Demà és 14 d'abril. Aquesta data encara és comentada a casa. Els avis són morts. El temps dels avis, però, és viu a les converses familiars. I el 14 d'abril és viu per tot allò que duu de càrrega d'il·lusió compartida. Ja us n'he parlat força aquestes darreres jornades, però hi insistiré: agafeu les memòries d'en Benet i llegiu-hi com va ser rebuda la República al monestir de Montserrat.

Val la pena que ens entretinguem en l'habilitat d'en Macià per comprendre què calia fer. En aquest sentit és il·lustratiu el llibre de Paul Preston, "Idealistes sóta les bales", en el que els periodistes britànics jutgen la capacitat d'en Macià per comprendre l'entorn, per gestionar el país amb la mà dreta i amb la mà esquerra a la vegada. En Macià, de fet, representava molt bé l'esperit republicà: la saviesa de la gent gran, la força de les conviccions, el sentit de pàtria, la consciència del present, l'anhel de futur compartit.

Tot va acabar com va acabar, i després va haver de venir una altra represa, la nostra. L'esperit del 14 d'abril ens ha d'ajudar a saber fer camí, no com si ews tractés d'un memorial mort, sinó d'una memòria viva.

Una altra recomanació: agafeu el llibre "Més enllà del camp de batalla", d'Àngela Jackson, editat per Cossetània. Allà entrareu en contacte amb la memòria feta valor de present i de futur. El que ens proposa la Doctora Jackson és que no jubilem la memòria, i ho fa des de l'associació que duu el mateix nom. Visiteu el lloc web www.nojubilemlamemoria.com. La memòria és un pont del passat cap al futur per fer-nos millors, més íntegres i menys volubles. Ara ens cal com mai.

No fa gaire dies us parlava d'en Josep Benet. Ara que he pogut rellegir-ne el primer volum de les seves memòries (ja us vaig dir que n'havia llegit l'original en tant que va ser un dels textos canidats al premi d'assaig Ramon Trias Fargas), no vull deixar passar ni un instant sense demanar-vos que les llegiu, que us les empasseu de dalt a baix.

Val la pena retenir-ne molts instants, començant per un pròleg que hauria de ser de lectura obligatòria per a tots els catalanistes. Però hi ha un moment, un capítol del llibre en el que en Benet va tenir inetrès d'aturar-se: Fe en Catalunya. Hi fa referència a un article de Ferran Soldevila a la Revista de Catalunya que duu el mateix títol que el capítol del llibre d'en Benet. Hi parla de la fe en el país, sigui quin sigui el moment en el que es trobi, sigui quina sigui la seva situació espiritual. No cal dramatitzar excessivament sobre la situació de la Catalunya d'avui, per dolenta que aquesta sigui, que n'és; però segur que la fe en el país ens ajudarà a mirar el present i el futur amb més esperança. Llegiu-lo. Ja m'ho sabreu dir.

Les caixes de doble fons són les que fan servir els prestidigitadors per fer els seus trucs de màgia. A la política catalana hi ha molta prestidigitació, en forma de programes que no mai no arriben a ser duts a terme, promeses que no s'acompleixen i conceptes que mai no defineixen la realitat. És el que jo anomeno "política de doble fons" que, lògicament, requereix polítics de doble fons.

Catalunya ha de desempallegar-se d'aquestes polítiques i d'aquests polítics. No s'hi val a jugar amb els conceptes; no s'hi val a jugar amb les expectatives. Cal que tornem a la Política, a la seriositat. I ho hem de fer per una triple exigència: una exigència ètica, una exigència moral i una exigència democràtica.

És important jutjar els polítics per les intencions, però sobretot per les realitats. I sembla que avui encara hi ha polítics en aquest país que juguen a fer veure que el que expliquen que volen ja val com si fos una realitat. Més doble fons, més trucs, més desafecció democràtica, més problemes quotidians, menys qualitat de vida. Aquest és l'efecte final de la política de doble fons!

Hi insistiré en l'article que publicaré al Dossier Econòmic d'aquesta setmana.

És clar que per tenir un èxit total els mags necessiten un públic disposat a empassar-se els trucs com si fossin realitat...

Vaig ser responsable de coordinar l'acció del Govern de la Generalitat a les Terres de l'Ebre durant els temps del PHN. Això vol dir que vaig tenir l'oportunitat de conèixer a fons i des de molts punts de vista diferents, tot el que afectava aquelles comarques, les implicacions del transvasament, els actors polítics, socials i econòmics i les conseqüències d'aplicar els tres models que hi havia al damunt de la taula: el model PP, que era el de sobre-extreure aigua de l'Ebre per motius de solidaritat interterritorial; el de CiU, que era el d'aprofitar l'aigua que ja havia sortit del riu i anava pels canals (amb un límit ecològic, i sempre del sobrant dels regants), a més de la interconnexió de la xarxa de Tarragona amb la del Ter, amb la finalitat d'enxarxar i rendibilitzar raonablement un recurs tan limitat a Catalunya com és el de l'aigua; i la de la resta de grups (ERC, ICV i socialistes), que era la de no fer res que no fos insistir en la necessitat d'aprofundir en una nova cultura de l'aigua, basada en l'estalvi i en la reutilització.

El cert és que mai no va ser possible discutir de debò sobre cap dels tres models. No hi va haver voluntat de fer-ho i tot va ser portat al límit dels sentiments. Una part del món polític va voler aprofitar la vehemència de la reivindicació d'alguns per treure'n rèdit electoral. Alguns de nosaltres vam rebre'n les conseqüències físicament. Era comprensible en algunes persones poc informades i pressionades emocionalment amb el discurs de la por (recordeu que era l'època en la que alguns polítics també dèien que les centrals de cicle combinat produïen càncer i farien morir les vinyes del Priorat!!).

No ho era tant trobar ciutadans ben informats cridant contra el que mai no havia estat possible ni començar a discutir. Hi ha anècdotes sucosíssimes sobre alcaldes teòricament antitrasvasistes que veníen a veure'ns al Palau de la Generalitat i que a porta tancada s'avergonyien... del que havíen dit en públic! Directors d'insitut que negaven haver excitat la gent i els alumnes i que eren enganxats amb el megàfon a la mà cridant "Pujol feixista", encapçalant manifestacions amb creus gamades igualades a partits i polítics de marcada tradició democràtica. Aquell va ser l'ambient generat, i val a dir que és cert que el rèdit electoral que en van treure va ser significatiu. També ho va ser el dolor personal de molts de nosaltres, tot i que aquella prova ens va fer forts en les conviccions i en la necessitat de reivindicar permanentment la política com a espai d'enteniment, conversa i concertació.

En una festa de la comarca del Montsià l'any 2002 vaig tenir l'oportunitat d'adreçar-me a polítics (alcaldes, regidors, membres de la diputació i fins i tot futurs consellers en Governs socialistes) de tots els colors i a periodistes dels mitjans de comunicació locals (per cert, valdria la pena analitzar i valorar la gran quantitat i qualitat dels mitjans ebrencs). Tinc anotat el que els vaig dir. Us n'extrec alguna frase: "El NO A TOT, no pot formar part de l'arsenal argumental dels polítics catalans. La política ha d'aspirar a proposar i a contra-proposar i, sobre aquesta base, arribar a conclusions transformables en propostes de llarg abast. Mentre nosaltres no parlem de res, mentre la propsta rep la pedrada o l'insult com a resposta, a Aragó s'està fent un dels regadius més importants d'Europa, el dels Monegros, a costa d'aigua que també podria regar els nostres camps o anar a les nostres ciutats, i ningú no en parla". I encara vaig afegir, "la interconnexió de les xarxes nord i sud de Catalunya, i alguna mena de transvasament que asseguri el proveïment d'aigua al conjunt del país, serà defensat per tots el polítics que avui us hi oposeu per motius tàctics." Em van dir de tot...

Tot el que en aquell moment eren soflames de "dignitat", tot el que eren acusacions de "venda al PP", tot el que era incapacitat per comprendre que calia fer alguna cosa i que calia fer-la a temps, sobre tot amb la perspectiva d'un PHN popular o dels regadius mastodòntics socialistes a l'Aragó, tot allò ha quedat en no res.

Ara és més aviat trist veure el Govern, format per persones que fèien veure que militaven en els espais més durs de la nova cultura de l'aigua i l'antitrasvasisme de les Plataformes, pidolant el que no té capacitat moral per defensar. Quina lliçó!

Fa uns mesos, un diumenge en havent dinat, l'Albert Manent i jo vam anar a veure Josep Benet. Ens va obrir la porta la Florència, atenta com sempre, i de seguida va aperèixer la figura tentinejant d'en Josep Benet. Hi anàvem per acabar de parlar de l'edició del primer volum de les seves memòries, que acabaven de rebre el premi d'assaig Ramon Trias Fargas. "Un premi amb el nom d'en Trias Fargas per a les meves memòries, deia en Benet, és una bona manera de tancar un cicle vital, i més tenint en compte que l'editor és en Folch!". No gaire dies després el mateix Folch ens comentava a en Vicenç Villatoro i a mi, que aquest liberalisme social, farcit de valors cristians, tenia alguna cosa a veure amb l'esperit més profund del catalanisme del segle vint, del que som fills molts dels polítics i membres actius de la societat que cavalquem per damunt dels quaranta anys.

Avui, aquest vespre mateix, al funeral que tan encertadament, que tan dignament han presidit l'abat Soler i el bisbe Carrera (algun dia haurem de parlar de la necessitat de reivindicar una manera catalana d'entendre la litúrgia catòlica: més sòbria, més centrada en els mots i menys en la gesticulació) hi pensava enmig de tants amics, coneguts i saludats. Catalunya és el que és perquè encara hi ha prou gruix per fer una celebració com la d'aquest vespre, on era molt més important la potència del que és viu, que no melangia per qui ens ha deixat.

A l'església del carrer Anglí hi corria un esperit de civilitat d'aire republicà, en el sentit que el professor Maurizio Viroli escriu en els seus llibres sobre Maquiavel: la reivindicació d'un esperit de comunitat, la necessitat de reivindicar litúrgicament que SOM i que tenim alguna cosa a oferir a les generacions que vénen. És el que m'ha demanat la Florència aquest matí, al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat: "en Josep no mor, Antoni, si vosaltres seguiu la tasca."

Hi ha una qüestió metropolitana oberta a Barcelona. Fa uns quants anys, quan molts de nosaltres encara no havíem sortit de la universitat, l'àrea metropolitana de Barcelona va esdevenir motiu de foc creuat entre dues concepcions del país.

Avui, al cap de més de vint anys, cal que recuperem el coratge per unir-nos al voltant d'una necessitat: la de fer de Barcelona una capital de dimensions competitives. Això no vol dir que els municipis del voltant de la Barcelona estricta hagin de renunciar a res. Vol dir que tota l'Àrea Metropolitana de Barcelona ha de tenir la consideració de ciutat, i que tots en som part.

Catalunya necessita unir-se al voltant d'una metròpoli forta, integrada en el país i no enfrontada amb ell (dàquí que alguns defensem un paper important del President de la Generalitat en el nou ens que s'ha de configurar). Per això és tan necessari que d'una vegada ens posem d'acord per refer l'àmbit de concreció de les polítiques metropolitanes. Ni tenia sentit dotar de bandera i d'himne (ni de la seu fastuosa que es va dotar a la Zona Franca) un ens que naixia amb ganes d'oposar-se a la Generalitat, ni té sentit avui com a ens de gestió pura i dura, infradotada per a la visó i per tant per a la política amb majúscules.

És cert que el model de cultura metropolitana que ha generat el camí fet és complexe. Però també és cert que sense la independència de Cornellà, Sant Just, l'Hospitalet i tants d'altres municipis avui els barcelonins del centre viuríem envoltats de barriades sense nom. Ara el que cal és treballar a partir de la realitat que tenim, sabent treure el millor profit de la situació actual. Cal una bona llei de l'Àrea i cal que sàpiga reforçar la personalitat de les parts tot rellançant la força del conjunt. En sabrem? Tot depèn de com ens desempelleguem del llast dels errors dels qui ens avn precedir, i de com podem aprofitar una conjuntura que ens força a trobar el camí correcte.

"Barcelona ha de ser una ciutat amable, una ciutat feta de palmeres i música a l'estil de la que ens van anar colant des del temps del Gato Pérez, perquè era fàcil i ens permetia anar fent. Barcelona ha de deixar de competir per ser una ciutat entre ciutats, ha d'optar per l'optimisme de la gandula a la platja i de la caipirinya a la claror de la lluna. Mentre tant, si podem anar colant algun centre de recerca amb professors que s'estan una temporada amb nosaltres sense massa opcions a fer-hi estada de debò (ningú que vulgui jugar fort no fa un projecte de vida al voltant d'una vida en xancletes, però a nosaltres què, oi?!), si podem mantenir algun museu amb alguna col·lecció que no estigui malament per poder dir als turistes que temps enrera vam ser alguna cosa; o si de tant en tant ensopeguem algun bon concert al Liceu o al Palau -a ser possible de producció compartida amb el Teatro Real de Madrid-... per què hem de demanar res més a la vida? Al final, Espanya també necessita les seves ciutats de províncies, i comparats amb Oviedo o León, home, encara som alguna cosa més..."

No us penseu que he embogit; senzillament miro de trobar alguna lògica al que ens està passant, i he arribat a la conclusió que implícitament aquest és el model dels qui ens han fet la ciutat, la capital de Catalunya, aquests darrers anys. Precisament aquest matí, del Naranco d'Oviedo estant, pensava en aquesta història que ens estan colant de la Catalunya optimista, que lliga amb la Barcelona tropical que ens hem anat empassant. Hi pensava perquè del cim del turó d'Oviedo s'hi veu una ciutat en transformació, amb voluntat de créixer i de situar-se en el mapa de les ciutats amb millor qualitat de vida d'Espanya. Oviedo sap que no pot competir amb Madrid. Però per què no amb Barcelona? I això ha volgut dir transformar els barris i el centre (per exemple amb una obra monumental -no entro a jutjar-ne la qualitat estètica ni urbanística- d'en Calatrava), això vol dir mirar de situar-se en el circuit cultural espanyol, en el circuit turístic de qualitat i en el camí d'una gran transformació industrial d'una manera que si no sortim de Barcelona ens sembla que nosaltres som els únics que fem coses d'aquesta mena.

També hi pensava quan circulava per la ronda de Saragossa, la Z-40, que com el nombre indica és el quart cinturó de la capital aragonesa. Nosaltres encara discutim. I encara més hi pensava quan ahir vaig parlar amb en Joaquim Forn, que havia passat un parell de dies a Madrid, on va quedar sorprès de la gran transformació de la capital de l'Estat. Per cert, que en visitar el Centre d'art Reina Sofia hi va ensopegar amb el bon amic Manel Borja Vilell, que ha fugit de la província per anar a la capital. Coses del tròpic i de la verborrea tropical, que acaba cansant.

La Laura i jo ens ho hem pogut arreglar per agafar tota la Setmana Santa de vacances. Som a Villaviciosa, Astúries, enmig de prats verds a tocar del Cantàbric magestuós. Hi hem vingut a reposar i a veure si endreço un parell d'idees sobre dos llibres que tinc a mig projectar i a mig escriure. Vam arribar ahir al vespre, tot fent viatge des d'Arnes on vam passar dissabte i diumenge de Rams. Dissabte vam celebrar l'aplec de Santa Madrona al peu del riu Algars. Mentre tant, al Pinell de Brai s'hi inaugurava el casal de La Pianola, seu de l'associacionisme popular recuperada pel poble al cap de setanta anys, els que van de la Guerra fins ara. Diumenge de Rams beneïrem les branques d'olivera amb el massís dels Ports fent-nos d'escenari natural. Diumenge Horta de Sant Joan votava en contra d'un parc eòlic en un referèndum organitzat per l'Ajuntament, cosa que mai no hem fet a Barcelona on el govern municipal no fa cas ni de les votacions del ple que no li són favorables...

Dels viatges sempre me'n resten les converses, i de moment em quedo amb la reflexió del meu amic Xavier Pallarès mentre parlàvem de la situació a les comarques del sud del país: "fa uns quants anys el nostres germans de la comarca del Matarranya ens veníen a demanar un cop de mà quan havíen d'organitzar actes culturals, publicar llibres, el que fos. Ens veníen a visitar a l'estand de Fitur i lloaven el que fèiem. Avui les coses han canviat. Ara nosaltres no tenim l'empenta necessària per organitzar unes jornades culturals com les del Matarranya, que ells organitzen. I el seu estand a les fires de turisme, ben emparats per la Diputació General d'Aragó, és més important que el nostre. Ells, com a aragonesos, tenen una idea més clara de cap on van que no pas nosaltres els catalans". Us recomano que mireu alguna de les edicions de "El Trull" fetes a Calaceit, i constatareu el que us dic i el que em comentava en Xavier.

Precisament vam fer la ruta del Matarranya diumenge a la tarda i vam seguir per Alcanyís, Híjar, Saragossa fins a Calahorra. Esmento aquestes poblacions perquè són un bon exemple de desvetllament: Alcanyís, puixant, amb el seu gran centre del motor i el circuit de fórmula 1. Híjar ben regada pels regadius que nosaltres ens neguem condicionats per xarxes naturals i peins fora de tota lògica. Saragossa com a centre logísitc internacional fent l'aposta que en Tremosa ens recomana pel país, i Calahorra, a La Rioja, seu de la indústria de l'hortalissa i protagonista d'un dels grans canvis a Espanya.

Val la pena sortir amb ulls de voler-hi veure, perquè això ens ajuda a tornar a casa amb ganes de prosperar i de desvetllar. N'anirem parlant aquests dies que vénen!

Tots nosaltres som fills del nostre temps. En termes montserratins nosaltres som fills de l'¡abat Cassià. Ell també va ser un home del seu temps, un vidu de Joan XXIII, com li agrada dir a Mn. Rovira Belloso. I nosaltres en som néts gràcies a homes com en Cassià Maria Just. Persones que ens han fet comprendre que una de les claus del missatge evangèlics és que "cal aprendre a estar diponibles".

El papa Joan i l'abat Cassià van fer del seu do profètic un motiu per viure, un goig pels qui els vam aconseguir d'una manera o altra. I ho va ser perquè aquestes persones ens han ensenyat que el seu esperit perdura en ells i traspassa a qui s'hi ha volgut posar en contacte. "Cercar Déu requereix aprendre a donar-nos del tot", deia, i el pare Batllori hi afegia amb la seva duresa característica i també profètica: "I l'home tan sols és home de Déu qui cerca en el canvi, en el canvi que és la vida". Hem tingut sort de créixer amb aquests homes, i els hem de fer créixer en nosaltres.

Avui el retorn de l'abat Cassià a la casa del Pare ens fa memòria de per què creiem, per a qui creiem i per a què creiem: allò que el Concili va representar en termes de fe neta de prejudici, d'amor envers el proïsme no condicionat, d'opció preferent pels pobres i els desafavorits, del servei com a sentit profund del viure. Una fe encarnada, una espiritualitat arrelada a la terra i a la vida dels homes d'avui. Per això l'abat Cassià feia reviure en tot el Papa Joan, i per això nosaltres estem compromesos amb la memòria del nostre bon pare abat. 

Em sap greu el trencament de l'Unitat per les Illes. No comparteixo la pressa per desfer el que tan sols ha estat un preàmbul de construcció d'un espai de centre ampli a les Illes, que anés del centre-esquerra al centre-dreta. Un espai convergent, perquè ens entenguem tots plegats.

Convergència aguanta al Principat perquè la gent que ens vota ha sabut que l'espantall de la por al PP que han fet servir als socialistes tenia trampa. Perquè CiU representa un sector importantíssim de la societat catalana, el que és al centre i pensa i sent en clau de país, del nostre país. Però això no es fa en dos dies, ni a cop de presentar-se aquí i deixar-ho allà.

Ara em vénen al cap les samarretes dels companys d'ERC a Lleida, en les que s'hi llegia que es plantés cara al PP tot votant l'Esquerra. Tots dins de la trampa un altre cop, perquè votar contra el PP volia dir tan sols votar el PSOE, cosa que ha fet força gent.

Però avui és avui, i les eleccions d'abans d'ahir valien per a les Corts espanyoles. I avui tornem a ser en el dia a dia real, el que ens dóna governs socialistes espanyols de signe jacobí, o governs catalans de signe flàccid. Els signes del temps ens són favorables, no ho dubteu, sobretot si a tot el País, ho repeteixo, a tot el País, construim amb paciència i constància l'espai nacional de centralitat sociològica que necessitem. 

Estic content perquè CiU ha estat capaç d'aguantar l'embranzida bipolaritzadora de l'Estat. Fent campanya per ciutats i pobles de tot el país he topat amb algunes persones que em demanaven si CiU es presentava a les eleccions: "és que em pensava que tan sols s'hi presentaven en Rajoy i en Zapatero!" Això és el que ens dèien unes bones dones al mercat de Deltebre mentre Imma Joan i jo hi repartiem material electoral divendres passat... I no cal dir que, avui, en els districtes de Barcelona en els que jo em moc, que són bàsicament Nou Barris i Sant Martí, la sensació de bipolaritat era extremada.

La reflexió que cal fer és si el suport per damunt del que és necessari que s'ha donat des de sectors del catalanisme al socialisme espanyol, i de retruc al català, és compensat pels resultats. La mateixa desaparició dels candidats d'Esquerra al senat, donat que ERC hi ha anat representada per l'alcaldessa socialista de Badalona, ha acabat per enviar molta gent a casa, o fins i tot a can socialista. Votar per votar, molta gent acaba abandonant la marca blanca i es queda amb la marca de debò. I Esquerra ha de ser molt més que el satel·lit dels socialistes.

També cal pensar en la manera d'aprofitar la distància que el PSOE té fins arribar a la majoria absoluta. GALEUSCAT hi té molt a dir i caldria recordar el que es va dir a l'acte conjunt de PNB, BNG i CiU a Madrid de no fa gaire dies. Cal que els vots nacionalistes siguin capaços d'anar forçant els marcs jurídics de l'Estat per no retrocedir. La COPE s'ha dedicat a fer una crida per reformar la llei electoral durant el programa d'aquesta nit. La reforma, és clar, contra "los partidos nacionalistas, claro!".

He parlat amb Mallorca i València, que vol dir amb en Jaume Garau i l'Eliseu Climent. El resultat dels nostres partits i coalicions no és bo, però és clar que les condicions en les que han hagut de jugar són encara més precàries que les nostres al Principat. Defallir ara seria fatal. Jo estic compromès amb ells a tirar endavant els respectius projectes polítics, i caldrà seguir actuant amb el cap ben fred.

Finalment, haurem de veure com reactivem l'espai del catalanisme conseqüent; tot ell. Com l'activem per, des del lloc on som tots plegats, assolir cotes noves. La política consisteix a proveir de lideratge la societat a la que serveix, conjuntament amb projectes que generin l'anhel per noves ambicions col·lectives. Feina rai, doncs. Ara, a seguir treballant!

Perplexitat per l'atemptat d'ahir al migdia i per les reaccions generals. Curiosament tothom parlava de la possibilitat de l'atemptat d'ETA. Era un esdeveniment anunciat d'antuvi, amb reaccions també anunciades d'antuvi. La perplexitat que també neix en el moment de veure com tots els que parlen de no condicionar res als assassins ho acaben fent girar tot al voltant dels assassins. Josep Benet i Joan Solà, el nostre gran filòleg, sempre parlen del sobre-pes d'ETA en els mitjans d'informació hispànics. I ahir, aquests, van poder recarregar piles. Tothom s'hi va abonar com si l'assassinat d'aquest pobre treballador d'Arrassate hagués permès tancar un cicle que va començar tot just fa quatre anys, l'onze de març de 2004.

La febrada de valoracions, la febrada "d'actituds de fermesa", la febrada de comunicats i de contracomunicats fa una certa angúnia. Al final tothom acaba escombrant cap a casa: el PP dient que "aquesta guerra la guanyarem i no permetrem que els etarres assoleixin cap dels seus objectius polítics." Espectacular, perquè jo em pensava que als etarres se'ls havia de guanyar amb la força de la llei per tal que no tornin a cometre cap delicte. Mentre que els objectius polítics són tota una altra cosa. El PSOE parlant de "la necessària resposta massiva a ETA a les urnes". A mi em sembla que ETA no es presenta a les eleccions, i que a qui interessa aquesta massiva participació, al preu del que sigui, és al mateix PSOE, com indiquen els seus insubstacials, políticament parlant, eslògans electorals: "si tu no vas, ellos vuelven". És a dir, vota'm no perquè faré això, o allò altre, sinó perquè "els altres" són l'home del sac. Déu n'hi do!

El Corriere della Sera dels darrers dos dies ha informat sobre Espanya a través de dues converses, una amb Fernando Savatger i l'altre amb Javier Cercas. Val la pena recuperar-les. En la primera amb el filòsof, aquest diu que Espanya s'ha de desempallegar dels "gangs nacionalistes", donat que "un milió de bascos i de catalans tenen segrestada una població de quaranta milions d'espanyols". Jo dec ser un membre d'aquest "gang" de segrestadors. Cercas,en canvi, explica què és el catalanisme en termes senzills i separa violència de política. A quí serveix, doncs, l'estratègia assassina d'ETA? qui se'n seveix sense cap mena de vergonya? quins interessos empara el tret a boca de canó? quines passions enardeix i qui les venta perquè tot en quedi empastifat? QUI PRODEST la mort d'ahir a migdia? Si aneu responent segur que la perplexitat anirà creixent... o la claredat mirífica de la veritat.

Avui al vespre, al Pati Manning de Barcelona, en Vicenç Villatoro explicava el seu darrer llibre, gairebé un pamflet en el sentit clàssic del terme: "Reacciona, Catalunya!" No érem gaire gent; de fet érem pocs, però gràcies a això la sensació d'estar en família ha provocat que les paraules d'en Vicenç arribessin a nosaltres amb tota la força de la que tan sols ell és capaç. Val a dir que entre la quinzena justa de persones que hem assistit a la classe d'en Villatoro s'hi comptava en Xavier Trias, en David Madí, en Quico Homs i, és clar, un servidor.

La sorpresa intel·lectual que avui ens tenia reservada en Vicenç era la de fer veure que parlava d'un pamflet quan, de fet , ha desplegat una teoria elaboradíssima sobre la visió que l'Espanya reconstituent i refundada té de Catalunya, de l'estratègia per satel·litzar els nacionalismes basc i català, i del com i el per què ho fan. De tot plegat n'ha deduït la necessitat de comprendre que el catalanisme polític ha d'aprendre a jugar en un terreny de joc nou "sabent que cada vot catalanista val per cent-mil vots, comprenent que segons el que fem el titular del dia 10 de març pot ser PSOE i PP ganan en Catalunya a un nacionalismo que se hunde, convertint el vot  no en un acte èpic a favor del país, sinó en un contracte amb els polítics nacionalistes a qui els catalans i les catalanes ens han d'exigir que forcem el marc polític espanyol a favor nostre.

Vaja, de tot el que ha dit n'he tret la liofilització que us n'acabo de fer i que, ves, lliga amb moltes de les idees que tot sovint comparteixo amb un munt de gent. És clar que abans he tingut la sort de compartir-les amb qui avui ens ha donat una lliçó d'alta reflexió política, com aquell que presenta un pamflet... Espectacular!

La Conferència Episopal Española ha proclamant president en la persona del Cardenal Rouco Varela. És la primera vegada en la història de la Conferència estatal que no es permet un segon mandat al president vigent, en aquest cas el moderat bisbe de Bilbao Ricardo Blazquez. No es nomena Rouco sense que el nunci ni, per descomptat, el Vaticà, hi estiguin del tot d'acord. Això vol dir que el Vaticà no vol escoltar, o no sap escoltar què li està passant a l'Església a l'Estat ni al món occidental. L'opció Rouco és l'opció de l'exclusió de molts de nosaltres. Cal tenir molta fe per sentir-lo parlar, o per llegir els documents que fa escriure, o per veure'l en les seves persències públiques i endevinar-hi la presència de l'Evangeli. Perquè de fet tan sols s'hi veu menyspreu a la diversitat, duresa deshumanitzadora i repressió pre-conciliar.

Ara, potser el buf de l'Esperit ens fa avançar per camins difícils per aproximar-nos a una manera actual de viure el cristianisme. Nomenaments com els d'avui ens poden ajudar a recuperar una fe més neta, menys mediatitzada, més d'acord que mai amb allò que va aportar el Concili Vaticà II: acolliment, comprensió, diàleg, modernitat, pau i democràcia. Nosaltres som aquí per deixar tots els roucos del món en evidència i cridar-los a la fe que han perdut. Segur que tornaran a casa, algun dia!

Aquests dies faig el que jo anomeno "campanya sèrie B", que vol dir aquella mena de campanya que no surt als diaris ni a les televisions, i que parla d'un país molt més viu i positiu del que massa sovint ens parlem.

La campanya que he fet i que encara he de fer passa entre el barri de Porta, el de Prosperitat i Torre Baró, a Barcelona, i el Pinell de Brai, Gandesa, Caseres i Ulldecona a les Terres de l'Ebre. També aniré a la Guineueta, que de fet és on he estat avui, i a Ciutat Vella; i també passaré per la Fatarella, l'Ampolla i Deltebre. Són actes senzills. Per exemple dimecres passat, al Pinell, al teatre del museu de "les Veus del Front", ple de gom a gom (que vol dir unes cent persones llargues), en Xavi Pallarès, en Salvador i alguns altres oradors vam aconseguir passar i fer passar una bona estona a la gent que ens va venir a veure abans de sopar. No hi valen grans discursos demagògics, no hi valen trucs ni mitges paraules. Al Pinell un s'hi exposa a rebre comentaris de tota mena si hi va amb el gest estrafet.

Com al Parc de la Guineueta, aquest matí, tot celebrant el dia d'Andalusia. La meva campanya té gust de gent, fa gust de respecte i de ganes d'escoltar. Molts cops penso que si se sabés en què consisteix la campanya electoral "sèrie B"  allunyada de càmeres i de focus, molta gent que es desdiu de la política hi podria tornar a creure.