Literatura catalana moderna - Illes

L’Eva Serra ens ha deixat aquest 3 de juliol passat. Amb motiu d’aquest fet dolorós recordaré, ara i sempre, aquells orígens de l’independentisme contemporani dels anys 70 “quan tot va començar”. La seva intervenció hi va ser fonamental.

És probable que el fet tràgic de la seva desaparició reforci l’interès per tota la seva experiència vital. Per això és imprescindible donar testimoni del fet que l’Eva va ser determinant en l’aparició del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional1969) i, més encara, en la fundació d’IPC (Independentistes dels Països Catalans), l’any 1979. Ho va ser en la creació d’aquestes organitzacions i en tot allò que van representar, com explicaré tot seguit.

Fer néixer un moviment nou

En primer lloc, trobo important insistir en una consideració prèvia: s’ha acostumat a explicar força malament el context d’aquells anys en què va aparèixer el nou independentisme. S’ha descrit com si fos el resultat d’un procés d’imitació o un simple reflex dels moviments revolucionaris que s’estaven desenvolupant arreu del món: la Xina, Cuba, Algèria, el País Basc, Irlanda, i fins i tot la revolta del maig francès del 68, etc.

Aquestes explicacions provenen d’una concepció que podríem anomenar “periodística” que desdibuixa un fet molt més important: la creació de tot un moviment català d’alliberament, nou partint de la realitat del propi país.

Ja abans de la creació del PSAN , l’Eva era una persona ben activa en la crítica que s’expressava, des de l’àmbit de l’acció de barris (a Sant Andreu, principalment) i des de la Universitat, vers l’antiga direcció del FNC (Front Nacional de Catalunya). Es criticava la seva manca d’idees i de línies d’intervenció en les lluites socials i polítiques del moment, protagonitzades pel PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i el seu entorn. I aquest darrer partit  el vèiem minat per l’espanyolisme i mogut per un tacticisme malaltís envers el règim, unes característiques que el portarien a la incapacitat d’abordar d’una manera adequada una ruptura amb el franquisme.

Ni el Front ni el PSUC podien servir, doncs, en aquell moment. Per a tots nosaltres, el poble català només podria ser lliure si es creava un moviment nou que lluités, des d’un primer moment, en la perspectiva d’uns Països Catalans independents i alliberats de l’opressió social (Independència, Socialisme, Països Catalans, era el lema).

Era una tasca immensa, però l’Eva la va emprendre amb tots nosaltres, als anys 60, i no l’ha deixada fins al darrer moment.

Una mirada llarga

Allò que cal destacar d’aquell moment és la voluntat i la capacitat de saber mirar més enllà dels fets immediats i treballar per un futur lliure. Una colla de joves, amb la presència ben activa de l’Eva, vam afirmar, aleshores, tres veritats que consideràvem fonamentals:

PRIMERA: Que la base social del nou moviment independentista que havíem de crear eren les classes populars dels Països Catalans, uns sectors socials que havien protagonitzat a través de la història nombroses lluites reivindicatives i de resistència.

SEGONA: Que el nostre alliberament col·lectiu, com a poble, només l’aconseguiríem per mitjà d’una ruptura amb la dominació dels estats espanyol i francès.

TERCER: Que el moviment independentista havia de triar les formes de lluita que el poguessin  fer avançar més en cada moment. I  que, d’acord amb les formes de lluita assumides, calia organitzar l’actuació adequada contra la repressió.

– – – – –

Es tractava, així, d’una orientació de caràcter estratègic que era realment nova i que seria la base del desplegament de la primera expansió de l’independentisme que va tenir lloc sobretot al llarg dels any 80. Aquesta estratègia volia dir, en la pràctica política, mirar cara a cara l’estat (els estats) que oprimien  i oprimeixen el nostre poble. No vam perdre mai de vista aquesta idea i aquesta voluntat de confrontació amb el poder estatal, una condició imprescindible en el camí de la independència. L’Eva transmetia aquesta convicció, en el seu treball acadèmic i en la seva tasca militant, d’una manera especialment clara.

Denunciar l’engany de la transició espanyola

Aquests principis basats en l’enfrontament, es van traduir, a la pràctica, en una oposició frontal a la maniobra de la Transició política espanyola que mantenia les formes de dominació essencials i els aparells de control i de repressió de l’estat franquista. Com és sabut, vam organitzar el Comitè Català contra la Constitució Espanyola i es van emprendre (des dels partits, des de Terra Lliure, des de l’MDT etc.) durant anys accions continuades de denúncia de les diferents formes d’opressió (explotació obrera, agressions contra l’entorn, opressió de la dona, exacció econòmica, manipulació informativa etc.) fins que a la dècada dels 80 el moviment independentista va assolir una primera expansió, tot mobilitzant desenes de milers de persones.

La persistència en l’ús de diferents formes de propaganda, va aconseguir, al llarg de pocs anys trencar l’aïllament informatiu del règim, que volia arraconar, per tots els mitjans, el nostre moviment en la marginalitat, i vam aconseguir un primer avanç en la vinculació amb els interessos populars més vius del moment.

Cal recordar que, una part important d’aquest arrelament en les lluites populars es va veure afavorit pels coneixement que tenia l’Eva de la Història de la nació catalana. Així, si els Segadors en la seva Guerra del segle XVII havien cridat “Visca la Terra ! Muira el mal govern !” l’independentisme va prendre com a crit de lluita propi aquest “Visca la Terra !”, un eslògan que ha arribat fins avui; i les organitzacions independentistes van adoptar també aquest concepte de Terra i de Defensa de la Terra (Terra Lliure, Moviment de Defensa de la Terra …) que tenia la virtualitat de catalitzar les reivindicacions nacionals, ecologistes i populars d’una manera global. Aquesta funció d’aportació continuada de propostes mobilitzadores sorgides del coneixement de la Història va ser fonamental.

El cost del compromís personal

L’altre vessant de la personalitat de l’Eva, i d’altres lluitadores i lluitadors del moment, va ser la consciència amb què s’assumia el cost de la repressió que comportava la línia estratègica que havíem considerat com a necessària. Sabíem i ho vam patir en pròpia pell, que l’Estat espanyol no dubtaria a exercir la repressió més cruel (pallisses a les manifestacions, detencions amb ús indiscriminat de la brutalitat, tortures i presó …) contra el nostre moviment, una repressió acompanyada del silenci informatiu i de la manipulació d’informacions i fets. La detenció de l’any 1982, en què vam ser detingudes sis persones, entre les quals l’Eva, pel fet de portar una pancarta amb el lema “Independència”, és una mostra d’un ús abusiu del sistema jurídic, que entronca amb les manipulacions jurídiques del present.

Per això, des d’aquesta condició assumida per l’independentisme d’aquell moment, es fa difícil d’entendre les indecisions i confusions d’alguns sectors de l’independentisme actual al voltant de la repressió de l’Estat espanyol o la seva sorpresa per la poca mobilització solidària de l’entorn europeu.

L’anàlisi de l’Estat en general (de l’Estat espanyol, de l’Estat francès i dels Estats de l’entorn, siguin quins siguin, i dels seus instruments supraestatals com la Unió Europea) ens feia conscients de quins eren els seus interessos i de  les conseqüències en l’àmbit de la repressió. El franquisme (com ho havia estat el nazisme alemany i el feixisme italià) no era altra cosa que una de les formes de dominació del sistema capitalista i, per a les nostres anàlisis, consideràvem més adequat partir del coneixement dels interessos econòmics i estratègics dels sectors dominants que no pas de la creença en falses aparences de democràcia que no responien a una lògica immutable. La nostra lluita depenia només  de nosaltres i de la solidaritat internacional d’altres moviments d’alliberament.

És a partir d’aquesta necessitat d’autosuficiència necessària contra la repressió que l’independentisme naixent es va dotar, ja l’any 1979, d’un instrument poderós de lluita i mobilització, els CSPC (Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans).  Aquesta organització va portar a terme una acció antirepressiva permanent, orientada d’una manera prioritària a la tasca de conscienciació del poble català sobre el caràcter real de la dominació de l’Estat espanyol. La tasca de l’Eva va ser fonamental en la dinamització dels CSPC des del moment de la seva fundació.

Podem afirmar, amb la perspectiva que aporta el pas del temps, que un dels factors fonamentals de la primera expansió de l’independentisme dels anys 80 va ser principalment l’obra dels CSPC, que van constituir els nuclis dels col·lectius territorials que s’anaven implantant arreu del territori dels Països Catalans. És per aquesta raó que les experiències dels centenars d’activitats antirepressives que aquesta organització va dinamitzar constitueixen un bagatge polític que mereixeria una anàlisi en profunditat. Es tracta d’un dels deures que el conjunt de l’independentisme hem contret amb una tasca en la qual el paper de l’Eva va ser molt important.

Inspirant el futur

En resum, crec que l’experiència que ens aporta l’Eva, amb el seu llarg i tenaç compromís, és extremament valuosa per a enfrontar el moment de confrontació que estem vivint. Perquè marca unes bases molt clares:

Marca la necessitat de tenir una consciència ben ferma del caràcter de l’Estat espanyol, una estructura de poder que per l’experiència de llargs decennis de lluita (des dels  anys 60 del segle passat) tota una generació de lluitadores i lluitadors, hem tingut tothora ben assumit.

El nostre enfrontament ens havia portat a mirar de cara l’Estat, una línia d’acció que ja vam aplicar per a tractar políticament el judici de l’operació Garzon entorn de la ràtzia policial contra l’independentisme de l’any 1992; una pràctica antirepressiva que va permetre un posicionament conjunt al voltant de la Comissió de Portaveus dels Presos i Encausats Independentistes. Sense l’experiència de tota la pràctica dels CSPC que hem exposat (i, en aquest cas. també d’una altre company desaparegut, en Toni Lecha) això no hauria estat, de cap manera, possible.

L’Eva ha estat aquesta imatge de fermesa, d’estadista política (estadista d’un Estat que no existia però que teníem tots els independentistes ben assumit en els nostres propòsits, com una fita a assolir), una fermesa que ens ha permès portar sempre la lluita al terreny que ens podia ser més favorable per als interessos de les classes populars catalanes.

En un moment en què el moviment independentista s’està esforçant per a establir una estratègia que permeti fer front a l’estat espanyol, l’experiència d’aquell impuls inicial tan decisiu, ens ha de servir de referent.

En el rigor en l’anàlisi per tal de saber encarar el futur, tot avançant-nos als esdeveniments. Per a saber posar-hi les eines adequades, marcant bé el camí, amb l’objectiu irrenunciable de guanyar. Ara que es parla tant d’ampliar la base pensant sobretot en termes electorals de cada partit, cal tornar als orígens i posar al davant de tot les qüestions estratègiques col·lectives. Com quan tot va començar.

Carles Castellanos