Vull compartir amb els qui em llegiu uns grams de la il·lusió darrera: haver dut la ràdio del nostre país, i el seu programa més seguit, a una de les seus universitàries més importants del món.

Ahir l'Antoni Bassas va ser convidat per la Fundació Trias Fargas i per la LSE, a través de Paul Preston, a dictar una conferència sobre els mitjans de comunicació i les relacions Catalunya-Espanya. Va ser una conferència magnífica, la d'en Bassas. Avui ha fet el programa des d'allà mateix. Tots hi érem: en Villatoro, els amics de Londres com en Guillem Bruch, en Toni Riera, la Sheelagh, en Jerry, els Suàrez pare i fill, la Montse Sanromà, el gran Sebastian Balfour, la Guibernau, en Josep Lluis Gonzalez d'Eton, en Picanyol, un munt de professores i alumnes de la LSE...

Ha estat el cim de dos anys de treball i de relació fecunda entre la LSE i nosaltres; també dos anys de forjar una relació personal molt especial amb en Preston (a qui mai no estaré prou agraït) i els membres del seu equip. Per la LSE hi han passat en FM. Àlvaro, l'Agustí Colomines, en Rafael Jorba, en Josep Maria Colomer, en Villatoro, en Cardús (mirant de discutir amb mi -cosa dificilíssima entre ell i jo!-), en Mas, en Trias, jo mateix... Tenim projectes nous al cap. No parem!

Fem unes conferències de tipus seminari, que obliguen a passar una mena d'examen al final. Després el sopar a la mateixa LSE i el gintònic de rigor just abans que tanquin els pubs. Com deia en Vicenç Vilaltoro a l'Antoni Bassas, l'escenografia de Cowdray House a la LSE és la justa per aconseguir un clima únic que els que hi hem passat no oblidarem mai.

I avui el programa de ràdio... Mentre tant hem parlat del país, del nostre país. Del nacionalisme. Del nostre futur personal. La distància ajuda a veure les coses amb perspectiva.

Caminant ahir a la nit per l'Strand, en Bassas, en Bruch (en Guillem és un home de futur; retingueu aquest nom, per tant) i jo ens explicàvem, amb el to d'emoció de les passejades inoblidables, que si el país s'ho cregués més, si hi fossim més, si no juguéssim tant al poruguisme i fessim servir amb intel·ligència la força que encara tenim, podríem refer-nos amb rapidesa. Darrera nostre, la resta de la colla, parlava amb il·lusió del demà. Plovisquejava.

Avui he sentit unes declaracions sorprenents del director de l'Institut Ramon Llull. Quan li han preguntat la llengua dels llibres que s'enviaven a la Fira de Frankfurt ha contestat molt nerviós que a Frankfurt "s'hi va a vendre", i que "s'hi va a vendre llibres fets a Catalunya en català, en castellà o en qualsevol altra llengua".

No tinc ganes d'escriure gaire res més, francament.

Va si: quan em diuen coses com aquestes, o quan em diuen que no cal recórrer la llei de dependències, encara que envaeixi competències de la Generalitat "perquè és una bona llei i ningú no ho entendria", em vénen al cap els pantans inaugurats per Franco. Podríem fer servir el mateix argument, oi? Per què s'oposaven al que feia Franco, per exemple els pantans que ens va fer a Catalunya, si al final no estaven tan malament...

Demagògia, oi? Potser si, i me n'excuso, però és que n'estic bastant fins al capdamunt!

El dia 14 de febrer vaig ser convidat per la London School of Economics a dictar una conferència sobre Barcelona i Catalunya des d'una visió nacionalista.

El títol: Mevish de Barcelona (Barcelona: Europa, Identitat, Revolució)

Vaig orientar-la cap als camps que més m'han fet pensar i escriure aquests anys: el camí cap a la necessària emancipació nacional, quin és el nostre paper a Europa, què hi podem oferir; on són les nostres esperances de regeneració i quin paper hi juga Barcelona en tot plegat.

Com tan bé explica Albert Manent a la seva biografia sobre Carner, o Josep Benet al llibre sobre la Setmana Tràgica, Catalunya, i Barcelona en concret, va ser protagonista d'una gran revolució nacional ara fa cent anys. Jo defenso la teoria que avui nosaltres també tenim l'obligació de dur a terme una nova revolució si no volem deixar-nos-ho prendre tot, del tot.

Us l'adjunto per si la voleu llegir i comentar. Gràcies!

Fixeu-vos en un fet ben simple, però que sembla passar desapercebut a tothom:

Com és possible que tan sols a nosaltres se'ns ensorrins els túnels? Com és possible que tan sols a nosaltres ens surtin esquerdes a casa quan hi ha obres a prop? Com és possible que se'ns aturi el tren de rodalies (anava a dir l'únic que tenim) dia si i dia també? Com és possible que ens facin discutir fins a l'esgotament si cal o no una nova carretera com el quart cinturó, quan no n'hem fet cap de nova en quaranta anys i hem crescut com ho hem fet?

I no heu pensat en com acaba tot això amb el nostres sitema nerviós? Vull dir el de cadascun de nosaltres, un a un! No veieu que una altra manera de minimitzar-nos, de desfer-nos, és també aquesta?

Amb un model econòmic cada vegada més basat en la mà d'obra barata i, per tant d'importació; tancats a les estacions o embussats eternament a les autopistes; patint per si una obra o una altra ha de passar per sota de casa... oi que tot plegat és absolutament kafkià?

Jo crec sincerament que es tracta d'una forma perfeccionada de colonialisme.

Han estat molt decebedores les declaracions de l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, en les que parlava de la necessitat que Barcelona passés per Madrid per anar a Europa.

Decebedores perquè expressen el baixíssim nivell d'autoestima al que han arribat els socialistes catalans a l'hora de creure en les possibilitats de la ciutat. De fet Hereu parlava hores després que el flamant ministro Clos digués des de la seva trona de Madrid que els Barcelonins estem adormits. Home, entre nosaltres i com diuen precisament a Madrid: "Manda huevos, señor ministro!!". Que ho digui en Clos i que l'Hereu li faci de comparsa és un escarni d'una tristor infinita.

Alcalde, no cal anar a fer el pilota a Madrid. No cal perquè tan sols es guanyen el menyspreu dels nostres adversaris fonamentals.

Curiosament, a la mateixa hora que l'alcalde feia la seva conferència a Madrid, davant d'un auditori lliurat a l'alcalde, jo en feia una altra a la London School of Economics en la que hi deia just el contrari: Barcelona ha de ser capital de la seva àrea d'influència, els Països Catalans, i ha de protagonitzar una nova revolució de les identitats i de la llibertat a Europa. És clar que deu tenir molt més interès parlar davant de quatre diputats i uns quants empresaris que hi van per compromís, igual que els periodistes de torn, que no fer-ho davant d'una bona colla de professors i alumnes de la LSE, i una mot bona representació de la colònia catalana a Londres.

Posats a triar entre el Ritz de Madrid i la seu de la London School of Economics, sincerament, continuaré triant la segona. És el millor lloc per dir que a Barcelona no se li ha perdut res a Madrid... més aviat ens ho han fotut, i si hi anem és per recuperar el que és nostre, amb interessos.

Avui he tingut la gran sort de dinar amb en Damià Pons, en Pere Sampol, En Josep Melià i en Tomeu Martí. Més tard ens hem trobat en una xerrada en la que hem seguit parlant de nacionalisme, de Mallorca i de Països Catalans amb tota la colla de la Fundació Trias Fargas i uns quants amics més.

De tot plegat n'he tret que és possible caminar plegats encara que al començament calgui fer-ho des d'enquadraments diferents, i sense aspirar a estirar més el braç que la màniga en termes de confluències orgàniques. Ni cal ni en sabem.

També hem deduït que és important saber ocupar el centre, saber gestionar les pulsions profundes del país. No ens hem posat d'acord en el com, de moment, però ens hem anat acostant al què.

Ara, la coincidència total de tots quatre, i la que ens hem de plantejar a nivell nacional, és que entrem en zona d'emergència: el colonialisme econòmic, els canvis produïts per la immigració, la utilització de la mateixa per part dels espanyolistes, la voluntat explícita de desnacionalització es produeixen amb una virulència que exigeix accelerar la capacitat operativa de les forces nacionalistes.

Veieu que l'atac es produeix en tots el fronts institucionals i en tots el nostre territori nacional. Caldrà que, amb intel·ligència, comencem a donar respostes adequades a tot plegat.

Aquest cap de setmana publicaré un nou article al meu racó del Dossier Econòmic sobre l'inici d'un camí possible pel necessari projecte comú del nacionalisme català.

Hi dic que caminar per aquí és més necessari que mai, malgrat totes les trinxeres obertes i malgrat el munt de ruptures personals, perquè a la base hi ha els nacionalistes de fe que demanen (que demanem) a crits una posició conjunta del nacionalisme davant de l'agressió descarada d'Espanya a les nostres llibertats. Les agressions a la llengua, les invasions competencials, el finançament, les infrastructures... Però és que també davant de les il·lusions de llibertat nacional plena, que són absolutament majoritàries entre els nacionalistes! Que no hi ha espai per a un projecte comú de mínims al nacionalisme? Va home va! El que passa és que hi ha gent que no en té ganes...

Si, si, ja sé que molts em titllaran d'ingenu, que ara mateix les coses estan més difícils que mai i que tot són interessos contraposats. D'acord. No em mamo el dit i visc la política des de dins. Però això no em tanca prou els ulls com per no pensar dia rera dia i nit rera nit que ens cal bastir un punt de trobada, i que això es fa començant a caminar: ara una passa, després una altra, i així successivament, per difícil que ara sembli.

Ha passat molt desapercebut l'acord pel qual es constituïa el patronat de l'Arxiu de la Cancelleria Reial catalana. Recordeu que l'equívoc del nom oficial, Arxiu de la Corona d'Aragó, ha fet que històricament els espanyols s'hagin sentit amb el dret de posar el nas en el nostre Arxiu.

Durant molt de temps es va mirar de composar un patronat que no malmetés els interessos de Catalunya. Val a dir que la casa real s'hi va posar bé. Acceptaven, a proposta catalana, presidir el patronat, constituir-lo a base de direccions rotatòries dels presidents o consellers dels antics països membres de la Corona d'Aragó i deixar el ministeri en peu d'igualtat a la resta de territoris, tots ells Països Catalans a més d'Aragó.

Incomprensiblement l'acord s'ha fos i al final presideix el ministeri tot deixant els territoris a l'alçada de departaments administratius. El Govern ha aplaudit i de seguida ha mirat cap a una altra banda.

Em sembla que és un senyal del que ens està passant. Ens passa de tot i passem de tot. Ara ve la qüestió de la llei de dependències. Ens diuen que no cal presentar recurs perquè la llei és bona. Això és molt discutible. Però el que és més greu és que la llei envaeix les nostres competències i tothom passa de tot. I hi tornen: "coi, és que la llei és bona!".

Posats a veure-ho d'aquesta manera també es podria dir que els embassaments que innaugurava en Franco eren bons i que, tant per tant, no calia que lluitessim pels drets democràtics essencials. Total, els embassaments eren bons. Com la llei. Com l'Arxiu.

No ho podem deixar passar com si res. No podem permetre que l'extensió de l'horari escolar pels nostres fills es faci servir perquè millorin l'espanyol.

Si volen fer classes en castellà els dóno una idea als del Departament d'Ensenyament: que facin en espanyol la classe de gimnàstica.

Em sembla que som molts els pares i les mares que no volem que es malbaratin recursos públics i diners de tots nosaltres en el que no cal. No hi ha dret. Però tampoc no hi ha dret que no fem valdre els nostres drets... perquè és el nostre deure de catalans.

Ja n'hi ha prou, no us sembla? I consti que m'ho dic a mi mateix cada dia...

Us recomano dos articles del Corriere della Sera d'avui, sobre el canvi de paradigmes ideològics a Europa. A vegades tenim una tendència malaltissa a confrontar les nostres idees amb nosaltres mateixos, i ens costa aixecar el cap per mirar què passa més enllà de les Corberes o per damunt de la Serra de Tramuntana, mar enllà.

Tots dos articles, el de Dario di Vico i el d'André Glucksmann parlen d'una mena de transmutació ideològica que fa de les esquerres clàssiques i partiditzades europees uns moviments conservadors, i del liberalisme democràtic, de tradició anglosaxona barrejada amb humanisme continental, un moviment de canvi a Europa.

En el fons hi ha un debat latent entre què representen a França Segolène i Sarkozy. Segur que aquí correrà molta gent a dir "jo sóc d'aquest o d'aquella" sense saber què diuen ni en quin context. Fore bo que ens ho miressim amb calma. És un bon repte intel·lectual per a tots plegts, i segur que el nacionalisme s'hi juga alguna cosa, pels debats que haurem d'anar encarant.

Alguns de vosaltres sabeu que fa temps que Barcelona és un dels centres de les meves reflexions i accions polítiques. Ho faig perquè crec que Barcelona és fonamental per a assegurar l'èxit dels nostres objectius nacionals, i ho faig perquè m'interesa sobremanera aquest fenomen polític únic que és la ciutat.

Fa temps, també, que amb les reflexions barcelonines vaig encetar un procés de renovació de la manera de generar continguts polítics. Així va néixer el projecte ImaginaBCN!. Ara n'estem a punt de publicar el llibre, que serà presentat molt aviat.

Des de fa dies, però, hem encetat una altra experiència. Es tracta d'ImaginaTV, un espai per "descobrir" una manera nova de veure i de viure la ciutat. Em sembla que és una forma directa de reflexionar a cor obert sobre Barcelona, i us convido a participar-hi. Ja em direu el que us sembla!

Cal que llegiu l'article magnífic de Pere Muñoz al Diari de Balears d'avui titulat "Festes Mallorquines". És magnífic! En Pere ens explica d'una manera brillant el que va ser l'espectacle d'inauguració del parc de sa Riera, a Palma. Hi ridiculitza la presència massiva del cutrerio espanyol tot demanant que no siguem provincians i no fem el que fan alguns mallorquins descerebrats: ser maleducats amb una gent de tanta qualitat, quan ells es tornen bojos d'emoció sentint música catalana a les seves festes populars. Sensacional.

Ara, el que no s'hi valdria és mirar condescentment Mallorca i no veure el que ens passa al Principat, on el provincianisme arriba a dosis que no es poden aguantar, i on la cultura musical popular catalana, des de Pep Gimeno "el Botifarra" a Antònia Font són impossibles de veure, no fos cas que ens intoxiquessim.

Proposo tirar endavant un boicot a tots els ajuntaments que programin música forana, a totes les institucions que s'apuntin a la caspa del mal gust i que ignorin o situin en circuits de segona la nostra música. Ja és hora de començar a actuar, no us sembla?

Divendres a la nit la Laura i jo vam anar al teatre de Viladecans a veure-hi una representació del Peer Gynt que representa Joel Joan. Ja sé que la manera correcta de parlar seria esmentar el director: Peer Gynt segons la visió de Calixte Bieito. Però no, aquest és el Peer Gynt d'en Joel.

Més enllà del que en Joel Joan representa com a personatge públic, més enllà del seu compromís amb una concepció normal del país, en aquesta interpretació hi ha un plus: el de la normalitat de l'actor nacional, de l'actor que ens ofereix el millor que té (3 hores sense parar!), perquè sap, perquè intueix que hi ha quelcom que el públic espera d'ell, ençà i enllà del text d'Ibsen, i de les fabulacions bieitianes.

Joel Joan és una alenada d'aire fresc perquè és ell tal com raja, i l'has d'agafar tot ell, sense matisos. Avui és el millor que tenim. I és molt jove!

Ahir va ser presentat el llibre "Catalunya: reptes ètics de futur", editat per Proa. A la introducció d'aquesta obra coral, Àngel Castiñeira hi escriu: "Alguns pensadors, com Zygmunt Bauman, creuen que la nostra cultura i els nostres països corren el risc de lliscar cap a una condició líquida, de levitat, on les coses pateixen un continu canvi de forma quan se les sotmet a una tensió. La Catalunya líquida , la dels rellotges tous de dalí, podria ser la metàfora d'una etapa present inestable, amorfa, banal, indiferent, desintegrada, descompromesa, precària. Si no ens conformem amb un país en estat de liqüifacció, si no podem aplaudir la nostra indiferència davant tanta fluïdesa, dissolució i instantaneïtat, cal començar tornant a fer una apologia de la Catalunya sòlida, densa, "sostenible", com dèiem fa un moment.Creiem que això implica una tasca de construcció de referents".

No cal gaire res més. Potser pensar-hi una estona i veure des del lloc on som tots plegats, és a dir, sense fer-nos més mal, ni més mala sang, com podem començar a sumar de debò de cara a treballar pels objectius de llibertat nacional que justifiquen la nostra acció i militància política.

Hem entrat on sabíem que entraríem: la negociació per la negociació, negociant a l'estil Grouxo Marx, perquè de fet negociem sobre el que no cal negociar perquè ja estava negociat en el periode de negociacions que es va donar per tancat abans que les negociacions de debò haguessin començat... Ara hem de renegociar finançament, competències d'ensenyament, de cultura, d'infrastructures. Quin desastre! Agafen ganes de llençar el barret al foc.

És clar que la utilització que Espanya fa de l'autogovern català, en un moment en el que s'ha consolidat definitivament que som una nosa que cal eliminar, demana una resposta nova del nacionalisme. Sí, ja sé que alguns em direu que això s'havia de pensar abans d'engegar el procés estatutari. Potser teniu raó. Perquè de fet, en el nostre cas, el present i el futur de les nostres relacions amb Espanya, mani el PP o mani el PSOE, no són res més que el retorn del passat una vegada i una altra.

El desastre de la situació actual s'engreixa en veure com passem a ser una mena d'anècdota a la política espanyola, perquè no omplim ni una pàgina de diari... nacional. I de les pàgines dels diaris espanyols, potser tan sols per parlar d'algun assassinat truculent.

Davant d'això cal recomposar les forces, endreçar les idees, projectar camins i iniciar la marxa cap als objectius que es planteja tot nacionalisme coherent.