Arxiu mensual: juny de 2009

Homenatges improcedents (sobre la mort de Michael Jackson)

La memòria és fràgil. Sobre tot la memòria humana, probablement encara més que la dels peixos, ja que se suposa que els humans la fem servir per alguna cosa. Si fa tres dies a molts de nosaltres ens haguessin demanat què en pensavem d’aquest personatge descolorit i estrafolari, hauríem associat la seva imatge a la pederàstia, l’egolatria, el divisme, el rebuig de la imatge pròpia…
Per art i encanteri de la seva mort, molta gent, molta, ja ha oblidat que si aquesta persona no hagués pagat una quantiosa suma, hauria anat a judici per pederàstia, i hi ha molts indicis que assenyalen que l’haurien condemnat.
Però la gent, als famosos, tot els ho perdona, pel què es veu, perquè segurament la seva mitificació fa que tot sigui acceptable.
Vagi doncs, amb la imatge, el meu “homenatge” a l’individu i als que l’aplaudeixen.

Sobre el Facebook: començant a esborrar “amistats”

Vaig obrir el meu compte al facebook més encuriosit que no pas pensant trobar-li cap utilitat real. Quan vaig, a través d’aquesta eina, retrobar coneguts, entrar en contacte amb els meus germans, relacionar-me amb gent de la feina (poca) i descobrir que podia saber què pensaven algunes persones pròximes que tenia “agregades” vaig pensar que potser sí que estava bé la cosa aquesta.
Ara però he decidit començar a esborrar “amistats”. Estic cansat que em proposin jocs als que no vull jugar, que em convidin a esdeveniments als que no vull anar, que em proposin referèdums als que no vull votar i que em suggereixin amistats que no conec o no vull conèixer.

He esborrat algun familiar que he pogut veure que simpatitza amb grups parafeixistes i xenòfobs catalans i d’altres que fan servir l’insult com a únic element de reflexió. He esborrat amics de la meva filla perquè crec que, encara que ells no tinguin prou sentit comú i es pensin que quan escriuen només l’altre interlocutor llegeix, crec que no tinc dret (i si el tinc no vull exercir-lo) a assabentar-me de determinades coses. I he esborrat la meva filla de les meves amistats, perquè crec que si té alguna cosa per explicar-me ja vindrà a fer-ho i si no ho fa no vull saber-ho fent l’espieta per Internet.
De vegades un es sorprén de la poca prevenció i nul·la precaució que se sol tenir: el fet que internet sigui impersonal no vol dir que sigui anònim. I molts hi som amb nom i cognoms. Si la decisió és consistent i conscient, cap problema. Però si respon a una moda, malament.
El facebook és una revolució, no en tinc cap dubte, però com tantes altres coses, si no es pensa quan s’utilitza, si no som conscients que a través seu estem exposant coses que, segurament, cara a cara no exposaríem a ningú, pot arribar a ser perillós. És clar que, segurament, tot és qüestió de ser sel·lectiu. És precisament aquesta sel·lectivitat la que em duu a començar a esborrar-ne suposades amistats, un consell que he començat a fer extensiu a aquell qui vuilgui escoltar-me.

Eleccions a l’Iran

Ara fa quatre anys justos, en un altre lloc, escrivia sobre les eleccions a l’Iran. I em lamentava de vàries coses, entre elles que els mitjans de comunicació d’aquí (vull dir d’Occident) qualifiquessin el llavors candidat Ahmadinejad d’ultraconservador.
Si us preneu la molèstia d’anar a l’enllaç amb aquella entrada, veureu que el que deia llavors es pot aplicar fil per randa a la situació d’avui, només canviant el nom del Rafsandjani (l’altre candidat llavors) per de Muzavi (l’actual).
Quatre anys després, amb Berlusconi, Sarkozy, els populistes i ultradretans (aquests sí, tots plegats, que ho són d’ultraconservadors!) holandesos, austríacs, anglesos etc, en plena puixança, encara ens permetem donar lliçons de com s’ha d’estructurar i regir un país que ni tan sols entenem. I quan encara no sabem recomptar vots al nostre país, anem a explicar als altres com s’ha de fer això…

Tupinada electoral?

Comencen a sortir  notícies, comentaris en blocs, i apreciacions d persones que sembla que havien votat Iniciativa Internacionalista i als que el seu vot no els surt reflectit enlloc.
Algú diu que en algunes taules electorals els vots a II van anar a parar als vots nuls, i en d’altres als vots en blanc… Fins i tot, senzillament no es van comptar. El degoteig de notícies en aquest sentit comença a ser alarmant i la pròpia candidatura ho va denunciar la mateixa nit de les eleccions.

Cesk Freixas explica que el van fer fora del recompte de vots en un local electoral. A Vilaweb expliquen que s’han detectat errors com els d’un poble valencià on el primer partit va ser el POSI (IV Internacional), seguit del PP i el PSOE no hi tenia cap vot… com tampoc II. L’error dels vots del PSOE s’ha subsanat, dels d’II ningú no en parla.
Una reflexió immediata és que comencem a entendre d’on ha sortit el gran nombre de vots nuls i en blanc (que s’han multiplicat per 4 en relació a la darrera convocatòria). Per quin motiu només a Catalunya ha crescut d’aquesta manera el vot nul i el vot en blanc? Només per l’hipercriticisme d’alguns sectors polititzats? Fins i tot podria ser que hagi votat en realitat més gent de la que han dit.
Si això que comença a córrer és cert estem davant d’un escàndol que s’hauria de dur per davant més d’un responsable polític i hauria de fer caure la cara de vergonya a aquells que tenien apoderats i interventors en les taules electorals.
I evidentment, el que cau en picat és la credibilitat de la democràcia.
Suposo, si no és molt suposar que algú ens aclarirà les dimensions de la disbauxa, tan als que van votar II com als que no vam fer-ho.

Lamento que hagi guanyat la dreta

Sóc dels (pocs) que vam anar a votar ahir. Per tant em sento legitimat per lamentar que la dreta sigui majoritària al Parlament Europeu. Alguns diran que el debat entre dreta i esquerra és anacrònic. Potser sí, però normalment això ho diuen gent que vota partits de dreta (o de centre, que vé a ser el mateix). Sóc conscient que cada vegada més el marc de les coses s’estableix a Europa i, per tant, és important (per a mi, és clar) que els que delimitin aquest marc no ho facin amb els interessos de les grans multinacionals i dels grups de pressió neoliberals (o ultraconservadors).

Un tindrà les seves contradiccions, de vegades difícils de portar, li costarà més o menys entendre coses com la venda lliure de medicaments, o l’avortament lliure sense coneixement dels pares als 16 anys i algunes decisions que li semblen més fruit d’un electoralisme puntual dels governants que no d’una decisió raonada en profunditat. Aquest un, o sigui el que això escriu, tampoc no creu que el dilema sigui, en aquest darrer cas, entre aquest avortament lliure i considerar delinqüent qui avorta. En tot cas, un considera que l’avortament s’ha de despenalitzar i que es tracta d’un dilema ètic, no judicial.
Però tot i determinades contradiccions, entenc que només l’esquerra garanteix el progrés social i el no retrocés en aspectes laborals, de llibertats, de medi ambient, de seguretat alimentària i d’altres que la societat europea ha anat construint al llarg de més de cinquanta anys.
Per tant, lamento que hagi guanyat la dreta i que tingui capacitat d’influir en directrius i normatives que establiran el marc de moltes de les lleis de les què es dotaran els estats i, en el nostre cas, les anomenades comunitats autònomes amb més o menys capacitat legislativa.
Dit això, entenc que el personal no hagi anat a votar. Mai no havia vist tanta gent junta dient mentides d’una forma tan descarada i desvergonyida. M’han fet sentir vergonya aliena.
Tot i els meus dubtes, vaig acabar votant i ho vaig fer per ICV. M’alegro per Romeva, un dels pocs eurodiputats que explica amb claredat què fa a Europa. Amb tot, he de reconèixer que vaig tenir a les mans la papereta d’II. I que m’ha sabut greu que no hagi tret un eurodiputat. Aquí també em vaig haver de plantejar una lluita entre la meva coherència personal i la ràbia que em fan la major part dels politics que sembla que hagin competit per veure qui feia quedar més votants a casa.

Una realitat oculta: el maltractament a les persones grans

Recentment he tingut l’ocasió de participar en la redacció a Osona d’un protocol d’actuació davant la sospita de maltractaments a les persones grans. Tot i que incialment el protocol va sorgir de les organitzacions sanitàries, aviat vam veure que de poc ens serviria si no el lligàvem amb l’àmbit de l’atenció social i, en un pas posterior, amb el món judicial i policial.
La realitat és que quan parlem de maltractaments de seguida ens venen al cap imatges escabroses i dures relacionades amb la violència de gènere o amb el maltractament infantil. Però el maltractament a les persones grans moltes vegades és més subtil, passa més desapercebut i, sovint, el responsable de l’acció no és conscient del mateix maltractament.

N’hi ha moltes, de formes de maltractament, des de l’agressió física evident a l’assetjament psicològic, passant per l’abús econòmic.
Però possiblement el més freqüent sigui el maltractament per omissió: moltes vegades el cuidador, pel motiu que sigui (i no forçosament conscient, de vegades per simple i pur esgotament) deixa de proporcionar l’ajuda necessària a la persona gran malalta o amb dependència que requereix una atenció ja sigui mèdica o social.
Hi ha, en la manca de visibilitat social d’aquest maltractaments diverses causes. Una d’elles, ja ho hem dit és la seva dificultat de detecció; una altra, més en una esfera cultural, el fet que de vegades s’assumeix que els “vells” es deterioren de manera “natural” i que no s’hi pot fer res. També estaria en l’esfera cultural l’acceptació social que un fill o filla maltracti un pare que havia estat autoritari o maltractador. I també ajuda a que no es coneguin els casos el fet que el propi maltractat, víctima d’una pèrdua d’autoestima secundària a la seva dependència, consideri que és normal allò que li passa.
Es calcula que entre el 2,5 i el 6% de les persones grans serien víctimes d’alguna forma de maltractament, tot i que possiblement aquesta xifra només representaria la punta de l’iceberg.
Per altra banda, algunes actituds de professionals sanitaris en l’atenció a persones grans entrarien també en la definició de maltractament. Des d’algunes formes d’atenció als serveis d’urgències, fins al què anomenem acarnissament diagnòstic o terapèutic, és a dir, l’obstinació a fer proves i tracatments que no milloraran la qualitat -i difícilment l’expectativa- de vida de la persona gran malalta, constitueixen maneres d’entendre l’assistència qüestionables des del punt de vista ètic i que han estat definides com a maltractaments per diferents grups d’experts.
Es tracta, doncs, d’un problema que existeix “des de sempre” però que sembla que fins ara no ha començat a generar inquietud als “estaments oficials”. Benvinguda la inquietud encara que sigui més tard del què caldria. En tot cas, el que és molt important és que creixi la consciència social sobre el tema i que els protocols que es treballin es facin no des d’una visió únicament punitiva sinó també de reconducció de relacions al nucli familiar que sol ser on estan radicades la major part de les causes dels maltractaments als ancians.

fotografia extreta del web 1000imagens .com