Arxiu mensual: abril de 2009

Una reflexió sobre l’anomenada nova grip

Opinar de temes de salut pública sempre té un risc, que és el d’haver de menjar-se amb patates les opinions, perquè la realitat després igual acaba donant la raó a les “autoritats”. Però correrem aquest risc. I ho farem començant per dir que l’alarma que des de les administracions i amb la complicitat dels mitjans de comunicació s’està generant és desmesurada.
De grip n’hi ha hagut des dels inicis de la humanitat. L’any 1918 hi va haver una gran pandèmia (sembla que es va originar a Espanya i per això rebé el nom de grip espanyola -i olè-) que es va endur per davant milions de persones en tot el món. Des de l’aparició de les vacunes la mortalitat per causa de la grip ha disminuit notablement.
(segueix)

Cada hivern es produeix al nostre país (i a tot el món, suposo) una epidèmia de grip. Amb major o menor virulència en funció de la sensibilitat dels virus a les vacunes que, de manera preventiva, es distribueixen als segments de població que tenen més risc si adquireixen la grip: persones grans, pacients amb malalties cròniques i personal que hi està en contacte (en aquest cas no tant perquè no agafin la grip sinó perque han d’evitar transmetre el virus a els altres). Un dels indicadors que el Departament de Salut registra per avaluar la virulència de l’epidèmia és l’increment en la mortalitat durant les setmanes que dura.
La grip és un procès víric molest però que no sol, per regla general, revestir gravetat per si mateix, més enllà de les qüestions laborals i la despesa en analgèsics i mocadors. La principal problemàtica que es genera amb la grip és que en persones grans o amb malalties cròniques pot afavorir el desenvolupament d’altres processos respiratoris, com ara pneumònies o sobreinfeccions que, aquestes sí, poden donar lloc a complicacions greus que podrien, si no es tracten, acabar amb la mort del pacient. De fet, en l’epidèmia o pandèmia de grip de l’any 18 la principal causa de mort dels milion de decessos que hi va haver van ser les pneumònies.
No crec que la grip porcina aquesta es comporti de manera diferent. De fet, els dos casos que, hores d’ara, sembla que s’han diagnosticat a l’estat s’han comportat com a refredats lleus. Els més de cent morts de Mèxic, sembla que s’estan convertint en força menys quan s’analitza si la causa és directament atribuible al virus… Perquè tot aquest enrenou? Em sembla bé que se’n parli i se’ns n’informi, però trobo fins i tot exagerat que s’administri antivirals (caríssims per altra banda) a persones que no formen part de poblacions de risc.
Potser vaig errat i d’aquí uns dies he de signar un plec de descàrrecs o una disculpa amb la humanitat per haver dubtat de l’eficàcia i l’eficiència de les autoritats sanitàries.
Amb tot, he de reconèixer que pel que pugui ser, si trobo un porquet que esternuda, procuraré apartar-me’n.

Del full a la pantalla: la mateixa impotència

Abans, la falta d’allò que hom anomena “inspiració”, és a dir el moment en què un sap que té coses a dir però és incapaç de fer-ho, es traduia en una sensació d’angoixa i impotència al davant del full en blanc. Com a molt un gargot en un racó del paper o alguna paraula inintel·ligible.
Ara, poques vegades provem d’escriure al davant d’un full en blanc. En canvi, asseguts al davant de l’ordinador, compensem aquesta incapacitat saltant d’un lloc a un altre, visitant indrets que no ens diuen res, llegint notícies que no tenen sentit…
I a la fi, el resultat és el mateix. Abans el full estripat i a la paperera. Ara, tanquem l’ordinador i ens anem a dormir.

Una conversa al tren

Escoltat als Ferrocarrils l’altre dia. Una nanos que anaven a Terrassa xerraven entre ells:

-Saps, demà faig divuit anys?
-Divuit ja?, Ostres (no estic segur que l’expressió fos aquesta), ja són anys…
-Si, tu, una canya.
-Jo en tinc dinou
-Dinou…
-Si. I el X (no en recordo el nom), ja en té vint.
-Vint? Hòstia, quina passada, vint tacos
-Una canya, tio, una canya.

“Juventud, divino tesoro”, que deia aquell…

Recomanacions cinematogràfieques: “Changeling (El intercambio)”

Vaig tenir l’ocasió de veure aquesta pel·lícula aquest cap de setmana passat. Tot i que penso que Clint Eastwood n’ha dirigit de millors (Mystic River, Cartas desde Iwo Jima, Sin  perdon, per posar tres exemples), crec que és una pel·lícula que confirma que possiblement el Sr. Eastwood passarà a la història com un gran director, més que no pas com un excel·lent actor, tot i que he de reconèixer que sóc una mica hooligan de les seves interpretacions als incommensurables spaghetti-westerns dels setanta (“El bueno, el feo y el malo”, “Por un puñado de dólares”, “La muerte tenía un precio”, etc.), treballs que, entre altres coses per la música i l’hieratisme del seu protagonisme no em cansaria de veure.

Però, sincerament no crec que ningú, a la vista d’aquelles pel·lícules pogués acabar pensant que el seu protagonista acabaria excel·lint en la direcció cinematogràfica.
Més enllà de l’argument, un fet aparentment real de segrest d’un nen l’any 1928 i la lluita de la seva mare per recuperar-lo malgrat els obstacles que a la seva voluntat hi posa gairebé en ple el departament de policia de Los Angeles, el valor de l’obra està en el tractament dels personatges i la seva credibilitat.
Fins els crèdits finals no em vaig adonar que la protagonista femenina era Angelina Jolie (cosa que normalment no sol passar desapercebuda); John Malkovich fa també un paper convincent i Jeffrey Donovan està excel·lent en el paper de l’insensible capità Jones.
Em resulta difícil recordar plànols generals o perspectives àmplies de les escenes. En canvi, l’expressivitat dels pricipals personatges resulta absolutament aclaparadora.
Certament, una pel·lícula aconsellable, que malgrat el  seu metratge (dura gairebé dues hores i mitja) manté l’interès de l’espectador (si més no el meu) viu durant tota la estona.

Extrapolant pactes: quatre línies, només un pensament

Llegeixo a un dels darrers mails oberts de’n Vicent Partal que la combinació PP+PSC, similar a la que ha donat el govern al PSE-PSOE a Euskadi i la Presidència del Parlament Basc al PP seria factible a l’Ajuntament de Barcelona. Respecto molt les opinions de Vicent Partal perquè solen ser lúcides i clarividents, a més d’acostumar a ser expressades amb una lògica gairebé aclaparadora.
Això no vol dir que sempre els comparteixi, però m’agrada llegir-los. Aquest és, de nou un d’aquest casos.
La possibilitat, tot en política és possible, hi és. La probabilitat és ja una altra cosa. Crec que al nostre país no es donen les circumstàncies que per desgràcia (nostra i d’ells) els ha fet aproximar-se. No ens enganyem més enllà que PSE i PP comparteixin més o menys un ideari nacionalista espanyol, hi ha altres coses que els han unit: la percepció d’aïllament i assetjament i, pitjor encara, la mort. Que el pacte ens pugui semblar o no contra-natura, o pel contrari que el veiem com lògic i fins i tot esperable, és una altra cosa.
És un pacte frontista espanyolista, és ben evident, però era inevitable atesa la tensió política que viu de manera permanent el País Basc. Una coalició nacionalista, per més que s’hi incrusti Ezker Batua, també ho és. Segurament, ara per ara són les úniques alternatives o un front o l’altre.
Jo no crec que això sigui extrapolable a Barcelona ni molt menys a Catalunya. però farem bé, certament, d’estar atents al què passi, com diu en Partal, perquè en política, com en tot en la vida, de més verdes en maduren.