Arxiu mensual: novembre de 2007

Presentació conjunta amb la Núria Sagués a Granollers

Dijous a les 8 del vespre presentem a la Biblioteca de Can Pedrals a Granollers el llibre La Xarranca, de la Núria Sagués i Els murs de l’odi. És la segona presentació conjunta i en aquest cas també hi haurà una exposició fotogràfica de’n Narcís Civil acompanyant fragments dels llibres. La presentació anirà a càrrec de l’Israel Clarà, editor i escriptor polifacètic (ho fa en català, castellà i italià) dedicat bàsicament a la poesia, però també a la novel.la.

No vull parlar dels meus poemes, que com més va i més me’ls llegeixo més limitacions i defectes els trobo. Però sí que vull dedicar unes poques línies a La xarranca.
Es tracta d’un relat relativament curt i que es llegeix d’una volada. Una història a mig camí entre una mena de realisme màgic i la prosa poètica, feta per ser llegida en veu baixa. A La xarranca s’hi barreja en una unitat sense fisures la història real i la imaginació, que moltes vegades pren forma de reflexió simple, senzilla. O fins i tot de record. El record, real o imaginat, verídic o ficció, és l’excusa per reflexionar sobre la malaltia, sobre el dolor. Però també sobre l’esperança i la felicitat.
Un dia li vaig dir a la Núria que m’imagino el seu llibre fet guió, potser d’un curt, potser d’una mena de documental en blanc i negre, d’aquells en que les imatges ho diuen tot i només una veu en off ens ajuda, de tant en tant, a contextualitzar l’ació. I sembla que no he estat l’únic que ho ha vist d’aquesta manera.
Un suggeriment, doncs: comproveu-ho.

Fracàs escolar? Potser sí, però…

Suposo que és el que té la llibertat d’opinió, i benvinguda i ben mantinguda sigui. El mateix dia, en el mateix diari, i gairebé de forma correlativa, dos articles que al meu modest entendre estan als antípodes l’un de l’altre. A El Periodico hi escribien, d’una banda l’Oriol Bohigas, un article sobre el que s’ha donat en anomenar republicanisme cívic, molt bo i molt raonat, i de l’altra Fèlix de Azúa fent gala de mala llet establint fàcils i superficials enllaços entre el fracàs escolar i les maldats del nacionalisme

Per variar, Azúa desqualifica tot el que li soni a català (no a nacionalista, encara que ell ho negui). Ell dirà que no, i després justifica el que diu dient que no l’hem entès perquè ens tenen rentat el cervell. O perquè som uns descerebrats, que deu venir a ser el mateix.
Certament, és deplorable la qüestió de l’anomenat fracàs escolar. Ara, que dir que la culpa és de que s’expliqui història de Catalunya ("la verdad es mucho peor que las estadísticas: a ningún Gobierno de la
Generalitat le ha importado la educación. La formación del espíritu
nacional, sí. La así llamada política
lingüística, mucho. Todo
lo relacionado con la ideología, como la Historia, bastante. Lo demás
es ornamental, a menos de que dé dinero
") té la seva gràcia, per dir-ho d’alguna manera.
Que la política cultural de la Generalitat, ara i abans, no ha estat gaire a l’alçada, no ho discutirem. I suposo que per això ell és tan despreciatiu amb tot el que soni a o en català (Pau Casals és "un músico que tocava el violonchelo", suposo que ho expressa així perquè afegint el complement li sembla que subvalora el subjecte).
Acaba parlant de com estan de decebuts els professors universitaris. Jo també ho estic de saber en mans de qui estem deixant no l’educació sinó la formació dels nostres fills: apart de la colla d’absentistes que corre amb càrrec acadèmic, hi ha una altra colla que es dediquen a tasques de propaganda nacionalista espanyola (que no ens enganyin: tenen concepció de cultura superior, no són no-nacionalistes). Però no volia analitzar les paranoies de l’Azúa. De fet només volia deixar enlaire una reflexió.
Algú es creu que les xifres dels qui acaben la secundària serien les mateixes, aquestes tan dolentes que surten als diaris, si una bona part dels nois i noies, que han arribat precisament al nostre país fa 3, 4 o 5 anys, no hi estigués inclosa? Vull dir que molts dels que no passen la secundària són persones escolaritzades a la força, en alguns casos amb estudis previs molt elementals, evidentment amb dificultats lingüístiques i moltes vegades sense un plantejament objectiu clar de què volen fer de la seva vida com no sigui sobreviure.
L’anomenat fracàs escolar no és més que una estadística, un reflex més de que hi ha una sèrie de gent que es planteja (o que tenen la sort que els hagin plantejat) uns objectius i una altra que amb feines saben què faran demà, o que en el millor dels casos saben que cal posar-se a treballar per tirar (o per ajudar a fer-ho) endavant una família…
No voldria que sembli que subestimo la qüestió, però crec que se’n fa molta demagògia. En els darrers anys han arribat al país milers de persones amb fills per als que no s’havien plantejat el futur més enllà de fer-ho en termes de supervivència. Considerar el rendiment escolar d’aquests sota els mateixos paràmetres que els de la resta em sembla com a mínim agosarat. Jo puc recriminar-li al meu fill que no estudii, que tregui males notes, que no vulgui "ser un home de profit" (com deien abans), que no segueixi la carrera que jo vaig fer perquè això culturalment està molt arrelat en nosaltres. Però, és lícit demanar-li això a tothom, sobre tot si son nouvinguts amb una formació de base que no sempre coincideix amb la nostra?
Però és clar, segons Azúa i companyia, la culpa que l’Edgar-Alfonso o que el Mohamed no arribin a fer el batxillerat (no parlem de la universitat) és del nacionalisme català… I no diguem ja de Fàtima o la Sherezade, que al seu país segurament no haurien arribat ni tan sols a sortir de la primària, però aquí es veu que no arriben enlloc per culpa de la història de Catalunya…

Paris, je t’aime

No n’havia parlat perquè encara l’estic païnt. He tingut la sort de poder-la veure en versió original, a Rubí, en un cicle que fan de pel.lis en V.O. M’imagino que doblada deu perdre molt, sobre tot atesa l’alternança i convivència d’idiomes que recorre tota la pel.lícula.

Amb París de fons, 18 històries dibuixades per 18 directors. Històries curtes, senzilles, la majoria quotidianes. La major part d’elles amb una sensibilitat i delicadesa exquidides. És cert que el conjunt és desigual i alguna de les històries et deixa una mica fred, però això no treu que es tracti d’un petit plaer, una mena de degustació de delicatessen que va arrencant somriures al llarg del seu metratge. Si no teniu l’oportunitat de veure-la al cinema, busqueu-la en DVD. Val la pena.

Vint de novembre (20-N): per poc que no ho encertem!

Més enllà de la política, més enllà del record del franquisme i més enllà fins i tot de la gravetat i seriositat amb què cal prendre’s aquestes coses, sempre que s’acosta o arriba  el 20-N, a mi em torna al cap un divertit càlcul que es feia pels volts de l’octubre del 75.

Quan tots estàvem pendents del "`parte médico oficial" de cada dia, o de saber quin nou tros de budell li havien extirpat al dictador, o fins i tot de l’evolució de l’anomenada Marcha Verde, un bon dia un company es presentà i ens digué una cosa així com "no sé perquè us amoïneu a saber quan es morirà Franco, si està escrit quan serà això".
I va fer el càlcul: la suma de la data de l’inici de la guerra (18-07-36) més la del final (1-4-39) donaven com a resultat la data previsible, 19-11-75.
Si la càbala va fallar per un dia, o la data oficial va ser modificada per fer-la coincidir amb la de la mort de José Antonio Primo de Rivera, ja és cosa que cal deixar per als investigadors de la història. Però us ben  puc assegurar que vam ser uns quants que el dia 20, un cop comunicada la notícia vam somriure i vam pensar: per poques hores no ho encertem!

Presentació a Osona d’EROTISME SOM TU I JO

Devia ser el mes de febrer o març que el web Relats en Català va convocar un concurs entre els seus usuaris per publicar un llibre de poesia eròtica. El llibre, que recull textos d’una vuitantena d’autors, entre els que tinc el plaer (mai millor dit) de trobar-m’hi, va sortir el dia de Sant Jordi, editat per Emboscall.
Des de llavors se n’ha fet vàries presentacions, la primera i potser
més multitudinària a la seu del Col·legi de Periodistes, amb
participació de’n Miquel Desclot.
Ara toca fer la presentació a Osona, a càrec dels autors d’aquesta
comarca que van participar-hi. I si puc, jo també hi seré ja que tot i
que no sóc osonenc, ens els darrers quatre anys m’hi he passat entre un
terç i la meitat de les meves hores, donat que hi treballo.
O sigui que diumenge dia 25 a les 17 h (les 5 de la tarda) a l’Ateneu
de Sant Hipòlit de Voltregà
, (Batlle Serrallonga 1) passarem una bona estona llegint els
nostres poemes (i els dels que no vinguin, també). Serà una presentació
molt… calenta.
En l’arxiu adjunt hi va el cartell.

Lleons per anyells (Lions for lambs)

De vegades un va al cine amb expectatives més aviat escasses sobre tot per la presència al repartiment de persones d’escassa fiabilitat interpretativa com en Tom Cruise. 

I llavors passa que et trobes amb una pel.lícula que un pot dir que s’ajusta més a una determinada  manera de pensar a Europa i segurament no tant als Estats Units.
Lions for lambs no deixa de ser una pel.lícula americana i que reflecteix una manera d’entendre el món que passa forçosament pel paper que els EE.UU. hi tenen. Però si més no és una pel.lícula en la que es defensa una manera ètica d’entendre aquesta relació.
El posicionament polític de Robert Redford i Meryl Streep ha estat clar els darrers anys, i s’han estat movent a l’entorn dels que podria ser l’a`mbit del Partit Demòcrata. No ho tinc tan clar en el cas de Tom Cruise (potser per desconeixement). El paper d’aquest últim, que fa de senador republicà que ha de convèncer a una periodista (Meryl Streep) de que faci pública la nova estratègia dels americans a l’Afganistan és pefectament creïble. I la discussió entre el professor universitari (Redford) i el seu alumne dona pas a un tour de force interessantíssim entre els dos.
Crec que per al que és el context ideològic en que es mouen els Estats Units, es pot considerar una pel.lícula d’esquerres. A nivell europeu, potser no ho seria tant. En tot cas, una pel.licula recomanable, amb un metratge prou curt com perquè no es converteixi en un al.legat (que no ho és), però que no evita una certa sensació de mal rotllo, al final.

Un assassí a Vallromanes

Llegeixo al bloc de’n Jordi Gomara que un individu, probablement un veí ha mort el seu gos (el de’n Jordi) d’un tret. Tot i que ja ho he fet en un comentari a l’esmentat bloc, vull reiterar des d’aquí la meva solidaritat amb ell i compartir, encara que a l’hora de la veritat no serveixi de gaire, la seva pena. I aprofitar per explicar, a qui ho vulgui llegir que, en un petit poble del Vallès Oriental, Vallromanes, que per força ha de ser un indret tranquil i acollidor, hi viu un personatge (que en aquest cas segurament de persona en té poc) que és un perill públic.

La veritat és que la qüestió donaria per parlar-ne força. Però segurament no paga la pena i seríem reiteratius amb els comentaris que en Jordi fa al seu espai.
Sabem, però, que un individu que és capaç de ser cruel amb els animals té molts números per a acabar-ho sent amb una altra persona. Si no és que ja ho era abans.
Només ens queda desitjar, com a mínim que s’identifiqui qui ha estat, i que, donat que ha disparat en lloc públic se’l pugui sancionar per això. Dissortadament, per la mort del gos probablement no el condemanaran a res (hi ha antecedents en situacions sembalnts que així ho assenyalen). Però només que es pugui saber qui ha estat, i que li poguessin arribar a retirar el permís d’armes (si el te), m’imagino que això seria ja una petita compensació al mal irreparable que li han fet al company Jordi i la seva família. I una satisfacció que compartiríem.