Sorprenentment, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias s’han posat d’acord en molt poques hores per fer aquell govern que era completament impossible abans de les eleccions i que, de fet, en va precipitar la convocatòria. Curiós i interessant.

Diumenge, tothom coincidí a dir que el resultat electoral feia molt més difícil encara la formació de govern, perquè ningú no s’esperava una notícia com aquesta. És cert que Sánchez ha demostrat de sobres que es pot transvestir en qualsevol cosa per tal de conservar el poder. I ara toca fer-se el progressista. Però alguna tecla ha canviat de manera radical per permetre allò que no era permès.

El pla sembla senzill i clarivident: pressionar les forces d’esquerra de la resta de l’estat perquè els donen de manera gratuïta els seus vots, invocant, sobretot, la necessitat de frenar Vox. Funcionarà? Jo crec que sí, sincerament. Crec que la pressió serà prou intensa a curt termini per a fer tremolar les cames, especialment les dels polítics independentistes. Em sembla que alguns d’ells acabaran abstenint-se o, fins i tot, votant-hi a favor. No hi confie gens, què voleu que us diga. Però a mitjà o a llarg termini, i és això que importa, aquest govern tampoc no funcionarà ni resoldrà la crisi perquè, en realitat, l’única cosa que fa és incorporar definitivament Podem al consens espanyolista, sense canviar ni una coma de la posició que ja ha fracassat a Catalunya i que, per això mateix, continuarà fracassant.

Perquè l’acord diu, en referència a la situació catalana, que l’objectiu del govern Sánchez-Iglesias és ‘garantir la convivència a Catalunya’ i que amb aquesta finalitat ‘es fomentarà el diàleg a Catalunya, buscant fórmules d’entesa i encontre sempre dins la constitució’. Com ha remarcat molt bé Elisenda Paluzie, signant aquest acord l’única cosa que ha fet Podem i han fet els comuns és ‘comprar el relat del bloc del 155 del problema de convivència i diàleg dins Catalunya’. Un argument encertat que Marcel Maurí ha rematat a l’hora de fer veure que PSOE i Podem parlen de diàleg ‘a’ Catalunya i no pas de diàleg ‘amb’ Catalunya. I això significa no tan sols que continuarà el menyspreu i la negació respecte a les institucions catalanes sinó, sobretot, que persistirà la nul·la voluntat d’encarar cap canvi ni negociar res des d’Espanya. I sense que canvie la posició del govern espanyol, sense que accepte seure i parlar de l’exercici de l’autodeterminació, no hi ha solució possible. Sánchez i Iglesias continuaran allà on Sánchez és ara mateix tot sol: instal·lats obligatòriament en la gestió de la repressió i la negació de drets.

Però el temps posarà Podem i els comuns al seu lloc i aclarirà el panorama també dins l’independentisme. Perquè la nova dinàmica engegada després de la sentència no s’aturarà per aquest acord, que no frenarà la repressió ni obrirà la porta a cap diàleg. I en aquest sentit, és significatiu que els dos partits hagen corregut a anunciar l’acord enmig d’un Tsunami a la AP-7 que ha alarmat particularment el règim, perquè ha deixat més que clara la capacitat de mobilització i la decisió de l’independentisme, i hores després d’haver rebut a Estrasburg una bufetada monumental sobre la immunitat d’Oriol Junqueras.

Des del 14 d’octubre, aquest país ha canviat radicalment i ha anat posant Espanya en més dificultats i tot que les que Rajoy va viure el 2017 amb el referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la República. Perquè ara la desobediència s’ha escampat i va prenent cos en la població, despullant d’aquesta manera la incapacitat d’Espanya per a controlar el territori. I perquè l’independentisme ha recuperat la voluntat de guanyar i està disposat a tot, sense deixar-se atrapar en la mentalitat subsidiària que tant de mal li havia fet. I ves que no siga precisament aquesta la clau perquè en poques hores s’haja pogut pactar aquell govern impossible que va arribar a motivar les eleccions de diumenge. Algú no el beneïa aleshores, però ara s’ha convençut que no queda cap més barrera per a provar de frenar la revolta dels catalans.