antoni.vives |
divendres, 4 de juliol de 2008 | 23:24h
Publico al Dossier Econòmic un manifest per la llengua que fa de contrapunt a l'estratègia engegada pel nacionalisme espanyol per fer-nos recular una vegada més. No és la campanya de la selecció i prou; és el que ens ha de passar amb l'estatut, és el que ens passa amb TV3 al País Valencià; és el que ens passa amb el català als cinemes, i a tots els mitjans de comunicació; és la tercera hora de castellà i és l'espoli colonial. El faig, ja ho veureu els que el llegiu, amb les seves armes, comprometent-nos al que ens hem de comprometre i dient molt clar què es proposa Espanya amb nosaltres: eliminar-nos, fer impossible la contiuïtat del que som i del que volem ser. No podem esperar i prou; no podem estar parapetats i prou, a la defensiva. Ens hem de moure. Per això cal que ens belluguem, no fos cas que de la inacció ens adormim en la son dolça prèvia a la mort.
En tot plegat, en l'estratègia genocida, hi ha col·laboracionaistes necessaris. Persones i institucions que es posen al servei dels qui projecten contra la catalanitat. El dictamen del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre la tercera hora del castellà forma part de la xarxa de col·laboració establerta pels enemics de Catalunya. L'agent causant són els polítics que han projectat i tirat endavant la normativa, els que hi donen suport. I finalment els que l'agamben per fer-la créixer definitivament.
No ens n'hem d'impressionar gaire; és una guerra antiga, coneguda per tots nosaltres; una guerra que tindrà guanyadors i perdedors, com totes les guerres. No podem resignar-nos al paper de la trista figura, tanmateix. I per tant us convido a reaccionar amb joia, amb alegria, amb intel·ligència, amb mala llet. El manifest, l'entitat, el partit, l'associació, la colla, tot el que feu ho heu de fer pensant en les possibilitats que tenim com a nació lliure, pensant en els que volen privar-nos d'aquest dret, ja siguin falcons o coloms, que al final tot és el mateix. Som-hi doncs, que els bons som nosaltres, i guanyarem!
En aquest vídeo, trobareu la meva intervenció en el darrer plenari criticant la liquidació dels pressupostos municipals del 2007, que vaig acompanyar d'aquesta presentació (també la podreu seguir si amplieu aquest article) .
antoni.vives |
diumenge, 29 de juny de 2008 | 22:32h
Ara que hi ha un munt de gent mirant la final de l'Eurocopa de futbol, ara que sembla que tot fa olor d'hispanitat; ara que ens diuen que per fi Espanya és moderna i que la selecció de futbol ensenya la millor cara de l'Espanya nova; ara que ens han sotmès a la campanya de publicitat més forta dels darrers temps, de la que ningú no se n'ha pogut escapar, és un bon moment per recordar-me per què em fa tanta ràbia la selecció espanyola de futbol, i per què vull que perdi:
- Els que s'ho miren al camp vestits a l'estil de Manolo el del Bombo tenen dret a fer l'animal cridant a favor de la seva nació. Jo no. I els qui els representen en són els culpables. Per això vull que perdin. - Els que s'ho miren des de la llotja de l'estadi de Viena, és a dir reis, ministres, directius, que s'ho passen molt bé: s'abracen, pateixen pels seus colors nacionals. Jo no puc fer-ho, no em deixen. I ells en són els culpables. Per això vull que perdin. - Els que ho retransmeten i parlen de "nosotros", i de "raza", i de "toma Ibarretxe", són l'excrecència de l'espanyolitat de sempre. En el seu "nosotros" hi ha implícit l'odi al que no és dels seus. I jo no sóc dels seus, perquè em fa fàstic la seva retòrica, em repugna l'anti-tot-el-que-no-són-ells que traspua. Per tant vull que perdi tot el que m'odia. - Tots els que es foten de mi quan vaig al camp a veure la selecció catalana: polítics, periodistes, intel·lectuals, gent de tota mena, perquè per a ells la nostra és "aldeana", "vulgar", fins i tot ridícula. I no són capaços de comprendre que jo vull fer el mateix que ells amb el que sento com a propi, com a meu, amb allò que m'uneix amb els meus compatriotes. Són ells per tant els qui no em deixen ser el que vull ser, i per tant vull que perdi tot el que m'ho impedeix. - Perquè la selecció espanyola de futbol s'ha constituit en el mateix que es va constituir fa 44 anys amb el gol de Marcelino: un símbol d'espanyolitat "total", amb la diferència que aleshores, jugant contra la URSS al pot de les essències hi queien un munt de tòpìcs, i ara tan sols n'hi cau un: l'Espanya única per davant de tot, perquè la resta som senzillament accessoris. Per això vull que perdin.
Pot passar que al final no perdin, que veient jugar aquests nois, que ho fan molt i molt bé, és el més probable. El meu sentiment, davant la pluja de tòpics que ens caurà al damunt, davant els comentaris sobre la gent que haurà sortit a Barcelona amb la bandera espanyola (que són els que ja la tenen a casa, els de sempre, és clar), es reforçarà; perquè al final tot va dirigit a demostrar que la gent com jo, els catalans que vivim per ser-ne sense embuts, sense condicions, som una colla estranya, una minoria a estingir (llegiu Jimenez de Parga a l'ABC d'ahir!). S'equivoquen tant! La campanya publicitària quedarà en això, i mentre els símbols siguin uns quants nois xutant la pilota més o menys bé, tot quedarà en bromera, i la meva ràbia es transformarà en un somriure compassiu. Perquè al final, guanyarem nosaltres.
antoni.vives |
dimarts, 24 de juny de 2008 | 19:38h
Barcelona està bruta. És un fet; només cal passejar una estona pels carrers de Ciutat Vella, del Raval, de l'Eixample, de Ciutat Meridiana, de Gràcia o de Sarrià per veure que efectivament la ciutat està feta una piltrafa.
El problema de la brutícia és el problema del manteniment de la ciutat. Si no es té cura dels carrers, de les places, de les façanes, la ciutat va perdent el punt de netedat, de civilitat que la majoria de barcelonins compartim. No n'hi ha prou fent ordenances, posant policia (o fent veure que n'hi poses!). T'ho has de creure, has de ser conscient de la ciutat que tens entre mans.
L'actual equip de govern de la ciutat ho ha oblidat, no perquè no se n'adoni, que segur que si, perquè caminen igual que tots nosaltres per tota la ciutat. Ho ha oblidat perquè ja no té arguments de gestió. I el que és més greu: no té una visió clara del que vol per als pròxims anys. Així Barcelona se'n ressent.
Vivim immersos en una campanya de publicitat d'una ètica política nul·la, immoral, que diu que apel·la al nostre orgull de barcelonins. Quines penques! Es pensen que tractant-nos com a criatures obviarem el que és evident: Barcelona se'ls queda a les mans. Barcelona està bruta. Caldrà fer neteja!
antoni.vives |
dissabte, 21 de juny de 2008 | 00:22h
Els que fem política perquè creiem que l'objectiu de la nostra acció és la independència dels Països Catalans, de tots ells, fem de Sant Joan la nostra festa nacional. Aquests dies el país sencer crema. De Perpinyà a Alacant tots celebrem el mateix de la mateixa manera. És bo que ens en fem memòria en dies tan assenyalats, dies de festa, de sentiments deixats anar.
Aquesta és l'hora de recordar per què ens vam comprometre amb aquesta vida que portem. És possible que en condicions normals, en cas que la nació catalana avui fos una nació normal entre les nacions del món, una nació reconeguda, amb estat propi, amb exèrcit propi, amb representació internacional pròpia, amb lleis tan sols tutelades per la Comissió Europea, molts de nosaltres ens haguéssim dedicat a una altra feina. Però no és el cas: per Sant Joan ens comprometem un altre any amb el conjunt de la nació, perquè nosaltres, end diguin irredemptes, ens diguin gent estranya, ens diguin radicals, ens diguin somniatruites, nosaltres som la sal de la pàtria, la sal de la pàtria que volem sencera, lliure, plena i digna. La resta tan sols és un mitjà per assolir l'objectiu.
Caldrà pensar en quina mena d'acció directa ens empesquem per derrotar els nostres enemics. Per eliminar els que no deixen que els mitjans de comunicció nacional arribin a tot el país; per derrotar els que es proposen eliminar el català de la nostra societat; per vèncer els que desitgen veure'ns depauperats i pidolant ajut. El que hem fet fins ara ha servit fins ara, però no més. Ara cal fer una passa cap endavant. Que Sant Joan ens il·lumini!
La Carme i la Dúnia dirigeixen dues escoles de primària al districte de Nou Barris. La primera al barri de Vallbona i la segona a Ciutat Meridiana. Em refereixo als CEIPs Ciutat Comtal i Ferrer i Guàrdia. Són escoles que val la pena visitar. En elles s'hi veu la mà de persones lliurades a la feina, vocacionalment entregades a una manera de fer que impressiona per la qualitat i per l'amor que tot plegat traspua. A un li agafen ganes de quedar-s'hi uns dies per aprendre a funcionar, sense més, mirant i prou.
La Dúnia i la Carme no demanen gaire res més del que tenen a l'abast. Potser més inversió els aniria bé, però no se'n queixen. Per a elles el més important, és clar, és veure com les persones que tenen a càrrec se'n surten. El que demanen és la implicació de tota la societat en aquest sortir-se'n de la mainada de Vallbona i de Ciutat Meridiana. Calen més educadors de carrer, calen educadors sobretot pels pares, potser també per les mares. Calen conserges i cal fer que la gent adquireixi l'hàbit de dur els crius a l'escola des que són ben menuts. Cal muntar algun sistema que faci que els pares apuntin els crius a les activitats esportives de dissabte. Cal més llum, més claror física als barris (vull dir fanals!), i més netedat.
La Carmen i la Dúnia inspiren tranquil·litat i confiança. No esperen que els grans plans i les grans accions combinades els aportin massa més del que hja tenen. Em sembla que el que li cal a la societat és que les escoltem molt més sovint, que en prenguem nota i que actuem en conseqüencia.
La primera vegada que vaig entrar a la llibreria Kirikiño de Bilbao va ser un mes d'abril de l'any 1992. Era a Bilbao per feina, com gairebé sempre, i em vaig perdre per la ciutat. Kirikiño Liburudenda se'm va oferir aleshores com un regal, un regal que m'he concedit des d'aleshores. Anys a venir, quan he tingut el gran honor de formar part de la família abertzale en ser durant els darrers dos anys director de Tribuna Galeuscat, sota les ordres del Lehendakari Atutxa amb qui avui he dinat a Bilbao, he accedit a la cultura basca a través dels amics, i a través de Kirikiño.
Hi pensava després de les reunions diverses d'aquest dia intens a Bilbao, dia de converses i de reflexions sobre el nacionalisme basc i català. Però també hi pensava després de llegir el full volant del mes de març de 2007 que amablement han guardat per a mi els amics de la llibreria: "Un Lehendakari y dos alcaldes" amb el resum del darrer discurs del Lehendakari Aguirre en terra basca el 30 de juny de 1937, el discurs de José Maria de Areilza en entrar a Bilbao amb els feixistes el 8 de juliol del mateix any, i el discurs del gran alcalde de Bilbao d'ara mateix, Iñaki Azkuna, fill de gudari i un gran nacionalista. En la història recent hi tenim les respostes del moment actual, em deia Atutxa tot dinant. És el mateix que m'acostuma a dir l'Albert Manent. Cal llegir i saber buscar per comprendre per on ens hem de moure, i com ens hem de moure, perquè els Areilzas d'avui dia, que n'hi ha i de moltes menes, no acabin guanyant-nos la partida.
Si passeu per Bilbao, aneu als porxos de les Galerias Bilbao, a tocar del Palau de Justícia i de Sabin Etxea, i busqueu-hi algun motiu per comprendre el present, per proveir el futur. Els principis, la política basada en l'ètica, en el compromís democràtic, en l'amor a la pàtria i en la llibertat han de ser el fonament de l'acció política a llarg, i també a curt.
Escric des del càmping d'Àger, mentre cau un aiguat que ens refà de la caminada de tot el dia. Hem fet el congost del Montrebei, des d'Àger, passant per la Perusa, la Pardina, can Carlet i el congost. Hem tornat per Alsamora. El dia amenaçava pluja, però Santa Quitèria, que ens vigilava des de l'altra banda de la Noguera Pallaresa, a tocar de Montfalcó, ha intercedit per nosaltres. Hem acompanyat als germans Jaume i Joan Rosell, i hem estat vigilats de lluny per Josep Maria Mercader. Tots dos ens han parlat del país, l'enginyer i el geòleg. Cada trencant de camí, cada plegament, cada paisatge mereixien una aturada il·lustrativa. Quantes vegades he pensat que estimar el país és molt més senzill del que sembla. Vol dir exactament això que us explico: estimar cada trencall, cada falla, cada congost, com si coneixent-los ens coneguéssim més a nosaltres mateixos.
Ara que ve temps de congressos de partits nacionalistes, catalanistes, sobiranistes o el que volgueu, és un bon moment per reflexionar sobre quina mena d'amor a la pàtria encarnen les persones que, controlant els aparells d'aquestes organitzacions, es presentaran per liderar-les. Si coincidiu amb mi que la política és l'articulació d'un anhel col·lectiu de país, d'un somni i d'una realitat concreta, amb una encarnació, aquest és un bon moment per avaluar-ho. Jo ho faré.
Joan Viña ens ha deixat. Joan Viña feia de regidor d'Arnes, a la Terra Alta. Feia de polític i era forner. No tenia més de quaranta-cinc anys. Arnes ha suspès les celebracions de la festa de la mel per homenatjar, per sentir el traspàs d'en Joan. Quan mor un home d'equip, quan una part de l'ànima callada d'un grup de persones desapareix sobtadament, sense que ningú no s'ho espera, el forat que deixa es fa gran, molt gran. Tan com la impotència que sentim davant d'un fet tan immens com la mort mateixa.
Ara però caldrà fer l'homenatge sagrat de la continuïtat a en Joan. Ens hem confós massa amb vides eternes fetes d'espiritismes estranys. La vida eterna som nosaltres i els nostres fills, i els fills dels nostres fills. La vida eterna, o el que més se li assembla és seguir treballant per fer d'Arnes un lloc per a viure-hi, per fer de la tasca de servei un motiu per viure. Després la fe i l'Inefable ens concedirà la resta, perquè hi creiem.
Gent d'Arnes, família d'en Joan, res no omplirà el buit que ell deixa, llevat del seguiment del seu exemple, que tot i que no el retornarà, el farà reviure en tots i cadascun de vosaltres, de nosaltres. Sou una gran comunitat, un gran poble. Feu-li l'homenatge millor fent-vos encara més grans.
Us recomano que aneu a comprar immeditament el llibre que tot just ha publicat l'Abadia de Montserrat que duu per títol "De Maragall a Meunier"; es tracta d'un recull de cartes de Maurici Serrahima adreçades al Dr. Moles, en les que hi trobareu algunes de les claus per entendre el que som, el que vam ser i el que hauríem pogut arribar a esdevenir, tant des d'un punt de vista polític, com intel·lectual i social.
També és un llibre que contraposa dues maneres d'entendre el cristianisme. Potser la millor frase és la d'en Raguer: és la disjuntiva entre el cristianisme i la cristiandat, amb tantes conseqüències de tota mena per a Catalunya i per Espanya.
He relligat la lectura del llibre d'en Serrahima amb el darrer quadern de Cristianisme i Justícia: "Què passa a l'Església?". No calen comentaris. Aneu-hi i hi trobareu un munt de respostes.
Ha passat el 2 de maig, dia de la independència espanyola, diuen. Fa fredat la manera com juga el cinisme dels espanyols, quan juguen a inventar-se la seva nació! També fa fredat el papanatisme dels que des d'aquí també participen en una festa que, d'haver estat projectada per a una efemèride catalana, hauríem vist com ens linxaven a tots plegats.
Sóc absolutament contrari a la participació de les institucions catalanes, sobretot Generalitat i Ajuntament de Barcelona, en les festes commemoratives de la Guerra del Francès o de la Independencia. Sóc partidari de desmuntar el monument que hi ha davant de la catedral de Barcelona, al carrer del Bisbe. No vull que ens imposin commemoracions que ens són alienes.
I tot això passa quan per fi hem sabut que l'aixeta de l'Ebre serà sempre de l'Estat, emntre que la infrasturcutra, només faltaria, la pagarem nosaltres. És una bona manera de recordar que la independència, la nostra "guerra de la independència", encara l'hem de guanyar.
La justícia espanyola ha enviat a la garjola l'alcaldessa d'Arrasate per haver-se, segons ens informa DEIA, "implicado en el desarrollo de la estrategia común para contribuir a los fines de la organización terrorista". Segons DEIA "para el magistrado, esa "voluntad rebelde" no sólo es atribuible a ella sino que la tienen "todos, en todos los Ayuntamientos que controlan", en referencia a todos los cargos de ANV, y así lo van a hacer respondiendo a un "impulso común", el cual procede de una decisión que se adoptó de forma conjunta, según señala en el auto".
No sé on som, sincerament. No sé què vol dir "voluntad rebelde", ni sé què vol dir "causa común". Però detenir un alcaldessa que frega la majoria absoluta, una alcaldessa que defensa el que pensa amb les seves posicions polítiques em sembla fora de lloc en un estat de dret.
Què vol el Sr. Garzón? Què volen els que defensen engarjolar alcaldes amb els qui no estan d'acord? Els prefereixen encaputxats? Què vol dir engarjolar algú perquè segons es diu està d'acord amb els objectius d'ETA? Jo crec que el que és important i rellevant és no estar d'acord amb els MÈTODES d'ETA!! Però els objectius? És que l'independentisme o el socialisme estan prohibits a Espanya? Bé que el PSOE vol la independència d'Espanya i vol (se suposa) una Espanya socialista. O no? I si ara sorgís un moviment armat que defensés la independència i el socialisme a Espanya per les armes, és que potser això condemnaria els edils del PSOE?
No us penseu que ho porto a l'absurd perquè si. Ho porto al límit perquè al final pel camí que segueix l'Estat tots els que defensem la independència, la llibertat dels nostres pobles, esdevindrem sospitosos.
No ens poden jutjar pels objectius. Mai! Ens poden jutjar pels mètodes. Com haurien d'haver jutjat tots els qui van participar en l'intent de genocidi cultural, genocidi al cap i a la fi, dels pobles basc i català. Per què no s'hi ha posat ni un segon, senyor jutge? És més fàcil. Madrid encara en deu ser ple d'aquests assassins i col·laboracionistes... Però no; és més fàcil anar a Xil·le o a una ciutat basca a impartir la justícia espanyola, oi?
Detenir una alcaldessa que frega la majoria absoluta és amagar el cap sota l'ala, és allargar el dolor, és destrossar l'estratègia dels que pressionen mitjançant la política. No s'hi val a condemnar els objectius, compartits per tants milers de ciutadans tan o més dignes que qui els jutja. Cal condemnar els mitjans. El que passa és que potser fa por parlar de mitjans, no fos cas que molts més dels que ens pensem quedessin retratats.
Aquests darrers dies s'ha paralt molt poc del que va pasasr al ple del'Ajuntament de Barcelona divendres passat. De fet es parla molt poc de Barcelona com a ens polític. Se'n parla una mica més des del punt de vista de la gestió, però no gaire més.
El cas és que s'hi va discutir sobre la tala d'un alzinar al Tibidabo, una tala sobre la que el ple del Districte de Sarrià s'hi havia oposat, i sobre la que el ple de l'Ajuntament de Barcelona també s'hi havia oposat. El Govern municipal ha donat ordres, tanmateix, de tirar la tala endavant. I ho ha fet emparant-se en la transferència de la decisió a una empresa que no està controlada, teòricament, ni pel ple de Sarrià, ni pel ple de Barcelona. L'Empresa és municipal, és clar. Forma part d'aquest entramat empresarial post-soviètic i post-modern de l'Ajuntament de Barcelona, un entramat de control complex... fins i tot per part dels qui teòricament les lideren des de la Plaça de Sant Jaume.
Més enllà de si cal tallar els arbres o no, més enllà d'analitzar la política de penell dels membres del Govern municipal ecosocialista (gent capaç de tallar un bosc dient que és bo pel negoci del parc d'atraccions al mateix temps que pretenen passar per bioregidors), el que està a debat a Barcelona és la qualitat democràtica de la ciutat. Una ciutat en la que el vot de les persones i la conformació de majories que se'n deriva, no té un reflex real en el debat polític perquè el reglament, segons alguns, està als ervei d'una visió dictatorial de la funció d'alcaldia.
No cal dir que la institució espanyola de l'alcaldia no té res a veure amb la tradició dels comuns de vila catalans. És el llast antidemocràtic que tan bé interpreta el govern biosocialista. I no cal dir que en la llavor de la institució espanyola que tan desgraciadament han assumit, hi ha el mal que ens assola actualment. Però també és cert que l'actitud de l'equip de govern combinada amb un model real de gestió de la ciutat que s'ha fet petit, trist, anquil·losat i feble, està duent la capital de Catalunya al desastre, a la provincianització.
És això el que volen? És això el que es proposen? Per què no obren portes i finesters i deixen que l'opinió majoritària de la ciutat expressada a través dels representants legítims mani al consistori, al nostre Comú? Cal una ambició nova per Barcelona. O això o la mediocritat prèvia a la desaparició.
L'única explicació pel silenci de tots els polítics amb veu pública en relació al tractament del lloc web del Parlament Europeu en català és el de la covardia.
S'ha de ser molt covard per no haver sortit a dir que les amenaces que s'han fet a l'autor de la traducció del lloc web des del Parlament d'Estrasburg, que tots ajudem a sostenir amb els nostres diners, és senzillament un atemptat a la nostra cultura, i per tant a tots nosaltres.
Al final estem veient com la idea d'Europa se'ns està quedant a les mans; una idea d'Europa segrestada per buròcrates estatals col·laboradors necessaris de polítics que tot el que els agrada de la diversitat cultural comença i s'acaba en un restaurant de platja.
El Parlament Europeu, i els seus polítics, que s'omplen la boca amb les paraules "participació", "democràcia", "llibertat", "diveristat", no perden ni un segon a posar contra les cordes de la llei a un xicot que els ha fet el favor de traduir la web del Parlament a la llengua més europea de les que es fan i es desfan; una llengua, la catalana, que es parla a quatre estats del continent, i a tres de la Unió.
Demano que tots els polítics catalans, no importa a quina institució serveixin, facin alguna cosa per reparar aquesta vergonya, tot exigint que la web sigui incoorporada a les webs oficials del Parlament Europeu. Jo mateix introduiré immediatament una iniciativa al respecte a l'Ajuntament de Barcelona.
Un espai per als qui creiem que l'esperit del Concili Vaticà II és viu al si de l'Església, pels qui defensem una Església catalana oberta, lliure, democràtica i fonamentalment evangèlica!
