Secundària Memòria

Ara que ha mort Bin Laden no crec que el món sigui un lloc més segur. Fins i tot, deixeu-me opinar que determinades reaccions, potser comprensibles en el fons, m’han semblat inapropiades.
Puc entendre, i entenc, que la gent s’alegri de la mort d’algú que ha estat la personificació del mal durant els darrers anys. No puc compartir l’alegria per un assassinat.
Bin Laden va servir als EUA en la seva guerra subterrània contra els soviètics, ajudant a fer-los fora d’Afganistan i sobre tot debilitant la moral del seu exèrcit.
Fins i tot, com a enemic, Bin Laden ha servit als EUA i a una determinada manera d’entendre el món occidental afavorint una progressiva disminució de la llibertat al carrer, al pensament, a l’opinió, a la circulació. Determinats retalls de la llibertat que s’han concretat els darrers anys, haurien estat impensables abans de l’11-S (i no parlem ja abans de la caiguda del mur… però aquest és un altre tema).
El món no serà a partir d’avui un món més segur ni, encara menys, lliure pel fet que Bin Laden no hi sigui. Ell tindrà el dubtós honor d’haver esdevingut una de les moltes coartades amb les que determinats poders han vingut prenent un seguit de decisions que ens porten directes a un món on les llibertats  i els drets de les persones tenen cada vegada menys importància . Un món que a mi, em recorda, cada vegada més en determinats aspectes al dels anys 30 del segle passat.

He sentit un minut de la intervenció de la Patrícia Gabancho a RAC1 aquest vespre, cap allà les 9. Només m’he quedat amb una frase que demostra que la ignorància és agosarada i ser de lletres (si és que la senyora Patrícia ho és) no és excusa per ser tan curt de mires. Dir, com ho ha fet, que retallar un 10% no justifica un descens en la qualitat dels serveis és senzillament ser ignorant. Primer perquè aquest 10% s’ha de sumar al 3,21% que ja es va retallar fa menys d’un any, i ja no estem parlant d’un 10 sinó de més d’un 13. Després perquè només cal aplicar-s’ho un mateix: un 10% està molt lluny, per a la major part dels mortals del límit entre arribar i no arribar a final de mes. Els treballadors d’empreses públiques ho han comprovat amb el 5% famós.
Posem-ho en números absoluts: un hospital amb un pressupost de 100 milions d’euros veurà els seus ingressos disminuïts en uns 8 o 10 milions. Segurament a la Sra. Patrícia li semblen molt pocs diners perquè parlem de “xifres molt grosses”. Oblidem molt sovint, que més enllà dels sous de les persones que hi treballen, els hospitals són, en moltes comarques, la principal empresa i d’ells depenen no tan sols el directament empleats sinó tota una corrua d’empreses auxiliars que es veuran afectades per l’apretada: als fusters, llauners, electricistes que, sovint es veuen implicats en tasques d’ajuda als serveis de manteniment ja se’ls demana “que s’ajustin”; els proveïdors també hauran de fer-ho…

Una retallada d’aquestes dimensions pot fer que un hospital de 100 milions de pressupost hagi de deixar d’operar pel capbaix unes 300 persones l’any. Segur que si ens hi va la vida, ens atendran. Però no totes les malalties que cal operar tenen urgència vital. Moltes intervencions d’esquena, o processos benignes poden demorar-se: això tindrà repercussions posteriors en la salut de les persones, però també en termes de baixes laborals, absentisme, productivitat. I d’altres acabaran entrant per la via d’urgències.

D’aquí a un mes i escaig posarem a prova les (escasses) habilitats de rapsode que els déus m’han donat. I en conseqüència, la intel·ligibilitat d’allò que un escriu.

He acabat de llegir avui La cendra dels anys, la darrera novel·la (suposo que de moment) de la Júlia Costa. Vaig ser a la presentació que en va fer a la Catalònia i allà vaig comprar, ara ja fa uns mesos, el llibre. El fet de no haver pogut tenir, per motius bàsicament relacionats amb la meva feina, una desitjada continuitat en la lectura, ha fet que el procés hagi estat més lent del que m’hauria agradat.
No vull fer-ne una crítica. Altres en saben més i ho faran molt millor que no pas jo. Només vull expressar algunes consideracions sobre el llibre i la història que recull i a la vegada aconsellar la seva lectura.
Una primera consideració: sé, perquè ho va explicar ella mateixa, que ha trigat força anys a enllestir-lo. M’imagino que ha visitat indrets, s’ha documentat sobre alguns esdeveniments i alguns personatges i fins i tot, no m’estranyaria que, d’alguna manera l’hagi coniderat la seva obra més important: No sé si ho serà, perquè espero que encara ens ofereixi algun llibre encara millor. Mentre l’anava llegint, no em podia sustreure a un pensament que avui en acabar-lo ha tornat al meu cap. Crec que si s’ho hagués proposat n’hauria pogut treure una mena de nissaga, i haver fet un llibre de les dimensions dels del Falcones o el Ruiz Zafon (que ja sé que no són sants de la seva devoció). Però vull dir que n’hagués pogut treure encara més suc del que n’ha tret, que ja és molt.
Segurament per a fer això, hauria d’haver escrit la història de manera longitudinal i llavors, amb tota probabilitat hauria perdut la gràcia (a canvi, hauria guanyat la possibilitat, per què no? de veure la història convertida en un guió de cine o de minisèrie: personalment m’agrada més que la trama de Pà Negre).
Segona consideració: el llenguatge de la Júlia és ric i creïble, és proper, no es perd ni en circumloquis irrellevants, ni busca un cultisme excessiu que el faci de difícil digestió, un mal que apareix massa sovint en el nostre petit món intel·lectual i literari. Les descripcions dels indrets, d’Userda, Solanes, Santa Maria… sense ser exaustives permeten imaginar-se un territori, sense necessitat que sigui un lloc concret del país; encara que a mi, personalment m’ha vingut de gust identificar amb alguns indrets de la Garrotxa i La Selva.
Tercera: la història és també en si mateixa creïble. I ho és perquè crec que molts dels personatges són identificables en el sentit que coneixem gent que s’hi assembla.  Aquest país és ple de Núries, de Joseps Maries i de Francescs i Raquels. De senyores Dolors i (encara) de ressons de carlinades,  de clericalisme, republicanisme i (encara més) de la Guerra del 36, amb efectes que no s’han esborrat del tot al món rural. I no s’entendria una història centrada en aquest món rural al llarg d’uns 150 anys sense que travessés per aquests temes, que la Júlia Costa tracta des de la introspecció dels personatges principals.
Una altra consideració, que no sé si és bona però a mi m’ha fet gràcia. Hi ha moments del llibre, els més reflexius, segons com els més crítics amb determinades postures dels protagonistes, en què és fàcil “sentir la veu” de la Júlia quan escriu a La panxa del bou. Especialment quan fa esment de les contradictòries actituds de la gent d’esquerres o que se’n fa dir. No vull que soni a retret. En allò que escrivim hi deixem una part de nosaltres mateixos, i allà queda perquè algú sempre ens hi pugui reconéixer. I això no és res dolent, ben al contrari.
En resum, per a mi es tracta d’un bon llibre, m’ho he passat molt bé llegint-lo, m’ha deixat aquella tristor que deixen els llibres quan els acabes, i ja l’he recomanat, a més de fer-ho des d’aquí, a vàries persones (ja ho havia fet abans d’acabar-lo).
I ho deixo aquí, amb la darrera frase del llibre (la puc posar perquè no condiciona per res el coneixement de la trama):
No hi ha res més excitant que tenir projectes ni res més esperançador que saber que mai no aconseguirem realitzar-los del tot.
Personalment espero que si la Júlia té entre mans algun projecte com aquest sí que aconsegueixi completar-lo.

Sembla que el govern bipartit, amb l’ajuda de Déu (i això possiblement el converteix en tripartit 3.0), no pensa donar treva al desmantellament de les fites socials sobre les que hem fonamentat durant anys la construcció d’una societat moderna.
Reconeixent que la societat prèvia a la crisi no és ni de bon tros la ideal (només faltaria), que érem lluny de l’equitat i la justícia en la distribució de la riquesa, i que la pobresa seguia sent una amenaça latent (quan no una trista realitat) per a molta gent en les societats occidentals; reconeixent que, per desgràcia, els governs dels estats occidentals i “rics”, seguien veient la major part del món com una mena d’explotació particular, destinada a l’obtenció de beneficis per a les oligarquies dominants (ja fos a la vista o a l’ombra); reconeixent les inequitats a petita escala en la distribució dels recursos; reconeixent tot això i tantes coses com se’ns pugui passar pel cap, la realitat és que la societat que en sortirà de la crisi serà sense cap mena de dubte pitjor, més insolidària i menys equitativa.
I a la construcció d’aquest tipus de societat s’hi han abocat ara els nostres governants. Escolto i veig a la tv que abans de les eleccions s’haurà eliminat l’impost de successions. La branca espanyolista dels neocons (PP) brama per anul·lar també el de donacions.
Per funcionar com fa un o dos anys, a la sanitat li manquen 850 milions d’euros (probablement una broma, a les butxaques del senyor Botín). Amb l’abolició de l’impost esmentat es deixaran d’ingressar uns 400 milions d’euros. Les xifres parlen per si soles. No dic que aquests 400 milions haguessin d’anar a parar al mateix lloc, però la perspectiva que sanitat, serveis socials, i educació tenen en el moment actual, més enllà de la demagògia que podriem fer amb les xifres, és tan fosca que potser ajudarien a aixecar l’ànim de la situació de pessimisme en que estan caient els treballadors del sector públic.
Avui escoltava a la ràdio una directora general (ja no recordo el nom ni el càrrec) que es queixava que el tripartit (el que no comptava amb la intervenció divina) havia deixat molt “greix” a l’administració. Bonica manera de referir-se a les persones que volen enviar al carrer!
De moment, en sanitat ja han començat a no renovar contractes eventuals o temporals per a feines fins ara indispensables. Al final els professionals que quedin només podran fer la feina que puguin i la gent que quedi a les llistes d’espera o a les sales d’urgències, pot buscar-se una mútua (algú dubta de qui en serà el beneficiari de tot aquest sarau?) que li eviti l’any i mig de llista d’espera per a les cataractes o la pròtesi de maluc.
Insistiré un dia rere un altre fins que me’n cansi o no pugui escriure: són massa anys, massa decenis de lluites de gent anònima des de la revolució industrial, fins i tot massa morts a la recerca de la dignitat dels treballadors, d’una educació laïca, gratuïta i de qualitat, d’una sanitat pública, gratuïtat i universal, d’unes prestacions socials de qualitat i universals, d’una jornada laboral que permeti disposar de suficient temps de lleure per créixer com a persones… com perquè ara, amb l’excusa d’una crisi que no hem creat nosaltres, i que s’ha volgut pal·liar injectant diners públics (nostres) a les entitats que la van crear, ens acabin fent retrocedir setanta anys en els drets pels que molts, abans de nosaltres es van quedar pel camí…

Mals temps per a la societat del benestar: salut, educació i serveis socials estan al punt de mira de les polítiques de dretes que, teòricament, han de treure el país de la crisi.
És impossible retallar despesa en sectors on els pressupostos de les empresses corresponen a personal (o sigui a persones) en més del 60 o 70% (i de vegades més) del seu montant sense tocar precisament aquest concepte. El missatge que, de forma insistent ens arriba és que cal ser menys per fer el mateix. Augmentar les hores de feina perquè així són necessaris menys suplents quan hi ha baixes o arriben les vacances; de retruc, la nostra hora de feina passarà a valer menys, evidentment i per tant si a mi em cal un suplent, contractat per hores també val menys…
En el cas concret de sanitat, cal assenyalar una situació peculiar: estan desmuntant el sistema que ells mateixos van crear fa vint-i-cinc anys. Pujol sempre recordava, cofoi i orgullós allò de que hi havia un hospital cada trenta quilòmetres. Ara ja ens diuen que no és que no sigui sostenible (això fa anys que jo ho vinc dient i em costa aferrissades discussions amb amics i companys!), sinó que no és viable, que cal aprimar estructures (i per tant serveis i prestacions) i que fins i tot potser algun hospital haurà de tancar.
En moltes comarques els hospitals s’han convertit en la principal empresa i moltes famílies, en l’actual situació de crisi industrial (existeix indústria al nostre país?) depenen exclussivament del sou d’un dels cònjuges que fa d’auxiliar o de portalliteres a un hospital comarcal. Perquè molta gent quan pensa en hospitals només veu els metges, o en el millor dels casos també les infermeres, però la majoria dels treballadors d’un centre hospitalari no són ni una cosa ni l’altra. Disminuir les plantilles dels hospitals comarcals portarà a situacions insostenibles en comarques deprimides o a un pas de la depressió econòmica.
Cada dia que passa comprovem com el govern “dels millors” es converteix i aprofundeix més en el fet de ser el govern “dels mateixos” de fa deu anys. Les mateixes cares de llavors estan ocupant càrrecs de responsabilitat, direccions generals, sotsdireccions… però les polìtiques que propugnen o si més no els missatges que transmeten ens remeten a la dialèctica tatcheriana. De la crisi, diuen, n’hem de sortir “enfortits”. El que no ens diuen és que, amb determinades polítiques, no està prou clar que en sortim vius…

En els darrers dies he tingut l’ocasió de parlar amb gent diversa sobre l’abast i la repercussió que sembla que acabarà tenint això que anomenen crisi sobre la cosa pública. Ultra les retallades de sou, cal estar preparats, diuen alguns, per a retallades de serveis i prestacions. Ens avisen que ja no és una qüestió de sostenibilitat sino que es tracta de la viabilitat del sistema. Així, és previsible que es vegin afectats en major o menor mesura alguns dels pilars de l’estat i la societat del benestar: la sanitat, les prestacions socials, determinats subsidis,  les pensions, sembla que s’han d’anar preparant per ser víctimes propiciatòries en nom d’unes improbables solucions a la crisi.
I quin és el futur? Avui m’explicaven que cal tornar a la situació de 2007. Això vol dir, retrocedir en sous i poder adquisitiu a quatre o cinc anys enrere. Això sí, ningú no parla que els preus de les coses hagin de seguir el mateix camí… Dies enrere, un reportatge a TV3 explicava que el mercat dels productes de luxe no sembla afectat per la situació. És comprensible: les persones que alimenten aquest mercat formen part del món que ha causat la situació actual. Quan van tenir problemes o es sospitava que podien tenir-ne, vam fer, via governs europeus i americà, una donació de milers de milions d’euros als bancs dels que són propietaris, per treure’ls de l’atzucac. La nostra caritat ens porta a caure en risc de dormir a un caixer automàtic, mira si som bones persones!, només perquè ells puguin seguir vivint en el seu paradís de luxe, luxúria i ostentació, però ho fem de gust. Sino no s’entendria que seguim mantenint determinats personatges a les engrunes del poder dels estats europeus.
Ahir vaig somniar que desconnectaven internet per por que un dia (improbabilíssim vist el pa que s’hi dóna a les nostres terres) se’ns acudís autoconvocar-nos en alguna plaça fins ara poc freqüentada de qualsevol ciutat mitjana o gran del nostre país.
Avui em desperto amb la notícia que, segurament, s’ha acabat la història dels ordinadors a les aules. Quina desgraciada, absurda i impossible coincidència!!!

Es fa difícil no pensar en Egipte aquests dies. Les coses sembla que han canviat molt des del dia que, encara amb el record de l’estada del mes d’agost, vaig escriure la darrera entrada recordant la setmana que hi vam passar.
L’any 2001 vaig ser a Argentina pel mes de maig per una qüestió de feina. L’ambient era tens i es percebia que alguna de grossa hi havia de passar: La inseguretat, la malfiança de la gent, els comentaris que sentíem a tot arreu permetien predir, com així va ser al cap de pocs mesos que aquell país estava a punt de sofrir el daltabaix, que va tenir lloc a finals d’any.
L’Egipte que nosaltres hem conegut és l’Egipte dels turistes. Creuer fluvial, Museu Egipci, Piràmides, Saqqara, El Khalili… El poc que hem conegut pel nostre compte de l’Egipte real, alguna caminadeta prop precisament de l’ara famosa plaça Tahrir, i del passeig del Nil, on  hi ha l’edifici de la televisió, estava afectat per la barrera idiomàtica i per la nostra desconfiança a tothom que se’ns acostava. Res, però, feia pensar en aquest esclat.
O potser sí, perquè fent memòria, en una conversa més o menys superficial sobre política, l’Ahmed va mostrar el convenciment que a les properes eleccions elegirien un nou president i que farien plegar Mubarak. Premonició? Convenciment innocent? Coneixement de causa?
No sé que trigarà Egipte en recuperar la “normalitat”. Personalment m’agradaria que quan ho faci sigui perquè el dictador ja no hi és i perquè la revolta ha triomfat i el país s’encamina a un nou horitzó més just.
I m’agradaria perquè, quan hi torni, que ho faré, voldria ser capaç d’entendre el pols del país igual que un dia vaig poder detectar que a l’Argentina hi “passava alguna cosa“.

Van criticar els informes del tripartit, però una de les primeres coses que fan és encarregar un informe (a qui?, quan costa?) per demostrar que la limitació de velocitat no estalvia tantes emisions com ens deien.
Parlen de sanitat pública, però mentre la descapitalitzen i en disminueixen el finançament, piquen l’ullet a les companyies privades i afavoreixen el reflotament d’unes entitats que ni donen, majoritàriament, bon servei als seus associats ni paguen amb un mínim de decència els seus professionals.
S’emplenen la boca de “benestar social” i ja ens avisen que no es faran més residències ja que el que pensen fer és contractar residències privades.
Mai, ni tan sols en l’època de Jordi Pujol, mai no havia tingut tant la sensació d’estar al davant d’un govern de dretes com ho estic ara.  En aquells temps, hi havia una mena de sensibilitat jo diria que socialcristiana, que condicionava certes decisions. Però ara ens anem treient tots la careta.  Canvis que a alguna gent els poden semblar intrascendents, amaguen una important càrrega ideològica: no és banal modificar “Acció social” per “Benestar” i molt menys “Ciutadania” per “Família”.
El neoliberalisme a l’americana sembla haver pres posicions i per acabar-ho d’adobar el conseller d’Interior se sembla molt i molt al del bat de beisbol del Polònia.
Un té la desagradable sensació que estem assistint no a un canvi i alternança de govern sino a un canvi de règim en el que determinats valors (aplicats amb més o menys encert, però valors al cap i la fi) estan sent substituits per mercantilisme pur i dur, això sí, amb l’ajuda de Déu. Un motiu més per declarar-nos decidament ateus.

Sembla que una part de la responsabilitat de la crisi es vol carregar al sector salut. De fet, aquest sector i el que en podem dir el sector sanitari acaben representant més del 40% del pressupost de la Generalitat. Sentint algunes veus “autoritzades” fa tota la impresssió que anem cap a un escenari de retalls tant sanitaris com socials. El fantasma del copagament segueix planant sobre els nostres caps, i dins el sector creix la tendència a culpabilitzar els usuaris (pacients) de la gran despesa, cosa que afavoreix que dins els hospitals i dins l’atenció primària siguin molts els metges i infermeres, i fins i tot altres treballadors, que es manifesten partidaris de fer pagar una quantitat de diners a les persones que requereixen dels seus serveis. Fins i tot m’he sorprès sentir persones afiliades a sindicats de classe defensant aquesta opció.
El copagament no és més que un impost a la malaltia. La causa del dèficit de la sanitat no està en el fet que una persona vagi més o menys vegades al metge. La  suposadament elevada despesa sanitària té diverses causes, entre elles la ineficiència i l’excès de personal improductiu en molts àmbits i també la prescripció de farmacs i proves que en bona mesura podrien estalviar-se. Dins del sector tots tenim molt clar on es situen aquestes ineficiències, però quan s’ha intentat posar-hi mà, han rodat els caps dels qui gosaven desafiar els tòtems.
La realitat és que la despesa sanitària no és tan elevada com ens diuen, sobre tot si ho mirem en termes de proporció del PIB. Som un dels darrers països d’Europa en despesa sanitària, tant pública com privada.
A algú, però, li interessa fer-nos creure que gastem molt. Si una persona malalta ha de pagar per anar al metge, segurament trigarà més en anar-hi, i quan hi arribi, el seu procès serà més greu. I per tant més costòs.
La societat ha lluitat massa anys per que siguin reconeguts molts drets, com ara el dret a la sanitat gratuïta, com perquè ara haguem de restituir, una altra vegada entre tots, els diners que l’estat s’ha gastat per salvar bancs i caixes que s’han empobrit i endeutat a causa de les seves pràctiques especuladores.
Estem convençuts que no hi ha diners. O millor dit, que els diners segueixen existint però són en un altre lloc. Però això no pot justificar mai que es carregui sobre les esquenes de la població el cost d’una crisi que no hem creat nosaltres.

Tot i que durant la campanya havien parlat de renovació, de gent amb empenta, i de no sé quantes coses més per fer-nos creure que venien èpoques d’il·lusió i innovació, la veritat és que a les primeres fotos només hi ha gent que ja estaven presents a les darreres fotografies del pujolisme. Amb un agreujant: no solament són set anys més vells sinó que un bon nombre dels que surten a la foto són d’UDC. I això, a mi, em sembla extremadament significatiu.

No descobreixo res si dic que amb els dies hem anat veient cada vegada més clar que el que proposa l’Unió Europea com a solucions per a la crisi són respostes o solucions a la mesura de la Banca.
Irlanda en crisi? Salvem els seus bancs!! I com? Augmentem els impostos, (però no per donar millors serveis, eh?) acomiadem treballadors, i els diners que en treiem els donarem als bancs perquè facin net i es puguin refer de les seves operacions especulatives.
Hi ha qui encara ens vol fer creure que les operacions immobiliàries de la banca responien a les necessitats de la gent que demanaven crèdits. El cert és que les diferents solucions que els estats europeus han donat per a la crisi passen per l’acomiadament o la reducció del sou de milers de treballadors (públics i del sector privat), per incrementar les taxes (vegeu què volen fer amb l’universitat a Itàlia i Anglaterra!) i, evidentment per reduir les prestacions socials per les que tanta i tanta gent ha lluitat al llarg dels segles XIX i XX.
És evident que l’estat o la societat del benestar són insostenibles. I això és així no pel seu cost en si mateix sinó perquè és incompatible mantenir-los sense deixar d’alimentar la màquina especulativa representada per les grans corporacions i la gran banca, que fins i tot en situacions com l’actual segueixen, desvergonyidament presentrant-nos el seu creixement i beneficis.

Temps enrere m’agradava escriure apunts al bloc relacionats amb la política del país. Opinar sobre el què i el com de les coses és saludable. També és veritat que, sobre tot en la maragalliana etapa, hi havia dia sí dia també coses per comentar. Bones, dolentes i, sovint, divertides.
Ara, em costa molt fer-ho. La política del país està instal·lada en una mediocritat tan profunda que esglaia. No ho dic a nivell de les persones, ja que alguns dels candidats semblen fins i tot coherents quan els deixen parlar. És un problema d’idees. No n’hi ha  gaires i les que hi ha sembla que només tenen el valor d’una consigna. Alguns  volen creure i s’autoconvencen que aquesta mediocritat és exclussiva del tripartit, però aquesta explicació només denota que han retirat els miralls de casa seva. Avui llegeixo que si CiU guanya col·locarà una senyora democristiana de presidenta del Parlament, suposo que com a homenatge i record a la visita papal de fa pocs dies…
Potser sóc jo que ja no crec en res. Encara no sé quina candidatura votaré, tot i que tinc vàries certeses: qui jo voti no té cap opció de guanyar les eleccions; entre les opcions que tinc, una fins i tot ho té difícil per tenir diputats; tot i que sóc definitivament sobiranista no votaré cap de les candidatures explícitament independentistes, ja que em resulta impossible confiar en cap d’elles. O el que és pitjor, en cap de les persones que les encapçalen.
Però no em quedaré a casa. I no em caldrà “tapar-me el nas” per votar, perquè al final, voti per qui voti, ho faré amb el màxim convenciment i amb la certesa de que guanyi qui guanyi (que no seran els “meus”) haurem de seguir ltreballant i lluitant perquè no ens segueixin fent pagar una crisi que no hem creat nosaltres.
Em fa mandra parlar de política. D’aquesta política.