La situació legal de l’actual secretària general d’Esquerra Republicana de Catalunya, Marta Rovira, és la mateixa que la del president Carles el Victoriós, Carles el Pros, però sembla que estigui tancada en la cel·la més fosca i aïllada de les presons espanyoles. Des d’ahir ja té llibertat de moviments per tot el món excepte a l’Estat espanyol, com la resta de polítics exiliats, però continua sense fer declaracions públiques des de la seva llibertat suïssa, sense manifestar-se per les xarxes socials com la majoria dels seus companys de dissort. Fins i tot una persona particular com Josep Miquel Arenas, Valtònyc, el raper perseguit per les seves cançons, està tenint un protagonisme polític més destacat que la número dos dels republicans. Per què calla Marta Rovira? I què és el que no vol dir perquè el seu silenci es mantingui en el temps d’una manera tan sostinguda? Les especulacions són sempre lliures i legítimes mentre no contradiguin la veritat, però no sembla gaire explicable que una política tan destacada, i que va tenir un protagonisme tan determinant durant els fets d’octubre de l’any passat a Catalunya, sembla que hagi desaparegut, per art d’encanteri, del panorama polític de l’independentisme. Ningú no troba a faltar la seva veu?

¿Per què Marta Rovira, probablement la dona política més important de Catalunya, no és la dona que més apareix als nostres mitjans de comunicació, reclamant insistentment, una vegada rere l’altra, la llibertat de Catalunya, exigint l’alliberament dels presos polítics, combatent la superxeria legal inventada pel jutge Llarena? ¿Per què ahir no va celebrar públicament la derrota sense pal·liatius de la seva injusta persecució judicial com va fer el conseller Toni Comín, d’Esquerra Republicana? Tampoc no s’entén gaire com les dones polítiques feministes, les que es preocupen tant de la feminització del llenguatge, s’estimin més de continuar barrejant el sexe femení amb gènere gramatical femení enlloc de reclamar, de reivindicar, el protagonisme que mereix la primera dona política de Catalunya. Marta Rovira i Vergés va encapçalar juntament amb Oriol Junqueras la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí per la circumscripció de Barcelona i representa la voluntat majoritària de tots els electors de Catalunya, l’independentisme polític. Va ser obligada a renunciar a la seva acta de diputada per la coerció de l’Estat espanyol però continua essent la secretària general del partit que, segons les darreres enquestes, és el que té major intenció de vot en l’àmbit de l’independentisme. Tampoc no sembla gaire raonable que es vulgui especular sobre discrepàncies estratègiques en el si del seu partit ja que, com tothom sap, les discrepàncies d’opinió són el pa de cada dia dins de les formacions polítiques. I tampoc no cal oblidar que el camí de l’exili personal és tan digne i defensable com el d’haver-se presentat davant de l’Audiència Nacional d’Espanya. ¿És gaire realista que l’esquerra independentista parli d’eixamplar la base electoral del separatisme, d’acollir diferents sensibilitats, quan Marta Rovira sembla que, tècnicament, estigui expulsada del seu partit?