Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

19 d'agost de 2018
0 comentaris

Narrativa insular del Segle XX

Antònia Vicens

Miquel López Crespí, la prosa concupiscent

 

Per Antònia Vicens, escriptora

“L’obra d’en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l’entabanin.” (Antònia Vicens)

De tot d’una, quan vaig veure’n el títol, Vida d’artista1, vaig pensar en la possibilitat que en Miquel hagués afluixat, durant una temporadeta, la seva caparrudesa d’anar recordant-nos, llibre rere llibre, la història dissortada d’aquest petit país, la dels seus habitants, que viuen en una constant i evolutiva esquizofrènia quant a identitat, renegant del seu tarannà que ell ha viscut tan a fons, del tot implicat.

En el seu llibre de memòries, el polèmic L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), ens conta que va començar a escriure a la revista del col·legi La Salle, i que de ben jovenet ja fou corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Com si l’esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l’ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d’una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima.

Tornam emperò a Vida d’artista. Ja que si la meva imaginació es va desbocar, euga espriva, cap a romanços plaents, èxits fàcils, i amors tintats de color de rosa, només d’obrir-lo, el llibre, ja em vaig adonar que m’equivocava de cap a peus, i que per a en Miquel López Crespí dir vida d’artista és com per un altre dir: vida de ca. Mala vida. Puta vida.

Per tant em vaig endinsar per la geografia del llibre, amb el mateix sentiment, encuriosit, xafarder, i alhora temorenc i compassiu en què una nit sense cap escletxa de lluna em passejaria per un carrer desconegut, cada conte una finestra oberta a la dissort, insatisfacció, mancances. Soledats i penúries esfereïdores de tan quotidianes.

I amb aquest estat d’ànim, les passes de falset, vaig guaitar dins ca l’artista pintor, un home ple de quimeres, d’idees revolucionàries, que espesses vegades es reunia amb amics, artistes com ell, i plegats lluitaven per a acostar l’art al carrer. Però vaig haver de passar el mal tràngol de contemplar la seva dona durant un dels seus habituals atacs d’histerisme, ja que era la clàssica doneta de moral rectíssima, que es casa creient que l’home és un avenc de satisfaccions i luxe i llavors, en adonar-se que les perspectives referents al matrimoni eren equivocades, veient, experimentant, que l’home també pot ser dèbil, vulnerable i quimèrica, del tot desesperada i insatisfeta, no feia més que escridassar-lo. Es queixava que, amb les seves idees, mai del món no podria, com fan les seves amigues casades amb buròcrates, anar ben mudada i canviar de cotxe cada un parell d’anys. I vaig haver d’escoltar, amb els pèls de punta, quan li tirava a la cara que era un fotut pintor de quadres, i ho feia amb un to de veu que l’implicava, com si el pobre home tingués una malaltia que la pogués contagiar. Pigota o ràbia.

Encara trasbalsada per aquesta primera incursió a casa d’altri, vaig mirar darrere les vidrieres del dormitori d’un matrimoni vell en el moment just que ell, fredolenc, desreveït, hi entrava a veure l’esposa i li oferia un ramell tot esperant, desitjant, reconciliar-se amb tota una miserable convivència, plena de gestos malentesos i terrors compartits.[Continuar]

Emperò quan vaig guaitar dins el pròxim conte, un escriptor amb l’expressió del tot eixuta assegut davant l’ordinador que parpellejava en blau, vaig pensar que potser tendria el privilegi de ser testimoni del naixement d’una idea revolucionària, d’una frase colpidora, una espurna de creació que s’esbandís i il·luminàs tota una estança per a donar lloc a la fantasia més exaltada quan la realitat va ser ben diferent, ja que em vaig haver d’empassar tota l’angoixa, punyent com tatxes al cervell, de l’escriptor car tenia el cap completament en blanc, se sentia al bell caire llenegadís de les paraules, caic no caic al precipici més pregon de la impotència per a confegir uns mots salvadors. I tot perquè feia poc temps, el dia que havia presentat la seva darrera novel·la, el presentador, amb tota la seva mala bava, va deixar anar, com qui tira una pedra i amaga el braç, que a la novel·la hi havia una manca d’experimentació, comentari que va devastar, destarotar, la migrada seguretat de l’escriptor. (I, per res del món no voldria, jo, ara, que alguns dels meus comentaris produïssin un daltabaix paregut a en Miquel López Crespí, perquè crec que, d’una manera ben voluntària, no hi ha experimentació a la seva prosa, sinó que és una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d’una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.).

Perquè tot seguit, la gent que tornava del local del partit a Cercle clos, suats, després de cridar pels carrers de Palma contra l’agressió ianqui a Líbia, companys de lluita que ara són els qui, del tot reciclats, ocupen càrrecs de prestigi i de poder en institucions públiques. Qui ho hagués hagut de dir, es queixa l’autor, en boca del protagonista, devers l’any 1982!

Per si això, topar-se amb la manifestació de gent tota esverada, fos poc, vaig trobar obert de pinte en ampla el portal de la casa de l’home que s’havia tallat la llengua per no haver de participar de les converses banals de la seva dona, lectora de revistes del cor, o de les dels fills, que només sabien xerrar de motos japoneses i de femelles estrangeres. Però llavors encara els podia sentir i va haver d’embussar-se les orelles, i com que va aprendre a llegir els llavis, es va veure obligat a treure’s els ulls, i, d’aquesta manera, a la fi, va trobar un redol de pau i d’assossec a l’ombra del seu hortet interior que tan acuradament havia conreat.

Hi ha moltes més cases al carrer de Vida d’artista, amb finestres mig badades darrere de les quals s’hi endevina més tragèdia ofegada i més desencís. No obstant això, vaig decidir girar coa i anar a prendre cafè al Diplomàtic, el mateix vespre que un grup d’escriptors, uns quants, herois del furient món de la ploma s’havien reunit, com acostumaven a fer un pic cada mes, per sopar i discutir, en aquesta ocasió, exactament, sobre l’eficàcia o no eficàcia dels premis literaris. I, en lloc de conversar d’aquest tema, començaren a ballestrejar contra els companys absents, cosa que baldament sia sobradament sabuda i fins i tot assimilada, xerrar malament dels qui no hi són, va fer que més d’una vegada, davant l’acidesa dels comentaris, fes mala via amb el cafè. I sobretot la meva indignació va pujar fins el sostre perquè entre la colla d’escriptors, una quinzena -no els vaig comptar-, només hi havia una dona, na Bielona, contista insigne, emperò cada vegada que intentava donar la seva opinió, ells li tapaven la boca amb un comentari del tot displicent. I això em va sulfurar de tan real com és. Gelosos com solen esser els escriptors del domini intel·lectual dins el món femení.

Na Bielona es defensava:

Enveja, us moriu d’enveja. Almenys les dones no en tenim tanta. Per això som més intel·ligents, més sensibles, més… li replicaven ells, molt segurs, i molt fatxendes.

-Calla, calla, Bielona…,

El que més em va escarrufar tanmateix, va esser, una vegada ja drets per anar-se’n, el que va dir el capdavanter del grup, la veu sentenciosa:

No vull veure cap article sobre clarícies de llibres que no siguin d’autors assidus a la tertúlia del Diplomàtic.

També massa real, per deixar-me indiferent. Perquè en aquesta estimada i també plorada illa, a la qual arlots sense escrúpols han anat convertint en una mena de meretriu engalanada de joiells falsos que mig xerroteja quasi tots els idiomes del món i menysprea la llengua pròpia, en aquesta terra adúltera que ens ha tocat viure; l’amiguisme intel·lectual, per a la bona salut de la literatura, és més mortal que la sida.

En Miquel López Crespí ben segur que ha sentit damunt l’epiteli dels seus llibres els estralls d’aquest virus destructiu. Perquè, ja n’hi ha prou d’arrauxats gurus, cappares que s’autoproclamen totpoderosos dins l’univers de les lletres catalanes, i, amb afany exterminador, van sentenciant qui és digne d’entrar en el regne dels escriptors, i qui no és digne d’entrar enlloc.

L’obra d’en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l’entabanin.

Els personatges que ens mostra, desheretats d’aquest món, utòpics i disbauxats, caminen sense amor. No hi ha gens d’amor dins la seva vida, ni dins cap plec del seu cor. Són pobres diables deixats de la mà de Déu. I, com ja he dit abans, ens ho conta amb una prosa que fereix la sensibilitat de tan despullada.

Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons.

Si de bon de veres aquesta és la seva intenció, ell almanco pot dormir tranquil. Perquè ho ha aconseguit. Plenament.

Publicat en el número 75 de la revista El Mirall (setembre-octubre de 1995). Pàgs. 45-47.

1

Miquel López Crespí. Vida d’artista. Girona. Llibres del Segle, 1995.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!