Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

23 de maig de 2019
0 comentaris

Cultura i país: Miquel Costa i Llobera en el record

SA POBLA, MIQUEL COSTA I LLOBERA I EL BATLE VERDERA (MIQUEL CRESPÍ I PONS) (Per Miquel López Crespí, escriptor)

Vaig aprendre de memòria els primers versos de Miquel Costa i Llobera quan tenia nou o deu anys -la fotografia que conserv d’aquell dia memorable no porta cap data ni senyal desxifrable al darrera-. Crec que aquestes fotografies que tenc en el meu arxiu es varen fer amb motiu d’una festa en commemoració de la inauguració de l’Escola Graduada de sa Pobla. Aquesta escola, manada construir quan era al capdavant del consistori de sa Pobla el meu oncle matern, el batle Miquel Crespí Pons (“Verdera”), s’havia aixecat en uns terrenys propietat de la família (“Sa Tanca de Can Verdera”). El batle Miquel Crespí els cedí -per un preu merament simbòlic- a l’Ajuntament (vegeu el llibre S’Escola Graduada de Maria Antònia Roig). Aquesta inauguració fou un acte polític i cultural molt important. S’ha de recordar que -a part de les autoritats acadèmiques- hi eren presents S.A.R. l’Infant Jaime de Borbón y de Battemberg (fill segon del Rei d’Espanya, Alfonso XIII) i el President del Consell de Ministres del Govern dictatorial de la monarquia, el general Miquel Primo de Rivera y Orbanija. Imagín que els meus mestres (a l’Escola Graduada havia aprés de llegir i escriure) volien celebrar l’esdeveniment fent que un familiar proper -en aquest cas qui signa el present article- encapçalàs l’acte d’homenatge.
Per aquell temps -finals dels quaranta, començaments dels cinquanta- exercien el seu magisteri a l’escola que havia bastit el meu oncle, excellents mestres, grans professionals de la docència -severs, això sí, com ho solien ser la majoria de professors de la vella escola-. Però aquella severitat, els mestres dels anys cinquanta ens obriren -i per això el meu reconeixement etern- les portes per arribar a conèixer tota la saviesa amagada als llibres i, per tant, la possibilitat d’entrar a formar part nosaltres mateixos de la cultura.
Record que érem un exèrcit de dimoniets permanentment esvalotat. Aquells allots de primer, segon, tercer, quart, cinquè i sisè teníem -com era normal- més ganes d’anar a jugar al pati que no pas romandre asseguts, davant el llibre, amb el llapis en la mà fent els deures, recitant les taules de sumar, restar, multiplicar i dividir. Em vénen a la memòria alguns noms -malhauradament he oblidat molts d’altres, no endebades ha passat casi mig segle d’ençà que, d’infant, era un habitant sorprès d’aquelles aules, dels passadissos, racons i mil amagatalls secrets de l’immens edifici. Pens en Josep Pastor, Magdalena Pastor, Andreu Llompart, Catalina Castor, Nicolau Socies -el pare del gran poeta i bon amic Rafel Socies amb qui compartia pupitre a la “Tercera de dalt”-… Hi eren també en Sebastià Torres, en Fernando Cardenal, en Tòfol Bennàssar.
En la fotografia que ha inspirat aquest article hi són, asseguts rere la taula que podem veure, just al meu darrere, els senyors Antoni Cladera Serra (a l’esquerra) i Antoni Perelló Miquel (a la dreta). Jo acabava de recitar “El Pi de Formentor”, després de setmanes d’assaig -el poema era llarg per a la meva edat!- sota la direcció del pare d’en Rafel Socies, l’enyorat mestre Nicolau Socies. Encara ho record a la perfecció, l’històric poema.

Mon cor estima n arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger…

Vist amb la perspectiva que donen els anys aquell acte cultural va ser el primer contacte amb el que amb el temps seria -i és!- la meva dèria vital: escriure en la nostra llengua, anant bastint una personal obra literària. Ben cert que l’ambient de postguerra no s’hi deia gaire amb l’esperit, amb el ritme poètic, el món cultural, l’ànima de l’insigne poeta Costa i Llobera. No hem d’oblidar que són els anys més tèrbols de la dictadura franquista, del més ferotge i cavernícola nacional-catolicisme espanyolista nazifeixista servit -llevat honroses excepcions- pel noranta nou per cent del clergat mallorquí… Els mestres, els mateixos que ens feien formar -ho dictaven les normes de la Dictadura- cada matí al pati de l’Escola Graduada per cantar el “Cara al sol” o “Montañas nevadas”, amb el braç fent la salutació romano-falangista, tampoc no podien piular si volien romandre en el seu lloc de feina, donar menjar a llurs famílies.
És evident que en aquelles circumstàncies -no importa cavillar gaire- la simple recitació en públic -i més dins una escola pública!- de “El Pi de Formentor”; tota aquella riuada de bellíssims versos costalloberians dits en un ambient dominat pel feixisme cultural més llampant, no deixava de ser un valent acte de resistència contra la “cultura” dels guanyadors en la recent guerra civil (encara hi havia guerrillers -“maquis”- lluitant per les serralades peninsulars).
Aquell matí, abans de les ensaïmades, confits i galletes que es repartiren entre familiars i alumnes assistents a l’acte commemoratiu de la inauguració de l’Escola Graduada, la gentada, les autoritats i mestres que eren present en l’homenatge al constructor de l’escola de sa Pobla, vaig recitar, amb un petit tremolor de la veu, sota la mirada vigilant i atenta dels meus mestres i, especialment, de Nicolau Socies:

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

Més tard, quan ja havien passat molts d’anys d’aquella festa, escodrinyant pels viaranys de la nostra cultura, vaig anar aprofundint en l’obra de Miquel Costa i Llobera. En l’època de la repressió, quan ens delien les obres d’escriptors més compromesos -sobretot amb les idees de l’igualitarisme socialista o anarquista-, la serenor clàssica de Miquel Costa i Llobera (L’agre de la terra, per exemple) ens ajudà igualment a anar avançant en les nostres concepcions culturals i polítiques, en el coneixement dels registres més íntims de l’ànima del nostre poble.
Però tot això, aquella primera immersió dins l’ample mar de la cultura catalana de les Illes vengué donada per una festa en record del batle Miquel Crespí i -indubtablement!- per l’amor que el meu mestre, Nicolau Socies, sentia per els nostres lletres. Pens que seria molt important, tot recordant ara aquell acte, que el consistori de sa Pobla, els màxims responsables de tant senyada corporació democràtica penssassin en l’exemple magnífic que aquell gran home donà al poble oferint fins i tot les seves propietats (“Sa Tanca de Can Verdera”) per ajudar així al desenvolupament cultural dels poblers. També convendria dedicar-li un carrer ja que l’anomenat “Miquel Verdera” sembla no correspondre exactament a Miquel Crespí i Pons (hem publicat alguns articles explicant aquest problema). La placa hauria de concretar molt bé a qui va dedicat el carrer i, per tant, el més convenient seria posar, tal com hem dit una mica abans: “Carrer Miquel Crespí i Pons, el batle “Verdera”. D’aquesta manera podríem anar acabant, d’una vegada per totes amb la injustícia que significa que, l’home que bastí l’Escola Graduada de sa Pobla -a part de no haver posat el seu nom a l’edifici que ajudà a construit- no tengui un carrer que l’honori com pertoca. Esperem que el desig que avui exposam sigui aviat recollit per qui correspongui i s’esmeni definitivament aquesta gran injustícia amb un dels fills illustres de sa Pobla.

Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys i és quan les primeres impresions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m’explica el pare, Paulino López i l’oncle, José López, que combateren en favor de la Repúplica, per la llibertat dels pobles de l’Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l’arriba a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat heroicament per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el “Batallón de Trabajadores Número 153”, destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d’aquella època). El pare sempre m’explicà que va ser el tenir la sort de conìexer a ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines… Imaginau-vos! En un moment s’esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d’haver lluitat per la llibertat-… d’on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una polìtica no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l’externmini massiu -per manca d’atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.
Parlam ara de començaments dels ansys quanranta. En un determinat moment -any 1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s’exercía també contra els antics combatents de l’exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de els filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l’any 1915 tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igal que el pare, de seguida que s’incicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneguent Durriti i la majoria de dirigents de l’anarcosindicalisme), l’oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria de batalles importants de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d’aquests fets- ell participà activament ja que formava part de l’Estat Major com a un dels enccaregats de Transmissions. A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernéndez -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia ortgullós l’oncle d’haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vui, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino…
L’oncle José s’install’a a sa Pobla en aquell començament dels anys quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l’oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s’especialitzaren en la decoració d’interiors i en els quadres -el pare era un excellent pintor afeccionat del qual resten centenars de quadres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets de poblers pel Mal Pas, el Port de Pollença i Alcúdia, Aucanada…- L’home no donava a bastament per la demanda que tenia!
Els meus primers records junenils situen el taller del pare i l’ocnle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just devora la plça del Mercat, ben davant de l’Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinenajnt amb la patata -tot el poble en marxa preparant l’exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidues a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l’oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).
En la indroducció a l’entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: “En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d’un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d’incorporar-se a les files de l’exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l’any 1939, se’n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l’enviaren a Mallorca com a integrant d’un dels anomenats “Batallons de Treballadors” que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el “Batalló de Treballadors” han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment”.
Ho record, com si fos ara mateix, aquelles eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, discutint dels coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d’anys, va ser l’exemple d’aquests autèntics heoris anònims del trebta-sis, el pare, l’oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història -contada d’amagat, al poble- dels anys que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els fagalgistes- de Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l’actitud heroica del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l’any trenta-set) després d’una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del ràgim fraqnuista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!