Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

15 de juliol de 2019
0 comentaris

El pujolisme i l´esquerra borbònica contra els comunistes catalans de tendència trotsquista – El marxisme català del segle XX El marxisme en els Països Catalans

El pujolisme i l´esquerra borbònica contra els comunistes catalans de tendència trotsquista – El marxisme català del segle XX

El marxisme en els Països Catalans

 Per Miquel López Crespí, escriptor

Dia quatre de març del 2003 va morir a Barcelona, a conseqüència d’una llarga malaltia, Arturo Van den Eynde, intellectual marxista revolucionari i dirigent trotsquista que formava part de la direcció del POR (Partit Obrer Revolucionari). Arturo Van den Eynde era conegut també pel seu històric “nom de guerra” del temps de la clandestinitat: Aníbal Ramos.

A part de ser l´ànima de la revista marxista La Aurora durant més d’un quart de segle, “Aníbal Ramos” és autor d’un camarull de llibres, estrictes eines de combat, que ens han ajudat a resistir, a servar la memòria combativa de la classe obrera i sectors populars, uns instruments imprescindibles per a la revolta en aquests vint-i-sis anys (d’ençà les primeres eleccions dites “democràtiques”) de restauració borbònica, de reforma del règim espanyol sorgit de la victòria feixista de l’any 1939.

Record ara mateix el seu Anti-Carrillo: el proletariado contra la ‘unión sagrada’ editat per Critica Comunista (Madrid, 1980); Ensayo General (1974-1984), publicat per Ediciones La Aurora (Barcelona, 1984), i els més recents Globalització: la dictadura Mundial de 200 empreses(Barcelona, Edicions de 1984, 1999) i Petit vocabulari polític de marxisme(Barcelona, Edicions de 1984 (1998).

Miquel Salas, membre de la direcció del POR, ha escrit: “Arturo van den Eynde nació en Santander. De joven se trasladó a estudiar a Barcelona y enseguida empezó a participar en los movimientos estudiantiles que luchaban contra el franquismo. Cuando pusieron en pie el Sindicato Democrático de Estudiantes allí se encontraba Arturo. Fue delegado de la Facultad de Arquitectura de Barcelona en la que estudiaba. Esa experiencia llevó a muchos estudiantes a participar en la lucha política contra el franquismo. Arturo se integró en el FLP y posteriormente en lo que se llamó el grup Comunismo, del que surgirían las distintas tendencias que se reclamaron del trotsquismo. Desde ese momento hasta el final de sus días su vida estuvo ligada a la construcción de un partido obrero revolucionario, de un movimiento político que preparara y organizara la lucha contra la sociedad capitalista”.

Però Arturo Van den Eynde no sols va ser un lluitador del temps de la transició o, d’abans, del temps de la clandestinitat. Arturo també sabé, i això és doblement important, lluitar de forma no dogmàtica però intransigent en defensa del marxisme tant en temps de la dictadura franquista com en l’època obscura del postfranquisme.

De tothom és prou coneguda la tenebrosa història de les traïdes de la transició, dels pactes secrets (i no tan secrets) entre el franquisme reciclat i les forces de la pretesa oposició. Des de Carles Castellanos a Lluís M. Xirinacs, des de Gregorio Morán a Pablo Castellano, des d’Elena Ódena a diversos historiadors dels Països Catalans i d’arreu del món que han signat el manifest Combate por la historia, són ja moltes les veus que proven d’obrir portes tancades, acabar amb les mentides dels historiadors oficials, els buròcrates de l’oficialisme historiogràfic que durant més d’un quart de segle han enlairat precisament a aquells que s’oposaven al protagonisme popular, criminalitzant els autèntics combatents per la llibertat.

Recordem que, durant uns anys, després de l’embranzida antisistema de la transició (augment del protagonisme de la classe obrera i dels sectors populars, lluita anticapitalista, recuperació de la memòria collectiva del nostre poble), els pactes i les traïdes de la transició portaren una greu desmobilització entre el poble i sectors d’avantguarda cultural i política.

De la “tasca” de control político-cultural, de la destrucció de la memòria històrica (oblit de la història de moviment obrer antiestalinista, del consellisme, de l’herència de l’Oposició obrera al reialme de Stalin, de renúncia a la història del marxisme català, de silenciament d’avantguardes nacionals com el BOC o el POUM, de persecució de l’esquerra revolucionària de l’estat) s’encarregaren principalment el PCE i el PSOE (sobretot per a desactivar la càrrega antisistema de la classe obrera i sectors populars), CiU, al Principat, etc; mitjançant tota una colla d’intellectuals servils atacaven les concepcions nacionalistes conseqüents, marxistes i de necessari compromís de l’intellectual amb la lluita del seu poble.

Les organitzacions autènticament marxistes, totes aquelles que defensaven una sortida socialista a la dictadura i pugnaven per acabar amb l’estat opressor, a part de no ser legalitzades en les primeres eleccions dites “democràtiques”, varen ser denigrades, perseguides, silenciades i sovint, criminalitzades, en tota l’accepció de la paraula.

Arturo Van den Eynde militava en una d’aquestes organitzacions, el PORE, que com l’OICE (posteriorment OEC) o les Lligues (la Lliga Comunista i la Lliga Comunista Revolucionària), el POUM, AC o els diversos grups de procedència trotsquista i antiestalinista lluitava per a donar tot el protagonisme a la classe obrera, sectors populars i nacions oprimides. Però la reforma del franquisme, la restauració borbònica, la “santa aliança” entre franquistes, estalinistes i socialdemocràtes es va fer precisament per a acabar amb tot aquest moviment popular antisistema, amb la memòria històrica del nostre poble.

S’havia d’acabar fos com fos amb l’esperit unitari i anticapitalista de les àmplies capes populars, aconseguir rompre amb el consellisme que s’estenia arreu (recordeu els fets de Vitòria de l’any 1976!), tallar de rel la ferrenya unitat entre fàbriques, barris i facultats que s’anava consolidant. Després dels afusellaments de revolucionaris de setembre de 1975, després de les vagues generals revolucionàries a Euskadi i altres indrets de l’Estat, després de l’assassinat dels obrers de les coordinadores de fàbriques de Vitòria i, també, recordant la “pujada al cel” de l’almirall Carrer Blanco, la burgesia ja sabia que la repressió pura i dura, els assassinats diaris de manifestants enmig del carrer no servirien per a portar endavant el programa burgès i imperialista d’homologació amb les burgesies europees. Es tractava de provar de consolidar un estat burgès de tipus occidental on, liquidats els partits revolucionaris i independentistes, rompuda la columna vertebral de la classe obrera i sectors populars, desfetes les provatures consellistes, finida qualsevol pràctica de democràcia directa assemblearia, liquidat el protagonisme de les associacions de veïns(que també havien agafat un perillós camí anticapitalista), es pogués anar constituint un parlament amb les forces partidàries de servar l’essencial de la victòria franquista de l’any 1939. La feina, per als espavilats, era “reformar alguna cosa per a mantenir l’essencial del règim sorgit de la guerra civil”.

Pensam que la constitució espanyola pactada en secret, sense consulta ni debat popular, garantia aquestes exigències dels vencedors militars del poble i de les nacions oprimides.

Els punts de la victòria del general Franco convalidats per la Constitució espanyola de 1978 eren, entre d’altres: “sagrada unitat de ‘Espanya’, garantida per l’exèrcit; monarquia; institucionalització del capitalisme, garantit per la constitució sota el nom de “economia de mercat”… PCE i PSOE s’hi avengueren a canvi de compartir el poder amb els antics franquistes. Ara la tasca, a la qual s’oposà amb totes les seves forces Arturo Van den Eynde i alguns partits de l’esquerra revolucionària, era liquidar per sempre totes les avantguardes antisistema sorgides en els darrers anys de la lluita contra el feixisme.

Arturo Van den Eynde, com tants d’altres militants revolucionaris, no provenia ni del PCE ni de cap altra escissió de l’estalinisme. A mitjans dels anys seixanta, concretament entre 1966 i 1967, va ser un dels dirigents del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona i el portaveu del FLP-FOC en la Junta de Delegats del districte. El FOC va ser una de les organitzacions que marcaren la història de l’esquerra revolucionària, tant en el marc de Països Catalans com de l’Estat espanyol. Recordem que era una organització federada amb el FLP (Frente de Liberación Popular) i ESBA (Euskadiko Sozialisten Batasuna). El seu procés de formació embrionari va ser entre els anys 1958-1963 i, amb les vagues d’Astúries de 1962 agafà una forta embranzida.

Hem de tenir sempre ben present aquesta militància d’Arturo Van den Eynde i tants d’altres militants en alguna de les organitzacions FOC-FLP. Tot plegat marcarà la permanència, dins la consciència de molts quadres marxistes de l’herència d’un socialisme no dogmàtic. Es tractava de servar la vertadera història de la Revolució d’Octubre, els conceptes de democràcia directa i assembleària, el consellisme, el control obrer i popular, el llegat trotsquista i la memòria de la lluita de l’Oposició Obrera dins del moviment obrer i, també, la importància de les lluites d’alliberament nacional antiimperialista que s’esdevenien arreu del món; l’aplicació d’aquesta ensenyança a la realitat nacional dels Països Catalans dependrà de la congruència de cadascú.

Ja l’any 1962, en el número 1 de Revolución Socialista, portaveu del FLP, es podia llegir que l’organització volia anar molt més enllà del simple reformisme socialdemòcrata i del burocratisme postestalinista. El FOC era completament dins d’aquesta línia. També consideraven, a diferència dels estalinistes de totes les tendències, que a l’Estat espanyol no hi havia “etapes” entre la dictadura franquista i la futura societat socialista. Vista la inutilitat de totes les propostes reformistes per acabar amb la dictadura burgesa, era una assimilació creativa de la teoria trotsquista de la revolució permanent aplicada per Lenin i els bolxevics l’any 1917 a Rússia.

Tot plegat eren ides-força molt importants i que impregnarien les generacions de revolucionaris que anirien bastint els diversos partits i organitzacions antisistema dels anys seixanta i setanta. Quant a Arturo Van den Eynde, fundà el grup Comunismo. Posteriorment un sector majoritari liderat per ell mateix s’escindí sota el nom d’Organitzación Trotsquista (abril de 1972). Aleshores uns militants s’uniren al Secretariat Unificat que dirigia, des de París, Ernest Mandel, i pel març de 1971 funden la Lliga Comunista Revolucionària. Altres, com Aníbal Ramos, organitzen el PORE (1974). El II Congrés del PORE celebrat aquell any defineix el nou partit com a “secció espanyola de la Lliga Internacional per la Reconstrucció de la IV Internacional”.

En aquests començaments dels anys setanta, tant aquelles organitzacions que no acceptaven els pactes amb la burgesia com el grup de Carrillo-Pasionaria (el PCE), que en l’any 1956 havia elaborat la política de “reconciliación nacional”, son partidàries d’un programa de transició socialista sense aquelles famoses “etapes” de transició (“antimonopolista”, “antioligàrquica”, etc, etc.) tant de moda entre les formacions d’herència estalinista.

La denúncia del reformisme socialdemòcrata i del burocratisme estalinista, la formació d’una autèntica avantguarda que s’havia de bastir en les lluites del moviment obrer i popular i la llibertat de les nacions oprimides per l’imperialisme, la inexistència de “textos prohibits” i, per tant, la possibilitat real de llegir, estudiar i interpretar els clàssics del pensament revolucionari mundial, són els eixos de partits com Acció Comunista, el POUM o l’Organització d’Esquerra Comunista, entre molts d’altres formacions que es reclamaven d’aquestes concepcions revolucionaries, és a dir, no reformistes.

Amb matisos diversos, les organitzacions revolucionàries compartien tota una sèrie d’actituds, formes de concebre el combat contra el feixisme i el capitalisme i herències culturals i polítiques molt semblants. Marx, Engels, Lenin, Trotski, Andreu Nin, Antonio Gramsci, Rosa Luxemburg, Anton Pannekoek i els situacionistes eren part d’una formació lliure considerada “herètica” per les diverses sectes estalinistes o seguidores del pensament d’Enxer Hoxa, Kim Il Sung, l’inefable Santiago Carrillo, Enrique Líster, etc.; per a no parlar de l’eurocomunisme sorgit en aquesta època.

Es tractava d’anar avançant, a mesura que el procés revolucionari així ho exigís, envers un Bloc Històric de Classes objectivament anticapitalistes que pogués implantar una societat socialista diferenciada tant dels models socialdemòcrates com del dirigisme d’estat soviètic. Alhora es volia anar bastint un tipus de partit marxista i leninista que no tengués res a veure amb la trista herència de la degeneració estalinista. Aquestes organitzacions volien d’allunyar-se dels perills de “caudillisme messiànic” tipus maoista o, fins i tot, “fidelista”.

Les organitzacions que es reclamaven del trotsquisme feien especial menció dels drets democràtics de les tendències i fraccions dins de l’organització. Estatuts i pràctica quotidiana havien de garantir la llibertat, dins la necessària unitat del partit, de totes les tendències revolucionàries. I, en la línia de no dogmatitzar els “clàssics”, s’havia de procurar sempre i en tot moment anar cap a una lectura “laica”, gens “religiosa”, de les obres que inspiraven els fonaments ideològics d’aquestes organitzacions.

Molts partits desaparegueren amb les embranzides de la transició. Sindicats com la CNT foren durament colpejats per la repressió i les provocacions policíaques. S’ha de recordar aquella tenebrosa història: l’atemptat contra el local Scala de Barcelona, que serví per a criminalitzar el naixent moviment anarquista català. El PORE també va patir provocacions semblants i va ser el darrer partit marxista legalitzat pel nou estat sorgit de la reforma del franquisme: no va poder actuar “normalment”, de forma legal fins el març de… 1983!

L’onada d’oportunisme que envaí el moviment obrer i popular a conseqüència de la maniobra conjunta de la burgesia i la pseudoesquerra va rompre la columna vertebral d’aquell poderós moviment revolucionari i independentista que amenaçava els plans de reinstauració monàrquica, de continuisme postfranquista. Cal dir que Arturo Van den Eynde va ser un dels pocs quadres revolucionaris, amb els seus companys i companyes del PORE, que en els moments més tenebrosos de l’auge del felipisme sabé resistir, amb provada valentia i ferma consciència de classe, els cants de sirena reformistes que destruïen i anestesiaven el poble.

I aquesta és una de les herències més importants que ens llega el dirigent del POR, aquell antic militant revolucionari antifranquista que ja a mitjans dels anys seixanta feia seves les millors tradicions de lluita del moviment obrer català i internacional.

En la tasca de servar les idees marxistes, el mètode d’anàlisi marxista, d’aplicació revolucionària i creativa de les idees de Lenin i Trostki, hi hagué sempre Arturo Van den Eynde, aquell Aníbal Ramos de la clandestinitat. Mitjançant La Aurora o les més diverses publicacions del PORE (després POR) pogué fer arribar a tota una sèrie de lluitadors d’avantguarda, als sectors més combatius del poble i de la joventut catalana i de l’estat, la memòria de fets històrics completament tergiversats per l’estalinisme i la socialdemocràcia mundials. Ens referim a la història autèntica de la Revolució Socialista d’Octubre, el significat per al present de les aportacions al marxisme de Lenin i Trotski i de molts d’altres pensadors revolucionaris. Fer aquesta feina intellectual, quasi en solitari, quan tothom es venia al poder per quatre rals, ha estat una gesta memorable i que hem de saber valorar en tot el que val.

Arturo Van den Eynde consagrà tota la seva vida a divulgar, no solament els fets més importants del moviment català i internacional, sinó a situar-los en la seva justa perspectiva històrica per a treure les lliçons adients per al present. Arturo no era, ni molt maco, el típic intellectual petitburgès que, de forma dogmàtica, vol imposar unes determinades idees als sectors d’avantguarda del poble. La seva vasta formació revolucionària, el coneixement acurat dels clàssics li permetia fer-ne una lectura creadora i actual, “laica”, sempre revolucionària, dels fets del passat.

També era un amant aferrissat de la història, una de les seves autèntiques passions; i, davant l’amnèsia propagada per la burgesia, l’estalinisme i la socialdemocràcia, procurava tenir obertes les pàgines de La Aurora als esdeveniments històrics bàsics per a tot combatent antisistema.

En la revista del PORE/POR es podia trobar, al costat de la crònica de la darrera vaga de la construcció o del metall, vora les reivindicacions dels estudiants, una àmplia valoració, per posar un exemple, de l’obra de John Reed, Els deu dies que commogueren el món; de la història de La Comuna; de George Orwell i els Fets de Maig a Barcelona; de pellícules com Tierra y Libertad, de Ken Loach… Mai no mancaren a les pàgines de La Aurora aquella crònica, escrita per Arturo Van den Eynde o per un collaborador que conegués aquells fets, amb la informació adient sobre el significat històric per al moviment obrer de l’obra i la vida de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, del grup “Spartakus” en la revolució alemanya, del paper del POUM en la guerra civil espanyola, el significat de la Revolució Cubana, el paper del maoisme dins del moviment obrer, la història del PCE, el significat real de la perestroika de Gorbatxov. Record ara mateix la importància que tenia per a Arturo Van den Eynde fer saber als militants marxistes el significat de la Revolució Hongaresa dels Consells (1919) o l’aixecament antiburocràtic, també a Hongria, de 1956, o la Revolució Cultural Proletària a la Xina dels anys seixanta. Ens els anys vuitanta va posar totes les seves esperances en la revolució antiestalinista encapçalada pel sindicat “Solidaritat”, a Polònia, fins que el moviment caigué en mans de l’Església Catòlica.

Aquest coneixement de la història, del marxisme i del desenvolupament del moviment obrer català i internacional el portaven a escriure acurades anàlisis de les situacions del capitalisme internacional i, més que res, de la situació dels països de socialisme degenerat. Coneixedor a fons de l’obra de Pierre Broué, d’Issac Deutscher, de Pelai Pagès, podia analitzar no solament els fets més destacats de la nostra història sinó donar versions summament útils de la degeneració de la burocràcia soviètica o parlar del futur de la Revolució Xinesa o del Vietnam amb profund coneixement de causa.

El domini total i absolut de l’oportunisme polític més bestial s’aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l’URSS i altres estats dits “socialistes” (aquells on regnava el brutal poder de la “burgesia” roja i el més bestial capitalisme d’estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s’aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l’època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l’imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la “globalització”). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d’oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d’història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d’una vegada, com a actius “agents de la dreta”, illuminats que no tocaven amb els peus a terra.

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l’oportunisme amb aquestes paraules: “És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure’n un avantatge momentani.

‘El llenguatge polític postmodern enalteix l’oportunisme i el confon sibillinament amb el simple ‘sentit de l’oportunitat’. Són coses diferents. El sentit de l’oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d’una determinada situació, d’una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l’hostilitat de la classe dels treballadors envers els capitalistes, o l’agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

‘És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d’un gran triomf revolucionari demà o demà passat”.

Els companys i companyes del POR haurien de revisar a fons les colleccions de La Aurora, fundada l’any 1974; de L’Aurora (1981-1993); Força Obrera (des de 1994); Bandera Comunista (publicació teòrica trotsquista, des de 1975) o Correspondencia Internacional (des de 1994) per a poder reconstruir el pensament revolucionari, les aportacions a la teoria i a la pràctica quotidiana de la revolució socialista fetes per Arturo.

Particularment crec que l’obra periodística i teòrica del nostre company de lluites va ser prou important i s’ho paga recuperar els treballs del seu dirigent històric: és un deure que el POR té amb els seus amics i simpatitzats, amb la classe obrera i el poble en general.

I aquí caldria fer-hi una precisió, reflexionar una mica sobre el caràcter i autèntic tarannà intellectual d’Arturo Van den Eynde. Precisament si l’haguéssim de criticar seria, més que res, per actuar massa sovint dins els límits de l’activisme pur, per estar sempre a l’avantguarda, físicament, en primera línia, de qualsevol lluita del proletariat i les classes populars d’ençà dels anys seixanta, que és quan comença la seva militància activa.

Aquest activisme, aquest voler estar sempre i en tota ocasió amb el poble en la vaga, en la lluita contra la repressió, en la unitat internacionalista contra l’imperialisme, al costat dels estudiants i les nacions oprimides, amb tots els sectors explotats, potser va ser el que el va fer descurar una mica el treball de redacció i elaboració contínua de les seves experiències de militant i de dirigent obrer. Pensam que hauria estat extremadament útil a la causa anticapitalista tenir a l’abast les experiències teòriques i pràctiques de la seva intervenció política en tots els camps de la lluita de classes.

Els llibres que hem esmentat al començament d’aquest capítol (L’Anti-Carrillo, Ensayo General, Globalització i Petit vocabulari polític de marxisme) tan sols són un petit exemple del que Aníbal Ramos hauria pogut fer si no hagués estat sempre al front de la batalla.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!