A poc a poc, i amb la seva habitual traça propagandística, l’independentisme autonomista ha aconseguit convertir els presos polítics en moneda de canvi de la segona transició espanyola mentre els líders catalans normalitzen les negociacions a la presó amb Podem per demostrar al seu electorat que otra España es posible. Sota una aparença de tensió, el vodevil funciona per a tothom: a Esquerra ja li va bé eixamplar la base (ecs) de Pablo Iglesias a Catalunya per anar preparant el brou d’un futur tripartit. L’espai convergent, per altra banda, té les mateixes ànsies de segellar un nou pacte de coexistència amb l’estat, però la moderació dels republicans vers la tercera via ja va bé a Torra-Puigdemont per fingir-se més radicals. A Sánchez també li escau tenir la secretària de visita a Lledoners: els jutges podran condemnar els presos polítics a penes duríssimes, però ell sempre tindrà la carta de l’indult i, per tant, de la rendició indepe.

És realment instructiu comprovar com la coacció dels carcellers espanyols té un llenguatge pràcticament bessó del xantatge emocional amb què els presos estan aixecant la camisa a la tribu. Fa pocs dies, Jaume Asens admetia que l’aprovació dels pressupostos de Sánchez-Iglesias facilitaria un clima de distensió que ajudaria a repensar les condemnes. A foc molt lent, els presos polítics van adquirint l’estatus que fins ara havíem tingut els ciutadans de Catalunya: pots negociar amb mi, diu l’Estat, però recorda que si no m’aproves això de la pasta tu i la teva família potser tindreu problemes. És l’argument de la màfia, ja ho sabíem, però hàbilment normalitzat perquè acabi semblant que Espanya ens fa un favor alliberant-nos els polítics. Ha calgut tenir el Govern de la Generalitat a la presó perquè es palesi com negocia el quilòmetre zero: en una propera vida, ja ens ho podríem estalviar.

Per fortuna, no tothom està jugant a la farsa amb la mateixa quota de cinisme. De fa temps, Jordi Cuixart s’ha negat a fer de moneda de canvi d’aquesta segona transició a l’autonomisme, i la posició del president d’Òmnium no és només una qüestió d’oportunisme polític ni d’aspiracions presidencials (també): diria que Cuixart, a diferència de Jordi Sànchez-Madí, fou dels pocs líders que creia honestament a guanyar el referèndum de l’1-O i a no convertir la votació en una mera forma de pressionar l’Estat. Cuixart ha entès que el problema de l’independentisme no ha estat d’ideals ni de fulls de ruta, sinó de mitges veritats i de líders porucs. Mentre Junqueras resa el pare nostre perquè Déu el converteixi en el nou Pujol i Puigdemont somia ser Tarradellas, Cuixart pren notes i va madurant el futur. A les taules de negociació de Lledoners, ni hi és ni se l’espera.

Tots els processos de rendició tenen la seva particular nomenclatura. Si fa mesos s’acostumava a escarnir els partidaris de la via unilateral amb l’adjectiu d’hiperventilats, ara el processisme s’espolsa la crítica anomenant purs els secessionistes que no combreguem amb la negociació dels pressupostos amb els carcellers espanyols, per simpàtics que siguin. Claudicar també produeix purgues dels dissidents, i aquesta setmana vèiem com la Maria Vila era expulsada de les tertúlies de Catalunya Ràdio per simples motius polítics. El nivell de degradació, pel que fa a discurs i pluralitat, arribarà ben aviat a quotes soviètiques i, a banda de retratar tothom, crearà espais de renovació política interessants. No sé quan arribarà la bona nova, però és ben clar que la població ja està farta d’empassar-se mentides. Si els imperis més poderosos han caigut, imagineu-vos aquests aficionats.