Arxiu mensual: març de 2009

Parlant de poesia davant d’adolescents: tota una experiència

Aquest matí he tingut una d’aquelles experiències que podríem qualificar d’intensament gratificants, i més en aquests dies en què tot sembla que es vagi imbuint d’un malhumor (o una mala llet) profund (profunda en el cas de la mala llet).
Fa uns quants mesos, en Josep Paniello em va comentar la possibilitat que a la classe de català de 3r i 4rt d’ESO de l’escola on ell treballa hi llegíssin un dels meus llibres al llarg d’un trimestre i que un cop fet això i discutit el llibre, jo hi anès un dia per per-hi una xerrada i respondre als dubtes i qüestions que els nois i  noies em platejarien.
Tot i que amb una mica de respecte (la imatge d’una classe plena de gent amb catorze o quinze anys llegint un llibre de poesia no acabava de configurar-se dins la meva imaginació) em va semblar una proposta interessant i m’hi vaig avenir. De manera que avui ha estat el dia en què a primera hora del matí m’he dirigit cap a Sabadell per enfrontar-me a una situació que en aquells moments em semblava, com a mínim, de resultat imprevisible.
(segueix)

I l’experiència ha estat tan satisfactòria i gratificant que crec que he fet una descàrrega d’endorfines tan intensa que m’ha permès al llarg del dia afrontar amb la màxima tranquil·litat un seguit de contrarietats que en altres condicions m’haurien provocat notables emprenyades.
Per començar, s’havien llegit el llibre, l’havien treballat, havien discutit entre ells els dubtes, havien interpretat i discutit els poemes fins i tot més enllà del temps lectiu que tenien destinat per a fer-ho. Sé que això, en condicions normals no hauria de sorprendre, però el món actual de l’adolescència no afavoreix, ans al contrari, aquest tipus d’activitats…
Per la meva part els he explicat una mica el procés pel qual una persona amb formació científica es pot veure empès a iniciar una “carrera literària” (passeu-me l’expressió, si us plau!); la importància que hi poden tenir determinades influències familiars, o sobre tot en el meu cas un professor de català dels anys setanta que duia un macuto amb un llibre de Gabriel Ferrater i ens va ensenyar, a través d’ell i d’altres autors, a analitzar la poesia: a comptar síl·labes i versos, a descobrir la rima consonant i la rima assonant, a entendre un poema a través de les metàfores…  Els he parlat dels motius de l’escriure, de la influència i repetitivitat d’alguns temes com la mort, les pors, l’amor…
I lluny de fer ganyotes d’adolescent desinteressat (bé, sí, n’hi havia algun que feia esforços veritables perquè no se li notessin els badalls, però era l’excepció) he pogut observar que escoltaven amb interès, respecte i  silenci i somrient quan veien que algunes de les explicacions que jo donava coincidien amb el que ells pensaven.
Després, a l’hora de les preguntes, m’han posat contra les cordes en algun moment, perquè un cop escrits els poemes, la reinterpretació per part del mateix escriptor pot ser molt difícil…
En fi,  crec que he sortit de l’escola en un núvol, sobre tot perquè en el fons el que he viscut avui és el resultat de la tasca d’un professor que s’ha posat al costat dels alumnes a l’hora de llegir, d’interpretar, de raonar, de dubtar sobre el que un individu desconegut i distant havia plasmat en un paper en blanc un bon dia en forma de poemes.
I ha estat especialment gratificant perquè ha resultat una d’aquelles experiències que et fan recuperar la fe en la gent. En la que està creixent i és capaç de respondre davant del feixuc exercici d’interpretar la poesia, i també en la dels professors i mestres, tan sovint criticats i blasmats, que són capaços d’engrescar-los en aquest i altres tipus d’exercicis.
Gràcies, Josep per haver-me donat l’ocasió de gaudir d’aquesta experiència.

Límits: les casualitats no existeixen en política

Càrrega de la Brigada lleugera

De vegades reaccions desbocades i en el límit de la irracionalitat acaben fent bones posicions absurdes o que en un combat dialèctic racional estarien condemnades al fracàs.
De vegades actuacions inoportunes (o potser no tant si, essent malpensats assumim que hi pot haver interessos que les indueixin) poden dur a qüestionar la legitimitat de la intervenció.
De vegades algunes coincidències en el temps ens donen motius per a la reflexió més enllà que les coses, fets o esdeveniments que coincideixen siguin legítims o racionals.
En l’acció pública com en la política no existeix la casualitat.
Hi ha molts interessos en què determinades experiències no es repeteixin (o no tinguin èxit) i la forma en què es compleixen determinades ordres no sempre té a veure amb qui dóna l’ordre.
El problema és delimitar on comencen i on acaben les responsabilitats: per què de cop i volta a un rector que ha aguantat quatre mesos que li hagin convertit el rectorat en una cor plena de fills de papà disfressats de rastafari se li acaba la paciència; perquè es decidiex que la millor hora d’entrada de la policia es aquella i no una altra, i qui decideix què és i que no és una provocació per ordenar una càrrega a l’estil de les de la Brigada Lleugera.´
El moviment antibolonya és força minoritari (i això no li treu legitimitat) però molt sorollòs al nostre país. Ara mateix a un li passa pel cap que vista l’actuació policial probablement acabaran augmentant les simpaties envers ells, o si més no en determinats mitjans es veurà una manera més d’aprofitar-se d’elements que no els són propis per desgastar no ja només a un conseller que sempre ha estat en el punt de mira de la dreta (ell ja ho sabia, m’imagino, quan  va acceptar el regal enverinat: quan Montserrat Tura era Consellera de Governació les accions dels Mossos, algunes tant contundents com les d’aquests dies no rebien ni la desena part de crítiques que ara) i de molts sectors de l’anomenada esquerra, sinó al govern en plè.
(segueix)

La protesta dels mestres per la llei d’educació coincidint amb la situació provocada per la desocupació de la universitat deixen el Govern en una situació de debilitat extrema. Fixeu-vos qui rep: un del PSC (llei d’educació), un d’ERC (els fets passen a la universitat) i un d’ICV (els Mossos carreguen amb complexe de setè de cavalleria). Un o altre acabarà caient, m’imagino, i la crisi de govern (i potser unes noves eleccions per les que tant Mas com Zapatero i possiblement la mateixa Rosa Díez, que es deleix per implantar-se en terres Catalunyesques aprofitant els camins que els han deixat uns desorientats Ciudadanos, deuen sospirar) estaran servides. Amb aquest brou de cultiu i els desencontres pel tema del finançament, algú s’imagina una altra via d’escapament? (Personalment crec que n’hi ha una, la sociovergència, que acabaria d’alimentar la meva particular i paranoica teoria conspirativa.
Algú es pot creure que, quan només fa sis mesos la queixa encara era que el Govern de Catalunya no feia pràcticament soroll, el rebombori d’ara sorgeix d’una conjunció astral?
De totes maneres, ja ho adverteixo, que cap dels que ara estan al Parlament esperi el meu vot. N’estic fins els pebrots d’uns i d’altres.

Evasives i confessions

Avui he pres una actitud conscientment evasiva. Covard, diran alguns (amb tota o part de raó). No m’he mirat les notícies perquè no volia veure res que fes referència als incidents de Barcelona. No estic d’acord amb l’ocupació de rectorats per part dels estudiants, entre altres coses perquè penso que realment són una minoria que estan coaccionant a la resta. I perquè crec que no tenen raó. Però això és opinable, i puc estar absolutament equivocat.
Però encara menys entenc la barbàrie posterior per part de grups d’estudiants (?) com no entenc determinades formes de repressió policial posteriors.
I quan penso “no estic d’acord amb les reivindicacions dels estudiants…”, miro enrere, em veig fa uns anys i sento pessigolles a l’estòmac.
I faig el que fan (fem) els què volent o no ens hem “aburgesat”, que dèiem abans: mirar cap a una altra banda i repassar coses de la feina que m’he dut a casa. Amb mala consciència, això sí, però amb molts dubtes sobre si existeix algun bàndol o cantó on poguem posicionar-nos amb una certa claredat. Perquè tothom està més còmode en un o altre cantó, i navegar entre dues aigües augmenta el perill d’ofegar-se en els dubtes.
I m’amoïna no saber qui són “els bons” d’aquesta pel·lícula.

Per a què hauria de servir la cosa aquesta del finançament? La diferència entre el necessari i l’important amb la salut com a exemple

Un té la sensació que, a còpia de parlar-ne de manera etèria i abstracta, el tema del finançament acaba per avorrir la majoria dels mortals (i possiblement també dels déus si és que aquests existissin). La causa última de l’avorriment és que poca gent sap per a què serviria aquest finançament que tants mals de cap provoca als nostres polítics. Tampoc no podem oblidar que una important part dels mitjans de comunicació (des) informen com els plau del tema i fan creure la gent (amb l’ajut de govern i oposició propis en la seva pròpia inoperància quan no palesa inoportunitat a l’hora de treure determinats temes) que els diners que es reclamen es faran servir només per doblar pel·lícules, potenciar festes tradicionals, obrir el què a Madrid anomenen ambaixades, i subvencionar capelletes (a Madrid ho fan amb Boadella, aquí tenim el Sr. Bru de Sala). Cosa que possiblement tampoc no acaba de ser fals del tot.

(segueix)

Un troba a faltar que allò que en actes amb presència limitada de gent es diu sense embuts i fins i tot amb contundència, s’acabi dient en veu alta i acabi essent titular a tota pàgina dels diaris, i hauria de ser-ho un dia rere altra: que, per exemple el País Basc destina més de 300 euros per persona i any a la salut més que Catalunya (més de 1600 per menys de 1300), i que Extremadura és la segona d’aquestes coses que l’estat anomena Comunitats Autònomes en despesa sanitària per càpita. Catalunya és, si no vaig errat, la dotzava, per darrera de Múrcia, de Canàries, de Castella…
Una cosa similar passa en educació.
Quan el què hauríem de fer és posar el crit al cel perquè la nostra sanitat pública no es pot permetre determinades prestacions que sí que es permeten a Extremadura, Euskadi o Andalusia, nosaltres enviem cortines de fum amb el doblatge de pel·lícules al català, un  tema interessant i no nego que necessari (més ens valdria però dedicar aquests diners en tot cas a obtenir nivells acceptables d’anglès entre els nostres fills, que en general solen ser patètics -no els fills, els nivells) però segurament no prioritari. Almenys no tan prioritari com els altres.
Algú dirà que barrejo prèssecs amb pastanagues. Potser sí.
Però podeu parlar amb molts metges que van arribar a creure’s un  dia que el sistema sanitari català era modèlic en tant que era pròxim, accessible, equitatiu i de qualitat, i que avui els (ens) cau la cara de vergonya quan visitem centres o hospitals de la resta de l’estat, posem pel cas a Albacete o a Osca i veiem com han avançat en tecnologia, en coneixements i sobre tot en qualitat de vida dels seus professionals i nosaltres seguim en la majoria dels casos si fa no fa com a finals dels vuitanta o principis dels noranta, mirant-nos el melic i incapaços, hores d’ara de compartir una cosa tan essencial com és la història clínica del malalt per evitar que quan algú canvia de metge, de centre de salut o d’hospital se li repeteixin proves, radiografies, analítiques que ja li han estat fetes. I no el tornen a operar d’apendicits, per dir una cosa, perquè ja no en té, però si es pogués potser li ho farien, en alguns casos per falta de la informació a què em refereixo, en altres per una innata desconfiança dels metges (d’un cert tipus de metges) atot allò que no hagi fet, vist o demanat ell mateix. Això darrer podria ser motiu d’una altra disquisició.
En fi, ¿quan veurem titulars dels diaris de Catalunya que diguin: “Si Catalunya tingués els diners que li corresponen, les llistes d’espera es podrien reduir en tant…, es podria invertir tant més en investigació,  el sou de metges i infermeres es podria equiparar als europeus, etc” o bé “permetrien reduir en el tant percent que sigui els barracons amb què encara s’imparteixen classes a no sé quantes escoles, o es podria afrontar els reptes de la immigració a les escoles d’una determianda manera i no només amb el voluntarisme del professorat”?.
A canvi d’això, el titular  a tota pàgina segueix sent que doblarem pel·lícules i que vigilarem si les cartes dels restaurants estan en català. I, sentint-ho molt, sense negar que això sigui necessari, algun dia algú els haurà de fer classes als polítics de la diferència entre necessari i important (i perquè no?, l’oportú) . Perquè no és el mateix i jo, a la meva feina he hagut d’aprendre-ho, o sigui que ells poden fer-ho també. I si ja ho saben, el que han d’aprendre és a  transmetre-ho.

S’hi oposen, ergo tenim raó (E. Maragall dixit)

Ahir el Conseller Maragall en va dir una de ben divertida, a l’alçada d’algunes de les més cèlebres (i, perquè no?, celebrades) sortides del President Maragall, germà seu, per més senyes: va dir què el fet que hi hagués resisitència per part del professorat o dels mestres a la nova Llei d’Educació que prepara el Govern era la demostració de què aquesta és necessària.
No vull pensar la quantitat de coses a les què amb tota legitimitat ens oposem que podrien adquirir la categoria d’irrefutablement necessàries si apliquem els maragallans raonaments a altres àmbits de la vida.

Tres mil o deu mil (2): una mena de resposta


La controvèrsia està servida, sobre tot en base a la lectura incompleta i esbiaixada del què un ha dit. O el què ha volgut dir i no se n’ha sortit. Com el meu anterior post ha donat lloc a alguns comentaris, em permeto el luxe de no respondre’ls d’un en un sinó de cop.
Ningú no nega el mèrit, i així ho dic a la meva entrada als què contra les inclemències polítiques, informatives i tendenciositats vàries hi van anar. Ningú no diu que la xifra no era important.
Dic i reafirmo que si l’objectiu era 10000 el resultat va ser un fracàs. I prou. No utilitzem les mateixes armes i arguments dels partits polítics que sempre guanyen les eleccions encara que hagin perdut la meitat (o de vegades més i tot) dels diputats. Siguem realistes: els organitzadors no van tenir cintura quan setmanes abans de la manifestació ja era evident que no serien 10.000 els presents, ni molt menys.
Distància, diners, crisi, falta d’informació (ara resulta que això és únicament culpa dels mitjans de comunicació?) tot són excuses. Sabeu quants lectors té, per posar un exemple Vilaweb, que sí que n’ha donat informació des de fa temps? I les desenes de blocs que en parlaven?
Però, fem una altra reflexió, us heu parat a pensar si el Barça juga la final de la Copa d’Europa, quanta gent es mobilitzarà? Deu, quinze, trenta mil, més fins i tot? Llavors ja s’haurà superat la crisi? O la distància haurà deixat de ser important? No, el que quedarà clar és què és el que la gent considera important, mal que ens pesi, en aquest país.
A això és al què em refereixo en parlar de fracàs: purament i senzilla a no haver assolit els objectius. Si eren massa ambiciosos és que no eren realistes i en algun moment s’haurien hagut de replantejar.
Jo sóc dels que no hi va anar. Primer perquè m’és materialment impossible fer una cosa així un cap de setmana; després perquè precisament en un cap de setmana no serveix per res, per motius que altres han explicat abans que jo.
Finalment perquè sóc un sobiranista molt poc nacionalista i molt poc transversalista.. . I per tant no m’agraden certes companyies per al viatge. Vull dir que a mi no em faria feliç un estat propi, per exemple de les característiques d’Andorra, amb tots els respectes pels andorrans però cap pel seu sistema polític.
Ah, algunes respostes concretes:
1. no em faré del Psoe; ni ho he estat ni crec que mai ho pugui ser. Aquesta és una de les coses que menys m’agraden dels nacionalpatrioteristes, la desqualificació barroera per damunt de la confrontació ideològica. Si no penso com tu sóc el teu enemic i això vol dir ser del Psoe, per a alguns, del PP per a d’altres.
2. Insisteixo: fracàs en relació als objectius i per tant amb això vull dir fracàs dels organitzadors que s’ho hauran de plantejar d’una altra manera si mai s’hi volen tornar a posar. Cal fer que a la gent li resulti fàcil, no que sigui un esforç gairebé apostòlic.
3. És possible (hauria de revisar les entrades dels darrers temps) que darrerament no hagi parlat massa de política. He parlat de llibertat d’opinió, he parlat del paper de l’estat, he parlat d’educació, he parlat de la crisi, i del paper de les empreses en ella, i com bon pardal assolellat he acabat parlant del que m’ha donat la gana. I això, amic, com tot, és política.
4. I finalment, més enllà del resultat, si el què es buscava era ressò, doncs també s’ha fracassat. Un minut i mig al TN i para de comptar. No gaire més què el que TV3 ha dedicat alguna vegada ales manifestacions contra la cacera de la guineu a Anglaterra.
Per dir clar el que penso: no es que hagi estat un fracàs numèric. Crec que ha estat un error d’estratègia. Com ho va ser que després de la manifestació pel dret a decidir de principis del 2007 (a la que Sí que vaig ser present) es permetés la desactivació del moviment per culpa de les mateixes picabaralles que sempre han impedit que aquest país tingui un veritable moviment sobiranista amb cara, ulls i, evidentment, implantació real en la societat civil.

 

Tres mil vs deu mil: un fracàs es digui el què es digui

Tres mil persones d’aquí marxant pels carrers de Brusel·les  en defensa de l’autodeterminació no hauria de ser una mala xifra. Però ho és. Sobre tot si tenim en compte que fa mesos que s’havia engegat una campanya per tal de ser deu mil els que desfilessin pels carrers de la capital d’Europa. Que la fita era difícil? Ja ho sabíem. Que cap institució no hi donaria suport? També. Que els partits (esquerra, ciu i la part sensible d’icv) només ho farien de manera tèbia? De sobres que s’hi comptava. I amb tot es va mantenir l’objectiu dels deu mil com a consigna.
Doncs bé, algú dels organitzadors hauria de reconèixer que ha estat un  fracàs. Vistes les imatges, allà hi havia deu mil persones igual que a Madrid es manifestaven dos milions a favor de no sé què en l’època més combativa dels peperos. És a dir, ni en broma.
I això no treu mèrit ni als organitzadors ni als esforçats sobiranistes que, carretera i manta, s’hi van presentar. Només obliga a replantejar les dimensions dels objectius numèrics quan el país no té, ara per ara, un grau de mobilització que ho faciliti.
En tota mobilització, com en tota empresa, els resultats es valoren no tant per ells mateixos com en relació als objectius marcats. Tres mil a Brusel·les estaria bé, si no s’hagués insistit tant en un objectiu que era ni més ni menys que el triple.

La noia que va xerrar massa pel facebook: faula a partir d’un cas real

Una noia de 16 anys, d’aquestes que són més sinceres exposant al món els seus neguits i, fins i tot passions, a través de les anomenades xarxes socials que no pas a l’hora d’explicar-les als seus pares, tenia un compte del Facebook.
Com tantes d’altres persones, hi va anar agregant tants amics com li ho sol·licitaven. Ara aquells de l’escola, després els amics dels amics, més tard alguna amiga de la feina, i finalment algun altre treballador de l’empresa i, oh vés per on si era interessant, l’encarregat de la botiga. I a través de l’encarregat, va arribar a agregar al seu llistat d’amistats virtuals, ni més ni menys que el cap de l’empresa.
Li feia molta gràcia quan aquests dos darrers li deixaven comentaris, sovint enginyosos, sobre tot quan parlava de la seva relació amb els carques dels seus pares o sobre els nois de l’escola. Li semblaven molt “enrotllats”.
Precisament un dia, parlant amb un d’aquells amics de l’escola va fer un comentari, sobre com arribava a ser d’avorrida la feina i les ganes que tenia cada dia d’acabar-la per enganxar-se a l’ordinador-se i connectar-s’hi.
L’endemà, l’encarregat, amb qui no parlava gaire, tot i que s’escrivien coses a través del facebook, la va cridar al despatx. Allà, amb el director de tots dos, que no va badar boca, al davant, el fins aquell moment simpàtic i eixerit encarregat la va acomiadar per parlar malament de l’empresa i deixar veure que la feina no li resultava prou atractiva.
De res no li va servir suplicar-li a aquell jove, ara transfigurat en cruel empresari que no l’acomiadés i que tingués en compte que només eren comentaris informals, els que ella feia.
A la cua de l’atur, segurament va coincidir amb alguna altra amistat. Però ella no ho sabia.

Moral: mai no t’agreguis ningú que no t’ensenyi, almenys, la poteta per sota la porta, i així poder veure si més no de quin peu calça.