Arxiu mensual: maig de 2009

Olga Xirinacs va presentar la seva gran obra a Barcelona

Ahir al vespre, amb força menys ressò mediàtic del què es mereix, l’Olga Xirinacs va presentar Óssa major, la seva Obra completa al Palau de la Virreina de Barcelona. L’acte va servir per reivindicar la que sens dubte és una de les millors plomes de la literatura catalana. Joan M. Pujals va glossar-ne l’obra i en va destacar els trets característics, sobre tot la tensió latent en l’obra de l’autora, tensió sense pessimisme, va dir.
És una llàstima que una trajectòria impecable, que guanyat mols dels premis “importants” de les nostres lletres, es trobi en aquests moments flirtejant amb l’oblit. Hi ha un cert “negacionisme” del’obra de Xirinacs per part d’una determinada “nomenklatura” de les lletres nostrades, d’allò que temps enrere en dèiem la “cultureta”.
Jo diria que l’extrem que demostra per on va, dissortadament el país, va ser l’anul·lació d’una entrevista per causa  de la victòria del Barça. Com deia aquell “no hase falta desir nada más”

Ciceroniana: acusacions

..no ens costa tolerar l’existència
de gran nombre d’acusadors, puix l’innocent, si és acusat, pot ser
absolt: en canvi no pot ser condemnat el delinqüent si no hi ha qui
l’acusi; i més val haver d’absoldre un innocent que no pas deixar de
donar al criminal l’opció de defensar-se.

Ciceró: Discursos, En defensa de Rosci d’Amèria

L’edat i els drets

El Govern de l’Estat ha decidit que l’avortament sigui lliure fins a la setmana 14 de gestació i que això pugui ser així a partir dels 16 anys sense autorització dels pares.
No seré jo qui s’oposi a què els majors de 16 anys puguin gaudir de drets pels que vaig lluitar durant la joventut. Jo no vaig poder votar a les primeres eleccions perquè no tenia els 21 anys que constituien llavors l’anomenada “majoria d’edat” i en els ambients en què llavors em movia la reclamàvem per als 16, no per als divuit en què a hores d’ara està marcada.
El què no entenc és que una persona es consideri prou madura per prendre una decisió que, en molts casos, pot condicionar fortament la seva vida i en canvi no estigui considerada prou madura per participar i decidir sobre qüestions polítiques com a votant.
Per coherència, una de les properes lleis o decrets del Govern hauria de ser rebaixar l’edat de vot als 16 anys. Si ho fan, entendré algunes de les darreres decisions. Si no és així, i molt m’ho temo, tornarà a demostrar-se que es legisla de cara a la galeria i, en aquest cas, per una qüestió d’imatge més que per altra cosa. Una imatge, tanmateix, que no sé si tindran gaire clara els milers de pares d’adolescents que creuen que tenen alguna cosa a dir, si més no, que creuen que tenen el dret (fins i tot el deure) d’estar al costat de la seva filla si es dóna la circumstància d’haver de plantejar-se una decisió d’aquest tipus.

La C-17 s’acaba al Figaró

Està clar que les carreteres perden interès com més lluny són de la capital. Ahir mateix al matí sentia a la ràdio i llegia en algun diari digital que s’havien acabat les obres de la C-17 que provocaven tantes retencions i queixes entre els conductors.
Ahir a la tarda vaig estar 35 minuts per fer el recorregut Vic-Tona (uns 6 quilòmetres) en aquesta carretera per causa d’unes obres que ja fa força setmanes que duren. Aquest matí, pel mateix motiu he trigat més d’una hora i mitja per anar de Rubí a Manlleu (78 quilòmetres, normalment una hora, màxim una hora i cinc).
Conclusions: o bé m’ho he imaginat tot perquè la C-17 no té obres; o bé el tram de Tona a Vic (i viceversa) no correspon a aquesta carretera, o tot plegat són imaginacions meves i mai no hi ha hagut obres en aquesta via.

Sense recepta, sense consell, sense sentit: l’anomenada píndola de l’endemà

Llegeixo que el Ministeri de Sanitat ha aprovat la venda sense recepta de la  pastilla de l’endemà  a les oficines de farmàcia. A alguns els podrà semblar un avenç en determinats drets socials; altres fins i tot ho veuran com un progrés en la lluita per l’alliberament de la dona. Jo no entraré a debatre el fons de la qüestió, és a dir la part que té a veure amb l’establiment de relacions sexuals en edats precoces, que són les principals usuàries d’aquest mètode anticonceptiu. Cadascú pot tenir la seva opinió sobre el tema.
Fins ara, l’administració de la pastilla, si més no en el pla teòric es feia després d’haver parlat amb el metge o la infermera que remarcaven els riscos d’aquestes píndoles, i sobre tot que explicaven als i les joves (que després feien el què volien) que aquesta forma de contracepció pot ser perillosa si s’utilitza amb freqüència. Us n’estalviaré els detalls perquè no és la intenció d’aquesta entrada.
Només vull posar de manifest que quan estem desaconsellant continuadament l’automedicació, quan estem intentant fer pedagogia de l’ús racional dels medicaments, quan cada vegada més sabem la quantitat d’efectes adversos i d’esdeveniments greus causats per medicaments, anem i obrim la porta a un tractament hormonal, i el posem a l’abast de poblacions que només veuran en ell la porta oberta a una part del què pensen que és un món adult, i fins i tot una alternativa senzilla a altres formes de prevenció (una prevenció, si se’n pot dir així, que amb aquestes píndoles es limitarà a l’embaràs però no a la transmissió de malalties).
No entro en qüestions ètiques: no seria imparcial. Només em sorprèn que després d’haver fet que els metges, infermeres i llevadores assumissin un paper d’educadors que no els corresponia, ara es posa de manifest que tot allò que s’havia de protegir no tenia cap mena d’importància i que no es legisla pensant en la població sinó en funció de suposats estats d’opinió… o d’interessos d’algun tipus d’industria a la què precisament no afecta la crisi.

Les eleccions europees no són de segona: a propòsit del rebuig a la desconnexió “administrativa”

Decisions com  la d’ahir del Parlament Europeu negant la possibilitat als Estats de tallar arbitràriament la connexió a la xarxa a usuaris que cometin pràctiques suposadament delictives (llegiu: descàrregues d’internet) em fan pensar, com va ser el cas recentment de la polèmica proposta de les 65 hores laborals, que de vegades té més importància votar a les eleccions europees que no pas a les espanyoles.
L’avantatge d’Europa és que la disciplina de vot, si n’hi ha, és menys fèrria i els eurodiputats actuen moltes vegades empesos pels seus propis condicionants polítics i ideològics, que és del que es tracta, i no de disciplines estatals o de partit, de manera que és més fàcil que s’acabin identificant amb el seu hipotètic votant que no de l’altra manera.
Al damunt, alguns d’ells, i ara em ve al cap el Raül Romeva, tot i que no és l’únic, ens expliquen amb pèls i senyals el què fan i les seves sensacions quan una proposta avança o no, i les expliquen de maneres molt més convincents que el que fan els nostres diputats espanyols o catalans amb inestable, transitòria, i sovint oportunista vocació blocaire.
Em quedo, a cavall de les dues coses, amb la frase final de l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb:

Amb independència del debat sobre els drets d’autor, que és molt important, el valor de la decisió del parlament rau en que talla el pas a la indefensió jurídica que cada vegada més es vol introduir, com una amenaça constant. Perquè no pot ser que ens convertisquen a tots en sospitosos per defecte, en compte d’innocents. I perquè no pot ser que, damunt, s’articule un sistema de penes al marge dels tribunal i sense cap possibilitat de control democràtic. Que és d’això del que estem parlant.