AHOJ

És un dels comptats espais que enllacen amb la tradició llegendària dels grans cafès d’abans la guerra, a Praga i a Europa Central. No està al nivell del carrer sinó en un primer pis, s’han de pujar escales però no té pèrdua, està al centre, al Passeig Nacional. L’espai actual és grandiloqüent, ampli, de sostres alt, ben il·luminat, i s’omple cada dia.

El que no té però és Internet. És una decisió política de la casa. Deuen voler que la gent parli, i la gent parla, sense parar. El Louvre és una institució. És interessant ja solament com un treball de camp de sociologia de saló: els praguesos hi passen per a tota mena de reunions, socials i de negocis. Es poden tenir reunions successives i planificar-hi tot un dia de treball. La clientela és un tall perfecte de tota la societat, des de l’estudiant fins al senyor amb corbata solvent i seriós conscient del valor del seu temps. El qui això signa recorda haver-hi vist el mateix Václav Havel, i haver admirat la forma com el públic el deixava tranquil.

La carta es molt llarga, és de fet un restaurant i us hi podeu passar tot el dia. Sens dubte la cuina és immensa i la producció gran. El menjar, en general, té més bon aspecte que gust, però no cau mai per sota del que és correcte. La part de l’esmorzar és molt forta.

Una prova de la solvència del lloc és que hi ha cambrers que porten anys i treballen a la distància justa, no són ni maleducats ni servils. Supervisen els més joves i probablement els deuen anar formant, perquè treballen molt bé. Et retiren el plat immediatament, però, a vegades quan encara estàs mastegant. Recordeu que això en aquest país es considera bon servei. No es pot tenir tot!