antoni.vives |
dilluns, 26 de gener de 2009 | 19:53h
Ara que diu que ens consultaran com volem que sigui la Diagonal, val la pena recordar què ha passat amb el centre de dia pactat amb els veïns de Nou Barris a Cotxeres Borbó, on l'Ajuntament ha pres el pèl a la bona gent que li va fer confiança. Els ha fet passar amb raons, hi ha embolicat la Generalitat, i al final hem sabut que tot era un gran engany.
Qui se'ls pot creure? Podem parlar de Nou Barris o de Gràcia i la Plaça Lesseps... Participar no és informar; participar vol dir "fer junts", "escoltar", decidir plegats".
antoni.vives |
dilluns, 19 de gener de 2009 | 10:37h
Aquest cap de setmana vaig ser convidat a la constitució de dos nous col·lectius de la JNC. Un a Horta de Sant Joan i l'altre a Camarles. A tots dos pobles la joventut ha decidit posar-se a treballar amb d'altres companys de les Terres de l'Ebre per anar construint un país millor.
El millor de tots dos actes va ser la seva senzillesa i la seva obertura. En Gerard Figueres, el persident de la JNC ho posa fàcil. És un xicot intel·ligent i compromès. Però van ser dos actes oberts a tothom. El teatre d'Horta era ple a la una del migdia. I a Camarles érem una bona colla que omplíem la sala d'actes del casal.
Els que em coneixen saben que sempre em miro amb una mica de prevenció les joventuts "hooligan" dels partits "grans". L'aire que corre per la JNC em sembla diferent. Net, obert, compromès, allunyat de tot sectarisme.
El regal final va ser el paisatge del Port nevat, i les fogueres de Sant Antoni, amb l'acolliment de la gent d'Arnes que ens fan sentir com a casa.
antoni.vives |
dijous, 8 de gener de 2009 | 11:56h
Fan que el Lehendakari Ibarretxe s'assegui al banc dels acusats per haver mirat de cercar la pau al si del seu poble.
1. Qui el fa seure està en contra d'aquesta pau. 2. Qui l'acusa i qui vol que sigui jutjat segueix la lògica de la guerra. 3. Qui creu que hi surt guanyant és qui vol veure condemnat tot el que el Lehendakari representa. 4. Qui hi ha darrera de tot plegat, i alguns que passen per ser coloms en aquest joc de falcons, busquen condemnar el nacionalisme democràtic. 5. La imatge d'un president del Parlament Basc, o d'un president del Govern basc assegut a la banqueta pot ser premonitòria per a uns quants. 6. Per a d'altres, com jo i com molts del que em llegiu, ha de ser un reforç en les nostres conviccions: només la llibertat dels nostres pobles ens garanteix el futur en pau.
antoni.vives |
diumenge, 4 de gener de 2009 | 18:13h
Ermengol Passola ha mort. Respecte pels nostres homes importants! Ermengol Passola ens ha passat el testimoni. Ens ha passat el testimoni de la seva fe en un país tal i com és ara, tal i com ens l'hem anat fent.
En Passola ha estat un d'aquests homes que ha vivificat el país: des de la nova cançó fins a "Els altres andalusos" i el "Nas de Barraca", ell sempre ha sabut quina era la seva missió.
Cal que ens preguntem, a partir de l'exemple de l'Ermengol Passola, si tots nosaltres sabem quina és la nostra missió, i quin és el testimoni de la nostra militància en el país, més enllà dels partidismes que tant ens divideixen.
Reposa en pau, Ermengol, intercedeix per concedir-nos una part, encara que petita, de la teva fe, de la teva esperança, de la teva tenacitat i de la teva voluntat. ens fan més falta que mai.
antoni.vives |
diumenge, 28 de desembre de 2008 | 11:35h
A qui pot sorprendre la decisió del Suprem sobre el català? És com si un àrbitre soci del Madrid fes d'àrbitre a tots els Madrid-Barcelona. No hi ha res a pelar, i per tant cal que treballem amb imaginació i decisió per anar fent al marge de jutges i enemics de la pàtria.
Passarà el mateix amb la sentència del Constitucional sobre l'Estatut. I més que estripar-nos els vestits, més que llençar-nos cendra al cap, caldrà saber què farem el dia després. Opto per fer servir el Parlament, per fer lleis que desenvolupin els articles derogats o retocats, lleis amb la força de la sobirania, la que sigui, del nostre Parlament. La resta tan sols serveix per marejar la perdiu i excitar la impotència.
antoni.vives |
dissabte, 27 de desembre de 2008 | 22:42h
Dos comentaris de Madrid estant, un Madrid ple de vida i de llum, farcit de gent de tot arreu, que amaga contrastos que fan pensar:
El primer és sobre el Museu del Prado: hi anem amb la família i veiem que hi podem demanar la gui en català. La informadora, molt atenta, ens demana si la volem en català o en valencià. La meva filla gran li diu que és igual, que no hi ha cap diferència, que és com dir castellà o andalús. La informadora ens mira i ens n'acaba donant una de cada, per si de cas... Repassem les guies com mai no ho havíem fet abans. Cap diferència. Ni una. Llevat de la bandera, és clar. El català de Catalunya duu una etiqueta amb les quatre barres verticals. El català de valència està etiquetat amb la franja blava. Hi deu haver gent contenta, sobretot els que aposten per la diferència, els qui aposten per la franja blava a la bandera, els que ens destrossen la pàtria. No demanen el mateix per a les guies que han d'agafar peruans, argentins, guineans, bolivians,...
El segon és sobre la missa a favor de la família cristiana. L'entarimat que preparen a la plaza Colón és sinistre. Més que un altar sembla un cadafalc. Més que exalçar-hi la família sembla que l'han de penjar per sempre. Un lema buit i retòric presideix la trona del cardenal Rouco: "En la familia cristiana está la salvación". La pregunta és òbvia: què és una família cristiana? De quina salvació parlen? A qui volen convèncer? L'orgull prepotent de l'acte, s'adiu amb l'esperit evangèlic? L'altar-cadafalc està situat estratègicament davant de la gran bandera d'Espanya. Serà impossible no agafar imatges de l'altar i de la bandera a la vegada. És el retorn del temps enyorat, el retorn de la cristiandat que s'enfronta al cristianisme. Rouco i els seus acòlits són això: ambició de poder temporal, subjugació dels esperits, Espanya i totalitarisme, allunyament evangèlic, casta, orgull, secta, tristor, ofec, ira, menyspreu... Com poden haver caigut tan avall persones tan intel·ligents? Gairebé a la mateixa hora, a la parròquia de San Carlos Borromeo, al barri d'Entrevias, també a Madrid, s'hi celebrarà la missa dominical: oberta, joiosa, conciliar, esperançada, en comunió amb els pobres del món, amb els pobles del món, amb els qui són l'opció preferent de Jesucrist.
antoni.vives |
dijous, 25 de desembre de 2008 | 22:56h
Per cert, per a cristians i per a agnòstics; per a ateus i creients de qualsevol creença; per a moderats, conservadors, progressistes i gent de tota mena i condició: llegiu el llibre de José Antonio Pagola sobre Jesús de Natzaret, publicat per Claret, "Aproximació a Jesús".
Jesús hi és presentat com l'home que va ser. Un llibre que consola i que impulsa, que referma i que aprofundeix. Un regal per a l'intel·lecte i per a l'esperit, vaja.
antoni.vives |
dijous, 25 de desembre de 2008 | 22:51h
Ara que s'acaba el Nadal d'enguany, deixem que el president Macià reposi en pau. Escoltem-lo en els seus parlaments, analitzem-lo en els seus gestos, aprenguem-ne el millor i prenguem nota del pitjor.
Ell, un dels nostres mites nacionals, un dels nostres homes indiscutibles, està farcit de llums i d'ombres, com és propi de tota obra humana.
Avui hi hem de reflexionar sense necessitat de dur-lo a les batusses del present. Potser la millor lliçó del nostre bon president va ser la de saber volar per damunt del que era passatger, per fixar el que havia de ser perdurable, com la seva figura.
antoni.vives |
dilluns, 22 de desembre de 2008 | 20:01h
TV3 no es pot veure al sud del País Valencià des de fa un any, i molt aviat no es podrà veure en una part fonamental del sud dels Països Catalans. Ara ja m'és ben igual qui n'ha estat el responsable, i qui n'ha tingut cura darrerament des del Principat. Ho dic de debò, perquè mentre ens barallem i discutim si aquest en tenia més o menys cura, retrocedim en un camp fonamental que havíem guanyat en temps més complicats que els actuals.
El que cal, doncs, és preparar una estratègia que ens faci guanyar de dret el que ens volen manllevar de fet. No ens podem quedar perplexos davant dels esdeveniments i caldrà treballar immediatament per tal d'assegurar la presència de TV3 al conjunt de la nació.
Caldrà també assegurar-nos que els continguts de la cadena obeeixin a aquesta estratègia, fent-ho amb gust i amb el sentit de nació que segur que alguns dels responsables de l'emissora, començant per la Mònica Terribas, comaprteixen amb molts de nosaltres.
L'any que és a punt de començar, doncs, ha de ser un any per pensar i per actuar amb sentit nacional, sense ganes de guanyar res als nostres, sinó als nostres enemics. Amb generositat entre nosaltres i amb sentit estratègic i ganes d'actuar en conseqüència, ens en sortirem.
antoni.vives |
dissabte, 13 de desembre de 2008 | 17:30h
La Delegació del Govern espanyol a València ha multat 18 joves per actes de violència contra el Correllengua celebrat el 26 de setembre a Gandia. Esta bé, però hi ha fets que sobten.
En primer lloc la passivitat de les forces policials (tot i que ben pensat, això no ens ha de sobtar gaire...). En segon lloc el silenci dels mitjans de ocmunicació catalans. Més tenint en compte que una de les persones ferides va ser Maite Peiró, regidora del Bloc Nacionalista Valencià a l'ajuntament de l'Alqueria de la Comtesa, i que si s'hagués tractat d'un fet violent a Euskadi contra regidors del PP o del PSOE n'hauriem anat plens força dies, hauriem vist titulars sobre el rebrot de la Kale Borroka, hauríem vist com es demanaven penes exemplars i de segur que alguna mena de Garzon hauria cercat glòria actuant d'ofici contra tot el que es mogués.
Però com que som al País Valencià, i com que es tracta de defensar el català al conjunt del territori nacional, el nostre, s'ho tiren a l'esquena. És el fet diferencial, sabeu?
antoni.vives |
diumenge, 30 de novembre de 2008 | 12:34h
Conec bé dos dels impulsors de la campanya "Decidim!", d'alcaldes i regidors pel dret a l'autodeterminació del nostre país: Manel Vila i Jordi Fàbregas. Tots dos representen molt bé l'arc de Sant Martí del catalanisme conseqüent, del nacionalisme coherent que s'imposa com a centre del gran moviment polític que ens ha de fer avançar nacionalment fins a la independència. Des de Castellterçol, des de Sant Pere de Torelló, des de Barcelona o des de Tortosa cada cop és més clar el crit de la dignitat que comporta decidir que decidim.
Perquè en el fons d'això es tracta: nosaltres sols podem decidir que decidim. Amb la legitimitat que ens dóna el fet que som càrrecs electes, que som persones que treballem molt a prop de la gent a la que servim, que som persones que no participem en aquest moviment perquè obeïm una consigna de partit.
En Manel i en Jordi, com tots els qui ens hi hem posat darrera, obeïm una consigna de país. Només de país. I per això sabem que guanyarem. Endavant doncs. Decidim!
antoni.vives |
diumenge, 23 de novembre de 2008 | 22:20h
Torre Baró és un barri situat en un lloc privilegiat de Barcelona. Un dia qualsevol s'hi veu una perspectiva única del país: Barcelona, el mar, la Serralada Litoral, el Montseny, Montserrat, el Pirineu... A Torre baró hi viu algun miler de persones que pateixen la persecució dels qui han decidit que n'han de sortir, que n'han de marxar.
Són els "decididors" de la vida dels altres. Per què els fan fora? Perquè el diuen que els convé "baixar de la muntanya", que tot és més barat, i que els serveis els arribaran amb més facilitats. Curiosament no han fet ni dit el mateix quan s'ha tractat de Can Caralleu, o de Vallvidrera.
Torre Baró té la mala sort, en termes polítics, d'estar situat al districte de Nou Barris, on s'hi practica sistemàticament la política al marge del que volen els veïns i les veïnes. És la política del despotisme administratiu, del despotisme des de la trona perquè els qui hi manen es pensen que tot els és de franc. Mirem si no el què passa al Turó de la Peira, a Vallbona, al barri de Porta, o a les Cotxeres Borbó. Aneu a parlar amb la directiva del SESE, parleu amb les plataformes de veïns no dominades pels de sempre. És impressionant.
A Torre Baró la gent és humil. Això és el que envalentona als governants del districte: "Todos fuera!" els diuen. La gent de Torre Baró diu que si el barri fos a Sarrià no els tractarien igual. I tenen raó! El que passa, però, és que la gent no en vol marxar. La gent s'hi ha fet les cases lluitant, treballant. I hi estan bé, encara que tan sols tinguin un bus cada mitja hora; encara que els hagin oblidat voluntàriament per tal que s'atipin de la situació i claudiquin. No ho faran. Els de Torre Baró s'hi quedaran. Hi estem compromesos!
antoni.vives |
dimarts, 18 de novembre de 2008 | 11:23h
Des de fa un certs temps hi ha un lloc a la xarxa anomenat "Germinans Germinabit" que es dedica a insultar i a vexar la jerarquia catòlica catalana, i a totes les persones de bona fe que no tenen la seva visió tancada, integrista i destructiva dels que ha de ser la nostra Església i el missatge de Crist entre els homes.
Ho fan de la manera més trista, parapetant-se darrera de pseudònims, darrera de identitats falses; insultant i injuriant persones com el Cardenal Martínez Sistach, i d'ell en avall, bisbes, rectors de seminaris, pares abats, periodistes i seglars compromesos amb el missatge de Crist i amb el país.
Disparen amb covardia contra tots els qui no son com ells, contra tots els qui no pensen com ells. S'inscriuen així en la millor tradició de l'Espanya tancada, integrista, de règim, absolutista i preconciliar, contra la que tants espanyols i tants catalans van lluitar. La seva bel·ligerància es correspon amb la font equivocada de la que han begut, i amb l'odi del fals evangeli que miren d'escriure.
Fa uns dies vaig veure com un dels membres més coneguts d'aquest grup, d'aquesta mena de secta estranya que de mica en mica es dóna a conèixer, penjava del meu bloc informacions diverses. Sembla que podria ser aquesta persona qui hi ha darrera de tant de mal, de tanta perversió, de tant de servei al missatge contrari a l'Evangeli.
Cal que els qui amb totes les dificultats mirem de seguir el missatge de Crist, els qui mirem d'estar al servei de l'Evangeli, col·laborant amb els nostres pastors, treballant pel país, seguint les disposicions del Concili, preguem per ells, els veiem com a germans descarriats, com a pobres homes que necessiten compassió i comprensió. I cal que actuem amb serenitat de cor i de cap per evitar que el mal s'estengui. Si no ho fem, ells mateixos es cremaran en les cendres del foc que han volgut encendre.
antoni.vives |
dimarts, 11 de novembre de 2008 | 22:17h
Avui, en una cte molt emotiu, hem celebrat els 90 anys de l'armistici de la Gran Guerra (1914 -1918). Ho hem fet al cementiri de Montjuïc, davant del monument dels morts per França, per la Llibertat i per la Justícia. Hi han estat presents les associacions d'ex-combatents francesos, descendents de la divisió del General Leclerc, farcida de soldats republicans espanyols i catalans que entraren a París l'any 1944; la cònsol genral d'Alemanya, el de França i alumnes i directors dels liceus francesos i alemnays, així com d'escoles catalanes. Els infants han llegit textos commemoratius de la presència de voluntaris catalans lluitant per una Europa més digna, més atenta a les llibertats col·lectives i individuals. Els cònsols han fet parlaments sobre el significat d'un acte com aquest, que es feia amb tanta solemnitat per primer cop a Barcelona. Hi han sonat tots els himnes nacionals dels presents amb el colofó lògic de l'himne dels voluntaris catalans i de tots nosaltres: els Segadors.
L'acte ha estat un èxit, que esperem anar repetint cada any. No estic gens d'acord amb els qui practiquen l'exercici de l'oblit respecte tot el que fa referència a la guerra. Qui vulgui saber per què val la pena Europa, que vagi a un cementiri de Normandia. Qui vulgui saber per què val la pena lluitar per la llibertat, que pugi a la cota 705 de la serra de Pàndols. Treballàvem l'acte amb el meu company Jaume Ciurana i ens emocionàven en trobar testimonis de la generositat de tants catalans disposats a donar la vida per l'ideal d'un país i d'uns homes més lliures. M'agradaria compartir amb vosaltres l'emoció d'un record que s'ha de fer present a les nostres vides com el testimoni dels sentit de la nostra feina, de la nostra fe de cada dia.
antoni.vives |
dimarts, 4 de novembre de 2008 | 22:04h
El xoc financer d'aquests darrers mesos sembla tapar un xoc encara més important al nostre país: el xoc que pateixen alguns sectors productius poc competitius. Aquests sectors, sobretot el de la construcció, arrosseguen problemes de fa temps. Ja l'any 2004 el saló Meeting Point organitzà un simposi sobre els límits del creixement, i sobre els probles estructurals del sector. La memòria és curta i el cop de titular encara ens la limita més, però val la pena recordar que de fa molts mesos, anys, que sabem que no estem fent el que cal per sobreposar-nos a moments complicats com els actuals.
Competitivitat i productivitat són dos elements clau per reeixir en el món modern. Els darrers treballs de l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa demostren que les empreses de l'EURAM que se'n surten són les intensives en valor afegit, les de més capacitat exportadora, les que més inverteixen en recerca i desenvolupament. Caldria comptar amb una súperestructura administartiva a nivell de Països Catalans que contribuís a la competència cooperativa, a la col·laboració per lluitar en mercats més grans, a la generació d'atracció de talent per incrementar el valor del que produïm als nostres Països.
El nostre xoc de competitivitat posa de manifest les febleses estructurals del nostre sistema político-econòmic, de la nostra estructura productiva i de les dependències tòxiques de mercats basats en l'imperi de la plusvàlua a qualsevol preu. Cal extraure'n lliçons i actuar de seguida. Cal no confondre actuar amb acomiadar treballadors. Aquests són les víctimes d'un sistema malalt, i per tant els que mereixen la màxima protecció.
Un espai per als qui creiem que l'esperit del Concili Vaticà II és viu al si de l'Església, pels qui defensem una Església catalana oberta, lliure, democràtica i fonamentalment evangèlica!
