Arxiu mensual: setembre de 2009

La prostitució al carrer: problema o qüestió estètica?

Com sembla que el tema de la grip ja no dóna per gaire i que cada vegada hi ha més veus reclamant que ens deixem d’histèries individuals i/o col·lectives, gairebé sense solució de continuïtat, hem trobat una altra qüestió per emplenar les portades de la premsa durant uns quants dies: el suposat debat sobre la prostitució.
La veritat és que no acabo de tenir clar si aquest suposat debat és sobre la prostitució o sobre el seu exercici al carrer. I si he de ser sincer, tampoc no tinc clars alguns aspectes del que en penso. El que sí que tinc clar és que la dosi d’hipocresia amb què es farceix és considerable i què les declaracions de determinats polítics de l’Ajuntament de Barcelona s’estan fent més en clau electoral (ai, les enquestes!) que no pas de voluntat de resoldre un suposat problema.

Perquè el problema real només és un: hi ha una sèrie de persones, de dones majoritàriament, que estan sent explotades, ja sigui per màfies, ja sigui per “xulos” i que aquesta explotació es concreta en el que, de vegades, de manera eufemística s’anomena “sexe remunerat”. La legislació d’alguns països considera delicte la retribució d’una relació sexual ja que constituiria una forma d’explotació de la dona. I evidentment, és delicte també el proxenetisme.

El què s’està plantejant ara és purament una qüestió estètica: treure el comerç sexual del carrer per tal que “els nostres fills no ho vegin” (Hereu dixit); traslladar-lo a zones “ad hoc” (proposta verda de barri vermell); abolir la prostitució (idea de ‘n Trias; per cert, algú em pot explicar què vol dir això? sobre tot, què en farem de les persones que exerceixen la prostitució? prohibir-la? fer-la il·legal? les convertirem en delinqüents per poder-les detenir, cosa que ara no podem fer?).

(segueix)


A mi em sembla que manca voluntat global per anar una mica més enllà en el debat. I fins i tot per afrontar preguntes incòmodes que jo no sóc capaç de respondre, entre altres coses perquè jo, com a individu sense més capacitat de decisió que la que em dóna una papereta cada quatre anys (i a fe que això en aquests moments és ben poca cosa!), només puc tenir opinions, no respostes.

Per exemple:

És la prostitució SEMPRE I EN TOTA CIRCUMSTÀNCIA una forma d’explotació? Un tendiria a respondre que sí, que el que una persona es vegi obligada a comerciar amb el seu cos implica una forma de sumisió i explotació. Però a un no li acaba de quedar clar si sota aquests raonaments, emesos de forma absoluta, no hi ha condicionaments religiosos i de paternalisme moral més que no pas de llei natural.

Quan ens proposem “acabar amb la prostitució” tenim clar si estem parlant només de treure-la del carrer, o en realitat algú ha fet un plantejament general de què cal fer amb aquestes dones que, en molts casos no han fet mai res més i que, fins i tot, en alguns casos consideren la seva una professió “normal, com qualsevol altre”? I en els casos de les que no tenen “papers”, ens quedarem tan tranquils expulsant-les del país (si és que es pot fer)? Quin problema haurem resolt?

És possible “regular” l’exerici de la prostitució extirpant la veritable lacra, que són els proxenetes? i en tot cas, no seria un contrasentit considerar delinqüents els clients que són la veritable font d’ingressos de les prostitutes?

Certament, el tema dóna per a un debat molt profund perquè hi ha implicacions ètiques, estètiques, legals, econòmiques, culturals, etc. Però, a risc d’equivocar-me, penso que s’ha posat ara d’una manera un xic oportunista al damunt de la taula, sense la intenció de resoldre la qüestió de fons, només fent evidents els aspectes més superficials i possiblement estètics, del tema.

Les solucions que, políticament, s’han enumerat aquests dies, si és que es poden qualificar així, només tenen a veure amb l’ocultació del tema. No amb cap model de societat. No amb un model de societat en què cap persona hagi de vendre el seu cos per tal de sobreviure o encara menys, una societat en què ningú pugui obligar a una altra persona a fer us del sexe amb finalitats comercials. I fins i tot aquí ens continuaria quedant el dubte: i què passa en els (escassos però no excepcionals) casos en què una persona individual deicideix lliurement utilitzar el seu sexe com a font d’ingressos?

El problema, com la realitat, és polièdric, té tantes cares i genera tants dubtes que mai no ens l’acabaríem. I menys, al meu entendre, si en el seu plantejament no tenim un model no ja de ciutat o de país, sinó de societat. Cosa que no sembla que estiguin massa predisposats a fer determinats polítics, per més que se n’omplin la boca. 

 

Una mica de seny en el tema de la grip

De manera per a mi força sorprenent, donat que procedeixen d’un estament al qual no li tinc cap mena de confiança, han aparegut unes declaracions que posen seny en la histèria aquesta de la grip.
Resulta que el president del Consell General de Col·legis de Metges, Juan José
Rodríguez Sendín, ha denunciat, en relació amb la rellevància que se li
està donant a la grip nova, que “les epidèmies de por sempre es creen
amb algun interès”, econòmic o polític. Segons Rodríguez Sendín,
Espanya es troba immersa en una “epidèmia de por” provocada per una
“malaltia fantasma” que s’està combatent mitjançant “respostes
exagerades.
Venint de qui vé, que no pot ser considerat un antiglobalitzador esquerranós, ni un àcrata descregut, potser val la pena que fem ressonar, per una vegada la seva veu. Perquè us puc assegurar que fins i tot als hospitals, per més que alguns intentem posar una mica de serietat i desdramatitzem en la mesura del possible el tema, l’ambient en relació als efectes de la malaltia comença a ser irrespirable.
No obstant, desdramatitzar no implica treure-li importància al tema. Hi ha per un cantó la desgràcia d’aquells en què la malaltia té efectes greus (una proporció molt baixa a Europa, però això no és consol per a qui ho pateix) i per l’altra, l’efecte que aquesta, com altres malalties infeccioses tenen sobre col·lectius amb problemes de nutrició i d’immunitat. Però això no justifica el numeret que s’ha muntat al seu voltant. Per això, benvingudes siguin les gotetes de seny que ha posat en el tema, i la denúncia implícita, una persona tan poc del meu grat com el Dr. Rodríguez Sendín.

Gairebé dos mesos

Gairebé dos mesos és el temps que ha passat des que el 12 de juliol vaig penjar la darrera entrada en aquest bloc. En aquests dos mesos he fet tres setmanes de vacances, dues setmanes de feina, i una nova setmana de vacances. I per diversos motius no sempre fàcils d’explicar, no he estat en condicions de mantenir viu el bloc.
Ara, amb el retorn a la rutina (les rutines) sembla que tot sigui més fàcil. En aquest temps he tingut la possibilitat de fer moltes petites i insignificants però alhora grans coses. He llegit, caminat, pujat muntanyes, he anat en bicicleta, he vist pel·lícules, he dormit de nit i he fet la migdiada de dia. M’he emprenyat (com tantes vegades) llegint el diari i he mirat molt poca televisió. He respirat. I bàsicament, he descansat de la feina, que ja em convenia.
I parlant de la feina, ara a preparar l’hivern. A suportar la histèria col·lectiva de l’anomenada grip nova (abans dita grip porcina, però li van canviar el nom per molts motius, un d’ells m’imagino que la por d’un sector tan nostrat com el de les llangonisses a ser víctima del descrèdit…) i a no oblidar que d’aquí a tres mesos ja tindrem aquí la grip vella. De les coses que hem fet potser en sortirà algun post en els pròxims dies. M’he llegit d’una tirada els Mil·lèniums i encara m’estic recuperant. Però he llegit també el darrer llibre de Bernardo Atxaga i altres coses.

M’he engreixat i ara toca perdre pes. Potser perquè les mans ara em queden més lluny del teclat em costa tant escriure. O potser sigui perquè les coses que no diem de vegades són més importants que les que diem. En tot cas, penso que ja sóc aquí de nou. Per a qui passi per aquí voluntariament o desprevinguda.