
Al cap d’una estona, la dona més jove li diu a la gran, mentre li ensenya els baixos dels pantalons:
-Mira com vaig, tinc unes ganes de poder-me comprar uns pantalons nous!

Un aclariment, potser innecessari, però que crec que val la pena fer: la conversa era en un perfecte català oriental. Ho dic perquè ja m’he trobat en diverses ocasions en la circumstància de parlar amb gent que es pensa que la misèria, l’atur, la fam en definitiva, només afecten determinades ètnies o que, en el pitjor dels casos, és cosa del que alguns anomenen els “castellans”.
La crisi que han creat els bancs, les constructures, les immobiliàries i que sovint (m’hi incloc) hem subvalorat perquè ens ha tocat només d’esquitllada o ni tant sols no ho ha fet perquè hem tingut la sort de treballar en un sector al què aparentment no afecta, té víctimes a tots els barris.
Ja ho hem comentat alguna vegada, un vint per cent de la població catalana és pobre. I aquesta és una quantitat molt gran. Tenim la misèria al costat, però aquests dies les llumetes de nadal ens l’amaguen. I durant la resta de l’any seguim encegats.
Això sí, alguns seguiran defensant que les fortunes passin de pares a fills sense cotitzar. De l’impost de successions en diuen l’impost de la mort. Per a mi l’impost de la mort és la part de la meva contribució que ha anat a parar als bancs per comptes de redistribuir-se entre la gent que ara ho necessita, o com a mínim per generar una ocupació que permeti que gent com aquella amb la que vaig compartir una estona a urgències no hagi d’estar pendent de la caritat.

Amb motiu d’una mort familiar a la que ja feia referència ahir, vaig tenir una breu conversa que m’ha fet reflexionar sobre l’escassa sensibilitat envers la mort als hospitals universitaris. Quan un treballa a “comarques” (encara que sigui Badalona, Santa Coloma o l’Hospitalet) tendeix a pensar que algunes coses pel que fa al tracte a les persones en situació de final de vida o els seus familiars, es tenen molt assumides, gairebé diríem que universalment assumides. Però la realitat ens diu que no ho són tant en aquests megamonstres, orgull aparent  del sistema de salut, que són els hospitals universitaris.
Molts hospitals comarcals disposen de protocols d’atenció al final de la vida, orientats a preveure i afrontar el dol familiar, però també a limitar el sofriment que, en molts casos comporta la malaltia que està acabant amb la vida del malalt. Evidentment, l’existència del protocol tradueix sensibilitat pel tema, però també fa ostensible que no tothom la té en aquestes organitzacions i que cal establir línies clares d’actuació que facin que el fet de morir no esdevingui més dolorós del compte.
L’abandó de mesures terapèutiques que no duen enlloc, per exemple, ha de ser una acció raonada, i en la mesura del possible tractada amb la pròpia persona malalta. I després d’això, explicada a la família. Veure com al teu familiar li van treient medicaments (que no li fan cap efecte) sense que te n’expliquin els motius genera una desconfiança en els professionals (i en el sistema, per extensió) que només es pot deixar de veure per part dels responsables de l’atenció sanitària al malalt en la mesura en què la pròpia percepció de la feina no inclou el malalt sinó exclussivament la malaltia; i no incloent el malalt, encara menys el seu entorn immediat, la seva família, que sovint passa hores i hores al seu costat a l’espera d’informacions (bones o dolentes, és igual, només informacions)  que massa vegades no arriben i quan ho fan solen ser difícilment intel·ligibles, vagues i desganades.
Però encara pot ser pitjor observar el contrari, cosa que passa també amb una certa freqüència, que sent evident que no hi ha sortida possible, es segueixen instaurant tractaments agressius, medicacions endovenoses, fins i tot intubacions… Haver escrit un testament vital ajuda a evitar algunes situacions especialment desagradables, però si les “autoritats” hospitalàries no expliquen als metges i les infermeres d’aquests hospitals “grans” la importància d’aquest document, ens podem trobar en poc temps, que aquest testament sigui paper mullat, només un full sense sentit als ulls de professionals abocats a praxis defensives i, deixeu-m’ho dir així, per molt tecnificades que estiguin, obscurantistes.