Arxiu de la categoria: llibre del fred i les petites coses

Fets i pensaments a la vora del fred

Ara mateix em vindria de gust ser a Lisboa

No em demaneu perquè, però és així. Em passa de tant en tant, que em sento enyoradís d’una ciutat que s’enfila pels turons que l’envolten, com si vulgués deixar enrere un riu amb complex de mar, com si vulgués mantenir-se tancada en ella mateixa, oberta als vents, però, des del Castell de Sao Jorge.
Aquestes coses em passen de vegades, deu ser cosa de l’edat i dels neguits que m’han portat a reprendre la lectura del Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. Fa uns dies el llegia, baixant en tren a Barcelona i, m’imagino que vaig emetre un sospir exagerat, induit per la lectura, perquè la cara d’interrogant de la senyora que estava asseguda al davant meu als catalans va ser descomunal.
Aquestes passejades lisboetes de Pessoa, em fan tornar a recórrer algunes places, cantonades, els carrers del Chiado o d’Alfama… Rossio… Suposo que la saudade s’encomana.
Ara mateix m’agradaria ser a Lisboa i entrar en un d’aquells locals on els turistes no són gaire ben vistos, a escoltar com s’alternen en el fado homes i dones que eleven els seu lament a la categoria d’art, un art melangiós, que encomana tristesa, aquesta tristesa que avui, d’alguna manera, m’ha tornat a fer enyorar Lisboa.

(la fotografia és extreta de travel-in-portugal.com)

Del full a la pantalla: la mateixa impotència

Abans, la falta d’allò que hom anomena “inspiració”, és a dir el moment en què un sap que té coses a dir però és incapaç de fer-ho, es traduia en una sensació d’angoixa i impotència al davant del full en blanc. Com a molt un gargot en un racó del paper o alguna paraula inintel·ligible.
Ara, poques vegades provem d’escriure al davant d’un full en blanc. En canvi, asseguts al davant de l’ordinador, compensem aquesta incapacitat saltant d’un lloc a un altre, visitant indrets que no ens diuen res, llegint notícies que no tenen sentit…
I a la fi, el resultat és el mateix. Abans el full estripat i a la paperera. Ara, tanquem l’ordinador i ens anem a dormir.

Llibres i amics

La relació que tenim de vegades amb els llibres és com la que fa que els amics siguin o deixin de ser amics.
(segueix…)

Un llibre, doncs, és com un amic. Complementari, sempre se n’aprenen coses, t’agrada passar-hi estones, al seu costat. De vegades, però, et sents traït per ell, ja sigui per alguna part del seu contingut o bé, més sovint, pel final. El final d’un llibre és sempre com el final d’una amistat, que pot acabar -metafòricament, en el cas de l’amistat- a la foguera.
El meu avi sempre deia que cremar un llibre era un dels pocs pecats mortals de veritat que existien. Jo he crescut en aquest convenciment que ha tingut a la meva família característiques quasi religioses. Per això, a casa, hi tinc un munt de llibres sobre els que no tornaré a posar els meus ulls, però que malgrat tot em sobreviuran.

Somni




Sempre que la mirava, i moltes vegades era de
reüll, que ho feia, li venia a la ment aquell somni de feia ja uns mesos en què
tots dos jeien a la coberta d’un vaixell ple de gent que passava, indiferent,
de llarg, com si no els veiessin.

I, sempre que hi havia de parlar, li venia de
nou el record –de vegades incòmode-, extret del somni, del contacte càlid dels
seus dits i dels seus llavis. Sabia que res d’aquell somni no tenia cap mena de
sentit. Que un i l’altre eren mútuament inaccessibles.

Però en el fons, era conscient que els seus
sentiments envers ella havien canviat des d’aquella nit. I desitjava que també
fos així a la inversa.

Perquè, probablement, se n’havia enamorat dins
d’aquell somni.

Llibre

Havia restat molt de temps en la mateixa posició. Gairebé no recordava quan va ser la darrera vegada que el seu interior va olorar la flaire externa, l’aroma de les coses que l’envoltaven. Sempre que percebia unes mans prop seu, una mena de tremolor inexplicable el recorria.
Avui per fi li havia tocat a ell el privilegi de ser pres. Va notar com li acaronaven el llom, i es va estremir tot ell en desplaçar-se des de la lleixa on havia estat condemnat sense culpa, surant sota unes mans que li van semblar delicades.
Mentre els fulls anaven passant, a dreta i esquerre, un pessigolleig inexplicablement agradable  el va corprendre.
De sobte va notar una mena de cop: primer unes pàgines es van abalançar sobre les altres, després altres com ell van venir-li a parar al damunt.
Finalment, amb altres companys, uns més grans, altres més petits, tots igual de sorpresos, es van precipitar en un món desconegut, sense la contenció i seguretat que proporcionaven els prestatges. Mig obert, va començar a sentir una estranya escalfor, no precisament agradable.
Mentre es consumia, va sentir una veu llunyana que parlava d’una nova prestatgeria per a la què no hi encaixaven segons quins tipus de llibres.