Felicito els impulsors de l'Acadèmia Catalana del CInema, avui que encara hi ha gent que viu amb la ressaca dels Òscars de Hollywood. És una bona notícia perquè la indústria catalana, que vol dir la dels PaÍsos Catalans, ho necessitava, i perquè ens treurem de sobre aquesta cosa provinciana i inaguantable dels premis Goya.
Espero que a partir d'ara l'Acadèmia que dirigeix en Joel Joan, una tria encertadíssima, per cert, per la qualitat, per la força i la gosadia de l'actor, director i prouctor, substituexi en els informatius del nostre país la caspa dels Goya, i ens permeti tornar a posar les coses a lloc.
En Joel té prou força i credibilitat com per tirar l'Acadèmia Catalana endavant. Caldrà vigilar, tanmateix, que els enemics de sempre no ens posin a la picota de seguida tot oblidant la mà de porqueria que duen enganxada a la sabata. Si som forts, si ens ho creiem com s'hoc reu en Joel i els qui l'acompanyen en l'aventura catalana del cinema, si els polítics estem a l'alçada del repte, ens en sortirem.
Nou Barris és un dels districtes menys coneguts de Barcelona. Des de fa uns mesos hi faig de regidor i ja començo a tenir una idea de com s'hi han anat desenvolupant les coses en els darrers trenta anys. N'aniré parlant perquè Nou Barris és un bon tub d'assaig d'una certa manera d'entendre les relacions de la política amb la societat civil, i de la manera com la política, un partit polític (el Partit dels Socialistes) i els seus satèl·lits, arriben a apropiar-se d'una història compartida.
1. El mite de "la gran transformació". És curiós com després de trenta anys de mandats socialistes Nou Barris encara ha de veure com els seus responsables polítics no paren de parlar de "la gran transformació del districte", que ningú no nega per altra banda. La pregunta que ningú no sembla fer-se és si les coses s'haurien pogut fer d'una altra manera, si trenta anys no són prou com per haver actuat amb més contundència en alguns sectors, si trenta anys no són prou per haver deixat de mantenir el districte en la situació de cul-de-sac que encara manté, sobretot en el seu extrem nord. Suposo que per això la regidora va demostrar un gran nerviosisme el dia que en Xavier Trias i un servidor vam deicidir anar-hi a fer un tomb amb uns quants periodistes, concretament al barri de Vallbona. En primer lloc ens va dir que ella també tenia previst d'anar-hi el mateix dia que nosaltres,... "que per tant, què fem...". Li vem dir que estavem encantats que hi anés. No va venir. Tan sols va enviar vehicles de BCN-Neta. Els veins i les veïnes ens deien: "Sr. Trias, haurà de venir totes les setmanes de l'any, perquè si no mai no els veiem, aquests!". A Vallbona la presidenta de l'Associació de Veins "oficial", que rep al voltant de 30.000€ de subvenció l'any (contra els 3.000 que reb la "no oficial"), és germana de la consellera municipal d'Iniciativa per Catalunya, membre del govern del districte. Coses de Nou Barris!
2. L'altre dia vaig conèixer un funcionari del districte. Vam estar parlant informalment de les coses de Nou Barris i vam quedar per tornar-nos a veure. Els socialistes sempre ens parlen de la "crosta" i del "sectarisme" dels nacionalistes. Bé, el dia que tenia previst de veure'm amb aquest senyor vaig rebre un mail en el que se'm deia que si volia parlar amb cap treballador municipal... que no calia! que el que havia de fer era adreçar-me al gerent del districte, que només ell em donaria la informació que necessités! Jo tan sols volia fer un cafè amb una persona amable que havia conegut dies abans... Són més coses de Nou Barris!
3. L'any 2006 va caure damunt de Nou barris una pluja de diner públic per a subvencions: 1.673.033€ si les meves dades són correctes. No cal dir que els dirigents polítics del barri no paren de treure pit. Quan un grata una mica més en les xifres descobreix coses, coses de Nou Barris: de les 245 entitats subvencionades, n'hi ha 8 que se'n porten el 50% dels ajuts, i una d'aquestes entitats és de fora del districte! Cal dir que el 94% de les entitats subvencionades reben menys de... 2.000€ l'any. Més coses de Nou Barris!
Dilluns al vespre vaig tenir la sort de poder assistira la festa de celebració dels 10 primers anys de vida de l'escola Oriol Martorell. La festa es va celebrar al Liceu, com correspon a un col·legi dedicat a formar els alumnes integralment, és a dir, en ensenyaments "clàssics" i, complementàriament però formant part del trànsit curricular de l'alumne, en estudis de música i de dansa.
He deixat passar un parell de dies abans de fer-vos el comentari perquè en vaig sortir tan entusiasmat que em feia por escriure més amb el cor que amb el cap. Han passat trenta sis hores i el meu entusiasme continua al mateix nivell. Al marge del que ja sabem i no ens expliquem prou, la gran qualitat dels nostres professionals de l'educació, els mestres del nostre país, hi ha el gust per fer bé les coses col·lectivament. Aquell grup de persones, totalment lliurats a una feina que no reconeixem prou i que algun dia haurem de fer un cop de cap per convertir en una mena de referent social de debò de la societat catalana. Som el que els nostres mestres ens ofereixen. I l'Oriol Martorell n'és un exemple espectacular.
Cal que els polítics ens hiposem de debò, cal que canviem les prioritats d'una vegada amb coratge, posant el que és imoprtant davant del que no n'és tant. Les notes de la cantata final ens convidaven a sortir del Liceu amb ganes de ser millors gràcies a l'art. En el fons tots sabíem que sortíem millors gràcies als mestres.
Les celebracions dels 800 anys de Jaume I tenen un molt de necessari i un punt de grotesc. La commemoració és del tot necessària perquè explica del tot la dimensió de la nació. N'explica les fortaleses i les febleses i ens explica a tots nosaltres. Qualsevol país normal en commemoraria l'aniversari anualment i en una data tan assenyalada com aquesta en faria una celebració institucional i ciutadana ben especial. De moment les celebracions més dignes ens vénen de Mallorca, com tantes coses darrerament.
També cal celebrar la visió d'un home (i segurament de molts dels seus homes) que va saber comprendre el que al cap de 800 anys és la realitat del l'EURAM. La conformació d'un espai geoestratègic que, més enllà dels avatars històrics, és una de les realitats socioeconòmiques més importants del món.
El que és més aviat grotesc és la celebració paellera organitzada per la Rita Barberà; o les ofrenes florals amb tons electoralistes. Hi ha ningú que s'ho cregui? Encara més grotesc que tot plegat és el silenci oficial de la Generalitat de Catalunya, o del mateix Ajuntament de Barcelona a qui el nostre comte-rei va atorgar les constitucions.
Caldrà que anem desfent-nos de complexos per celebrar comunitàriament i com el sentit nacional mana allò que ens defineix coma poble. I Jaume I s'ho val.
Mai no he amagat la meva condició de polític catòlic. És més, molts cops he explicat que la pulsió de servei que hi ha en la meva vocació política té segurament l'origen en la meva formació cristiana. Ara més que mai, tanmateix, sento l'escisió profundíssima entre els ensenyaments, entre l'exemple, allò que hi ha a l'arrel del cristianisme, que no és res més que l'amor al proïsme, i el flaire d'enyorança de règim de la nota electoralista de la CEE i les darreres manifestacions del portaveu de la Conferencia Episcopal Española, en Martinez Camino.
Avui faig una crida a tots els cristians catalans que sentin aquesta escisió, a tots el catòlics catalans que no comprenen com es pot traïr d'una manera tan brutal l'esperit evangèlic de l'acolliment, el no escandalitzar-nos davant del mal i del pecat; una crida doncs per demanar a aquests homes que reflexionin i que tornin al si de l'Església. Són ells els qui se n'han allunyat i ara cal que hi tornin. Ells són els protagonistes del darrer cisma de l'Església. Tant pregar per la unitat dels cristians! Ara caldrà demanar al bon Déu que els nostres pastors no acabin d'abandornar-nos per sempre. Nosaltres els sabrem acollir. Però els ho hem de fer saber.
La candidata del PSC a les eleccions espanyoles declara que cal la unitat dels partits catalans a Madrid per fer front comú contra el PP. A favor de qui? I el segon del PP, el Sr. Pizarro, diu que se sent català. Amb unitats com la de la Chacón i amb preferències electives com les d'en Pizarro estem arreglats.
El que ens cal és que d'una vegada agafem consciència que sense una veritable unitat dels catalans conseqüents, una unitat nova, fresca, sincera; una unitat que no faci front al PP, sino que faci front a Espanya.
Per cert, ahir va ser 26 de gener i va fer 69 anys de l'entrada de les tropes franquistes per la Diagonal de Barcelona. És un bon moment per reflexionar sobre com el populisme i la demagògia (assassina en molts casos) a la reraguàrdia republicana van fer el joc als feixistes. Un bon moment per reflexionar sobre les oportunitas perdudes per fer de Catalunya un estat independent.
Dues recomanacions: busqueu l'obituari d'Antoni Rovira i Virgili sobre Francesc Cambó; llegiu el poemari de Joan Margarit "Barcelona, amor final", perquè us hi descobrireu.
De tot l'enrenou provocat per la incompetència del Conseller Saura i el cas dels islamistes radicals, el pitjor de tot, per a mi, és el nul exemple que la família Saura-Mayol representen a la política catalana en aquests moments. O, en sentit contrari, l'exemple d'incoherència que tots dos s'esforcen a representar. Per un costat ella, parlant de ser una antisistema... tinent d'alcalde d'un dels sistemes institucionals més forts del país, com és l'Ajuntament de Barcelona! Per l'altre ell, que gosa parlar d'accions policials preventives, aplicant-hi un sentit idèntic a la guerra preventiva, quan ha passat per ser un adalid de la "lluita" (a tot se'n diu lluita avui dia) contra la cultura política d'en Bush i els seus. Per cert, ara ja sabem que els fets desmenteixen els qui deien que retirant tropes de l'Irak estàvem salvats. Ara sabem que el feixisme totalitari dels islamistes radicals es fixen en nosaltres perquè nosaltres som part del món lliure, del món que odien, del món que pot canviar la gent que ells pensen que els pertany.
El cert és que "l'esquerra bread & butter" catalana va donant el to del que és capaç, aferrada al gest i a una estètica passadora. Poca cosa més. L'Ajuntament de Barcelona ens dóna oportunitats molt repetides de constatar la buidor de tants missatges que sonen a progrés però que amaguen l'absoluta inanició política i conceptual de qui els formulen.
Ara, dit això, cal afegir que la inanició va per barris. I cal tenir molt present que quan es parla de nacionalisme, de catalanisme, de "lluita" per la llibertat nacional, per la cultura nacional, haurem de començar a avaluar quanta gent que oficialment "lluita" per la nostra causa des d'un lloc més o menys oficial, ben retribuit, ho ha fet abans voluntàriament, sense esperar res a canvi, sense l'exigència joiosa de la gratuïtat. Quants n'hi ha? Qui són? Dels uns i dels altres. Feu l'avaluació de la coherència personal de tots plegats i anem-ne parlant... Espero seguir-ho fent als pròxims posts!
Ara el Tribunal Superior de Justicia condemna Juan Mari Atutxa a una multa i a dos anys d'inhabilitació per... haver fet complir la llei! Ja fa uns quants dies vaig fer una reflexió sobre el que havia passat amb un exalcalde català i l'Audiencia Nacional. El Poder Judicial espanyol s'ha regenerat en edat i en persones, però també ha regenerat un espanyolisme farcit d'odi i de menyspreu. Avui el Poder Judicial espanyol fa de braç executor dels desitjos dels ultra hispànics que no se'n surten políticament. Només d'aquesta manera és possible entendre el que ha passat amb Juan Mari Atutxa.
El conec bé. Ha estat el president de l'Associació Tribuna Galeuscat durant els darrers dos anys, associació que jo he tingut l'honor de dirigir al seu costat. És un home noble, un home de bé, un home que creu en les lleis, en la dignitat humana i en la llibertat. Això ha estat a punt de costar-li la vida per culpa dels qui pensen que la llibertat nacional d'Euskadi pot ser decidida a cop de pistola. I malgrat tot, ell ha sabut mantenir-se ferm en la seva posició i mai no ha cedit ni als uns ni als altres. Em va dir: "Eukadi no puede dejar que su independencia dependa de los totalitarios. Ese dia habremos perdido toda posibilidad de éxito, habremos perdido toda razón de ser". Però tot plegat no vol dir res per a uns magistrats obsedits en anul·lar, en esclafar, en desfer el nacionalisme democràtic, perquè saben que és el més perillós per a ells, perquè saben que els deixa en evidència. Espero que algun dia això canvïi... De moment cal que tots els demòcrates, que tots els nacionalistes ens posem al costat de Juan Mari Atutxa.
antoni.vives |
dijous, 17 de gener de 2008 | 23:28h
El mes de setembre de l'any passat l'Editorial Lleonard Muntaner de Mallorca, d'on ens vénen tantes coses bones, va publicar un llibre especial: "Dietari 1997-1998" de Vicenç Villatoro. Hi pensava fa una estona mentre llegia les primeres notícies sobre l'estada de Juan José Ibarretxe entre nosaltres. Què en deu estar dient el dietari d'avui d'en Vicenç? Perquè en el llibre que sento la necessitat de donar-vos a conèixer, qui ens acaba parlant és el dietari mateix. En Vicenç s'hi fon i el personatge és el pas del temps mateix farcit de l'experiència vital d'un narrador que no es nota però que indiscutiblement hi és.
En el llibre hi trobareu el "clic" dels petits esdeveniments quotidians barrejat amb l'estrèpit dels esdeveniments polítics i socials més importants viscuts, experimentats, metabolitzats directament per ell (no us perdeu els dies de la crisi Pujals - Flotats i la delicadesa i la profunditat de l'anàlisi que se'n fa!); hi ha també el viatge i la contemplació; els espanyols, els bascos, els catalans; els artistes, els escriptors i els polítics. I la bona gent. Què més podem demanar a un llibre que parla de nosaltres?
Ara doncs vull saber què diu el dietari d'en Vicenç de l'estada de l'Ibarretxe, com he volgut saber què s'amagava darrera de les decisions que va prendre en Villatoro ara fa deu anys... per acabar-me descobrint a mi mateix! La gràcia de la literatura d'en Vicenç és que a partir de la vivència personal, de la reflexió íntima, ens descobreix les cares ocultes del poliedre de la realitat; i allò que se'ns ofereix clar, diàfan, unidimensional, apareix amb tots els clarobscurs, amb tots els matisos quan passa per les seves mans, pel seu dietari.
Francament m'agradaria que se'n parlés més, que arribés a tanta gent com fos possible. Demaneu que us regalin el llibre o correu a buscar-lo vosaltres mateixos. Ja m'ho sabreu dir. I aleshores serem una bona colla els que podrem exigir-li que ens expliqui què li passava pel cap avui mateix, entre aquest migdia i aquest vespre, mentre veia el que veia.
Després de treballar més de tres anys costat per costat amb ell a la Fundació Trias Fargas, que volia dir poder-hi conversar sense patir gaire per res més que no fos una trucada telefònica o el darrer article que havia de lliurar, el dietari és un bon consol que m'allibera de l'enyor d'unes estones úniques d'intel·ligència i de bonhomia.
Unitat per les Illes hauria de ser un molt bon pressagi. Recordo algunes converses de fa al voltant d'un any amb en Pere Sampol i amb en Damià Pons en les que aventuràvem la possibilitat del que ara ha esdevingut una realitat. La Unitat de les forces nacionalistes, en la que no s'hi ha sumat qui no ha volgut, és un fet molt important i un exemple a seguir a la resta dels Països Catalans.
Quan la mentalitat partidària (que massa vegades vol dir sectària si no grupuscular) deixi pas a l'obertura i al mirar endavant i no als greuges del passat, serà possible fer de la unitat una força política que veritablement sigui la força nacionalista de tots. Sense exclusions. I això val per a les Illes, per al País Valencià i per al Principat, sobretot al Principat.
Cal esperar i cal treballar fort perquè la candidatura se'n surti ja que, se'ns dubte, Espanya es mobilitzarà en ple contra ella. Coratge i endavant!
Hi ha actuacions que marquen el signe dels temps. La citació de "la Audiencia Nacional" espanyola a l'exalcalde de Santa Coloma de Cervelló, Josep Comellas, per haver posat el nom d'un carrer a Jaume Martínez, dirigent de l'Exèrcit Popular Català (EPOCA) amb l'excusa de l'apologia del terrorisme, és un escàndol. Jaume Martínez va ser fundacor del Front Nacional de Catalunya i va lluitar (en el sentit literal del terme)per la llibertat nacional de Catalunya des dels anys més difícils.
La indignitat de la citació a Comellas s'accentua quan hom pensa tranquil·lament, profundament, en la qualitat democràtica del poder judicial espanyol.
Jaume Martínez mereix un record, com tants d'altres lluitadors per la llibertat nacional de Catalunya, i per les llibertats de tots nosaltres. La vida de lluita és llarga i hi ha clarobscurs que no amaguen la claror de l'exemple del lliurament a la nostra causa per la llibertat. Per això Comellas va fer molt bé, i el jutge molt malament.
Estic totalment d'acord amb l'opció presa per Biel Barceló i el seu equip de donar sentit i força a una coalició electoral nacionalista de Mallorca i del conjunt de les Illes, per formar una candidatura al congrés de diputats espanyol.
El PSM és el gran partit nacionalista de les illes Balears. El PSM va liderar el nacionalisme illenc en els anys més difícils, va saber bastir una cultura política nacional moderna i de progrés. Del PSM n'han sortit els polítics més rellevants de les Illes dels darrers anys. Darrerament hem vist com una generació nova de polítics, encapçalada per Biel Barceló, es posava al capdavant del partit amb una visió renovada del que ha de ser el rol del PSM a la política nacional. En Biel Barceló ha tingut prou coratge per redreçar la situació. Ara ho fa posant-se d'acord amb l'altre partit nacionalista de Mallorca, Unió Mallorquina, on també hi ha engegat un procés de canvi important amb persones de gran vàlua, sense menystenir l'aportació de l'Esquerra de les Illes.
Ara en Biel Barceló lidera la unitat dels nacionalistes mallorquins, i jo me'n congratulo. És una lliçó important per al conjunt de la política nacional catalana i tots hem de mirar de posar-nos-hi al servei.
Bon dia i bon any a tothom! Començo tard el 2008 per culpa d'una grip espectacular que m'ha revolcat cinc dies seguits, avui inclòs, i que espero que no tingui res de premonitori. Potser per efecte d'aquests dies de postració, i perquè les crisis en general (habitatge, manca de confiança en l'economia, la política, les infrastructures, bla, bla) són prou comentades, em vull centrar un moment en una reflexió a partir de la "jornada en defensa de la família cristiana" organitzada pel Cardenal Rouco a Madrid.
Es dóna el cas que fa molt i molts anys que passo el Nadal a Madrid. He vist directament, per tant, el que ha estat la preparació física i mediàtica de l'acte de la Plaza Colón, al centre de la ciutat. Com a polític i com a catòlic, no em va deixar indiferent. L'Església espanyola és liderada fàcticament per un grup d'homes que no renuncia a recuperar el rol històric de l'Església a la societat espanyola. Ho fan molt convençuts; són homes intel·ligents, generadors de doctrina i doctrinaris. Són homes de "la cristiandad", d'aquell món en el que el poder terrenal i el poder espiritual es barrejaven en un de sol. Avui ho fan "a la moderna", sense qüestionar el sistema democràtic però amb les mateixes ganes de tancar una aliança amb el poder establert. I hi ha qui s'hi posa bé, és clar: en aquest cas sectors polítics ultraconsevadors de formacions diverses. Un dia parlarem de l'aliança entre teo-cons i neo-cons, que ja es dóna en el món Evangèlic, i que ara es dóna en el món catòlic modern. En definitva, els "ultra" de l'Església espanyola han guanyat: només cal veure la gentada que reuneixen. Han capitalitzat el nom i la institució. En capitalitzen el missatge i la imatge. I fan un mal gairebé irreparable al catolicisme. Rouco i els seus són els enterradors del catolicisme conciliar.
Aquesta església espanyola que ha guanyat ha fos l'esperança del Concili Vaticà II i s'ha convertit en una mena de gran carcassa político-doctrinal de to moralístic, amarada de "cristiandad" allunyada del cristianisme. I és clar, els llocs on el catolicisme més se'n ressent és als llocs en els que el Concili va ser rebut amb més esperança. perquè netejava, perquè purificava, perquè alliberava, perquè acollia i acostava. Potser amb més ingenuïtat també, i amb més coratge que planificació real, tot i que els temps que corrien ho poden justificar. Catalunya deu ser un dels punts on això més es va notar, i per això avui és un dels països on la secularització és més forta. El catolicisme guanyador no respon a les expectatives generades. I la cúria espanyola és l'encarnació de l'acostament inviable.
Finalment tot plegat alimenta un debat verbalístic entre el papanatisme ultra-conservador i el papanatisme neo-progre, tots ells ben greixats per uns capellans i el seu món clerical que, creient poder fer cristians per la via de les normes, de fora cap endins, obliden que els cristians se'n fan per la via de l'exemple, de dins cap enfora. Qui ens urt més mal parat, a part del missatge evangèlic, són els conceptes al voltant dels que s'organitzen les guerres, totes elles mediàtiques per cert: la família, la ciència, la moral, els valors... En el fons tot és ben vell, no us sembla? Cal no perdre el nord, deixar que la política i la laïcitat, aquest bé tan gran que ens ha costat tant guanyar, vagin ben agafades de la mà i posar tothom al seu lloc. Els qui posen en perill la civilització tal i com l'entenem avui són els qui posen la religió al centre del debat polític. Perdoneu perquè potser m'he allargat massa... Fins aviat!
antoni.vives |
dimarts, 25 de desembre de 2007 | 22:34h
Ja a punt de tancar el dia de Nadal d'enguany, tan sols un parell de frases per desitjar-vos unes bones festes. Suposo que creients i no creients necessitem un parell de dies, encara que només siguin uns minuts, d'introspecció sincera. I el Nadal ens ofereix aquesta oportunitat gratuïta, feta de gràcia i d'esperança. Està bé que la fe en un present i un futur millor dels homes i de les dones s'encarni en la història d'un infant pobre, emigrant i lliure d'esperit, nascut per alliberar i per omplir els homes. Seguint-ne l'exemple podrem fer bon camí. Bon Nadal a tothom, doncs!
Un espai per als qui creiem que l'esperit del Concili Vaticà II és viu al si de l'Església, pels qui defensem una Església catalana oberta, lliure, democràtica i fonamentalment evangèlica!
