Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

25 de juny de 2019
0 comentaris

Totes les claudicacions de l´esquerra borbònica – El diari AraBalears i el llibre de Miquel López Crespí Els altres comunistes i la transició (Lleonard Muntaner Editor)

El diari AraBalears i el llibre de Miquel López Crespí Els altres comunistes i la transició (Lleonard Muntaner Editor)
Els darrers comunistes i la transició serveix també per homenatjar als antics membres de la Lliga Comunista Revolucionària, el Grup per a l´Alliberament de la Dona (GAD), les Joventuts d´Esquerra Comunista (JEC), l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), de la qual López Crespí en fou actiu militant. “Volia fer, dins les meves possibilitats, un homenatge a tota aquesta gent lluitadora que no mereix ser oblidada, ni tampoc expulsada de la història oficial. Crec que la seva contribució passada i present ha estat força efectiva per dinamitzar la vida cultural de les nostres Illes”. Així, al llarg de les seves planes apareixen figures com les de Josep M. Llompart, Àngels Roig, Monxo Clop, Francesc Mengod, Jaume Obrador o Mateu Morro, encarregat de prologar el llibre. “Si ens hi fixem bé –continua López Crespí- tota la gent que va pertànyer a aquella esquerra revolucionària durant la transició ha tingut un paper destacat dins la societat civil: és gent que no només ha desenvolupat una gran carrera com a advocats o docents, sinó que han format part de sindicats, associacions de veïns, moviments ecologistes, grups musicals o l´Obra Cultural Balear, entre d´altres. Malgrat no l´hagin fet baix les sigles d´un partit polític, la seva tasca dinamitzadora ha estat un revulsiu importantíssim per a la societat mallorquina”. (Tomeu Canyelles)

 

Miquel López Crespí: “El marxisme no pot ser un dogma”

Per Tomeu Canyelles, periodista

La col·lecció Panorama que edita Lleonard Muntaner augmenta poc a poc amb nous volums: un dels darrers és Els darrers comunistes i la transició, el nou llibre del novel·lista, poeta i dramaturg Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946). L´autor, que al seu moment publicà obres tan significatives com L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (1999), No era això: memòria política de la transició (201) o Cultura i transició a Mallorca (2006), reprèn la temàtica política amb un nou text que sintetitza bona part de les seves investigacions. “Aquesta obra és gairebé un petit resum amb el que aclarir algunes qüestions concretes sobre la transició”, afirma.

Els altres comunistes
Amb aquest llibre, l´autor explica com els “altres comunistes” illencs –els defensors de l´esquerra revolucionària no estalinista- foren arraconats tant pel mateix Partit Comunista de Santiago Carrillo com pel mateix procés polític representat per la transició. “Quan el PCE i el PSOE –continua López Crespí- pactaren amb els franquistes, van marcar la taula de joc i les seves normes. Aquesta esquerra oficial havia decidit abandonar la lluita per la República, l´autodeterminació, la unitat sindical i l´existència de diferents nacionalitats dins del conjunt de l´Estat espanyol. Renunciaren a tot allò, però nosaltres no. Després de les primeres eleccions, moltes organitzacions polítiques foren liquidades amb aquella reforma; desapareixien, simplement, per no tenir representació institucional”. Pel que respecta a la transició, Miquel López Crespí afirma: “Ara, per sort, la situació és diferent i molts d´historiadors l´analitzen científicament més com una restauració borbònica, que és el que al cap i a la fi ha estat, que no pas com una regeneració democràtica. Fa vint o trenta anys era molt difícil analitzar-ho d´aquesta forma sense ser demonitzat: jo mateix vaig haver de patir algunes campanyes realment destructives i difamatòries. Ara, però, molts dels que defensaven la transició al seu moment han canviat el seu discurs: fan autocrítica mitjançant llibres o articles, on reconeixen que s´han equivocat. El PSOE parla de federalisme o de reformar la Constitució, al temps que Izquierda Unida parla d´una III República. Per tant, rebatre i qüestionar la transició, avui en dia, no és cap tabú”.

Els darrers comunistes i la transició serveix també per homenatjar als antics membres de la Lliga Comunista Revolucionària, el Grup per a l´Alliberament de la Dona (GAD), les Joventuts d´Esquerra Comunista (JEC), l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), de la qual López Crespí en fou actiu militant. “Volia fer, dins les meves possibilitats, un homenatge a tota aquesta gent lluitadora que no mereix ser oblidada, ni tampoc expulsada de la història oficial. Crec que la seva contribució passada i present ha estat força efectiva per dinamitzar la vida cultural de les nostres Illes”. Així, al llarg de les seves planes apareixen figures com les de Josep M. Llompart, Àngels Roig, Monxo Clop, Francesc Mengod, Jaume Obrador o Mateu Morro, encarregat de prologar el llibre. “Si ens hi fixem bé –continua López Crespí- tota la gent que va pertànyer a aquella esquerra revolucionària durant la transició ha tingut un paper destacat dins la societat civil: és gent que no només ha desenvolupat una gran carrera com a advocats o docents, sinó que han format part de sindicats, associacions de veïns, moviments ecologistes, grups musicals o l´Obra Cultural Balear, entre d´altres. Malgrat no l´hagin fet baix les sigles d´un partit polític, la seva tasca dinamitzadora ha estat un revulsiu importantíssim per a la societat mallorquina”.

Unitat de l´esquerra
Militant en la lluita antifranquista des de l´any 1963, Miquel López Crespí afirma sentir-se optimista davant la creixent unitat entre els diversos grups polítics d´esquerra: “Hem viscut massa disputes i divisions internes: això ha de quedar enrere. No es pot ser sectari. El marxisme no pot ser un dogma ni una Bíblia que s´hagi d´acceptar o seguir com una religió, sinó un mètode per analitzar la realitat des de qualsevol àmbit d´esquerres contra la dreta neofeixista que ens malgoverna”.
(Diari AraBalears, 30-V-2014)

 

ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (Lleonard Muntaner Editor)

Per Mateu Morro Marcé, historiador

Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de “l’altre comunisme” (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits d’assaig com en els de ficció. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no n’ha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.
De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el d’un model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en l’acceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model d’estat monàrquic i unitari. Sols l’emergència d’unes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre l’homogeneïtat de l’esquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. L’estabilitat política i institucional, tant llavors com ara, s’assegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin l’equilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, d’acord amb les previsions dels que l’organitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, l’hostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta.
La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, l’enfonsament de les “democràcies populars” i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions d’esquerra revolucionària naixien, s’escindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.
S’entrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig d’una sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en l’aportació d’elements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de l’assemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.
Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, l’anticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics d’aquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir d’altres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història s’escriu cada dia, no és mai esclava del passat.
Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i s’expandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no s’han de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.
Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.

El comunisme en el segle XX

El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a l’enfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i l’estalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.
Sovint s’intenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per l’abnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.
Enfront de l’escolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de l’estalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. “Els altres comunistes”, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes d’una doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per l’aparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint s’han amagat o s’han tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials d’aquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per l’estat soviètic i les seves zones d’influència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.

Els límits de la transició

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.
El problema de la transició és que a l’estat espanyol no s’arribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de l’estat franquista, i no s’arribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien d’un gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala d’esvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però l’estat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses d’una altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada s’haguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies d’estats democràtics. Entre altres incongruències la definició de l’estat espanyol com un estat unitari i l’adopció d’una constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius d’aquest procés dirigit des del poder.
La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions d’aquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes d’una gran operació de camuflatge polític del vell “establishment”, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica d’aquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!