antoni.vives |
dilluns, 3 de novembre de 2008 | 23:17h
Més enllà de les meves preferències per aquest o per aquell candidat a la presidència dels Estats Units d'Amèrica, trobo que aquest cop se n'està fent un gra massa de tot plegat: corresponsals a dojo, polítics enviats a "prendre nota" del que s'hi fa, programes especials, blocs dels polítics enviats especials, esmorzars electorals, nits electorals als hotels de Barcelona i per acabar-ho d'amanir el gran fresc d'Obama al moll de les foques del Fòrum (llegiu-me si us ve de gust al Dossier Econòmic d'aquesta setmana).
Hi ha massa espectacle electoral, massa show business polític en la manera com estem tractant la cosa des d'aquí. I en el fons hi ha molt poc aprofundiment, molt poca capacitat per explicar allò que els sobre-entesos que exportem de Catalunya a Amèrica ens tapen i no ens deixen veure el que es mou en el fons de tot plegat.
La Diana Negre ens ho explicava no fa gaire temps a uns quants privilegiats que hi vam poder dinar: no hi ha res més ridícul que un europeu fent l'hermenèutica nordamericana en clau... europea. Els Estats Units són massa grans i complicats per pelar-ho tot amb un comentari de tertulià caigut de no se sap quin avió. Potser ven audiència, però no ven informació. Passa el mateix amb els qui s'hi desplacen per prendre'n nota. Farien millor de confessar el que a mi si que m'agradaria fer: una mica de turisme, farcit amb el millor espectacle polític del món.
De moment ens consolem amb algun capítiol de "The West Wing", imaginant que el nostre país madura com el seu.
antoni.vives |
dijous, 23 d'octubre de 2008 | 10:30h
Vaig conèixer Bjarke Ingels la setmana passada a Malmo, on vam coincidir com a conferenciants convidats a la sessió d'enguany de Design Boost. Ell, Jeffrey Inaba, John Manoocheri, Kristina Borjesson i alguns altres vam treballar durant tres dies conceptes relacionats amb la ciutat, la sostenibilitat, la política i el disseny.
No van passar tres dies que en Barke Ingels, el meu company de fatigues Joan Anton Sanchez de Juan i jo compartiem sopar aquí a Barcelona per seguir parlant de ciutat, de qualitat de vida, d'identitat, de projectes per ara i per al dia de demà. Val la pena que cerqueu a internet els contactes sobre en Bjarke i els noms que us he dit més amunt. Veureu el que es mou i es cou pel món, i veureu que cal que deixem de mirar-nos el melic.
Ahir a la nit Bjarke va rebre el premi a un dels millors arquitectes del món pel seu projecte de casa-muntanya. Quan aquí hi ha gent que s'enlluerna provincianament pels "edificis núvia", a d'altres llocs fan feina.
antoni.vives |
diumenge, 5 d'octubre de 2008 | 18:13h
He conegut personalment el bisbe Joan Carrera de pocs anys ençà. L'he tractat gràcies als meus amics i companysinfatigables de tota mena d'accions Ignasi Garcia i Marcel Joan. D'un parell d'anys ençà el bon bisbe Joan va acceptar ser el consiliari de la seu barcelonina de la Fundació Centessimus Annus. Però per a mi el bisbe Carrera és un home de pesnament i d'acció. Cal haver-lo llegit de mica en mica, cal haver-lo paït per comprendre'n la magnitud. Seguint el que n'explica Albert Manent, Joan Carrera és el pensador catòlic i cristià més important del nostre país des del bisbe Torras i Bages. No és cap exageració: en Carrera desenvolupa un pensament propi, autòcton i cosmopolita alhora (com són tots els sistemes que valen la pena).
Cal llegir amb calma "Del Post-Concili al Post-Progressisme" per comprendre el moment actual del país, i d'Europa per extensió. Cal llegir amb més calma els darrers articles del bisbe publicats a Catalunya Cristiana sobre el canonge Cardó. De fet aquests cinc articles han esdevingut un veritable testament teològic, ideològic i nacional.
En un acte de la JNC de fa molt pocs dies a Nou Barris, amb gairebé un centenar de joves patriotes, vaig demanar si ningú sabia qui era Carles Cardó. Un sol noi va saber respondre. Els altres van quedar assedegats de coneixement, i van quedar impressionats del que els vaig llegir del bisbe Carrera. Entre el sentimentalisme patriòtic i l'ideologisme buit, l'espai que construiexien homes com el bisbe Joan, baules necessàries d'una tradició que es projecta cap al futur, han de ser recuperades sense falta.
Caldrà lluitar contra el prejudici i contra la temptació del derrotisme, per fer nostre el llegat optimista i carregat de fe del bisbe Joan Carrera, el mestratge de qui ha de donar fruit en els cors d'aquells que, com els nois i noies de la JNC, en sentiran a parlar a través nostre. Ells en són les baules patriòtiques del futur, les que han de fer el país més lliure, més just i més conscient; tal i com el volia el nostre bon pastor Joan Carrera.
antoni.vives |
dimarts, 9 de setembre de 2008 | 17:59h
Tot just tornat de vacances, vull compartir amb vosaltres una coneixença de darrera hora: Peter Englund. Membre de l'Acadèmia Sueca, historiador, filòsof i un dels autors de més èxit de la literatura sueca. La reflexió és breu: què en sabem de la cultura sueca en el nostre país? Què ens n'arriba? I en relació a un país de la potència de Suècia, com ens projectem els catalans i la nostra cultura? Aquest és un dels reptes fonamentals per nosaltres, com ho és també per als suecs. Imagineu-vos la força que ells tenen. Coneixeu la nostra gran feblesa. Els reptes passen per aquí. La resta és perdre el temps, i fer-lo perdre.
antoni.vives |
dissabte, 23 d'agost de 2008 | 06:45h
Us recomano la lectura del darrer llibre de Paul Preston, "Farnco, el gran manipulador", editat per Base. En ell hi seguireu de manera apassionant la construcció del personatge i com s'hi entrelliguen personatge, mite i persona amb la història d'Espanya. Preston va pelant la ceba fins a fer-nos comprendre fins a quin punt la crueldat d'un home i dels seus seqüaços actius i passius ha condicionat el nostre present.
Les conseqüències de la dictadura franquista sobre Catalunya i el conjunt de la cultura catalana haurien de ser objecte d'estudi i sobretot de difusió permanents, no només des del punt de vista dels grans esdeveniments, sinó sobretot des del punt de vista de les petites històries, les que van condicionar tants dies a dia. Tan sols així ens podem anar vacunant del virus de l'oblit, tan perillós, tan propi de països com el nostre. Val a dir que s'ha fet un gran esforç, però encara cal treballar més, ajudar més els historiadors del país, animar-los i donar-los el suport material necessari.
De tots els periodes, tanmateix, n'hi ha un que ens afecta sobremanera que és la de les històries de la Transició als nostres pobles i ciutats. Quants petits manipuladors hi va haver, fills de la crueldat franquista, que ara passen desapercebuts!
antoni.vives |
divendres, 22 d'agost de 2008 | 12:09h
Els grans objectius nacionals haurien de ser compartits pels partits catalans. Això ho diu tothom. El que s'escapa a molta gent, tanmateix, és el que tots plegats entenem per "objectius nacionals". Aquí hi ha l'arrel de tots el problemes als que hem de fer front.
Quan els objectius nacionals no són compartits, quan una gent treballa per la integració definitiva de Catalunya en l'Estat mentre que d'altres treballem per la sortida de Catalunya del mateix estat, aleshores l'instrument grinyola.
Quan la visió és diferent, la missió que tenim a la vida també és diferent. El que cal, doncs, és reconèixer el joc al que juguem tots plegats. Serà més fàcil no gastar els conceptes en va, serà més fàcil vertebrar estratègies d'unitat sobre el que sigui possible anar units. Serà més fàcil començar a pensar en mapes polítics catalans nous, tan necessaris per desbloquejar una situació que les eines polítiques actuals no són capaces de desbloquejar.
En aquests moments és clar com mai el conflicte d'identitats que es dóna al nostre país; un conflicte que cada part alimenta amb estratègies diferents. La unitat dels defensors d'una identitat espanyola que s'imposi definitivament a la catalana és clara en tots el fronts: institucional, cultural, mediàtic... Fins i tot la clarificació del mapa polític espanyol dels darrers anys, amb el camí obert cap el bipartidisme, facilitarà acords de caràcter nacional espanyol. Nosaltres hem de començar un camí que ens permeti fer-hi front amb garanties. De moment l'estratègia unitària és un verbalisme.
antoni.vives |
dimecres, 20 d'agost de 2008 | 11:34h
El túnel del TGV, el que ha de passar a tocar de la Sagrada Família, ha estat concebut per polítics i per enginyers espanyols, atenent a interessos de Madrid, en funció de calendaris aliens als interessos catalans. Els col·laboracionistes locals, actuen amb diligència i deixen fer. Això si, amb arguments pretesament tècnics, amb l'autoritat que els dóna l'autoritarisme, no importa si el consistori hi ha votat en contra en diverses ocasions.
Per això ahir els representants del govern municipal col·laboracionista van supervisar, al mig de l'estiu, mig d'amagat, si les obres espanyoles a Barcelona començaven com els seus amos demanaven. N'hem de prendre nota, els hem de tenir molt presents quan haurem de passar comptes a les urnes.
De moment, però, diu que tot plegat no s'acabarà fins d'aquí a quatre anys. Seran més. A ells els és igual, però. Ells en tenen prou amb assure's a la cadira, al preu de la humiliació que calgui.
antoni.vives |
dilluns, 18 d'agost de 2008 | 20:15h
La meva filla Maria, la tercera dels quatre fills que tenim la Laura i jo, va fer la comunió ahir al vespre a la parròquia de Cadaqués, d'on és oriünda la família de la meva dona. Va ser una cerimònia senzilla de cara enfora, sense cap tret especial, més enllà de la referència que en va fer mossèn Jaume Angelats, el nostre rector, però intensa per a tots nosaltres, i sobretot per la nostra filla.
Va ser una comunió a l'ombra de la festivitat de l'Ascenció de Maria, i a l'ombra del Magnificat. Tothom hauria de llegir el Magnificat amb calma, pausadament. Entre el Magnificat i les Benaurances hi ha el resum de l'Evangeli, i també el resum d'un bon programa de vida. No és estrany que Napoleó el prohibís durant el seu regnat, tal i com ens explicava l'altre gran rector de Cadaqués, desaparegut ara farà un any, mossèn Josep Arges.
Mossèn Jaume ens il·lumina amb la seva paraula càlida i centrada de professor de biblística, i de rector de parròquia, que vol dir de persona que és entre nosaltres per escoltar, i per a ser escoltat. Esperem poder-ne gaudir molts anys!
La Maria ha fet una passa més cap a l'edat adulta, però en la innocència de la seva mirada quan va acabar la missa d'ahir, també hi havia un bon resum de la innocència que hem de cercar a l'hora de posar en pràctica el Magníficat de la Mare de Déu.
antoni.vives |
divendres, 15 d'agost de 2008 | 11:45h
Estem ben entretinguts amb la qüestió del finançament, com si tot plegat ens hagués enganxat per sorpresa. Com si els negociadors i els qui van pensar en el procés en general mai no haguessin avaluat la possibilitat que passés el que està passant. Suposem que va ser així, que ningú no podia preveure que els espanyols farien el que fan en aquests moments. Suposem que els catalans prevèiem que la nostra força negociadora els faria agenollar. Suposem el que suposem, però, el que cal és pensar en el dia després de la sentència del constitucional, en el dia després de les votacions als pressupostos generals de l'Estat, en el dia després d'un possible acord de finançament que en cap cas no serà el que Catalunya necessita per tirar endavant.
El que tenim a les mans, doncs, és el plet nacional de Catalunya; és a dir, tenim el que hem tingut sempre a les mans: el ser o no ser. Amb una Espanya desacomplexada i tàctiques antigues, el futur no és prou clar. És cert que un "plante" del president Montilla canviaria el panorama polític català i espanyol de manera sobtada. Seria un bloqueig històric, un bloqueig que Catalunya mai no ha exercit fins ara des de la Transició. Aquesta seria una tàctica nova al servei d'una estratègia nacional també renovada, en tant que els espais de l'autonomisme i de l'independentisme s'anirien aclarint. Falta veure si per fi el coratge intel·ligent entra a la caixa d'eines de la política nacional. Avui l'estratègia no pot passar per convertir una tàctica negociadora amb tocs d'electoralisme (les eleccions són relativament a prop) en una estratègia nacional que ens asseguri la pervivència com a nació. Aquesta és, per a mi, la qüestió sobre la que caldria estar treballant.
antoni.vives |
dimarts, 12 d'agost de 2008 | 00:14h
Els límits del finançament són els límits de l'autonomisme. Sigui quin sigui l'acord final, amb consens o sense entre les forces majoritàries a Catalunya, votant o no els pressupostos generals de l'Estat, l'autonomisme s'ha acabat. Cap de les seves derivades actuals no serveix. Ara és el moment de reflexionar i de comrpendre que el camí que cal obrir passa tan sols per la separació de l'Estat, per constituir-ne un altre. Els qui s'encallen amb el finançament acabaran esdevenint col·laboracionistes d'una estructuctura estatal que dóna suport als qui, en el conflicte nacional al que estem abocats, dónen suport a la nació aliena. Cal negociar amb l'horitzó posat al lloc que cal. Altrament serem nosaltres mateixos els que acabem baixant el llistó.
antoni.vives |
dilluns, 4 d'agost de 2008 | 16:51h
Ha engegat el nou festival de música de Cadaqués. Han instal·lat l'envelat a l'olivar de la Conca, a tocar de l'Hotel Rocamar, un dels punts més bonics de tota la costa catalana. Durant nou dies hi desfilaran un conjunt de músics prou coneguts, per a goig dels estiuejants i de la gent que hi vulgui anar. Nou dies.
L'olivar de la Conca va ser el punt triat per l'anterior alcalde de Cadaqués, Àngel Baró i el seu equip, i per un servidor, per començar un projecte que ens il·lusionava: recuperar la tradició pagesa de Cadaqués, molt més important del que la postal marinera que convé a la indústria del turisme vol demostrar. Per això l'Ajuntament va posar en solfa l'olivar, s'olivar, com diuen en cadaquesenc, i hi va fer passar tots els escolars del poble. Les oliveres van ser mimades per les criatures del poble, que van rebre nocions del que va significar el cultiu de l'olivera a les feixes que s'enfilen pel puig Pení i per tota la serra de Verdera.
Cadaqués ha patit una transformació econòmica, social i cultural sobtada, molt sobtada; el cop del turisme, que ha comportat un benestar evident al conjunt de la població, ha fet perdre alguns trets bàsics de la identitat del poble que es va pensar que calia preservar. Tres projectes fonamentals havien de mirar de refer el camí: una nova escola, per la que tant vam treballar i que per fi és un fet, el projecte de s'olivar i la recuperació integral de la tradició pagesa (fins i tot estavem mirant d'adquirir un conjunt de feixes per ensenyar a fer de mestres de paret a uns quants nois i noies), i el museu del mar.
De l'olivar de sa Conca en van sortir dues premsades d'oli verge, fort, dur, noble com la terra en la que va ser bressolat. Era un projecte que calia ser mimat, agambat amb cura. Ara l'operador triat per l'Ajuntament per fer el festival d'enguany ha decidit que les oliveres feien nosa per a la glòri efímera dels estiuejants que no saben desempellegar-se ni un minut del farciment de fastuositat buida que comporta la riquesa. L'operador del festival diu que "les oliveres feien nosa i que les han canviades de lloc, una mica més amunt. Qui s'oposa al canvi de lloc de les oliveres s'oposa al progrés". No hi estic d'acord. Ell representa el pitjor del canvi, el pitjor de l'adotzenament, el pitjor de la gasiveria dels que estan disposats a carregar-s'ho tot per la glòria d'unes copes de xampany fent el merda a la llum de la lluna i , és clar, pels diners que s'endurà a costa dels crius del poble i de els seves emprenyadores oliveres.
Catalunya avança quan aquests impostors són apartats del camí, quan aquests embaucadors de bona gent, com és l'actual alcalde de Cadaqués, són posats a lloc. Ells són enemics de la il·lustració, enemics de l'avenç cultural. Diuen que venen cultura i ens porten el desert. Que l'any que ve el festival ens torni les oliveres a lloc, i els nens i les nenes del poble a mimar-les com es mereixen. S'estaran mimant ells i elles mateixes.
antoni.vives |
dijous, 31 de juliol de 2008 | 21:38h
M'ha semblat ridícul el tractament que s'ha autodonat el responsable de trànsit a l'hora d'avaluar la mesura dels 80 per hora al voltant de Barcelona. M'ha semblat sorprenent que no es faci les preguntes que segueixen a l'hora de parlar de "menys accidentalitat", o de menys contaminació (per cert, en aquest darrer cas admetent que no disposen de dades de cap mena!).
1. Ens diuen que han baixat la xifra d'accidents mortals perquè d'onze morts hem passat a vuit. Al marge de la ridiculesa de mostra, quin és el marge de temps que es dona a un ferit per accident que mor, per considerar que ha mort a causa de l'accident? 2. Ens diuen que hi ha menys accdents en general. Sobre quina quantitat de hores/vehicle? Circulena vui els mateixos vehicles per les carreteres catalanes que fa un any? Amb el carburant una mitjana d'un 25% més car? Si fem una ponderació, no tindrem sorpreses? 3. Com es pot dir que minva la contaminació sense considerar el nombre de vehicles que circulen? I sense tenir dades fiables de cap mena, només afirmant-ho?
Preguntes sense resposta, és clar, perquè el que compta és justificar mesures populistes sense cap ni peus, només per les ganes d'anar tirant. Igual que ara ens anuncien els populistes que governen a Madrid. Tothom s'apunta a dir-la ben grossa per justificar el que no té justificació de cap mena. És trist i fa riure a la vegada.
Un dia d'aquests parlarem de finançament, d'Estatut i dels darrers estertors de l'autonomisme. També aquí caldrà saltar la barrera dels 80 per hora!
antoni.vives |
dilluns, 21 de juliol de 2008 | 11:58h
Un amic romanès ben informat em diu que l'ex-partit comunista de Romania i el Partit dels Socialistes de Catalunya s'han posat en contacte per mirar de moure el vot dels romanesos establerts a Catalunya cap al PSC. Catalunya compta amb una de les colònies de romanesos més importants del món. Es calcula que a Espanya hi ha establerts uns 700.000 romanesos, molts d'ells a territoris dels Països Catalans. El Principat té una colònia nombrosíssima de romanesos. El cas és que el secretari general del partit dels ex-comunistes romanesos ha visitat Catalunya per veure quina mena "d'intercanvi" es podia produir, sobretot de cara a les eleccions municipals.
L'interès d'alguns partits de parlar de vots més que no pas de persones fa angúnia. A aquests partits i a aquests polítics se'ls ha de dir que l'arrelament en una societat és clau per construir espais de comunitat viscuda, per diluir els guetos, per disoldre el conflicte potencial i natural en qualsevol procés d'adaptació. El vot és l'expressió màxima de l'arrelament, la litúrgia fonamental en la religió de la democràcia representatitva que defensem amb fe i passió. El vot no és un mitjà; el vot és un fi per ell mateix i no pot ser sotmès al mercadeig de les conjuntures, ni de les necessitats dels que desesperadament cerquen aferrar-se al poder.
Hi ha un rerafons totalitari en aquesta manera de concebre la societat catalana en base a grups ètnics. Els grups humans per ells són això, grups: romanesos, bolivians, equatorians; les persones tenen valor en quant al seu orígen perquè això permet una classificació més senzilla. Com abans les "casas regionales" van servir per guetitzar una certa manera d'entendre la vida al país tot generant un clientelisme que encara avui és viu en alguns esdeveniments socials pagats per tots nosaltres via pressupost públic. Es tracta de moure'ls en base a les melangies, en base a mantenir-los a ells i als seus fills i néts com a immigrants eterns. Perquè amb vot o sense, aquestes persones seraqn valuoses en tant que identificables com a immigrades permanents.
Aquesta actitud no és exclusiva dels uns o dels altres, perquè la pulsió totalitària i populista (que és més o menys el mateix) és viva en tots nosaltres. Però que la pulsió hi sigui no vol dir que ens hi hàgim d'acomodar. Hi hem de lluitar en contra amb totes les nostres forces, si és que volem una societat catalana lliure, justa, de persones autònomes i conscients, disposades a construir un sol país, basat en la llibertat com a bé suprem. L'alternativa és l'arxipel·lag d'illes inconnexes, el mar de desconeixement, la comunitat humana morta, avortada, que ens proposen aquests aprenents de bruixot, disposats a vendre el calgui per un sac de vots mitjançant paraules grandiloqüents i gastades com solidaritat, participació i creativitat.
Un espai per als qui creiem que l'esperit del Concili Vaticà II és viu al si de l'Església, pels qui defensem una Església catalana oberta, lliure, democràtica i fonamentalment evangèlica!
