Tots quants som presents avui aquí sabem de sobra que Miquel López Crespí no necessita presentació -si de cas som jo qui la necessita- i som conscients de la seva important trajectòria literària, amb més de cinquanta títols publicats, obres que responen a tots els gèneres, i nombrosíssims premis guanyats arreu dels territoris de parla catalana. I ara, una vegada més, li hem de donar l'enhorabona per un projecte que ha culminat amb la publicació de dos llibres i diversos articles. Precisament en un d'aquests articles sobre aquests dos llibres que acaba de publicar -El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand- ens explica quin ha estat el punt de partença: es tracta de la reflexió que l'escriptora George Sand fa al final de la seva vida, el 1876, reclosa en el seu casal de Nohant, en principi l'únic refugi possible per a la seva ànima. Des d'allà inicia un recorregut per la seva vida, amb anades i tornades, que li permet recordar i anar construint una memòria personal. Perquè aquest llibre està basat en els records; no és un dietari en el qual hom escriu cada dia el que va fent. La seva vida ha estat molt intensa: ha lluitat per uns ideals, com a escriptora i com a persona que viu compromesa amb el món que l'envolta. Ara, a la fi els seus dies, es troba sola -si no físicament, ja que viu envoltada per la seva família, sí espiritualment- i només li queda la certesa, com diu a les darreres pàgines, que ningú no l'ha entès. Confessa que té la sang dels aristòcrates, però mesclada amb la dels habitants més pobres dels barris marginals, i es pregunta si és precisament aquesta contradicció la que l'ha fet ser com és. Reconeix que la raó de la seva existència ha estat "voler anar sempre més enllà del que estava permès".
I realment ho va aconseguir: va ser l'escriptora més important de França, no li faltaren admiradors i amants i tengué a més l'amor del millor músic del seu temps. I no es tracta, en la novella, de fer una simple anècdota sobre una dona que duia pantalons i fumava, i que signava amb nom d'home. Aquí el lector topa de front amb un ideari ferm. Sempre anar més endavant, des de la seva "bohemia privilegiada", juntament amb el poble, per intentar fer una societat més justa.
El compromís polític i social va ser molt fort, però ¿què passa ara, quan observa de lluny la vida i li arriben notícies del món del qual s'ha separat i que no li agrada gens?
Ara s'adona que aquella societat no canvia, que la lluita no es pot acabar mai. Corambé és un llarg recorregut en unes escasses 130 pàgines que es podrien reunir en algunes sentències lúcides que l'escriptor posa en boca de Sand. Cada lector en podria fer una tria pròpia. Jo m'he quedat amb les que parlen d'una dona forta que potser no ho era tant, perquè a la fi a tots ens mouen les mateixes coses, i després les expressam de maneres diverses: és possible arribar als darrers dies i no referir-se a la decepció? No sé fins a quin punt Miquel López Crespí es va sentir identificat o unit a qui ha dedicat un projecte tan apassionant, però segur que es va implicar molt en aquest cicle de novelles i articles: ha investigat, ha escoltat, ha llegit molt per poder escriure aquests dos llibres que no són, segons el meu parer, novelles històriques, encara que recuperin uns episodis reals en la vida de dos grans artistes. Per altra banda, escriure en primera persona en la veu del gènere contrari sempre suposa un desafiament. Ca dir, tanmateix, que l'escriptor el supera perfectament, cosa que no ens sorprèn, amb la qualitat d'una veu narrativa clara i sense traves.
Els problemes de l'escriptor català són de molt distinta naturalesa. Perquè, a les dificultats que comparteix amb la resta d'escriptors del món, s'hi afegeixen els problemes particulars relacionats amb el seu àmbit politicolinguïstic.
Tot escriptor, en la pràctica d'escriure, té uns problemes derivats del mateix acte de creació, de la seva peculiar manera d'enfrontar-se a la verbalització i de projectar-se mitjançant l'estructuració del llenguatge escrit. En això, no hi a gaire diferències geogràfiques ni socials, i els problemes d'expressió literària poden ser -en essència- iguals en un escriptor en llengua anglesa que viu a Nov York, que en un altre de llengua aimara que viu a Bolívia.
Als problemes personals s'hi afegeixen els socials almanco en una doble direcció: els provocats o condicionats per la globalització i la tecnificació de les comunicacions, i els referents a les singulars condicions politicosicials locals o regionals. La primera direcció pel que, paradoxalment, suposa de tendència al pensament únic, així com pel qüestionament dels suports tradicionals de la literatura i, fins i tot, de la mateixa literatura com ha estat entesa fins ara. Pel que fa a la direcció zonal, els problemes poder sorgir de tots els condicionaments que presionen la llibertat d'expressió en totes les seves formes i gradacions directes i indirectes. Aquí les diferències entre les distintes regions del món són ben marcades, encara que dins el món occidental podríem parlar d'un marc problemàtic bastant homogeni.
Els problemes específics de l'escriptor català són, bàsicament solidaris dels problemes lingüístics, conseqüència tot plegat de la condició de llengua sense estat que té el català, malgrat la seva importància demogràfica. La cantonització lingüística de l'estat espanyol, que no va aparellada de la cantonització de sobirania, fa que resti pràcticament intacte el centralisme constitucional del castellà amb la coartada d'un bilingüisme que mai no és recíproc, i amb el que això suposa de dificultat per fer de la llengua catalana la llengua de relació i comunicació habitual en tots els àmbits i, en conseqüència, la llengua de consum literari.
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí
Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop
L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. Aquests articles –literaris i d’opinió política– publicats d’ençà de 1969, quan començaren les seves col·laboracions en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; les entrevistes a escriptors a Última Hora i El Mirall [revista de l’Obra Cultural Balear]; a la secció “La columna de foc”, (que coordinava Josep Maria Llompart a Última Hora); les col·laboracions a Cort o en aquell experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; les que va publicar a Diari de Balears i en les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels i juntament amb els més de mil articles culturals i polítics publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; i els també publicats (alguns d’ells amb pseudònim) a revistes clandestines –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores–, i en la revista del PSM Mallorca Socialista, a més de la bibliografia consultada i estudiada d’aquelles quatre dècades de presència en els mitjans de comunicació, han estat la base des d’on ha partit López Crespí per bastir els capítols que componen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Com diu ell mateix, resulta prou complicat provar d’encabir tants d’anys de records en el petit espai d'unes tres-centes pàgines..., en les que el lector trobarà una aproximació a les principals idees-força que condicionaren la seva forma d’entendre el fet literari en aquell període. L’autor també ha manifestat que té la intenció de continuar aprofundint en aquelles dècades d’activitat cultural, literària i política. Quant es refereix als aspectes derivats del compromís polític de l’autor, es poden veure en altres obres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i en Cultura i transició a Mallorca
anselm |
dissabte, 31 de desembre de 2011 | 21:31h
Records d'un viatge a Bucarest: Romania en flames (1989)
Desarmaven la policia. Els manifestants travessaven la foscúria dels núvols amb tota la resplendor dels llamps. Poble en moviment. Paisatge de nous gestos i d'una inusitada rapidesa rompent les portes del Palau, mobles de dubtós gust petit-burgès, retrats del pare de la pàtria. Mar de tempestes pujant per les escales de marbre a la recerca del Conducator i la seva muller, que fugien horroritzats cap al terrat provant de salvar-se de la sobtada irrupció de fulgors. (Miquel López Crespí)
Es pensaren que eren inamovibles perquè estaven envoltats de tancs i policies. Quin poder més dèbil, el de l'acer, davant l'embranzida dels sense res! La manifestació estava convocada per a lloar al Conducator. Havien posat camions a disposició de les fàbriques. El jornal perdut en aplaudir al líder es pagaria igualment. Hi havia regals per als més servils. Ningú imaginava en l'altura de les tribunes, enllà de les barreres de sicaris, el poder dels rostres de la multitud fins llavors silenciosa. (Miquel López Crespí)
Romania en flames
Es pensaren que eren inamovibles perquè estaven envoltats de tancs i policies. Quin poder més dèbil, el de l'acer, davant l'embranzida dels sense res! La manifestació estava convocada per a lloar al Conducator. Havien posat camions a disposició de les fàbriques. El jornal perdut en aplaudir al líder es pagaria igualment. Hi havia regals per als més servils. Ningú imaginava en l'altura de les tribunes, enllà de les barreres de sicaris, el poder dels rostres de la multitud fins llavors silenciosa. De primer arribaren cansats, avorrits d'haver de participar en aquella nova paròdia en lloança dels dirigents que els oprimien. S'arrengleraren capbaixos, sense deler de mirar amunt, cap allà d'on venia la veu odiada. Les banderes no es desplegaren aquell matí. Sé que avançàvem amb la secreta sospita que entre aquells cors esmicolats pel poder quelcom de nou estava covant, resplendent i poderós. A frec de la desesperança, quan ja tot semblava perdut, els homes i les dones es retrobaren l'un al costat de l'altre i es contemplaren amb mirada fulgurant, sentint bategar dins les venes els oblidats càntics de guerra, l'aroma salabrós del vent, la profunditat de les aigües. Per primer cop en molts d'anys, el poble esdevingué ampla avinguda lluent, un oceà ple de música d'una dimensió desconeguda. I nosaltres, arrelats a la plaça, entre la gent, sentint el lent ressorgir del cor sota el sol batent del migdia. Un calfred ens paralitzà d'emoció en sentir els primers xiulos dirigits contra el Conducator i la seva esposa, Elena Petrescu, reina dels morts de Timisioara, emperadriu de la fam i la misèria del seu poble, sacerdotessa beneïda per totes les Acadèmies de Ciències del món, filla predilecta de la corona britànica; fidels servidors ambdós del Fons Monetari Internacional. Els primers crits enlairant-se foren com somnis d'aigua poderosos, creixent en vertigen, com esponeroses flors de fecunditats. Ens adonàvem que era el moment més perillós. La policia podia començar a disparar com a Brasov, Constança, Sibiu. ¿Qui quedaria enmig fent front als tancs? ¿Cadàvers de dones embarassades com als pobles de Transilvània? L'instant era talment com caminar damunt una corda sobre l'abisme, un perillós passar a l'altra banda, la que no té retorn. De sobte, per a servar per sempre el record d'aquell moment històric, tremolant, restàrem aturats enmig de les veus que s'anaven alçant cada vegada amb més força. Hi veig el teu rostre espectant assenyalant-me el dictador, atemorit pel que veia i sentia. Anaven i venien els policies parlant-li a cau d'orella. L'urpa de Elena Petrescu ordenà com una ventúria de mort disparar contra la multitud. Sentírem els primers trets i quan ens llançàrem al terra ensopegàrem amb la insipidesa de la pols. Passat l'inicial instant de pànic, els batecs dels cossos es feren més implacables. Desarmaven la policia. Els manifestants travessaven la foscúria dels núvols amb tota la resplendor dels llamps. Poble en moviment. Paisatge de nous gestos i d'una inusitada rapidesa rompent les portes del Palau, mobles de dubtós gust petit-burgès, retrats del pare de la pàtria. Mar de tempestes pujant per les escales de marbre a la recerca del Conducator i la seva muller, que fugien horroritzats cap al terrat provant de salvar-se de la sobtada irrupció de fulgors. Després de tantes morts, de tants d'anys de mudesa, mans diverses cercaven a les palpentes la llunyania de les muntanyes, escalaven les roques ermes de la seu del Comitè Central. Pujar, amunt, vers el terrat on se sentia el motor de l'helicòpter, era marxar per un casal en somnis, navegar per l'eternitat, esser conscient de l'instant efímer que canviava radicalment totes les coordenades del temps i de l'espai. El dictador s'aferrava desesperat a les rodes de l'helicòpter mentre el darrer policia que li era fidel l'ajudava, a ell i a la seva muller, a escapolir-se del poble. De cop i volta comprenguérem que havíem guanyat. Els soldats, fins llavors atents i indecisos, s'apropaven a les noies i les abraçaven joiosos. Arreu, només el llenguatge dels ulls, una alegre geometria de minuts futurs insinuant la llibertat possible. Nosaltres, vinguts de tan lluny, no podíem creure el que succeïa al voltant. Havíem esdevingut fràgils com el cristall. Desapareixia tot el rovell dels núvols. Creixien arbres entre les pedres, flames cultes començaven a cremar els cartells de propaganda. Sorgien de profundes tenebrors els infants morts, intactes, amb llur bellesa quieta que s'emportà la mort, amb llurs gestos precisos celebrant la victòria. Esguardàvem la inimaginable processó. Tenien un esguard fix. Caminaven ben erts, somrients, com estàtues mòbils. Eren una aparició d'ombres cavalcant sobre les dunes d'un remot desert vers la follia. Talment com vingueren desaparegueren il.luminats per una efímera lluor inexplicable.
L'endemà de la covarda fugida del Conducator, tot s'havia transformat a la ciutat alçada. La gent ens abraçava pels carrers, folla d'alegria. Érem feliços de viure amb ells l'al.lucinant esclat de possibilitats. Pels cantons i places cremaven munts de llibres amb les obres completes del dictador i la seva muller. Adolescents motoritzats anaven amunt i avall agitant banderes sense descans. Sentíem plantar les arrels del futur. Ningú no havia lliurat les armes amb les quals havien obtingut la llibertat. Tothom amb els ulls encesos foradant la fosca, giravoltant en un somni que no acabaven de creure.
Miquel López Crespí
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
anselm |
dissabte, 31 de desembre de 2011 | 10:06h
Guillem Frontera i Miquel López Crespí: els colpistes i els de sempre (el 23-F en el record)
El degoteig de revelacions sobre el 23-F no s'atura: noves visions, informacions antigues situades en un nou context... D'aquell cop d'estat, al principi n'emanava una mena d'enfrontament heroïcista del bé absolut contra el mal absolut i viceversa. La farsa durà poc temps. Els colors de la glòria i els de la traïdoria es van enterbolint. Les grans coartades per situar fora de tota sospita la màxima autoritat de l'Estat s'han de reconstruir cada any, perquè s'esboldreguen al pes de tanta d'informació subterrània acumulada. Potser la figura del rei és la que ha sofert una erosió més notable durant aquests anys de commemoracions puntuals, amb nous impulsos al coneixement d'aquells fets -per exemple, l'Anatomía de un instante, de Javier Cercas, un llibre elogiat per Jordi Pujol en el seu article d'ahir a El Punt/Avui, "L'esperit del 23-F". (Guillem Frontera)
Els colpistes i els de sempre
Guillem Frontera | 24/02/2011 |
El degoteig de revelacions sobre el 23-F no s'atura: noves visions, informacions antigues situades en un nou context... D'aquell cop d'estat, al principi n'emanava una mena d'enfrontament heroïcista del bé absolut contra el mal absolut i viceversa. La farsa durà poc temps. Els colors de la glòria i els de la traïdoria es van enterbolint. Les grans coartades per situar fora de tota sospita la màxima autoritat de l'Estat s'han de reconstruir cada any, perquè s'esboldreguen al pes de tanta d'informació subterrània acumulada. Potser la figura del rei és la que ha sofert una erosió més notable durant aquests anys de commemoracions puntuals, amb nous impulsos al coneixement d'aquells fets -per exemple, l'Anatomía de un instante, de Javier Cercas, un llibre elogiat per Jordi Pujol en el seu article d'ahir a El Punt/Avui, "L'esperit del 23-F".
I, tanmateix, l'expresident ens fa notar que el llibre de Cercas no fa atenció al tema autonòmic i al seu pes en la tragicomèdia. Ens dóna una dada perquè l'avaluem: CiU i el PNB no varen ser convocats a la reunió del "tots" els partits polítics amb Joan Carles I després del cop de Tejero et al. A continuació, vengué la Loapa, a la qual Catalunya, en visió de Pujol, va saber fer front i reduir-ne els efectes.
Trenta anys després, allò que era un dels objectius dels colpistes, la regressió de les autonomies, continua més viu que mai. Si en aquell moment l'antiautonomisme era assumit per les forces que volien eliminar d'un sol cop la democràcia i les autonomies, és curiós -inquietant- observar com ara la dreta espanyola manté un d'aquells objectius.
Canviar la substància de l'Estat pot ser considerat, des d'algun punt de vista, un cop d'estat camuflat? Fos pel que fos, la primera, brutal ofensiva d'Aznar, aquest home que confon els complexos amb els escrúpols, contra l'estat de les autonomies va alarmar els estrategues del PP. Amb quina cara es presentava el partit a les autonòmiques de maig si els seus jerarques propugnaven l'abolició de l'estat de les autonomies? Per això han retirat provisionalment aquest número del seu circ. Però se'ls ha vist la poteta. Els del PSOE, per la seva banda, varen voler ser tan o més antiautonomistes que el PP, però reaccionaren abans i es transmutaren en els heralds de l'autonomisme -ja no parlen de federalisme, per cert.
anselm |
divendres, 30 de desembre de 2011 | 12:19h
Els Fets de Maig de 1937 i l’assassinat d’Andreu Nin per part de la GPU amb suport del PCE-PSUC (i IV)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Els moviments d'emancipació nacional és un llibre rar dins el corrent marxista de l'estat espanyol -orfe de vertaders teòrics autòctons. I es pot dir que malgrat les mancances que s'hi poden trobar és encara un treball molt útil per a tenir a l'abast, i des d'una òptica de classe, les distintes posicions dels clàssics del marxisme damunt l'alliberament de les nacions oprimides i dels corrents principals del moviment obrer internacional davant aquesta greu problemàtica encara avui no resolta pel capitalisme.
Nin té en tot moment ben clar -hem de pensar sempre que l'obra està escrita entre l'agost i l'octubre de 1934- que la justa solució del problema de l'alliberament de les nacions ofegades per l'imperialisme espanyol és d'una importància cabdal per a l'alliberament global de la classe obrera i element bàsic en l'aprofundiment del restringit àmbit de democràcia que ofereixen les classes dominants.
Nin escriu: "...Els moviments nacionals juguen un paper d'enorme importància en el descabdellament de la revolució democràtico-burgesa, arrosseguen masses populars immenses a la lluita i constitueixen un factor revolucionari poderosíssim que el proletariat no pot deixar de tenir en compte... Girar-se d'esquena a aquests moviments, adoptar enfront d'ells una actitud d'indiferència és fer el joc al nacionalisme opressor i reaccionari, encara que es vulgui cobrir aquesta actitud amb la capa de l'internacionalisme".
D'aquesta manera, per a A. Nin, la lluita d'alliberament nacional és un eix indispensable de la lluita per l'ampliació de la democràcia burgesa enfront els entrebancs constitucionals que el capitalisme posa al davant del poble treballador; i el seu desenvolupament continu tendeix a eliminar els obstacles que els estats plurinacionals opressors posen al creixement humà i social. Torna escriure Nin: "Quan la formació dels grans Estats precedeix el desenvolupament capitalista, és a dir, quan es constitueixen abans que les relacions feudals hagin estat superades per les relacions burgeses, la unitat que en resulta és una unitat repressiva, despòtica, de tipus asiàtic, que entrebanca el desenvolupament de les forces productives en lloc d'afavorir-lo".
Els Fets de Maig de 1937 i l'assassinat d'Andreu Nin per part de la GPU amb suport del PCE-PSUC (III)
Per Miquel López Crespí, escriptor
CAMILLO BERNERI (1897-1937)
Juntament amb Andreu Nin, el PCE-PSUC, amb l'ajut de la policia política de Stalin (GPU), era assassinat igualment el professor anarquista italià Camillo Berneri (1897-1937). Dirigent anarquista, fou un dels intel.lectuals llibertaris més importants del període d'entreguerres. Autor de nombrosos llibres que estudiaven la gènesi del feixisme. Italià, escrigué igualment tractats de sociologia del treball i història del pensament social, essent igualment un dels primers precursors dels estudis psicològics, sexuals i religiosos.
A causa de la seva compromesa militància antifeixista s'hagué d'exiliar de la Itàlia mussoliniana l'any 1926, i per la seva actitud de lluita constant contra el capitalisme fou empresonat en nombroses ocasions a Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg i França.
Revolucionari conseqüent, Berneri arribà a l'estat espanyol pel juliol del '36 i de seguida s'incorporà a les unitats confederals que sortiren de Barcelona per a alliberar Aragó del feixisme. Col.laborà activament en les emisores de la CNT-FAI, i d'ençà l'octubre de 1936 fou l'ànima del diari Guerra di classe. Personalitat honesta i independent, malgrat les seves afinitats amb el moviment llibertari no dubtà mai a criticar diverses personalitats anarquistes quan ho creia just.
El professor Camillo Berneri pensava -en contra de l'opció del PCE-PUC- que la guerra només podia ser guanyada a la burgesia espanyola si el poble portava endavant primer la revolució social iniciada el juliol de 1936. Així ho va deixar escrit en els seus estudis i assaigs. I aquesta idea fou la que concentrà l'odi de la direcció Pasionaria-Díaz-Carrillo en contra seva i li costà la vida, juntament amb Andreu Nin i molts centenars de revolucionaris catalans i de la resta del món.
anselm |
dimecres, 28 de desembre de 2011 | 18:32h
Els Fets de Maig de 1937 i l’assassinat d’Andreu Nin per part de la GPU amb suport del PCE-PSUC (II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
ANDREU NIN: EL NACIONALISME MARXISTA ALS PAïSOS CATALANS
No cal oblidar la importància que a finals dels anys seixanta tengué en la nostra formació com a revolucionaris el material que editava l'excel.lent i enyorat "Ruedo Ibérico", que publicava a París un material excepcional -i sense censura del franquisme o del PCE!- damunt la història més recent del moviment obrer de les diverses nacionalitats de l'estat.
El silenci que des de fa tants d'anys plana tant damunt d'Andreu Nin com de Joaquim Maurín, no ha estat tan sols a conseqüència de la ferotge repressió franquista, la impossibilitat material d'editar segons quins llibres a l'Estat o de parlar-ne. El PCE-PSUC, els historiadors afins -com explicàvem abans-, són ben culpables d'aquestes àmplies llacunes que planen damunt la nostra història. Tant la CNT com el POUM, a part de sofrir -fins a l'extermini la maledicció franquista també sofriren la del PCE.
Andreu Nin fou una personalitat complexa. Sabem, tot llegint l'historiador Víctor Alba -Pòrtic publicà l'any 1974 la seva important aportació El Marxisme a Catalunya, 1919-1939, formada pels dos volums que fan referència a la història del BOC i del POUM i a la vida del mateix Andreu Nin-, que Nin començà la seva formació ideològica com a catalanista d'esquerra. Nat al Vendrell l'any 1892, mestre d'escola, redactor de El poble català (diari republicà i catalanista), pertany uns mesos al PSOE (partit que abandona per discrepàncies amb l'espanyolisme i el reformisme que hi imperaven). El 1918 organitza el Sindicat de Professions Liberals de la CNT. Col.labora amb Ángel Pestaña, Maurín, etc. A la mort d'Evili Boal (març 1921), Nin el substitueix en la Secretaria General de la CNT. Més tard, allunyat ja de la sindical confederal, és nomenat Secretari General adjunt de la Internacional Sindical Roja a Moscou, on viu de 1921 fins a 1930. Col.labora amb Lenin, Trotski, Bukharin, Zinòviev, Lozovski, etc. Escriu les obres La lluita per la unitat en els països llatins, La crisi econòmica i el moviment sindical, etc. Té greus enfrontaments amb la política de Stalin i és expulsat de l'URSS per la naixent burgesia "roja". Resideix a Catalunya d'ençà finals del 1930 i hi manté relacions amb la Federació Comunista Catalano-Balear. Escriu El proletariat davant la Revolució espanyola, Les organitzacions obreres internacionals, Els moviments d'emancipació nacional... Aquest darrer treball i Les dictadures del nostre temps constitueixen les dues obres fonamentals d'Andreu Nin.
Dirigent de l'Esquerra Comunista, la qual s'unifica amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC) el 1935 tot donant lloc al POUM, partit capdavanter durant la guerra civil de les reivindicacions nacionals i de classe a Catalunya fins a la seva destrucció física per la policia política soviètica i del PCE-PSUC en el maig del '37.
Secretari General del POUM, formà part del Consell d'Economia de Catalunya i després del Consell Rector de la Generalitat, on fou nomenat Conseller de Justícia. Detingut el 16 de juny de 1937, és torturat i assassinat a una presó secreta de Madrid sense que mai es pogués saber on anaren a parer les seves restes. Després de la guerra, tant els franquistes com la direcció del PCE-PSUC es cuidaren prou bé de donar cap explicació, a no ser denigrant, sobre la vida i l'obra d'aquests dos homes (Andreu Nin i Joaquim Maurín), capdavanters als Països Catalans -juntament amb Jaume Compte- del marxisme i el nacionalisme revolucionaris. Jaume Compte és el primer teòric que lliga la causa de l'alliberament nacional amb la causa internacional de la revolució proletària com a aspectes d'una mateixa lluita que calia impulsar igualment, i no pas per raons tàctiques.
Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona i l'assassinat d'Andreu Nin per part de la GPU amb suport del PCE-PSUC (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
L'OPOSICIÓ OBRERA A L'ESTALINISME
La vida i l'exemple revolucionari d'homes com Andreu Nin o Joaquim Maurín ens obriren el camí vers la militància antifranquista en organitzacions que no tenien res a veure amb l'estalinisme del PCE-PSUC. Sense conèixer la història del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i més endavant del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) era i és impossible copsar l'abast de l'empenta que tengué el marxisme a Catalunya d'ençà 1919 fins a la derrota popular en mans de la burgesia a l'abril de 1939. Primer els Cercles d'Obrers Comunistes, més tard les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants on vaig militar, i finalment l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), volien recollir aquesta herència nacional-catalana. Parlam d'un esperit crític, obert a tots els corrents del marxisme i l'anarquisme, qualsevol aspecte del pensament revolucionari mundial que no tengués res a veure amb l'estret dogmatisme i sectarisme típics del PCE-PSUC. El BOC, després el POUM, i en els anys setanta l'OEC, feien seva tota l'herència de l'oposició obrera i bolxevic que des dels anys vint i trenta, a l'URSS i a la resta del món, portava la flama de la lluita contra la degeneració de la Revolució Soviètica en mans d'aquella nova burgesia "roja" del PCUS.
Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Salvador Bastida, Bernat Riutort, Ignasi Ribas: el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
Per a la recuperació de la memòria històrica – La lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes
Per Miquel López Crespí, escriptor
L’atac, la campanya rebentista contra el llibre de memòries antifeixista l’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) palesava novament el brutal sectarisme, la mala fe i la ràbia dels sectors provinents o propers al neoestalinisme. Com en temps de la guerra civil quan, amb argumentacions semblants, els agents de l'estalinisme assassinaven Andreu Nin i Camillo Berneri, a tants i tants militants comunistes del POUM i anarquistes de la CNT, ara tornaven emprar els mateixos tics sectaris per embrutar la meva memòria de lluitador antifeixista i la de munió de companys i companyes de l’OEC i altres organitzacions marxistes de les Illes.
Em demanava com era possible que aquests senyors no poguessin admetre –i encara ara no admeten!- una versió de la transició diferent a la carrillista? Tan sols era qüestió de mala fe, de dogmatisme, de sectarisme o hi havia quelcom de més profund? Curtor de mires, manca d’informació? Cap al 1994 ja hi havia prou llibres d’història fent referència a la transició per a poder saber, amb coneixement de causa, l’error que significà, quant a la conquesta de quotes més elevades de llibertat per als treballadors i per a les nacions oprimides de l’estat, els acords amb el franquisme reciclat dels anys 77-78, el donar suport a la monarquia que ens llegava el dictador. El posterior Pacte de la Moncloa --un nou atac als interessos dels treballadors--, també serví per a constatar fins on arribaven els graus de renúncia i claudicacions dels carrillistes i la socialdemocràcia per a gaudir dels substanciosos sous i privilegis que els oferia el sistema.
Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic i polític del sistema, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l'essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.
Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.
anselm |
diumenge, 25 de desembre de 2011 | 11:02h
La cultura a Mallorca en els anys 60 (pàgines del meu dietari)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Tot servia per a combatre la dictadura. La cançó, la pintura, l'escultura... Anys endavant coneixeríem els experiments que, en silenci, dins de la marginació més absoluta del que era el món oficial de la cultura, feia l'escultor Miquel Morell en el seu estudi de Camp Rodó. Fins i tot la mímica era útil. Essent amic d'en Gerard, vaig entrar en contacte amb els excel.lents actors del grup de mímica Farsa, que dirigia Pere Martínez Pavia.
En Pere (Melilla, 1927) era -i és!- un excel.lent pintor i escultor dominat per una activa i ferrenya febre creativa i que, en els moments més durs de la dictadura, no dubtà gens ni mica a posar tota la seva creativitat en la tasca complicada i difícil de l'alliberament del nostre poble. En Pere s'instal.là definitivament a Mallorca el 1941, i el 1953 es donà a conèixer amb una exposició d'escultures i dibuixos a les galeries Costa, de Palma, i a l'Institut d'Espanya, de Londres. D'ençà aquella llunyana època, els seus èxits en el camps artístic han estat permanents i ha fet exposicions arreu del món (Ginebra, 1963). Entre les seves obres més conegudes podríem destacar el monument als herois de l'11 de maig de 1561 (1961), de Sóller; La parella (1983) del carrer de l'Institut Balear, de Palma; la Dona cosint (1959) de la plaça de la Mare de Déu de la Salut, de Palma, etc., etc. El 1966 fundà el grup de mim i pantomima Farsa. D'entre tots els muntatges de Farsa record especialment A, e, i o, u, any 2000, estrenat a Palma el 1969. El grup de Martínez Pavía actuà, amb notable èxit, a la Trobada de Mims dels Països Catalans (Parets del Vallès, Barcelona, 1968).
anselm |
dissabte, 24 de desembre de 2011 | 10:28h
Costa i Llobera i l'Editorial Moll
Per Miquel López Crespí, escriptor
Fins fa uns anys era prou complicat trobar llibres que estudiasin la vida i l'obra de Miquel Costa i Llobera. No és que no hi hagués llibres publicats. El problema és que eren mals de trobar si exceptuam els que, de forma quasi miraculosa, havia anat editant l'Editorial Moll. Existien els "clàssics", aquell quasi introbable, a no ser en Llibres Mallorca, Mn Costa i Llobera: assaig biogràfic, que l'incansable Bartomeu Torres Gost havia publicat a "Les Illes d'Or" l'any 1936, pocs mesos abans de l'esclat de la guerra civil. També podies trobar, després d'acurada recerca, les famoses Visions de Palestina de Costa i Llobera (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1977), Primeres poesies (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1981) i la reedició d'Horacianes, amb pròleg de Jaume Vidal Alcover, també de l'Editorial Moll (1990).
Igualment era a l'abast del lector De l'agre de la terra (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1997) i l'estudi de Josep Sureda Blanes Entorn de Miquel Costa i Llobera, editat per Editorial Moll amb collaboració amb la Fundació Rotger Villalonga (1999) i l'imprescindible Epistolari de Miquel Costa i Llobera i Antoni Rubió i Lluch a Joan Lluís Estelrich, cartes recopilades, com es pot imaginar, per Bartomeu Torres Gost (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1985).
Però no intentàssiu adquirir a cap llibreria de Ciutat el famós Miguel Costa i Llobera (1954-1922): itinerario espiritual de un poeta del mateix Bartomeu Torres Gost i que edità la Biblioteca Balmes de Barcelona el 1971!
anselm |
divendres, 23 de desembre de 2011 | 10:35h
Frankfurt, capital de la cultura catalana
Per què vaig a Frankfurt
Per Miquel López Crespí, escriptor
Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.
Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.
Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. Per exemple, està programada la lectura de texts de Maria Barbal, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Albert Sánchez i Joan Margarit, entre molts d´altres. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.
Miquel López Crespí i la guerra civil: L'amagatall (Premi de Novel·la Miquel Àngel Riera)
Per Miquel Ferrà Martorell, escriptor
Jugar als amagatotis amb la mort. Sentir a l'altra banda del mur les passes dels botxins o els lladrucs dels cans trescadors. Esser un home-pou, un home armari, un home-paret, un home-cova. L'existència obscura d'una pagellida o d'un caragol. Viure dies i més dies en el silenci i la foscor, segellats els llavis, emboirats els ulls, i no poques vegades, quan l'amagatall és molt estret, en posició fetal. Se'n donaren molts casos. I l'escriptor en crea un més com homenatge a tots els altres. I un amagatall és prolífic en pensaments, en converses interiors, en auto-colloquis i la vida de les paraules silencioses esclata com una palmera de focs d'artifici. Total i absoluta introsprecció. Les angoixes es materialitzen, els somnis cobren forma i tot un univers de sentiments i sensacions balla estret, molt estret, reclòs, dins el maleït amagatall. Però l'experiment reclama tot un laboratori del llenguatge i mentre avançam, quasi diria millor, navegam, per les pàgines de López Crespí ens hem de congratular de trobar-hi un ofici autèntic d'escriptor. La maduresa de l'autor de sa Pobla es transparenta aquí com un full de paper de seda. Es evident l'acurat conreu dels mots, el joc de les figures literàries, ara tradicionals, suara amb multitud de fórmules innovadores, i un lèxic dispers i enriquit que no cau en el parany, tan de moda actualment, de les floritures fàcils robades al llenguatge litúrgic. Història versembable aquesta i més que versembable, real, treta d'un cas verídic, del qual hi ha encara parents vius.
Miquel López Crespí, amb aquesta aportació a la nostra literatura, ens ofereix un bon llibre, un llibre certament recomanable. Els probables defectes, des de l'òptica de segons qui, ja que aquest autor no és simpàtic a tothom, derivi, potser, de les seves virtuts i és aquesta fixació per la guerra civil, la dictadura franquista i els anys de la clandestinitat. Però com pot un autor renunciar als trets que conformen la seva trajectòria vital? Com pot un autor fer punt i apart, tatxó i compte nou, des d'un cim d'ona aixecada per lectors i crítics? Història, psicologia, ètica, estètica, tot barrejat amb rebull d'emocions que calen profundament, n'és el combinat literari, l'encert, quan tants d'altres amb ínfules gongorines fan cala buida.
anselm |
dimecres, 21 de desembre de 2011 | 09:00h
Memòria històrica de la transició
Per Llorenç Buades Castell
Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Exdirigent de la LCR
La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.
En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.
En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, )on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?
De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.
El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.
L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.
L'escriptor de mena es deu, entre d'altres causes de la seua biografia, a la força creadora, a la màgia consoladora de la llengua i a la transmissió de la memòria. "Si existeixen els meus llibres és perquè, abans, va existir aquell nin, amb el seu cor innocent", diu l'autor d'Amors i laberints (enSiola ed., 2010), just en encetar-lo, i, en efecte, Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) enlluerna els lectors de la seua obra literària. El llibre presenta una constant alternança entre el petit assaig -ple de saviesa, que deixa reposar amb reflexió vivències i lectures fetes i païdes-, i el poema en prosa, on passa el text precedent per l'alambí de la seua llengua poètica altament depurada.
No debades, Michel de Montaigne i Virgínia Woolf figuren com a referents d'entrada. Val a recordar-ne les dues citacions respectives: "Ací intente -diu el francès- descobrir-me a mi mateix, que potser seré un altre demà si un nou aprenentatge em canvia. No tinc suficient autoritat per a ser cregut ni ho desitge, ja que em sent instruït massa malament per a tractar d'instruir ningú". Vidal Ferrando ens fa avinent la condició de l'intel·lectual honest amb si mateix, en estat de receptivitat permanent i disposat al canvi mitjançant l'aprenentatge; qui ha estat mestre sap prou bé que no ha d'imposar res a ningú, "els millors mestres són els que ensenyen sense que te n'adonis". Així mateix, embriac de poesia, coneix i practica les virtuts de les paraules, que, en els mots de Woolf, "li eren com vi, encara que no les entengués".
Hi trobam magistrals retrats de personatges coneguts, que de qualque manera han estat propers a l'autor: Blai Bonet, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Joan Miró, Bernat Vidal i Tomàs, Josep Pla, etc. No ens deixen indiferents els seus comentaris honestament expressats i les opinions, algunes arriscades, valentes... ("Blai Bonet no tenia més compromís que el de la seva obra", assegura). També hi ha una gran diversitat de temes (escrits de la vida quotidiana, del poble, sobre art i literatura, reflexions entorn a fets històrics o esdeveniments contemporanis, etc) dins el més pur model de l'assaig montaignià: L'any de la neu, Elogi dels taverners i elogi de l'humor, Tot el misteri i tota la llum del món, Les giragonses dels camins de l'art, El tema de la identitat, En el jardí de Hieronimus Bosch, La besàvia eivissenca..., títols que són una esca temptadora per enganxar-s'hi.
Com a menorquí, m'han interessat molt les referències a l'estada del mestre santanyiner a una escola maonesa, del 1964 al 1967: les inquietuds que es vivien en els ambients progressistes de l'illa i la lluita contra la dictadura; l'amistat fraterna que va tenir amb Andreu Murillo i Miquel Vanrell, dues persones per mi també molt estimades i ambdues malauradament ja desaparegudes. Quan A. Vidal, qui sap que "els records són les cendres de l'ànima", escriu que aquells anys menorquins van ser per a ell el seu paradís terrenal, diu també que aquest "ha esdevingut una mena de símbol de tot allò que no hem estat capaços d'aconseguir, de l'aclaparadora fragilitat de les vides i dels somnis".
Miquel López Crespí i les seves Històries del desencís
Per Miquel Ferrà i Martorell, escriptor
Vaig conèixer Miquel López Crespí fa una vintena d'anys i aleshores, encara no havia arribat el desencís. Ell i jo, actualment, coincidim amb moltes coses i una d'elles és la de no renunciar mai a una certa posició que mantenim i manteníem altre temps. Es una posició ideològica, de rengles molt generals i generalitzats, que suporten en el seu rerafons l'única paraula i concepte que ens resta després del naufragi de les idees i les persones. Aquesta paraula és "solidaritat", el sentit de la "solidaritat" humana que ara mateix, tan sovint, s'enfronta amb desavantatge amb un menfotisme creixent. Això, tal volta, ens fa veure les coses amb una certa calma, sense perill de depressions i neurastènies... Però el desencís hi és. Vaja si hi és! Ací i allà, els que ahir eren hàbils capdavanters socials han esdevingut avui fatxendes que pinxegen amb el seu cotxe d'últim model o la seva querida de luxe. Es, amics meus, el desencís. Un desencís que López Crespí ens mostra a través d'un recull de narracions, dotze narracions, que serien alhora dotze denúncies contra altres tants manaments socials.
Per a dur a terme el missatge d'aquest aplec de contes amarats de ràbia i nostàlgia, López Crespí utilitza el llenguatge espontani, la vena més planera del seu lèxic, tot fent una literatura que es troba propera a les claus expressives del carrer...
anselm |
diumenge, 18 de desembre de 2011 | 10:54h
Per Miquel López Crespí, escriptor
Pere Rosselló Bover es va donar a conèixer com a escriptor amb el premi Ciutat de Manacor de poesia (Antologia, 1977)
Parlar de Pere Rosselló és parlar d'un dels investigadors més reconeguts del nostre fet literari i alhora situar, en els difícils viaranys del present, un escriptor de rel. L'altre dia en parlàvem a Santanyí, en una trobada informal amb l'escriptor Antoni Vidal Ferrando i el poeta Lluís Alpera. Ambdós escriptors excellents coneixedors de l'obra poètica i narrativa de Pere Rosselló. Entre moltes altres coses discutírem de les nombroses aportacions de Pere Rosselló a l'estudi dels moviments literaris a les Illes i a deixar constància de l'existència dels nostres escriptors i de la seva feina. Ara mateix em ve a la memòria aquell històric treball damunt la vida i l'obra de Miquel Àngel Riera titulat L'escriptura de l'home i que, un dia d'octubre de mil nou-cents vuitanta-tres em regalà el mateix Riera a casa seva amb una d'aquestes dedicatòries que, de sincera i autèntica, t'anima a seguir escrivint.
La dedicatòria de Miquel Àngel Riera deia: "Al meu bon amic Miquel López Crespí, excellent escriptor i molt bon amic, amb l'alegria de constatar la claretat del seu judici literari i humà. Amb una abraçada de Miquel Àngel Riera. Manacor, 4 d'octubre de 1983".
Potser un dia haurè d'explicar els meus "encontres i desencontres" amb Miquel Àngel Riera però, evidentment avui parlàvem de Pere Rosselló Bover i no és aquest el capítol per fer història de les meebs relacions amb l'autor de Morir quan cal o L'endemà de mai.
L'escriptura de l'home (que publicà l'any 1982 "Sa Nostra") era la tesi de llicenciatura de Pere Rosselló (1980). Posteriorment hem pogut llegir L'obra de Salvador Galmés i Sanxo (1876-1951) (1981), Bearn o la sala de les nines de Llorenç Villalonga (1993), Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), La literatura a Mallorca durant el franquisme (1936-1975) (1999), Els camins de la cançó: Vida i obra del P. Rafel Ginard Bauçà (1999), Bartomeu Rosselló-Pòrcel: A la llum (amb X. Abraham, 1999) i Els paradisos perduts de Llorenç Villalonga (2001).
Pere Rosselló Bover es va donar a conèixer com a escriptor amb el premi Ciutat de Manacor de poesia (Antologia, 1977). Posteriorment obtingué també el Joan Alcover, dels Ciutat de Palma, amb Aplec de distàncies (Editorial Moll, 1978). Altres poemaris d'aquest excellent poeta, narrador i assagista són: Llibre de la selva i altres poemes (1983) i L'hort de la lluna (1988). En narrativa infantil ha escrit Les aventures d'en Tres i Mig (1989) i El fantasma del País del Vent (1992). Com podeu comprovar, una obra prou valuosa i ja ben extensa en aquests moments. Ara bé, juntament amb Antoni Vidal Ferrando i Lluís Alpera arribàvem a la conclusió que Pere Rosselló, tot i haver enllestit una obra literària de primera magnitud, ha vist minvada la seva dedicació a la creació per la multitud d'entrebancs que ha significat la tasca de donar a conèixer l'obra dels nostres autors. Analitzant la brillant trajectòria de l'autor que ens ocupa es constatava que aquestes feines inajornables (enllestir aquella biografia, preparar les més diverses antologies de prosa i poesia, estudiar l'obra d'aquell autor, dirigir les colleccions "El Turó" i "Tià de Sa Real"...) han fet que la seva obra literària no fos tot l'extensa que podria haver estat.
anselm |
dissabte, 17 de desembre de 2011 | 09:01h
Llibres sobre George Sand
Per Miquel López Crespí, escriptor
Potser molt poques vegades un personatge reuneix els requisits humans i culturals per a encarnar ell tota una època històrica. Aquest, emperò, és el cas de l'escriptora i activista francesa George Sand, pseudònim d'Armandine-Aurore-Luce Dupin. Nascuda a París l'any 1804, és hereva, doncs, sense cap gènere de dubtes, de l'esperit intellectual de la Illustració dels enciclopedistes i, també, de l'empenta republicana i revolucionària de 1789.
La Gran Enciclopèdia de Mallorca fa un breu resum de la seva vida destacant la seva vessant de novellista i la seva estada a Mallorca en companyia dels seus fills i del músic Frédéric Chopin. De la Sand periodista i escriptora la GEM diu: "Installa a París [després de la separació del baró Dudevant l'any 1831], començà a collaborar al diari Le Figaro, on conegué l'escriptor Jules Sandeau, amb qui inicià una relació amorosa. Sandeau l'animà en la seva tasca literària i junts publicaren la novella Rose et Blanche (1831), sota el nom de Jules Sand. En solitari i ja amb el pseudònim de George Sand, publicà les novelles Indiana (1832), Valentine (1832) i Lélia (1833), que incideixen en el tema de la independència de la dona i en la rebellió contra la societat. Posteriorment, mantengué relacions amb personatges de renom, com prosper Mérimée, Frantz Listz i Alfred de Musset, el qual deixà pel compositor Fryderyk Chopin".
Però l'extensa història dels amors de George Sand dóna per a un llibre o més i, per tant, en parlarem en altres articles. Ara tan sols volem fer una petita aproximació a la seva vida en general i destacar alguns elements de la seva personalitat.
El llibres que s'han escrit sobre la seva vida i la seva obra són innombrables. A part de la ja clàssica obra d'André Maurois Léila ou la vie de George Sand (Paris, Hachette, 1952), podem citar també George Sand y Fréderic Chopin de Fernando Díaz-Plaja (Barcelona, Plaza Janés, 1999); George Sand de Belinda Jack (Barcelona, Javier Vergara Editor, 2002), i de l'obra George Sand de Jean Chalon (Barcelona, Edhasa, 1992).
Aproximacions interessants a George Sand es poden trobar en l'opuscle del músic Joan Moll i Marquès Frederic Chopin (Ciutat de Mallorca, Govern de les Illes Balears, 1999), en el magífic llibre d'Aránzazu Miró Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El Far, 2000), en el pròleg de Jaume Vidal Alcover a Un hivern a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Moll, 1993), en el llibre de memòries Chopin de Franz Liszt (Madrid, Espasa-Calpe, 1967) i en els articles de Miquel dels Sants Oliver, concretament en el titulat "Chopin en Valldemosa", pàgines 65-85 publicat en el volum III de les seves obres complees (Ciutat de mallorca, Lleonard Muntaner, 2000).
anselm |
divendres, 16 de desembre de 2011 | 14:19h
La UIB i el teatre modern a Mallorca
Per Miquel López Crespí, escriptor
La col·lecció de textos teatrals "Tespis" que edita la UIB i dirigeix la professora de Teoria i Pràctica del Teatre Patricia Trapero acaba d'editar dues nove sobres. Es tracta de Vell amic de banús de Gabriel Sabrafín i Els anys del desig més ardent, de qui signa aquest article. Tornar a llegir Els anys del desig més ardent m'ha fet pensar en l'error de molts crítics que, des de fa molt temps, han sitiuat la meva obra teatral dins l'apartat del "realisme social".
Imagín que, part de la confusió, el motiu d'aquest "etiquetatge" d'"autor brechtià" i de "realista socialista" deu ser deguda als anys de collaboració en la premsa de les Illes: en el diari Última Hora, en les pàgines de cultura des del 1969 i en Diario de Mallorca, posteriorment.
En el diari Última Hora vaig escriure nombrosos article analitzant l'obra del gran dramaturg comunista. A finals del seixanta i començaments dels setanta, entre molts grups comercials i afeccionats, la moda era, evidentemt, Brecht. I Peter Weiss! Però parlar del que significà i signifiquen encara per a nosaltres Weiss, Piscator, Brecht, Maiakovski requeriria un llibre sencer!
És el teatre mallorquí que fa en aquells anys el pobler Alexandre Ballester. Un baül groc per a Nofre Taylor ha estat definida com la primera obra mallorquina important escrita sota la influència de Brecht. Piscator i el seguiment del Berliner Ensemble pressionen fort damunt els creadors del moment. És un fet a nivell mundial.
Recordem que autors i companyies no solament volen trencar amb el teatre estantís heretat de la dictadura sinó que, i això era vertaderament important, provaven de fer arribar el teatre a sectors populars que romanien lluny de la cultura. Es prova de descentralitzar les representacions. És fa una mena de "teatre de guerrilla" que prova de descentralitzar l'indret de la representació. Es defugen les sales cèntriques i els grups cerquen la universitat, el barri i la fàbrica per a les noves propostes subversives. Tot molt semblant a l'experiència del Teatre de "La Communa", a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells. O aquelles provatures impulsades per Jean-Paul Sartre en el Maig del 68.
La feina de la Companyia Adrià Gual, dirigida per Ricard Salvat, marcà aquella època plena d'illusions i d'esperances. A Barcelona hem pogut veure Ronda de mort a Sinera, de Salvador Espriu, en l'arranjament escènic de Ricard Salvat; L'auca del senyor Esteve, de Santiago Russinyol, i un "clàssic" a la presentació del qual assistim devotament: La bona persona de Sezuan, del mític Bertolt Brecht.
