Arxiu mensual: setembre de 2008

Clawdia Chauchat a Espanya

-Mais c’est un sauvage! On he estat? Arreu. A Moscou -la veu va dir “Moscau” (…), a Bakú, als balnearis alemanys, a Espanya.
-Oh!, a Espanya. Com ha anat?
-Passadorament. S’hi viatja malament. La gent són mig moros. Castella és molt àrida i dura. El Kremlin és més bonic que el castell o el monestir d’allà al peu de la muntanya…
-El Escorial.
-Sí, el castell de Felip. Un castell inhumà. M’ha agradat molt més la dansa popular de Catalunya, la sardana, a toc de cornamusa. Jo també vaig afegir-me al ball. S’agafen tots de les mans i ballen en rodona. Tota la plaça és plena. C’est charmant. És humà. M’he comprat una gorreta blava com la que duen tots els homes i els nois del poble, és gaiebé un fes, la boina. Me la poso per a la cura de repòs i en molts moments. Monsieur jutjarà si m’està bé.

Thomas Mann: La muntanya màgica (1924)

La mort i Thomas Mann

Efectivament, la nostra mort ateny més els supervivents que no a nosaltres, perquè, tant si sabem citar-la bé com si no, la dita del savi jocós té plena validesa espiritual en la mesura que mentre nosaltres existim, la mort no existeix, i que, quan la mort ve, nosaltres no hi som; entre nosaltres i la mort, doncs, no hi ha cap relació real i és una qüestió que no ens ateny en absolut, si de cas només al món i a la natura. Per això també, tots els éssers l’acaren amb gran serenitat, indiferència, irresponsabilitat i innocència egoista.

Thomas Mann: La muntanya màgica

Piromusical

Escric abans que s’acabi el piromusical. Hi ha la tele posada a casa. Insofrible el pseudoespectacle autoreferencial de la corporació.
N’hi ha per sortir corrent!
Potser al carrer sigui i soni diferent, però dubto que la música que ens estan fent aguantar pugui interessar ningú que vegi l’espectacle.
En fi, possiblement també sigui absurd parlar-ne, però és que no me n’he pogut estar, i a casa no em deixen apagar la tele…

Somni




Sempre que la mirava, i moltes vegades era de
reüll, que ho feia, li venia a la ment aquell somni de feia ja uns mesos en què
tots dos jeien a la coberta d’un vaixell ple de gent que passava, indiferent,
de llarg, com si no els veiessin.

I, sempre que hi havia de parlar, li venia de
nou el record –de vegades incòmode-, extret del somni, del contacte càlid dels
seus dits i dels seus llavis. Sabia que res d’aquell somni no tenia cap mena de
sentit. Que un i l’altre eren mútuament inaccessibles.

Però en el fons, era conscient que els seus
sentiments envers ella havien canviat des d’aquella nit. I desitjava que també
fos així a la inversa.

Perquè, probablement, se n’havia enamorat dins
d’aquell somni.

Llibre

Havia restat molt de temps en la mateixa posició. Gairebé no recordava quan va ser la darrera vegada que el seu interior va olorar la flaire externa, l’aroma de les coses que l’envoltaven. Sempre que percebia unes mans prop seu, una mena de tremolor inexplicable el recorria.
Avui per fi li havia tocat a ell el privilegi de ser pres. Va notar com li acaronaven el llom, i es va estremir tot ell en desplaçar-se des de la lleixa on havia estat condemnat sense culpa, surant sota unes mans que li van semblar delicades.
Mentre els fulls anaven passant, a dreta i esquerre, un pessigolleig inexplicablement agradable  el va corprendre.
De sobte va notar una mena de cop: primer unes pàgines es van abalançar sobre les altres, després altres com ell van venir-li a parar al damunt.
Finalment, amb altres companys, uns més grans, altres més petits, tots igual de sorpresos, es van precipitar en un món desconegut, sense la contenció i seguretat que proporcionaven els prestatges. Mig obert, va començar a sentir una estranya escalfor, no precisament agradable.
Mentre es consumia, va sentir una veu llunyana que parlava d’una nova prestatgeria per a la què no hi encaixaven segons quins tipus de llibres.
 

Perquè hem de pagar nosaltres la crisi provocada pels especuladors i els bancs?

Com més voltes hi dono menys ho entenc. Entre les receptes que els diferents partits i governs plantegen per a sortir de la crisi aquesta que diuen que hi ha, sembla que un dels denominadors comuns consisteix en el retall de la despesa pública.
És a dir, que com uns senyors i senyores van especular per enriquir-se i el tret els surt avui per la culata, ara els hem de salvar les empreses, i en conseqüència el que farem és reduir els drets i les inversions socials que beneficien el gruix de la població.
La crisi, provocada pels bancs i les immobiliàries l’acabarà pagant les persones que tenen un sou, que cotitzen i paguen els seus impostos religiosament, que havien posat les seves esperances en una societat i un Estat del benestar que els fes la vida una mica més agradable…
I, quan se superi la situació, evidentment ningú no els demanàrà als empresaris rics, ni a les grans corporacions, ni a la Banca que els seus beneficis, que tornen a ser possibles perquè s’ha retallat el subsidi d’atur, o les prestacions de la seguretat social o del sistema de salut, reverteixin o es redistribueixin…