AHOJ

Quan vaig arribar a Txèquia era jove i em movia entre la ingenuïtat i l’arrogància. Jo pretenia “ensenyar” els txecs a menjar “com déu mana” i anava fent pa amb tomàquet amb embotit portat de casa.

Primer de tot era una pura qüestió de supervivència. La meva parella del moment no comptava l’interès per cuinar entre les seves moltes virtuts. La cuina local era una orgia interminable de carn i greix. Les tavernes eren llocs mal ventilats i plens de pudors, servits per homes panxuts amb el cabell brut i maneres medievals, entestats en parlar només el seu idioma impenetrable.

Com no m’havia de posar a cuinar? Fins aleshores la qüestió l’havia enfocat com l’estudiant que havia deixat de ser feia poc: cuina de supervivència. Literàriament coneixia, per exemple, Pla escrivint sobre el menjar o les digressions gastronòmiques a les novel·les de Pepe Carvallo. Els referents en el món real eren la mare, les seves germanes i l’àvia materna.

Adquirir un bagatge teòric (comprar llibres de cuina) i alhora el coneixement pràctic de la cuina (planificar, comprar, elaborar) va ser un camí ple d’alegries però també de disgustos formatius. Un dels que més efecte em va fer durant la primera època va ser el txec que davant el meu pa amb tomàquet em va dir que no li agradava el pa mullat, que preferia pa sec o amb mantega. Em vaig quedar catacroker, en estat, de xoc, sense paraules: com gosava aquell primitiu criticar el sagrat pa amb tomàquet i el diví oli d’oliva?

Però després vaig entendre que tenia raó: el pa amb tomàquet és pa mullat, això és un fet. A partir d’aquí vaig admetre que l’obsessió gastronòmica dels catalans i dels llatins en general poden semblar ridículs a algú que s’ho miri des de fora. Qualsevol persona humana a tot el món té afecte pel que li posaven a taula durant la infantesa.

Ara bé, l’agressió externa del txec que menyspreava el pa amb tomàquet em va fer descobrir un “nosaltres” i un “ells”. De cap manera em vaig fer enrere, al contrari, em vaig reafirmar en la necessitat d’aprofundir i ampliar l’obsessió gastronòmica. Si “ells” en tenien prou tapant el forat de la gana amb qualsevol tros de carn amb salsa marró i patatotes bullides sense gràcia, jo en canvi em revoltaria buscant coses originals, inventant, provant. Descobrint el saber tradicional (familiar) i alhora aprenent dels llibres de receptes.

El nacionalisme, almenys el gastronòmic, no es cura viatjant. No hi ha res com viure allunyat del lloc on vas néixer per adonar-te que la humanitat es divideix en nacions, i que tu formes part d’una d’aquestes nacions, la qual es caracteritza, entre altres coses, per donar una gran importància al que menja cada dia. Hi trobem un camí, un plaer que dóna sentit a l’existència. Ells s’ho perden, oi? Bon profit.