Escric des del càmping d'Àger, mentre cau un aiguat que ens refà de la caminada de tot el dia. Hem fet el congost del Montrebei, des d'Àger, passant per la Perusa, la Pardina, can Carlet i el congost. Hem tornat per Alsamora. El dia amenaçava pluja, però Santa Quitèria, que ens vigilava des de l'altra banda de la Noguera Pallaresa, a tocar de Montfalcó, ha intercedit per nosaltres. Hem acompanyat als germans Jaume i Joan Rosell, i hem estat vigilats de lluny per Josep Maria Mercader. Tots dos ens han parlat del país, l'enginyer i el geòleg. Cada trencant de camí, cada plegament, cada paisatge mereixien una aturada il·lustrativa. Quantes vegades he pensat que estimar el país és molt més senzill del que sembla. Vol dir exactament això que us explico: estimar cada trencall, cada falla, cada congost, com si coneixent-los ens coneguéssim més a nosaltres mateixos.
Ara que ve temps de congressos de partits nacionalistes, catalanistes, sobiranistes o el que volgueu, és un bon moment per reflexionar sobre quina mena d'amor a la pàtria encarnen les persones que, controlant els aparells d'aquestes organitzacions, es presentaran per liderar-les. Si coincidiu amb mi que la política és l'articulació d'un anhel col·lectiu de país, d'un somni i d'una realitat concreta, amb una encarnació, aquest és un bon moment per avaluar-ho. Jo ho faré.
Joan Viña ens ha deixat. Joan Viña feia de regidor d'Arnes, a la Terra Alta. Feia de polític i era forner. No tenia més de quaranta-cinc anys. Arnes ha suspès les celebracions de la festa de la mel per homenatjar, per sentir el traspàs d'en Joan. Quan mor un home d'equip, quan una part de l'ànima callada d'un grup de persones desapareix sobtadament, sense que ningú no s'ho espera, el forat que deixa es fa gran, molt gran. Tan com la impotència que sentim davant d'un fet tan immens com la mort mateixa.
Ara però caldrà fer l'homenatge sagrat de la continuïtat a en Joan. Ens hem confós massa amb vides eternes fetes d'espiritismes estranys. La vida eterna som nosaltres i els nostres fills, i els fills dels nostres fills. La vida eterna, o el que més se li assembla és seguir treballant per fer d'Arnes un lloc per a viure-hi, per fer de la tasca de servei un motiu per viure. Després la fe i l'Inefable ens concedirà la resta, perquè hi creiem.
Gent d'Arnes, família d'en Joan, res no omplirà el buit que ell deixa, llevat del seguiment del seu exemple, que tot i que no el retornarà, el farà reviure en tots i cadascun de vosaltres, de nosaltres. Sou una gran comunitat, un gran poble. Feu-li l'homenatge millor fent-vos encara més grans.
Us recomano que aneu a comprar immeditament el llibre que tot just ha publicat l'Abadia de Montserrat que duu per títol "De Maragall a Meunier"; es tracta d'un recull de cartes de Maurici Serrahima adreçades al Dr. Moles, en les que hi trobareu algunes de les claus per entendre el que som, el que vam ser i el que hauríem pogut arribar a esdevenir, tant des d'un punt de vista polític, com intel·lectual i social.
També és un llibre que contraposa dues maneres d'entendre el cristianisme. Potser la millor frase és la d'en Raguer: és la disjuntiva entre el cristianisme i la cristiandat, amb tantes conseqüències de tota mena per a Catalunya i per Espanya.
He relligat la lectura del llibre d'en Serrahima amb el darrer quadern de Cristianisme i Justícia: "Què passa a l'Església?". No calen comentaris. Aneu-hi i hi trobareu un munt de respostes.
Demà és 14 d'abril. Aquesta data encara és comentada a casa. Els avis són morts. El temps dels avis, però, és viu a les converses familiars. I el 14 d'abril és viu per tot allò que duu de càrrega d'il·lusió compartida. Ja us n'he parlat força aquestes darreres jornades, però hi insistiré: agafeu les memòries d'en Benet i llegiu-hi com va ser rebuda la República al monestir de Montserrat.
Val la pena que ens entretinguem en l'habilitat d'en Macià per comprendre què calia fer. En aquest sentit és il·lustratiu el llibre de Paul Preston, "Idealistes sóta les bales", en el que els periodistes britànics jutgen la capacitat d'en Macià per comprendre l'entorn, per gestionar el país amb la mà dreta i amb la mà esquerra a la vegada. En Macià, de fet, representava molt bé l'esperit republicà: la saviesa de la gent gran, la força de les conviccions, el sentit de pàtria, la consciència del present, l'anhel de futur compartit.
Tot va acabar com va acabar, i després va haver de venir una altra represa, la nostra. L'esperit del 14 d'abril ens ha d'ajudar a saber fer camí, no com si ews tractés d'un memorial mort, sinó d'una memòria viva.
Una altra recomanació: agafeu el llibre "Més enllà del camp de batalla", d'Àngela Jackson, editat per Cossetània. Allà entrareu en contacte amb la memòria feta valor de present i de futur. El que ens proposa la Doctora Jackson és que no jubilem la memòria, i ho fa des de l'associació que duu el mateix nom. Visiteu el lloc web www.nojubilemlamemoria.com. La memòria és un pont del passat cap al futur per fer-nos millors, més íntegres i menys volubles. Ara ens cal com mai.
No fa gaire dies us parlava d'en Josep Benet. Ara que he pogut rellegir-ne el primer volum de les seves memòries (ja us vaig dir que n'havia llegit l'original en tant que va ser un dels textos canidats al premi d'assaig Ramon Trias Fargas), no vull deixar passar ni un instant sense demanar-vos que les llegiu, que us les empasseu de dalt a baix.
Val la pena retenir-ne molts instants, començant per un pròleg que hauria de ser de lectura obligatòria per a tots els catalanistes. Però hi ha un moment, un capítol del llibre en el que en Benet va tenir inetrès d'aturar-se: Fe en Catalunya. Hi fa referència a un article de Ferran Soldevila a la Revista de Catalunya que duu el mateix títol que el capítol del llibre d'en Benet. Hi parla de la fe en el país, sigui quin sigui el moment en el que es trobi, sigui quina sigui la seva situació espiritual. No cal dramatitzar excessivament sobre la situació de la Catalunya d'avui, per dolenta que aquesta sigui, que n'és; però segur que la fe en el país ens ajudarà a mirar el present i el futur amb més esperança. Llegiu-lo. Ja m'ho sabreu dir.
Vaig ser responsable de coordinar l'acció del Govern de la Generalitat a les Terres de l'Ebre durant els temps del PHN. Això vol dir que vaig tenir l'oportunitat de conèixer a fons i des de molts punts de vista diferents, tot el que afectava aquelles comarques, les implicacions del transvasament, els actors polítics, socials i econòmics i les conseqüències d'aplicar els tres models que hi havia al damunt de la taula: el model PP, que era el de sobre-extreure aigua de l'Ebre per motius de solidaritat interterritorial; el de CiU, que era el d'aprofitar l'aigua que ja havia sortit del riu i anava pels canals (amb un límit ecològic, i sempre del sobrant dels regants), a més de la interconnexió de la xarxa de Tarragona amb la del Ter, amb la finalitat d'enxarxar i rendibilitzar raonablement un recurs tan limitat a Catalunya com és el de l'aigua; i la de la resta de grups (ERC, ICV i socialistes), que era la de no fer res que no fos insistir en la necessitat d'aprofundir en una nova cultura de l'aigua, basada en l'estalvi i en la reutilització.
El cert és que mai no va ser possible discutir de debò sobre cap dels tres models. No hi va haver voluntat de fer-ho i tot va ser portat al límit dels sentiments. Una part del món polític va voler aprofitar la vehemència de la reivindicació d'alguns per treure'n rèdit electoral. Alguns de nosaltres vam rebre'n les conseqüències físicament. Era comprensible en algunes persones poc informades i pressionades emocionalment amb el discurs de la por (recordeu que era l'època en la que alguns polítics també dèien que les centrals de cicle combinat produïen càncer i farien morir les vinyes del Priorat!!).
No ho era tant trobar ciutadans ben informats cridant contra el que mai no havia estat possible ni començar a discutir. Hi ha anècdotes sucosíssimes sobre alcaldes teòricament antitrasvasistes que veníen a veure'ns al Palau de la Generalitat i que a porta tancada s'avergonyien... del que havíen dit en públic! Directors d'insitut que negaven haver excitat la gent i els alumnes i que eren enganxats amb el megàfon a la mà cridant "Pujol feixista", encapçalant manifestacions amb creus gamades igualades a partits i polítics de marcada tradició democràtica. Aquell va ser l'ambient generat, i val a dir que és cert que el rèdit electoral que en van treure va ser significatiu. També ho va ser el dolor personal de molts de nosaltres, tot i que aquella prova ens va fer forts en les conviccions i en la necessitat de reivindicar permanentment la política com a espai d'enteniment, conversa i concertació.
En una festa de la comarca del Montsià l'any 2002 vaig tenir l'oportunitat d'adreçar-me a polítics (alcaldes, regidors, membres de la diputació i fins i tot futurs consellers en Governs socialistes) de tots els colors i a periodistes dels mitjans de comunicació locals (per cert, valdria la pena analitzar i valorar la gran quantitat i qualitat dels mitjans ebrencs). Tinc anotat el que els vaig dir. Us n'extrec alguna frase: "El NO A TOT, no pot formar part de l'arsenal argumental dels polítics catalans. La política ha d'aspirar a proposar i a contra-proposar i, sobre aquesta base, arribar a conclusions transformables en propostes de llarg abast. Mentre nosaltres no parlem de res, mentre la propsta rep la pedrada o l'insult com a resposta, a Aragó s'està fent un dels regadius més importants d'Europa, el dels Monegros, a costa d'aigua que també podria regar els nostres camps o anar a les nostres ciutats, i ningú no en parla". I encara vaig afegir, "la interconnexió de les xarxes nord i sud de Catalunya, i alguna mena de transvasament que asseguri el proveïment d'aigua al conjunt del país, serà defensat per tots el polítics que avui us hi oposeu per motius tàctics." Em van dir de tot...
Tot el que en aquell moment eren soflames de "dignitat", tot el que eren acusacions de "venda al PP", tot el que era incapacitat per comprendre que calia fer alguna cosa i que calia fer-la a temps, sobre tot amb la perspectiva d'un PHN popular o dels regadius mastodòntics socialistes a l'Aragó, tot allò ha quedat en no res.
Ara és més aviat trist veure el Govern, format per persones que fèien veure que militaven en els espais més durs de la nova cultura de l'aigua i l'antitrasvasisme de les Plataformes, pidolant el que no té capacitat moral per defensar. Quina lliçó!
Em sap greu el trencament de l'Unitat per les Illes. No comparteixo la pressa per desfer el que tan sols ha estat un preàmbul de construcció d'un espai de centre ampli a les Illes, que anés del centre-esquerra al centre-dreta. Un espai convergent, perquè ens entenguem tots plegats.
Convergència aguanta al Principat perquè la gent que ens vota ha sabut que l'espantall de la por al PP que han fet servir als socialistes tenia trampa. Perquè CiU representa un sector importantíssim de la societat catalana, el que és al centre i pensa i sent en clau de país, del nostre país. Però això no es fa en dos dies, ni a cop de presentar-se aquí i deixar-ho allà.
Ara em vénen al cap les samarretes dels companys d'ERC a Lleida, en les que s'hi llegia que es plantés cara al PP tot votant l'Esquerra. Tots dins de la trampa un altre cop, perquè votar contra el PP volia dir tan sols votar el PSOE, cosa que ha fet força gent.
Però avui és avui, i les eleccions d'abans d'ahir valien per a les Corts espanyoles. I avui tornem a ser en el dia a dia real, el que ens dóna governs socialistes espanyols de signe jacobí, o governs catalans de signe flàccid. Els signes del temps ens són favorables, no ho dubteu, sobretot si a tot el País, ho repeteixo, a tot el País, construim amb paciència i constància l'espai nacional de centralitat sociològica que necessitem.
Avui al vespre, al Pati Manning de Barcelona, en Vicenç Villatoro explicava el seu darrer llibre, gairebé un pamflet en el sentit clàssic del terme: "Reacciona, Catalunya!" No érem gaire gent; de fet érem pocs, però gràcies a això la sensació d'estar en família ha provocat que les paraules d'en Vicenç arribessin a nosaltres amb tota la força de la que tan sols ell és capaç. Val a dir que entre la quinzena justa de persones que hem assistit a la classe d'en Villatoro s'hi comptava en Xavier Trias, en David Madí, en Quico Homs i, és clar, un servidor.
La sorpresa intel·lectual que avui ens tenia reservada en Vicenç era la de fer veure que parlava d'un pamflet quan, de fet , ha desplegat una teoria elaboradíssima sobre la visió que l'Espanya reconstituent i refundada té de Catalunya, de l'estratègia per satel·litzar els nacionalismes basc i català, i del com i el per què ho fan. De tot plegat n'ha deduït la necessitat de comprendre que el catalanisme polític ha d'aprendre a jugar en un terreny de joc nou "sabent que cada vot catalanista val per cent-mil vots, comprenent que segons el que fem el titular del dia 10 de març pot ser PSOE i PP ganan en Catalunya a un nacionalismo que se hunde, convertint el vot no en un acte èpic a favor del país, sinó en un contracte amb els polítics nacionalistes a qui els catalans i les catalanes ens han d'exigir que forcem el marc polític espanyol a favor nostre.
Vaja, de tot el que ha dit n'he tret la liofilització que us n'acabo de fer i que, ves, lliga amb moltes de les idees que tot sovint comparteixo amb un munt de gent. És clar que abans he tingut la sort de compartir-les amb qui avui ens ha donat una lliçó d'alta reflexió política, com aquell que presenta un pamflet... Espectacular!
Felicito els impulsors de l'Acadèmia Catalana del CInema, avui que encara hi ha gent que viu amb la ressaca dels Òscars de Hollywood. És una bona notícia perquè la indústria catalana, que vol dir la dels PaÍsos Catalans, ho necessitava, i perquè ens treurem de sobre aquesta cosa provinciana i inaguantable dels premis Goya.
Espero que a partir d'ara l'Acadèmia que dirigeix en Joel Joan, una tria encertadíssima, per cert, per la qualitat, per la força i la gosadia de l'actor, director i prouctor, substituexi en els informatius del nostre país la caspa dels Goya, i ens permeti tornar a posar les coses a lloc.
En Joel té prou força i credibilitat com per tirar l'Acadèmia Catalana endavant. Caldrà vigilar, tanmateix, que els enemics de sempre no ens posin a la picota de seguida tot oblidant la mà de porqueria que duen enganxada a la sabata. Si som forts, si ens ho creiem com s'hoc reu en Joel i els qui l'acompanyen en l'aventura catalana del cinema, si els polítics estem a l'alçada del repte, ens en sortirem.
Les celebracions dels 800 anys de Jaume I tenen un molt de necessari i un punt de grotesc. La commemoració és del tot necessària perquè explica del tot la dimensió de la nació. N'explica les fortaleses i les febleses i ens explica a tots nosaltres. Qualsevol país normal en commemoraria l'aniversari anualment i en una data tan assenyalada com aquesta en faria una celebració institucional i ciutadana ben especial. De moment les celebracions més dignes ens vénen de Mallorca, com tantes coses darrerament.
També cal celebrar la visió d'un home (i segurament de molts dels seus homes) que va saber comprendre el que al cap de 800 anys és la realitat del l'EURAM. La conformació d'un espai geoestratègic que, més enllà dels avatars històrics, és una de les realitats socioeconòmiques més importants del món.
El que és més aviat grotesc és la celebració paellera organitzada per la Rita Barberà; o les ofrenes florals amb tons electoralistes. Hi ha ningú que s'ho cregui? Encara més grotesc que tot plegat és el silenci oficial de la Generalitat de Catalunya, o del mateix Ajuntament de Barcelona a qui el nostre comte-rei va atorgar les constitucions.
Caldrà que anem desfent-nos de complexos per celebrar comunitàriament i com el sentit nacional mana allò que ens defineix coma poble. I Jaume I s'ho val.
Unitat per les Illes hauria de ser un molt bon pressagi. Recordo algunes converses de fa al voltant d'un any amb en Pere Sampol i amb en Damià Pons en les que aventuràvem la possibilitat del que ara ha esdevingut una realitat. La Unitat de les forces nacionalistes, en la que no s'hi ha sumat qui no ha volgut, és un fet molt important i un exemple a seguir a la resta dels Països Catalans.
Quan la mentalitat partidària (que massa vegades vol dir sectària si no grupuscular) deixi pas a l'obertura i al mirar endavant i no als greuges del passat, serà possible fer de la unitat una força política que veritablement sigui la força nacionalista de tots. Sense exclusions. I això val per a les Illes, per al País Valencià i per al Principat, sobretot al Principat.
Cal esperar i cal treballar fort perquè la candidatura se'n surti ja que, se'ns dubte, Espanya es mobilitzarà en ple contra ella. Coratge i endavant!
Hi ha actuacions que marquen el signe dels temps. La citació de "la Audiencia Nacional" espanyola a l'exalcalde de Santa Coloma de Cervelló, Josep Comellas, per haver posat el nom d'un carrer a Jaume Martínez, dirigent de l'Exèrcit Popular Català (EPOCA) amb l'excusa de l'apologia del terrorisme, és un escàndol. Jaume Martínez va ser fundacor del Front Nacional de Catalunya i va lluitar (en el sentit literal del terme)per la llibertat nacional de Catalunya des dels anys més difícils.
La indignitat de la citació a Comellas s'accentua quan hom pensa tranquil·lament, profundament, en la qualitat democràtica del poder judicial espanyol.
Jaume Martínez mereix un record, com tants d'altres lluitadors per la llibertat nacional de Catalunya, i per les llibertats de tots nosaltres. La vida de lluita és llarga i hi ha clarobscurs que no amaguen la claror de l'exemple del lliurament a la nostra causa per la llibertat. Per això Comellas va fer molt bé, i el jutge molt malament.
Estic totalment d'acord amb l'opció presa per Biel Barceló i el seu equip de donar sentit i força a una coalició electoral nacionalista de Mallorca i del conjunt de les Illes, per formar una candidatura al congrés de diputats espanyol.
El PSM és el gran partit nacionalista de les illes Balears. El PSM va liderar el nacionalisme illenc en els anys més difícils, va saber bastir una cultura política nacional moderna i de progrés. Del PSM n'han sortit els polítics més rellevants de les Illes dels darrers anys. Darrerament hem vist com una generació nova de polítics, encapçalada per Biel Barceló, es posava al capdavant del partit amb una visió renovada del que ha de ser el rol del PSM a la política nacional. En Biel Barceló ha tingut prou coratge per redreçar la situació. Ara ho fa posant-se d'acord amb l'altre partit nacionalista de Mallorca, Unió Mallorquina, on també hi ha engegat un procés de canvi important amb persones de gran vàlua, sense menystenir l'aportació de l'Esquerra de les Illes.
Ara en Biel Barceló lidera la unitat dels nacionalistes mallorquins, i jo me'n congratulo. És una lliçó important per al conjunt de la política nacional catalana i tots hem de mirar de posar-nos-hi al servei.
Que el conill mai no participa en la redacció de la llei de caça és cosa sabuda, com em deia un bon amic meu l'altre dia. Això em venia al cap avui mateix mentre llegia la darrera sentència del Tribunal Constitucional espanyol, referida al recurs presentat pel Govern d'Aragó contra un precepte de l'Estatut d'Autonomia valencià. Aquesta sentència ha esdevingut una excusa per al TC per començar a dictar jurisprudència sobre els límits de la interpretació de la Constitució, amb l'horitzó de la sentència sobre l'Esatut català a l'horitzó. Se n'han fet ressò els diaris, en una mesura desigual. És una sentència estranya perquè dedica la major part de la seva extensió a parlar de la prelació constitucional i estatutària, i deixa per al final el subjecte del recurs, relacionat amb el dret dels valencians a tenir aigua suficient.
Sobta tanmateix que a Catalunya no se n'hagi parlat més. Acabo de veure el Telenotícies vespre i no se n'ha dit ni una paraula. La sentència és desigual i ha deixat descontents alguns dels magistrat conservadors, que han fet vot particular demanant encara més concreció en la definició dels límits dels estatuts per al que afecta a les qüestions d'igualtat de drets i deures de tots els espanyols, així com el que s'entén per solidaritat i unitat de la nació espanyola. Francesc de Carreras, en un article d'avui mateix a La Vanguardia, en lloava fons i forma, perquè segons ell la sentència comença a deixar clars els límits dels processos estatutaris, i reforça el paper dels estatuts com a vertebrtadors de l'Estat. M'ha semblat que El Mundo no en parlava. O bé és perquè la sentència li sembla tova, o bé perquè prepara l'andanada per demà, acompanyada de les fotografies dels ajuntaments on no hi penja la bandera espanyola.
Us deia que pensava en això del conill mentre llegia la sentència perquè sóc de l'opinió que els nacionalistes hem d'aprofundir en pensar quins són els processos que veritablement ens poden acostar a la independència. Altrament perdem el temps. Però ho hem de fer combinant les estratègies de majories clares a Catalunya, amb la capacitat de forçar el marc constitucional i governamental espanyol. El que és clar és que qui opta per particìpar en l'Estat de manera oberta, acaba fent de conill legislador, tot oblidant que qui l'acompanya en la tasca duu l'escopeta penjada al muscle.
He deixat passar unes hores abans d'escriure sobre la qüestió, per mirar de sortir del lloc comú. Ara, quan tot són lamentacions i "ja t'ho deia", convé que tots plegats ens plantegem els termes de la confrontació de la que som protagonistes massa passius. L'enemic ens ataca per tot arreu, durant moltes jornades en una guerra de posicions que sembla no afectar massa el conjunt de la situació. De tant en tant, tanmateix, ens fot una queixalada que ens deixa secs. El país reacciona "causalment" però no gaire res més. I així anem perdent pistonades, una darera l'altra.
Cal, per tant, un veritable plantejament nacional per a tots els Països Catalans, que no vol dir un plantejament d'aquells que excita molt i blanqueja consciències a la Plaça Catalunya, però que no contribueix a construir res sòlid a la frontera sud del país.
No és hora de repassar el que s'ha fet bé i el que s'ha fet malament. Molts de nosaltres, enquadrats en llocs diferents, hem empentat per mirar de tirar endavant accions nacioanls i nacionalitzadores, col·laborant amb gent de tots els punts de la nació. El retret no té sentit. Té sentit que mirem endavant amb sentit patriòtic, amb mentalitat d'estat major, asbent què ens hi juguem, amb qui ens ho juguem i quant estem diposats a perdre-hi personalment.
La Carrasqueta no és un problema d'Accio Cultural del País Valencià. A la Carrasqueta hi hem perdut tos. La queixalada ens l'han clavada a tots. I tots en som corresponsables. Quan la setmana que ve ens convoquin a manifestar-nos a Castelló, o a donar un cop de mà a Gandia, o a comprar la participació d'una litografia, m'agradaria veure-us-hi a tots.
Un espai per als qui creiem que l'esperit del Concili Vaticà II és viu al si de l'Església, pels qui defensem una Església catalana oberta, lliure, democràtica i fonamentalment evangèlica!
