Arxiu de la categoria: Egipte

impressions d’una estada inoblidable

Egipte: tornant-hi a pensar

Es fa difícil no pensar en Egipte aquests dies. Les coses sembla que han canviat molt des del dia que, encara amb el record de l’estada del mes d’agost, vaig escriure la darrera entrada recordant la setmana que hi vam passar.
L’any 2001 vaig ser a Argentina pel mes de maig per una qüestió de feina. L’ambient era tens i es percebia que alguna de grossa hi havia de passar: La inseguretat, la malfiança de la gent, els comentaris que sentíem a tot arreu permetien predir, com així va ser al cap de pocs mesos que aquell país estava a punt de sofrir el daltabaix, que va tenir lloc a finals d’any.
L’Egipte que nosaltres hem conegut és l’Egipte dels turistes. Creuer fluvial, Museu Egipci, Piràmides, Saqqara, El Khalili… El poc que hem conegut pel nostre compte de l’Egipte real, alguna caminadeta prop precisament de l’ara famosa plaça Tahrir, i del passeig del Nil, on  hi ha l’edifici de la televisió, estava afectat per la barrera idiomàtica i per la nostra desconfiança a tothom que se’ns acostava. Res, però, feia pensar en aquest esclat.
O potser sí, perquè fent memòria, en una conversa més o menys superficial sobre política, l’Ahmed va mostrar el convenciment que a les properes eleccions elegirien un nou president i que farien plegar Mubarak. Premonició? Convenciment innocent? Coneixement de causa?
No sé que trigarà Egipte en recuperar la “normalitat”. Personalment m’agradaria que quan ho faci sigui perquè el dictador ja no hi és i perquè la revolta ha triomfat i el país s’encamina a un nou horitzó més just.
I m’agradaria perquè, quan hi torni, que ho faré, voldria ser capaç d’entendre el pols del país igual que un dia vaig poder detectar que a l’Argentina hi “passava alguna cosa“.

Uns dies a Egipte: Finale (?)

Des de fa uns dies, quan tenia una estona he anat aprofitant per posar en ordre els records de viatge. I mentre ho feia, tot repassant les fotos, m’he dedicat a penjar per aquí unes breus entrades que em permetessin compartir amb la blocosfera algunes de les meves impressions.
El gruix de records, sensacions, imatges i olors retingudes… és tan gran que poidríem no acabar mai, de manera que en algun moment hem de decidir aturar-nos. I crec que ara és el moment. No hi ha cap motiu especial més enllà d’evitar que el bloc se’m faci monogràfic, un perill en el que he vist que anava caient. Per tant us estalviaré les digressions sobre El Caire Vell i el mercat de Khalili, més enllà d’aconsellar enfervoridament visitar-los a qui hi vagi.
Crec que ja he comentat en alguna de les entrades prèvies com m’ha costat reincorporar-me a la “normalitat” després de passar per Egipte. La intensitat de les impressions és tan gran que deixa una marca permanent en la memòria i jo m’atreviria a dir que també en el caràcter.
No vaig voler marxar sense prendre una imatge de la sortida del sol a El Caire, el símbol del retorn de la vida. I la sensació de què un tros de nosaltres s’hi quedava.

Uns dies a Egipte (10): Saqqara, les Piràmides i l’Esfinx

El dos darrers dies de viatge els vam dedicar a El Caire i els seus entorns. Vam alterar una mica l’ordre previst per l’agència i vam deixar Giza i Saqqara per al darrer dia. El que més ens va impressionar va ser pensar, davant de les piràmides i l’esfinx que estàvem davant de construccions de gairebé cinc mil anys d’antiguetat.
A Saqqara hi ha un petit museu al qual gairebé no hi entra ningú que guarda peces de les primeres dinasties i que aconsello que no us perdeu si mai us deixeu caure per allà. Aquí a Saqqara és on es troben les piràmides esglaonades i algunes tombes, tant de faraons com de nobles per arribar a les quals cal fer una petita passejada per un terreny absolutament desèrtic que et fa sentir com els exploradors de tombes dels documentals de la BBC. Vam entrar en una tomba molt ben conservada, la del noble anomenat Ty, que guarda relleus i pintures molt ben conservats, amb impressionants escenes de la vida agrícola del país.
Les piràmides de Giza són, per altra banda, un espectacle, encara que la quantitat de gent que s’hi passeja el desmereix una mica. Ens vam fer la típica foto que simula que estem agafant una de les piràmides, que no posaré per evitar l’escarni públic del fotografiat (que no sóc jo) i vaig seguir el consell de l’Ahmed en el sentit de no entrar a la piràmide si no n’estava molt convençut (problemes de pressió). Des de Giza, forçant una mica la vista -i enmig d’una boirina provocada per la calor i la contaminació- es veuen vàries de les piràmides de Saqqara. Però, certament, la imatge de la piràmide de Khefren amb l’esfinx al davant, és una de les que es queden fixades a la retina durant molts dies… o molts anys.

Uns dies a Egipte (9): El Caire, algunes impressions

Tot i que la majestuositat i les condicions en què vam ser a Abu-Simbel fan que el record que ens queda sigui inesborrable, si algú em demanès que triés entre dos llocs a Egipte, segur que el meu dubte seria entre Luxor i El Caire. Ja he comentat que alguna cosa deu tenir Luxor que deixa gairebé tothom enamorat. Jo mateix he tingut durant dies la sensació de ser-hi encara. La ciutat i els seus temples han estat presents en alguns dels meus somnis, encara que no hi tinguessin res a veure, i quan he estat badant, en aquelles estones que els pensaments volen, indefectiblement (i encara ho fan de tant en tant) tornaven a Luxor.
Tot i així, també hem quedat sotmesos a l’encant del Caire. El Caire és una de les experiències més semblants al caos que hem viscut. El soroll dels cotxes, amb un parc automobilístic més pròxims als anys 70 que a l’actualitat, els clàxons, els crits de la gent, el trànsit inaturable, la gent travessant per mig de les autovies, botigues obertes a les tres de la matinada… Diuen que El Caire és la ciutat que mai no dorm. I segurament és cert. Ja he fet esment de com és d’impressionant sentir els milers de mesquites de la ciutat fent la primera oració del divendres totes a la vegada, a les quatre del matí.
És cert que quan estàs a El Caire et porten a veure les Piràmides i l’Esfinx, la mesquita d’alabastre, l’Església penjada, i el mercat de Khan El Khalili. Però més enllà d’aquestes obligades i meravelloses visites, ens vam quedar amb la mateixa ciutat. Ara, no podem negar que passejar pel Caire pot acabar semblant quelcom pròxim a un esport de risc. Travessar els carrers per a qui no hi està avesat pot ser una tasca gairebé de superheroi, i les distàncies dels llocs “que queden a prop”, no es medeixen amb les mateixes unitats que ho fem nosaltres. Potser per això, si aconsegueixes trobar el Restaurant que t’han indicat i tornar a l’hotel on t’allotges, la descàrrega d’endorfines és tan gran que només et queden bones sensacions…
La fotografia està presa des de Giza, i dóna una idea de les dimensions (i la contaminació) de la ciutat.

Uns dies a Egipte (8): navegant pel Nil

Quan organitzàvem el viatge teníem por que els dies de navegació amb el creuer ens acabessin resultant avorrits o tediosos. La veritat és que no tens temps d’avorrir-te. D’una banda, el fet d’haver-se de llevar d’hora per les visites, fa que vingui de gust aprofitar algunes estones per descansar al llarg del dia. D’altra banda, dedicar-se a observar des del vaixell detalls de vida quotidiana que sovint passen desapercebuts a causa del ritme de les visites, és també gratificant.
Durant la navegació vam poder observar nens banyant-se a la riba del riu, carros tirats per rucs, vaques pasturant, fent palesa la realitat agrícola del país, sovint aliena o indiferent a la gairebé insultant presència del turisme… La presència del desert, poc més enllà de la zona verda immediata al riu era també una imatge impressionant.
Quan un viatja amb un cert nivell de luxe, com feiem nosaltres, pot deixar que el record del viatge es limiti a la gravació fotogràfica o retiniana de belles imatges de postal. Les converses amb l’Ahmed, el guia, van venir a suplir en certa mesura aquesta mancança. Amb ell vam poder parlar d’hijabs, de niqabs, de cabells sense cobrir, sense gaire embuts. Vam poder entendre alguns aspectes de la religiositat del país i dels lligams de la seva manera d’entendre la religió, amb la història mil·lenària. Vam comprendre qüestions com la rancúnia que senten envers les potències que els han ocupat (Anglaterra, Turquia i, en menor mesura, França). Aquestes converses, de vegades de llarga durada, van contribuir també a que el trajecte amb el creuer fos molt més instructiu del que en un principi vam pensar que seria.

Uns dies a Egipte (7): l’àrea de Luxor

Luxor, terme que ve de l’àrab Al-Uqsur, que ve a significar “lloc emmurallat” és el lloc sagrat per excel·lència de l’Alt Egipte. Està situada a la regió o provincia de Qena. Aquí vam visitar el Temple de Luxor, la Vall dels Reis, Medinet Habu i el Temple de Karnak. Apart d’una visita en calesa (i per tant en pla una mica “guiri”) per la pròpia ciutat de Luxor, a través del seu mercat. Alguna cosa deu tenir aquest territori que et deixa “enganxat”. La posta de sol, ja n’he parlat en algun altre lloc, és espectacular. Al temples hi trobes gent amb les mans agafades, fent cercles i buscant xacres o forces interiors desconegudes…
Els dos temples principals, Luxor i Karnak, estan separats per un parell de quilometres, i enllacen per una avinguda d’esfinxs amb caps d’animals que s’està reconstruint. Quan estigui acabada, el passeig entre un i altre temple pot ser una experiència gairebé inigualable.
A la Vall dels Reis vam optar per no entrar a veure la tomba de Tutankamon, i en canvi vam entrar en algunes de menors que van resultar molt interessants. I a Medinet Habu, d’on és la fotografia, vam poder veure el temple mortuori de Ramses III, amb alguns dels frescos més ben conservats que queden.

Uns dies a Egipte (6): més enllà dels monuments

Quan un comença a pensar i organitzar el viatge a un país com Egipte pensa, fonamentalment en els monuments, els temples, les piràmides… Tendim també a creure que la font principal d’ingressos del país és el turisme. La realitat, però és diferent. El turisme només és la tercera o quarta de les fonts d’ingressos del país. Per davant hi ha l’agricultura i, evidentment el Canal de Suez.
La importància de l’agricultura en el país salta a la vista només que l’observador es fixi una mica en la gent fora d’El Caire. A l’Egipte més rural és habitual a les carreteres trobar-s’hi carros
tirats per rucs, barrejats amb els cotxes, portant el resultat de les collites, o aliment pels animals. Pel que ens van comentar, blat, arròs, patates, tomàquets i carbassons, així com dàtils, són els principals conreus que configuren el camp egipci. Ara bé, aquesta agricultura s’ha de desenvolupar tota als marges del riu, uns marges que, en el millor dels casos no solen penetrar gaire més enllà de dos quilòmetres endins del territori, que sobtadament es converteix en desert.

 

Uns dies a Egipte (5): les postes de sol al Nil

Més enllà de l’experiència que representa enfrontar-se a la monumentalitat de l’arquitectura o de la pròpia història d’una civilització que va durar gairebé tres mil anys, o fins i tot més enllà del xoc cultural que representa intentar penetrar en el caos vital que defineix El Caire, hi ha un fet que resulta difícil de definir i que constitueix una mena d’experiència estètica i que m’atreviria a dir que desperta en qui ho contempla sensacions pròximes a l’espiritualitat. M’estic referint a les postes de sol al Nil. Alguns dies les vam observar des del creuer, altres des d’un hotel, altres des d’algun dels conjunts de ruïnes que vam visitar.
A l’antiga cultura egípcia el lloc de la posta del sol, occident, era el lloc dels morts, de la mort, on la vida s’amagava. Per aquest motiu els conjunts funeraris estan a la riba occidental, és a dir a ponent, mentre que els llocs “de vida” estan a l’oriental, o sigui on neix el dia.
Vam fer aquesta foto a Kom-Ombo, entre Aswan i Luxor i encara que segurament no vam ser capaços de recollir tota la majestuositat del fet, és possible que pugui transmetre, encara que sigui parcialment els sentiments de què parlo.

Uns dies a Egipte (4): per territori nubi

Una experiència interessant va ser la visita a un poblat nubi. Els nubis són els antics pobladors de la regió i durant molts segles van estar en lluita constant amb els egipcis. Fins i tot hi va haver alguns faraons nubis. Actualment, i com a conseqüència de la construcció de la presa d’Aswan, que va comportar la inundació de bona part de les seves terres, gran part de la població núbia ha hagut d’emigrar fora del seu territori original i s’ha dispersat per les ciutats de la regió i fins i tot ha emigrat a El Caire. Queden però, als marges del Nil alguns poblats, orientats en bona mesura a l’explotació turística. Tot i això, la visita a una casa núbia ens va permetre entrar en contacte amb aquests pobladors i a la vegada vam poder entendre algunes de les reticències egípcies cap a aquesta minoria: les persones grans, sobre tot les dones, a penes parlen àrab ja que els nubis tenen llengua i costums propis que miren de conservar zelosament.
Oferir, a canvi d’unes quantes lliures egípcies, ombra sota el sol de la regió, te d’herbes (excel·lent) i pa cuit al sol, així com permetre als visitants fotografiar els cocodrils amb els que (com a reclam turístic) conviu, fa que la mestressa de la casa, vídua i sense pensió, puguir anar fent amb una certa dignitat.
En tornar a casa, vaig començar a buscar una mica més d’informació sobre Núbia a la xarxa. Llavors m’en vaig adonar que, durant l’estada mai no vam ser prou conscients que quan ens parlaven de la Província d’Aswan, en realitat estàvem parlant sobre una part del País Nubi (que s’extèn també dins del Sudan), i que aquella extensa franja del Sud d’Egipte, té una història pròpia, una civilització, una cultura que pel fet de quedar eclipsada per l’esplendor faraònic mai no acaba de fer-se prou explícita i evident als ulls del viatger organitzat que hi arriba.

Uns dies a Egipte (3): primer contacte amb restes greco-romanes

A Phillae vam entrar en contacte amb l’Egipte de l’època hel·lenística, tota una sorpresa ja que quan un pensa en les darreres dinasties o en els Ptolomeus, espera una arquitectura menys, diguem-ne, faraònica. És cert que els grecs van introduir elements estranys -i que els guies sistemàticament denosten- com ara els capitells corintis a les construccions de temples egipcis, però globalment van respectar tant l’estil com les representacions i simbolismes. Tampoc no van imposar, si més no en els temples, la seva escriptura sobre la jeroglífica.
A Philae vam començar a evidenciar l’efecte del cristianisme sobre l’antiga religió. Figures martellejades, espais, relleus i pintures sotmesos a la barbàrie.
Teodor d’Alexandria tenia clar que la destrucció dels símbols és el pas previ a la devastació cultural necessària per imposar una ideologia i aniquilar el record i la identitat d’un poble. En poques generacions, va desaparèixer una cultura que havia sobreviscut gairebé tres mil anys i no poques invasions.