Arxiu mensual: abril de 2008

Horaciana

La major part dels poetes, oh pare i fills dignes del pare,
som enganyats per semblances de bé; així, mentre procuro
ésser breu, esdevinc obscur; al qui vol ésser pulcre,
li mancarà vigor; qui s’afecta al gran dir, devé túrgid;
va a frec de terra el qui té, massa caut, massa por a la tempesta.

Quint Horaci Flac: Epistola als Pisons (Ars poètica)
(trad. JM Llovera)







Recuperant el Perich

Tenia a casa dels meus pares un parell de llibres de’n Perich, dels que encara recordo algun aforisme divertit. Fins i tot diria que de vegades crec que la meva manera d’interpretar la vida, a cavall entre el marxisme i el grouchisme encara que de vegades pugui no semblar-ho, té molt a veure amb aquelles lectures que avui, d’enllaç en enllaç he pogut recuperar en obrir el bloc del Marmessor de la ignorància.

(seguiu si voleu llegir una mica més de text i, sobre tot, un bon consell)

La veritat és que la filosofia del Perich, com la que, en general es feia evident a les pàgines de revistes de finals dels 70 i potser principis dels 80, com ara Hermano Lobo o Por Favor va arrelar intel·lectualment en una bona colla de gent, que vam aprendre, a base de somriure i riure, que la vida ja és una cosa prou fotuda com perquè al damunt ens l’haguem de prendre massa seriosament. No sempre seguim els savis consells d’aquells dies, però pensar-hi de tant en tant, va bé i relaxa.
Els qui em coneixen saben que davant d’una situació de desesperació la meva màxima és sempre (la diré en castellà, perquè és així com la vaig llegir per primera vegada):
¿Para qué el suicidio existiendo el homicidio?
Es evident que no la duré a les últimes conseqüències, però pensar-hi, de tant en tant m’ajuda a baixar la pressió.

Converses sobre el dolor i la mort (4): Morir

La mort és el dolor dels que es queden. Morir en si no és més que
l’acabament d’una sèrie de reaccions químiques i biològiques que
anomenem vida. Algunes d’aquestes reaccions les traduïm en sentiments.
I quan algú, la proximitat del qual ens fa sentir sensacions
agradables, desapareix per sempre, es genera una sensació de buidor, de
desassossec, difícil de racionalitzar.
Per a tot ésser viu la mort
és senzillament el futur. Però, per als humans que hem desenvolupat la
capacitat d’estimar, d’odiar, de sentir-nos bé sols o acompanyats, de
sentir-nos millor o pitjor, però mai igual en presència dels altres, el
saber que la presència d’un altre és ja un fet impossible, ens porta de
vegades a contemplar la vida com un absurd sense esperança.
Quan mor
un amic, ja ho diu la cançó, queda una buidor impossible d’emplenar.
Quan en pocs mesos assisteixes al funeral de dues persones que
consideres amigues i t’assabentes d’una tercera que porta el mateix
camí, quan han mort en edats molt per sota del que avui en dia es
considera l’esperança mitjana de vida de la població, quan t’adones que
has començat a deixar d’anar als funerals dels pares dels amics per
passar a anar als de companys de la teva edat, t’envaeix un sentiment
difícil de definir barreja d’impotència i mala llet, barreja de
tristesa i emprenyada.
Morir no és el pitjor que ens pot passar. El
pitjor és el dolor dels que queden. La mort dels pares és un fet
duríssim però respon a una lògica, fins i tot en aquells casos en que
es produeix “abans del que toca”. I el dolor per la mort dels amics és
un dels més difícils de suportar. N’hi deu haver un, de dolor d’aquest
tipus, evidentment superior. Però no vull ni esmentar-lo.

Publicat a Memòria restringida l’agost de 2006

Traduccions del castellà al català?

Un dels dubtes i
discussions que, a nivell literari, es generen sobre tot en aquesta època és el
de les traduccions al català de les obres escrites originàriament en castellà. És
lògic demanar-se que si som capaços d’entendre la versió original, perquè hem
de recórrer a una traducció que, amb tota probabilitat en un moment o altre
acabarà traït l’esperit original (allò de traduttore,
tradittore
) .

Un no està dins del cap dels editors, però segur que aquí hi ha més
negoci que no pas mecenatge desinteressat envers l’idioma. Parlaré per mi,
perquè no sé si el meu raonament és extrapolable a una gran part de la població
lectora o només sóc víctima de les meves neures, dèries i manies. Hi ha
determinades obres que a un li resulten més atractives en català que en castellà,
per exemple les que fan referència a llocs concrets del nostre país. Un bon
exemple d’això és L’Ombra del Vent, novel·la
ambientada en la Barcelona de postguerra i en la que la trama no perd
credibilitat, més aviat el contrari, pel fet de ser explicada en català, més
encara quan determinats personatges no són traduïts i s’expressen en castellà
en la versió catalana. L’altre és L’Església
del Mar
.

Que som capaços de llegir-los en castellà? Evidentment. Que els que,
per sort o per desgràcia, som bilingües hauríem de fer les nostres lectures en
la llengua en què ha estat originàriament escrit un llibre? Probablement sigui
cert, amb matisos, ja que tothom és lliure, sobre tot si l’oferta existeix de
llegir en l’idioma que li sembli millor i, només faltaria!, amb més motiu si és
la llengua pròpia.

Penso que les traduccions al català de determinats llibres,
habitualment ambientats molt concretament en indrets fàcilment identificables
de casa nostra tenen dos efectes: el primer, augmentar les vendes d’un
determinat llibre (en castellà d’això que dic se’n diu perogrullada); però el més
important és que probablement incrementen la proporció de lectura en català.
Personalment, dubto que mai hagués comprat un llibre anomenat “La sombra del
viento”, per més que me n’haguessin dit meravelles sobre la seva ambientació i
la identificació dels personatges amb algunes figures que em resulten vagament
familiars. Però altra gent no hauria tingut aquestes manies i segurament el que
ja és prou important és que es llegeixi. El nombre d’exemplars venuts en català
d’aquest llibre i del que en castellà s’anomena La Catedral del Mar (perquè la reducció de categoria en la versió
catalana?) justifica amb escreix el suposat risc editorial i, al meu entendre
fins i tot la “incorrecció” lectora.

Tot és, evidentment, opinable i d’alguna forma els que donem suport una
o altra opció o opinem més a favor d’una cosa que d’una altra, tenim les
nostres pròpies contradiccions. Jo mateix que defenso les traduccions al català
de llibres com els que he esmentat, ¿seria capaç de defensar una versió
catalana de la poesia de Goytisolo, Gil de Biedma, o el recentment publicat
recull de Vázquez Montalbán? Només de
pensar-hi se’m posen els pèls de punta.

Nota: aquest post és una reflexió a partir d’un post de la Júlia Costa a la seva Panxa del bou, i que en una versió una mica més
reduïda vaig intentar penjar com comentari al seu bloc. Però les crueltats del Blogger van fer que un cop escrit m’aparegués
un missatge de desconnexió, de manera que vaig perdre la possibilitat d’inserir-lo.
Avui hi he seguit pensant i he decidit pensar-hi jo a la meva manera.

Jo també explicaré el que m’he comprat per Sant Jordi

La veritat és que tenia previst fer unes quantes compres més, però una sèrie d’imponderables que només els que els hem patit podríem entendre i que, per tant, us els estalvio han fet que la compra d’avui hagi estat francament minsa.
Anem al gra: A la meva dona, a més de les roses obligades, li he fet arribar en forma de regal embolicat l’Emma de la Maria Barbal. Un parell de persones me l’han aconsellat.
I jo he fet un doble salt mortal.
(segueix)

En primer lloc m’he comprat el primer volum dels Assaigs de Montaigne. He pensat que una mica d’erudició m’aniria bé en aquests temps tan desculturalitzats. Tot i que em fa una certa por, ja que tinc encara pendent de llegir (de fet hi entro i en surto amb poc convenciment) els assaigs de Proust que vaig comprar l’any passat, que tret d’alguna frase genial o algun paràgraf ocurrent em resulten de difícil digestió. Però allà hi són, al prestatge, mirant-me de tant en tant a l’espera d’un acte de valor (o potser d’un autodafe en el sentit carvalhià del terme).
I després m’he comprat un llibre de poesia en espanyol, una cosa que crec que no feia des de fa anys. La lectura compulsiva a l’escola d’Espronceda, Rubén Darío, Becquer i altres per l’estil em va provocar una veritable aversió a la poètica espanyola i hispanoamericana en general. Aversió que em va arribar a condicionar negativament fins i tot en la lectura de Miguel Hernàndez, Lorca i Machado. De fet, fins que no vaig descubrir Gil de Biedma i Goytisolo no vaig creure que la poesia en castellà em pugués arribar a dir res.
Reconec que ara han canviat les coses (ja puc llegir alguna cosa dels esmentats, i dels autors del segle d’or, Quevedo, Lope, fins i tot Góngora) sense que em surtin taques a la pell.
Però va ser arrel de la lectura dels dos darrers llibres de Francisco Mezquita Broch, autor valencià (Vila-real 1947) en llengua catalana que se’m va despertar la curiositat per un autor valencià, aquest en llengua espanyola: Francisco Brines (Oliva, 1932). Per als lletraferits de veritat i coneixedors del “mundillo” aquest, demano disculpes de la meva ignorància. Penseu que sóc metge i que la meva activitat literària és estrictament autodidacta i “amateur”.
Per a la resta dels mortals, que són la majoria, us recomano el llibre antològic Todos los rostros del pasado, de Francisco Brines, i us en deixo un fragment.

“Y de repente vino, por la abierta ventana,
un aire de otro siglo,
y se posó tranquilo en nuestros cuerpos sudorosos.
Miré tu sólida cabeza adolescente, los arcos en la luz,
y vi la vida en ti,
con el destello de lo que sólo vive en el presente”.

Per si no sabeu quin llibre de poesia comprar per Sant Jordi…

Als que no tenim la bateria mediàtica del Ruiz Zafón, ni som locutors o presentadors famosos de televisió, als que publicar sovint ens costa sang i peles, als què ens donem per contents sabent que a la gent (poqueta, poqueta) què ens llegeix li ha agradat encara que sigui tan sols una mica allò que hem publicat; als què ens fem les presentacions entre nosaltres; als que treballem amb editorials que prou feina tenen a subsistir com per haver, al damunt, de fer publicitat intensiva als seus autors; als que en fi, ens movem a la perifèria no ja de l’star system, sinó del propi system.., per sort ens queda Internet i els blocs per a dur a terme alguna petita acció d’autobombo que ens permeti fer que la gent sàpiga el què escrivim.
I si a més a més, algú et compra un llibre, llavors ja és l’òstia.