Les trampes del sistema

Quan treballes dins un sistema complex com és el sanitari català es fa difícil ser-ne crític sense tenir en algun moment la sensació de ser o haver-ho estat, d’alguna manera còmplice de les coses que passen.

He estat defensor del sistema en tant que durant anys he cregut que la introducció d’una visió “privada” en la gestió pública en millorava l’eficiència i per tant qualsevol estalvi raonable podia hipotèticament revertir en una millor qualitat i un millor funcionament de la sanitat pública.

Durant anys he vist (o podria dir que m’han educat per veure) la Llei de Contractes de l’administració pública com un obstacle per al funcionament de les empreses públiques, ja que únicament semblava servir per alentir processos de decisió  i per tant per dificultar una gestió eficaç dels centres sanitaris, ja fossin hospitals, serveis d’atenció primària o centres sociosanitaris. Les trampes per saltar-se-la (com ara fraccionar els concursos de compra de material o equipaments per tal que no superin els límits a partir del qual s’ha de fer concurs públic) no solament són habituals sinó que a més a més generen en molts dels directius una sensació de victòria i de “mira què en som de llestos!” que vist en perspectiva em generen una sensació ambivalent. Per una banda entenc que en alguns moments la lentitud del funcionament de l’administració és tan exasperant que sembla que indueixi a enganyar-la, però per l’altra vist el que es veu, t’adones que si no es pot assegurar una netedat cent percent en la valoració de les ofertes, el camp és adobat per a irregularitats i corrupteles. He de dir que no conec cap directiu de centres sanitaris que em consti que s’hagi enriquit personalment. Potser el més habitual hagi estat afavorir amics o coneguts per la via de les assessories,  consultories i cursos i cursets -de dubtós interès i valor en molts casos- que són força abundants en la sanitat pública.

Amb el temps he anat entenent que la sanitat pública ha de ser pública, que el seu control no es pot deixar en mans privades, que els consorcis s’han de constituir amb empreses públiques i amb l’administració, però que permetre que entitats privades, fins i tot en el cas de fundacions sense afany de lucre, s’impliquin en la gestió de la cosa pública és terriblement perillós. Sobre tot quan, com passa en alguns casos, aquestes entitats privades “competeixen” en el territori amb altres dispositius públics. O quan a la pràctica aquestes entitats privades són “xiringuitos” amb vocació d’empresa familiar que es condueixen des de l’endogàmia i l’amiguisme.

I que el model que ha portat a que la sanitat pública “compri” productes intermedis (radiografies, TACs, ressonàncies nuclears, gammagrafies, exploracions invasives) o fins i tot intervencions quirúrgiques a centres privats  (Hospital General de Catalunya, Institut Català de la Retina, Fundació Puigverd, CETIR, entre d’altres) ha estat una gran enganyifa de la que s’han lucrat uns quants negociants i que ha portat a una descapitalització humana i material dels centres públics que han perdut o deixat de guanyar valor i estan deixant de ser centres de coneixement.

Per això, tot i que treballo en una entitat pública que funciona sota la forma d’un consorci, no puc deixar de veure amb simpatia els moviments que s’oposen a l’actual concepció que té el Catsalut dels consorcis, una concepció que n’allunya el control i que facilita la intromissió de la sanitat privada en l’àmbit públic.

Au va, jo també parlaré de’n Pujol!

De tot l’afer aquest del Pujol, personalment, el que fa més mal és la presa de pèl continuada a què hem estat sotmesos els catalanets sobre una suposada ètica de determinats polítics dels que “avui no n’hi ha”. Uns polítics que van governar una “modèlica transició” que cada vegada és més clar que va ser una claudicació que va permetre que allò que des de fa temps es coneix com “les famílies” seguís governant els nostres destins.

Pujol va vendre una imatge de personatge íntegre i incorruptible, dedicat de manera gairebé apostòlica al país. Alguns, encara que no sigui consol, no ens vam refiar mai de la política de botigueta i senyor Esteve que ens va portar al que Pasqual Maragall va fer saltar pels aires el dia que va deixar anar, no sé si de manera inconscient, allò del 3 percent: el famòs “oasi català”. Aquest oasi no era res més que el recer d’interessos que s’han anat descobrint poc a poc (i el que queda!) i que abastaven gairebé la totalitat de la classe política implicada en aquella anomenada Transició.

La connivència que ara sembla gairebé delicitiva entre els que van ser els dos principals partits del país durant trenta anys va permetre que el país el seguíssin manegant en la pràctica personatges que d’una manera o altra ja hi eren abans de la transició.

La diferència entre els oligarques del PP valencià i els nostres governants del postfranquisme és només formal. Zaplana va dir explícitament que ell era en política “per forrar-se”; els altres (la família Pujol, Narcís Serra, Macià Alavedra, Prenafeta… i tutti quanti) ho han fet de manera subtil i sibil·lina i al damunt han portat a un gruix del país a la paranoia de veure conspiracions anticatalanes a tot arreu.

No sé si es pot parlar de decepció per referir-se a la sensació que se’t queda després de la confessió pujoliana. Estic als antípodes de la seva ideologia, no l’he votat mai ni a ell ni al seu partit, ni als diferents partits que al llarg d’aquests anys han governat o permès que governés el seu partit, però m’havia quedat amb aquella imatge d’estadista que ens havien venut. Ara em queda clar que cal fer foc nou. La política no solament no pot permetre que ningú es lucri gràcies a ella sinó que tampoc es pot permetre que la dedicació a ella sigui una excusa per fer o mantenir silenciades activitats tèrboles.

Ara que alguns sectors parlen de “regeneració” caldria fer, com he dit, foc nou, retirar la vella guàrdia d’una vegada per totes i donar veu al carrer, si és que aquest no s’ha quedat mut de la magnitud,  de la immensitat de la presa de pèl a que hem estat sotmesos per part d’una colla de pocavergonyes que al damunt ens fan pagar la misèria de les seves decisionssempre interessades en forma de retallades de sous, de drets, de recursos…

I ara a mi, que ja era independentista l’any 1975, em torna una pregunta que em vaig fer poc abans de l’11 de setembre del 2012, quan l’actual President es va pujar a un carro que mai no havia estat el seu: “malament si aquesta colla s’hi apunten, alguna cosa en pensen treure”. I instintivament em vaig posar la mà a la cartera.

 

 

Cap a on va el sistema de salut català? Una reflexió

Des de fa anys ens han fet sentir que teníem motius per estar orgullosos del Sistema Sanitari o de Salut (que no és estrictament el mateix) català. Tan orgullosos i cofois, que l’hem anat explicant com un model d’èxit per tot el món. Desenes, potser centenars de professionals ja fossin metges, infermeres o gestors han anat pel món des dels anys 90 explicant les bondats del nostre Sistema, la separació entre provisió i compra de serveis, el concepte del Catsalut com asseguradora pública, la distribució territorial d’hospitals i centres de salut que afavoria l’accessibilitat i l’equitat en l’atenció a les persones amb problemes de salut. I això ho hem explicat al Brasil, a Argentina, a Colòmbia, a Veneçuela, a Costa Rica, països de l’Est d’Europa…, indrets on consultores de salut optaven, en virtut de l’experiència i bon fer aquí adquirits a la gestió d’hospitals, àrees de salut, sistemes estatals de salut. 

De fet els anàvem a explicar un marc teòric que aquí no teníem desenvolupat, però en sabíem tant, de fer-ho, que algunes d’aquestes consultories vivien pràcticament dels informes que feien per a determinats països.

Però en els darrers anys, de la mà de la crisi, han anat canviant algunes coses. Es qüestiona el model de proximitat (massa hospitals i massa tecnologia en cada un d’ells), es qüestiona les dotacions de professionals (els ratis, en diem)…  De fet, personalment, sempre he posat en dubte el model “pujolià” de creixement del sector sanitari al nostre país, per bé que he de reconèixer que, si he tingut feina ha estat, en part, gràcies a aquest model. En un país petit com el nostre, amb 7 milions d’habitants (5 quan es va començar a teixir la xarxa), és una exageració que existeixin més de 70 hospitals i que n’hi hagi 6 o 7 d’alta tecnologia. I la concentració d’aquests hospitals que existeix a l’àrea de Barcelona és senzillament un despropòsit. Però aquest és un altre tema, diferent del que jo volia parlar i sobre el que qualsevol altre dia podríem entrar en debat.

El que em preocupa és que s’està consolidant una tendència a la culpabilització dels malalts com a responsables de l’elevada despesa sanitària. Des de les llegendes urbanes sobre la hiperfreqüentació de determinats col·lectius als serveis d’urgències, fins al control pressupostari de la prescripció de fàrmacs i proves complementàries, s’ha anat configurant un model de pensament que deixa de banda la mala planificació de serveis, l’amiguisme en el creixement del sistema i l’expansió ineficient per acabar fent recaure responsabilitats en usuaris i professionals del sector.

Una perversa confirmació de tot això és present en el programa dirigit al que s’anomena Pacient Crònic Complexe (PCC), és a dir, les persones que tenen vàries malalties cròniques en fase evolucionada i que com a conseqüència d’això són usuaris freqüents dels recursos sanitaris, ja sigui perquè van sovint a urgències, o perquè necessiten ingressar molt sovint o necessiten medicaments de preus elevats.

L’axioma sobre el que es fonamenta el nou plantejament de l’atenció al PCC és que aquests malalts representen només el 5% de tots els malalts, però consumeixen més del 50% dels recursos. Per tant, ens diuen, hem d’orientar la nostra activitat cap a aquest 5% perquè “si ho fem bé”, actuant sobre relativament pocs pacients, el benefici per al sistema, en termes d’estalvi recursos pot ser molt important. La lletra del pla d’atenció a aquests malalts no ho diu de manera explícita, però el sentit que des de la gestió se li dóna és directament de desmedicalització: si aquest senyor o senyora serà segurament mort d’aquí un any (i perdoneu-me la claredat del terme), ¿perquè hem de donar-li medicaments cars que a llarg termini no el beneficiaran en res? El problema està quan comences a veure que persones que, és cert, segurament no estarien vives d’aquí un any, corren el risc de deixar d’estar-ho ja en dos o tres mesos. I això genera problemes ètics, sí senyors. Perquè esclar, al pacient al que li retiren medicacions per raons “cost-benefici” ningú no li’n demana l’opinió.

I l’altre tema, si el sistema es centra en el 5% de pacients que consumeixen més del 50% de recursos, està oblidant-se del 95% de pacients que tenen malalties greus, agudes o no i que cada vegada recorden més, en el seu trànsit pel sistema, a la imatge de la pel·lícula The Wall en què un professor de dibuixos animats fa passar els alumnes per una trinxadora i en surt carn picada.

El sistema s’està orientant a una reducció dràstica de les estades hospitalàries. Per tant, els malalts aguts tendeixen a estar cada vegada menys dies a l’hospital, independentment que es diagnostiqui o no la malaltia que els hi ha portat. Conseqüència: moltes persones surten sense diagnòstic ja sigui cap a domicili o als hospitals d’atenció intermèdia (els antics sociosanitaris), pendents de resultats en uns casos o, pitjor encara, sense que se’ls hagi estudiat a fons la causa de la seva dolença. Òbviament, no es pot generalitzar, però crec que avui en dia som molts els que podem afirmar sense embuts, que aquesta situació no és anecdòtica.

Això sí, molts d’aquests hospitals mostren, cofois, premis a l’excel·lència en qualitat i gestió basats essencialment en la reducció d’estades, el descens de mortalitat i la productivitat (és a dir la capacitat d’atendre més persones en menys temps i amb menys professionals). Això, sense que en lloc d’aquests premis quedi registrat que molts pacients marxen abans d’hora dels hospitals perquè són derivats a centres d’atenció intermèdia o tornen de manera precària a domicili, i perquè tampoc ningú explica que els pacients sovint ja no moren als hospitals d’aguts perquè ho fan a les unitats de cures pal·liatives dels centres sociosanitaris (o dels propis hospitals d’aguts, però com el finançament és diferent del global de l’hospital, no entren a les estadístiques), en residències o a domicili, atesos pels equips PADES.

Acabo. Tinc la meva opinió, i només és una opinió, sobre què hi ha al darrere del progressiu desmuntatge del sistema. La tendència a la privatització en la seva forma light, catalana, o heavy, madrilenya, són dues cares diferents del sistema liberal-conservador que s’imposa i que només té un horitzó: carregar-se els guanys que, com ens recordava Stéphane Hessel a “Indigneu-vos”, després de la Segona Guerra Mundial s’havien aconseguit pel que fa a protecció social i de la salut, deixant el “negoci” en mans privades.

Perquè al final de tot, no ens enganyem, aquesta crisi forma part d’una guerra ideològica.

Trencant un llarg silenci: “Els imperis implícits”

Acabo de veure la llarga temporada que fa que no publico cap entrada en aquest bloc. I no és que m’hagi prodigat gaire en els latres que “mantinc”, per dir-ho d’alguna manera.

La veritat és que aquest 2013 ha estat un any emocionalment i professionalment complicat per a mi. la impossibilitat ètica de seguir en càrrecs de direcció o gestió en l’àmbit sanitari m’ha portat a recuperar la meva vida professional com a metge, ara en l’àmbits de la geriatria i dels malalts crònics. Certament, molt més gratificant que haver de compartir decisions que comporten el progressiu desmantellament del sistema de salut del nostre país.
En paral·lel, i no us sabria justificar per què, la meva activitat, diguem-ne cultural ha sofert una davallada més que considerable. Tant que m’ha costat gairebé un any revisar i acabar de posar “en òrbita” un recull de poemes que tenia preparat fa gairebé un any.
“Els imperis implícits” pren el seu nom d’un fragment d’un paràgraf del Llibre del desassossec de Pessoa. I molts dels poemes en ell inclosos parteixen de fragments, idees escapçades, reflexions de Pessoa en el Llibre
Les dificultats per publicar per una via “convencional”, la mandra de presentar-lo a premis que segurament no guanyaria, i finalment una sobtada pressa per veure’l publicat, m’han dut a accelerar el procès. Bubok és una bona plataforma per a veure en paper, però també en e-book, el resultat dels nostres neguits poètics. Us l’ofereixo a l’enllaç  
http://www.bubok.es/libros/224214/ELS-IMPERIS-IMPLICITS

El preu del format e-book és d’1 €, amb el qual únicament pretenc recuperar una part de les despeeses de gestió de l’edició amb l’esmentada plataforma. El preu del llibre imprés són 10 € (i inclou l’enviament gratuït d’un e-book del llibre).
Només espero que aquesta empenta sobtada que m’ha fet acabar de publicar el llibre sigui l’inici d’una nova fase de productivitat… 

Passes discretes per la ciutat endormiscada

Finalment em vaig decidir a publicar el llibre amb la plataforma digital BUBOK i des d’avui el tinc a les mans. Per a qui li interessi, un llibre de poesia que reflecteix sensacions, percepcions i records d’una Barcelona difícil de reconèixer en l’actual ciutat.
El llibre és curt, 23 poemes i es pot comprar a través d’internet, a la botiga virtual d’Edicions Bubok, tant en format paper com en e-book. És el segon llibre que publico a través d’aquest sistema i puc dir que estic més que satisfet de la qualitat de l’edició.
Us deixo l’enllaç del llibre a continuació.

http://www.bubok.es/libros/210162/Passes-discretes-per-la-ciutat-endormiscada
 

Si pogués tornar enrera…

De vegades un es planteja, la gent en general es planteja, si li agradaria tornar a la joventut, si voldria tornar a ser jove.
Ser jove per ser jove, veureu, no és que vingui molt de gust. Tornar a les bronques amb els pares, ara que les tens amb les fills, no ve gaire de gust. Tampoc em vaga tenir allò que diuen “tota la vida per davant”, amb tot per fer i tot per aprendre.
Però, com ho diria?, hi ha un punt crític, un moment de la meva vida en el que vaig prendre una sèrie de decisíons que van canviar, segurament, el curs de la meva vida, sobre tot des del punt de vista professional. I ja se sap que quan modifiques el rumb professional, això acaba repercutint en la vida personal i familiar.
En un moment determinat vaig optar per redirigir la meva carrera professional, deixant, encara que finalment ha estat parcialment, l’assistència mèdica per passar a dedicar-me a la gestió d’organitzacions sanitàries. Això m’ha portata voltar de Badalona a Puigcerdà, després a Igualada i ara a Manlleu, amb diferents nivells de responsabilitat.
Sé que no serveix de res preguntar-se “i si…?”. Però sé que si l’any 1995 hagués seguit fent el que feia (i sabia fer), ara no seria on sóc. No sé si m’hauria anat millor o pitjor. Però segur que seria diferent. 
I no puc evitar pensar que m’agradaria canviar, d’aquí uns mesos, les xifres de la meva edad, convertint el 53 en un 35 i veure per un forat què hauria passat si amb aquella edat jo no hagués dirigit la meva feina cap a un camí que m’ha portat, per bé i per mal, allà on sóc.
 

JV Foix com a símptoma

Tenia el bloc silenciat. Potser perquè, com tants, sóc víctima d’un cert desànim global que em porta a pensar que per no dir res d’interès més val callar. Però avui m’ha vingut ganes de parlar, encara que sigui molt breument, i fer-ho referint-me al poeta de qui ahir es va complir un quart de segle del seu traspàs.  
Si fa un temps m’haguessin dit que hi hauria la resposta que s’ha produit davant d’una convocatòria blocaire d’homenatge a un poeta que, permeteu-m’ho dir, no es pot considerar un poeta popular, no m’ho hagués cregut. 
Foix no és un poeta fàcil. Vaja, a mi no m’ho sembla. Dubto que molta gent sigui capaç d’entendre d’una tirada no ja el què diuen sino “de què van” molts dels seus poemes. No és una crítica. M’encanta la sonoritat de la poesia, especialment dels sonets, de Foix, però especialment en els seus textos dels anys 20 i 30, tinc seriosos problemes per seguir-ne, deixeu-m’ho dir així, l’argument si no m’hi poso de valent. Però sóc conscient que en la poesia no tot és ser entenedor i que sovint l’exercici estètic és tant o més important que l’argumental. No sé si m’explico.
Tot això es deriva de que no sent Foix un poeta de masses (vaja, que no arriba fàcilment al públic com podia fer-ho per posar un exemple Martí i Pol), ha estat capaç de mobilitzar la blogosfera catalana i una mica més.
I perquè dic “com a símptoma”? Per que tinc la impressió que respostes com aquesta no serien possibles sino existís al país una consciència sostinguda d’agressió externa. Ahir el diari Ara s’havia acabat a quarts d’una en alguna llibreria de Rubí (ciutat poc sospitosa d’estar entregada al sobiranisme!) i pel que tinc entès la sortida del llibre antològic del poeta va ser més que acceptable. Darrerement, estem observant com determinats programes de televisió de TV3 (com ara alguns “Sense ficció” o la pel·lícula “Pa Negre” o el documental del 30 minuts sobre la crisi als EUA) assoleixen quotes de pantalla importantíssimes en horaris i dies en què no solien fer-ho.
Tinc la impressió, i tal vegada sigui injustificada, que d’una manera més o menys inconscient estem, com a col·lectivitat, generant dinàmiques de resistència cultural (és la cultura l’avantsala de la política?) que fa pocs anys no hi eren o almenys no eren tan evidents. 
Potser abans no les veia o potser ara no hi són i sóc jo que estic encegat. O potser és que dormo i per això em penso que hi veig clar. 

Vaga de metges: una vaga gremial i corporativa.

Rebo la comunicació de que per als dies 15 a 17 està convocada una vaga de metges a la sanitat pública. Segurament, els dirigents d’aquest sindicat groc (en el sentit de gremial, corporativista i elitista) que s’anomena “Metges de Catalunya” atribuint-se de manera innoble la representativitat de tota una professió, consideren que la població no en té prou amb les retallades a que els dirigents polítics estan sotmetent al sistema públic de salut i volen fer passar la gent per l’adreçador de suspensions de visites i intervencions que ja estaven condicionades per decisions que tots coneixem.
D’una manera o altra ens volen fer creure que la protesta deriva d’un suposat coneixement d’ulteriors retallades que s’haurien de concretar a uns pressupostos que, oh sorpresa, ells coneixen i nosaltres no! Això deien avui a la ràdio.
Però la realitat és que el que estan presentant és una plataforma inassumible per a l’administració que, en el fons només té un objectiu absolutament insolidari en el marc de la xarxa pública de salut: el conveni gremial.
Què demanen? En un moment en què a molts treballadors dels sector públic se’ls ha rebaixat el sou, demanen tornar als sous del 2010, recuperar determinats complements, passar els interins de 25 a 36 hores o a jornada completa (segons el centre)  i, aquí ve la mare dels ous, un conveni exclussiu pels metges, reivindicació llargament reclamada i que únicament pretèn que ningú que no sigui metge no pugui immiscuir-se en negociacions entre les empreses o l’administració i els posseïdors de la veritat absoluta. Per a mi, aquesta és la clau de la protesta.
Com a metge he de dir que rebutjo frontalment qualsevol acció que vagi dirigida a perjudicar encara més els usuaris de la sanitat pública, més encara quan sé amb tota certesa que les reclamacions només van dirigides a establir un sistema de castes que segmenti, encara més, els treballadors de la salut. El metge és només un treballador més. Qualificat, sí, però només un esglaó més de la cadena de l’atenció sanitària. Això pot condicionar, si es vol, diferències de sou, i això té la seva lògica: a més qualificació i responsabilitat és evident que pot correspondre’s un sou més alt. 
Ara bé, si volem que la relació empresa-treballadors sigui transparent, que els representants dels treballadors sàpiguen sempre a que s’han d’atendre, és imprescindible que tots els que treballem al sector públic de la sanitat, des dels portalliteres als directius, estiguem sotmesos a unes normes clares i evidents.
Separar, fragmentar per castes, els professionals només ens pot portar a facilitar l’obscurantisme en la relació laboral i afavorir xantatges de l’autodesignada casta superior sobre els gestors que teòricament haurien de conduir a bon port la nau de la sanitat.
 

Presentació a Sant Sadurní del llibre “Poesia a la Frontera”

Pel que fa a mi, i si no m’he descomptat, la de demà, 4 de novembre és la tercera presentació del llibre “Poesia a la Frontera” en què participo activament Vaig ser present a la trobada al Matarranya, però obligacions que incloïen un dinar a La Freixneda (no és per dir-ho, però per les informacions que en tinc, substancialment millor que el que van haver de sofrir els companys que s’hi van quedar), van fer que no participés a l’acte “oficial”.
Posteriorment s’han fet vàries presentacions, entre elles les de Vilafranca i Barcelona, en les que hem pogut compartir l’estona i la poesia amb diversos dels autors.
“Poesia a la Frontera” és un projecte que considero de difícil catalogació. Més de 90 poetes, tres llengües (català, castellà i aragonès), un coordinador incansable com en Santi Borrell, un agitador de fons com l’Octavi Serret de Vallderroures… sense oblidar l’aposta editorial de March editors.
El llibre acull obres, com dic, de més de 90 autors, entre ell un servidor i, evidentment, els que demà participen a la trobada de Sant Sadurní d’Anoia: la Marta Pérez, en Ricard Garcia, la Núria Talavera, en Joan Pinyol i en Santi Borrell.
Poesies diverses sobre fronteres diverses. Les fronteres reals o imaginades, entre les persones, entre cultures, entre països. Les fronteres interiors. Els límits que ens separen dels altres però que sovint utilitzem per reivindicar-nos a nosaltres mateixos, les fronteres com a expressió de la dualitat… Totes aquestes, i moltes més, saón les fronteres que tenen cabuda en aquest projecte poètic que, com es deia abans, si el temps i l’autoritat ho permeten, es donaran cita a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní, demà a les 8 del vespre.