Literatura catalana moderna - Illes

De silencis i marginacions

De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció “Guia de pobles de Mallorca” publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.
La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que “consagren” els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d’una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d’autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d’una forma més o manco encertada.
Diuen que som en temps de bastir un “cànon” de la literatura catalana contemporània. Des d’algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura…) malden, com de costum, contra la “exagerada proliferació d’escriptors catalans!”. Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels “nostres”. En lloc d’ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d’anar aconseguint l’enfortiment i ampliació d’un públic lector català, s’entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l’existència dels premis literaris catalans; denigren l’autor compromès en la lluita pel socialisme, la república i la independència dient que la literatura “resistencialista” no val res i ja està “superada”; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d’editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l’existència d’un pretès “cànon” de qualitat literària “indiscutible” quan tots sabem que molts dels que fomenten l’existència d’aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d’organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'”aconsellar” culturalment CiU o el PSOE. Sovint el “cànon” no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de “genis” i d'”intocables” només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d’autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d’una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant… com podria donar-se a conèixer l’autor independent, l’escriptor de vena?
Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d’autors del segle XX? Quin és l’investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'”imparcialitat” i “objectivitat” bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l’enquesta sobre aquest cànon d’autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: “No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d’objectivitat imprescindible per a emetre un judici d’aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l’apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l’actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps”.
I així, en l’apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.
En el fons, l’actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l’obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d’una sinceritat exemplar i envejable: “No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d’objectivitat imprescindible per a emetre un judici d’aquestes característiques”.
Pere Rosselló ha optat per donar el nom d’autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.
Al contrari de l’actitud honesta de Pere Rosselló, sabem que aquestes mateixes respostes al cànon han esdevingut sovint un mercadeig vergonyós per l’afany de figurar-hi d’alguns escriptors. Per tal de sortir com a “genis” indiscutibles s’ha negociat la inclusió de cada nom en els llistats de narrativa, poesia o teatre en aquests termes. “Si tu poses alguna de les meves obres jo inclouré alguna de les teves en la meva resposta”. D’aquesta forma alguns dels autors amb més “figurera” han aconseguit sortir nomenats un parell de vegades i, malgrat que sigui una aparició en el cànon falsa, comprada, ja se senten satisfets. Són les acostumades misèries de l'”Espanya autonòmica” que ens enflocaren oportunistes i servils en temps de la transició. Esquarterar els Països Catalans; aconseguir que sigui normal que tan sols hi hagi escriptors “balears”, “valencians” i “catalans”. Cada sector esquarterat i dividit de la nostra terra s’entretén, sota la mirada vigilant i riallera de l’estat espanyol, amb aquests jocs culturals provincians que, a la seva manera, consoliden la divisió dels Països Catalans consagrada per l’actual constitució espanyola.
Qui signa aquest article no ha patit ni més ni manco que molts d’altres companys de l’AELC. En el fons, durant els més de trenta anys que fa que ens dedicam a escriure hem vist i comprovat fins al súmmum del súmmum com revistes, comissaris i institucions sempre enlairaven els mateixos sense que aquesta promoció i enlairament continuat tengués res a veure amb la qualitat de l’obra literària de l’autor. Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una “critica”! positiva per a tenir un nou “geni de les lletres nostrades” al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d’entrevistes televisives a l’hora de màxima audiència i un parell d’atacs al necessari compromís polític de l’escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres.
Però alguna vegada, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, es romp la campanya de silenci i marginació. Aquestes campanyes continuades en contra de la simple existència de la nostra obra que patim el noranta per cent dels escriptors catalans.
Aquesta mínima ruptura del silenci i la marginació programada per tota mena de reaccionaris i, especialment, pel neoparanoucentisme dominant es comença a rompre, ja fa un temps, amb la veu “López Crespí, Miquel” que sortí publicada en les pàgines 131-132 del volum VIII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i deia: “López Crespi, Miquel. (Sa Pobla, 1946). Escriptor. És autor d’una extensa obra escrita en català, que abasta la narrativa, la poesia i el teatre, amb més de 40 títols. La seva obra s’inscriu, bàsicament, en el realisme social. Destaca per l’experimentació dels elements formals de les obres i, especialment en narrativa, per l´ús de la tècnica del monòleg interior i del dietari personal. És un dels escriptors més guardonats. En narrativa és autor de La guerra just acaba de començar (1974), Illa en calma (1981), Paisatges de sorra (1987), premi Joanot Martorell, de València (1986), Necrològiques (1988), i Dietari de succeïts de Mallorca, premi Ciutat de Palma de narrativa (1990). En poesia, ha publicat Foc i fum, premi Marià Manent, de Barcelona (1983), Diari de la darrera resistència (1987) i Tatuatges (1987) i en teatre Autòpsia a la matinada (1976), premi Ciutat de Palma de teatre (1974). Entre 1976 i 1978, amb Mateu Morro Marcé dirigí la revista de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC). Des del decenni dels seixanta, ha col·laborat assíduament en premsa local, com Última Hora, Diario de Mallorca, Lluc, El Mirall i Cort”.
Fins aquí l’article publicat en la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Era d’agrair malgrat algunes imprecisions. Per exemple: Diari de la darrera resistència, situat en la nota com a poemari, era en realitat un recull de contes. I mancava també referència a altres obres de teatre, com Homenatge a Rosselló-Pòrcel que guanyà el Ciutat d’Alcoi de l’any 1984; a altres llibres de narrativa com podien ser A preu fet (1973) i els reculls de contes Notícies d’enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres de l’any 1987 i Històries per a no anar mai a l’escola que edità l’Editorial Laia el 1984 i que aconseguí quatre edicions (sense que se’n parlàs gaire ni al Principat ni a les Illes!).
Però l’essencial de l’article era que havia sortit. No ho podia creure! He de confessar que no vaig fer cap passa per aconseguir que la Gran Enciclopèdia de Mallorca parlàs una mica de la meva obra. Alhora, una vegada sortida la nota, per pura casualitat vaig saber de les corregudes de molts escriptors per a sortir en els volums que s’anaven enllestint. Corregudes que anaven fins a la redacció de la veu pel propi interessat o per aconseguir que l’escrit anàs acompanyar d’una fotografia on l’autor sortís “ben afavorit”.
Per la meva banda ja em donava per satisfet pel que havia escrit el col·laborador de la GEM. En llegir alguns dels títols que sortien en l’article m’adonava del complicat que era escriure a la nostra sotmès sempre a campanyes de silenciament, als atacs pamfletaris i a la marginació. Obres com Notícies d’enlloc, Premi de les Lletres 1987; Històries per a no anar mai a l’escola (1984) amb quatre edicions o Necrològiques, Premi Ciutat de València 1988, havien estat publicades enmig del més espès silenci. Aquestes novetats literàries i moltes d’altres companys del gremi, arribaven als diaris, a les revistes i, en no tenir l’ajut del comissari de torn, eren completament i absolutament silenciades. Aquesta, la marginació i el silenci, va ser la “primera fase” neoparanoucentista enfocada a aconseguir la desmoralització de l’autor (i autors!) silenciats. Més endavant, quan la teva obra i la dels companys comença a ser mínimament reconeguda o apreciada per un sector del públic lector o per algun comentarista independent de camarilles, el comissariat prova altres “tècniques”. És el moment de pseudocrítica destructiva, de la nota sense cap ni peus redactada especialment per a desanimar l’autor nostrat. En les nostres carpetes i arxius tenim nombroses proves al respecte. Proves fent referència als atacs rebentistes contra la nostra obra i la de molts d’altres companys.
Com va escriure el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort. Palma de Mallorca. 2003): “Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d’incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d’intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l’intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d’estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d’articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven ‘resistencialisme’ i instant els escriptors a produir una literatura ‘normal’, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de ‘productes culturals’, i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d’enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d’ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a ‘política de mormalització lingüística’ la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l’època del Manifest d’Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d’Or, de l’emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d’Aracil en volum; de la ‘batalla de València’ i el Manifiesto dels colons; de l’agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d’una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar”.

De la problemàtica de l’escriptor català, dels entrebancs que els nostres intel·lectuals tenen per aconseguir donar a conèixer la seva obra entre el possible públic lector dels Països Catalans, cada vegada més dividits, cada vegada més esquarterats per obra i gràcia no solament de l'”estat de les autonomies” sinó, també, i això és el pitjor, per part d’aquesta mena de comissariat reaccionari que malda per desertitzar la nostra cultura, en vaig parlar en els capítols “Escriptors mallorquins a Barcelona: per la unitat territorial i cultural dels Països Catalans” i “En defensa dels escriptors catalans”, pàgines 153-159 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003). Cal dir, emperò, que tot el llibre vol ser una reivindicació del nom i l’obra d’alguns dels escriptors mallorquins oblidats o marginats pel neoparanoucentisme dominant. Els capítols dedicats a Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Miquel Ferrà Martorell, Pere Rosselló Bover, Miquel Mas Ferrà, Josep M. Llompart o Joana Serra de Gayeta així ho demostren.
La supressió de les veus d’alguns dels escriptors més destacats de les Illes, País Valencià i el Principat, entre els quals podíem anomenar Miquel Ferrà Martorell, Pere Capellà, Guillem Frontera, Martí Maiol, Bartomeu Fiol, Olga Xirinacs, Damià Huguet, Antoni Vidal Ferrando, Josep Maria benet i Jornet, Antoni Mus, Joan Mas, Jaume Pomar, Antoni Serra, Llorenç Moià, Guillem Colom, Josep Melià o, també, qui signa aquestes retxes, va fer escriure un indignat article de protesta a Llorenç Capellà que va sortir publicat en el Diari de Balears el 16 de juliol de 1998. L’escriptor Joan Guasp també feia sentir la seva veu de protesta contra els silencis i marginacions que comentam en un article publicat en el diari Última Hora el 26 d’agost de 1998. També protestava Olga Xirinacs per la marginació a què era sotmesa en algunes enciclopèdies de la literatura catalana i ho feia saber a tots els socis de l’AELC en carta signada a Tarragona el 20 de maig de 1999. L’autor i investigador solleric, Miquel Ferrà Martorell s’afegia a l’estol d’intel·lectuals que denunciaven tantes martingales i marginacions en un article publicat en el Diari de Balears el 6 d’abril de 1999.
La consciència dels fets que s’esdevenien, la brutalitat del control del comissariat neoparanoucentista era denunciada públicament. Però normalment, llevat aquestes excepcions, l’escriptor té por d’expressar la seva protesta. La solitària feina de l’escriptor, els anys d’aïllament que comporta provar de bastir una obra digna i de qualitat, fan que l’escriptor no se senti amb prou forces per a combatre les màfies i camarilles literàries, els diversos grups de pressió que, des de l’ombra dels despatxos d’institucions, universitats i mitjans de comunicació, enlairen amics i amigues, silencien, blasmen contra l’obra dels que, en el fons, consideren autors que poden posar en evidència el cànon establert.
Alhora que servils i tota mena de sicaris s’entesten en la marginació i destrucció de l’obra de determinats autors i malden per provar de dirigir la nostra literatura envers els paranys del neoparanoucentisme, enlairen tota mena de botiflers i intel·lectuals conformistes. Mentre s’oblida el mestratge i l’obra de Joan Fuster, Manel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Gonçal Castelló o Salvador Espriu, per dir uns noms, es reten eterns homenatges a coneguts col·laboradors amb el feixisme com Josep Pla, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich i tants personatges semblants.
Com explicava el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003): “Cal remarcar com aquesta mena d’oficialisme actual comparteix tots els defectes del noucentisme històric sense cap de les seves virtuts. Perquè, en contrast amb el noucentisme literari, el noucentisme institucional sapigué bastir la infraestructura social d’una cultura autòctona moderna, amb contingut auténticament nacional, relativament interclassista, i amb tot d’aspectes progressius. I això, fins a l’extrem que, quan la societat catalana passà comptes amb el noucentisme (1925-1939), les classes populars tingueren prou base per a tendir a fer-se amb les regnes de la nostra cultura en camí de consumar un llarg procés cap a la plenitud en tot l’àmbit nacional. En canvi, el posttransfilonoucentisme d’avui, com a repetició d’una òpera tràgica en clau de patètica mascarada, no ha bastit sinó el buit als peus de tots al llarg d’aquests vint-i-cinc anys de deixació regional”.
Sovint el cànon que pretén establir el comissariat neoparanoucentistas és això mateix: una patètica mascarada que basteix el buit. Una patètica mascarada a la qual és difícil enfrontar-se. L’escriptor aïllat dins del seu despatx, normalment sense poder institucional, acadèmic, polític o econòmic al darrere, no pot fer front a les camarilles i grups de pressió que han dominat el nostre panorama cultural aquests darrers vint-i-cinc anys de “normalització” borbònica, l’estat de les autonomies bastit damunt les cendres dels grans moviments socials i nacionalistes de la transició.
Per això mateix, acostumat a tota aquesta mena de campanyes rebentistes i de silencis, em feia certa gràcia constatar com, al cap dels anys, la feinada feta en aquest sentit per les camarilles neonoucentistes i els servils no havia servit de gaire cosa. Les desenes de llibres de poesia, narrativa, teatre i assaig eren en els prestatges de les llibreries. Tota mena d’enciclopèdies deixaven constància històrica de la seva existència i, el que era més important, una sèrie de grans intel·lectuals independents, lluny del servilisme i el control neonoucentista damunt la nostra cultura, començaven, dins de les seves possibilitats a rompre el cercle de silenci, la marginació que planava sobre la nostra obra i sobre la de tants escriptors catalans contemporanis.
Em referesc als articles que damunt la meva obra han publicat els més diversos intel·lectuals dels Països Catalans, treballs signats per Llorenç Capellà, Lluís Alpera, Josep M. Llompart, Antoni Vidal Ferrando, Mateu Morro, Damià Pons, Joan Buades, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Lluís M. Xirinacs, Pere Rosselló Bover, David Jou, Rosa M. Colom, Lluís M. irinacs, Cecili Buele, Miquel Mas Ferrà, Eusèbia Rayó, Alexandre Ballester, Llorenç Buades, Carles Manera, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Morell, Josep Massot i Muntaner, Damià Pons, Quim Gibert, Antoni Mir, Neus Santaner, Miquel Rayó, Jaume Obrador, Bartomeu Fiol, Miquel Julià, Ignasi Riera, Ferran Lupescu, Vicenç Calonge, Olga Xirinacs, Víctor Gayà, Joan Triadú, Maite Salord, Neus Santaner, Maria Antònia Munar, Neus Canyelles, Albert Hernández, Teresa Gelpí…
La publicació del llibre Sa Pobla escrit per Rafel Ballester Riutort, Maria Soledad Cladera Méndez i Francesca Socias Mir amb la col·laboració d’Alexandre Ballester on, per a grata sorpresa meva, els autors em situaven amb els personatges destacats del meu poble, coincidí amb una de les acostumades campanyes rebentistes contra la meva persona per part dels lobbys d’extrema dreta falsament nacionalistes, els mateixos que enlairen i publiquen llibres sobre el corrupte polític del PP Gabriel Cañellas i un impresentable grupet de dogmàtics i sectaris excarrillistes. Aquests darrers, sempre són els mateixos, eren els que l’any 1994 iniciaren la campanya contra el meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1979) que edità El Tall de mans del meu bon amic Lleonard Muntaner.
Les brutors en contra meva de l’extrema dreta falsament nacionalista i l’excarrillisme coincidien amb aquesta edició del llibre Sa Pobla (2001), en el qual els autors, en la secció “Personatges destacats” del nostre poble escrivien (vegeu pàg. 82): “Cal recordar que sa Pobla té un important nombre de personalitats que han destacat en els diferents àmbits de la societat, com els escriptors Alexandre Ballester Moragues i Miquel López Crespí; els periodistes i escriptors Pere Bonnín Aguiló i Miquel Segura Aguiló; la cantadora Antònia Buades Vallespir “Madò Buades”, el polític Jaume Cladera i Cladera, i l’arxiver i lul·lista Llorenç Pérez Martínez, entre d’altres”.
Abans, els autors del llibre i el mateix apartat “Personatges destacats” havien parlat del gran actor Simó Andreu (sa Pobla, 1941); de John Frederic Bateman (Londres 1810-1904), ànima de la dessecació de s’Albufera; de l’epidemiòleg Miquel Cabanelles (sa Pobla 1760 – Madrid 1830); del poeta i glosador Bartomeu Crespí (sa Pobla 1885 – Palma 1964); de Pere Antoni Ferragut, el “Capità Pere”, el famós militar pobler, comissionat pel rei Felip IV a Flandes i cap de la milícia a Palma. El “Capità Pere”, personatge destacat de sa Pobla, hi va néixer l’any 1631 i morí igualment a la nostra contrada el 1702. El llibre Sa Pobla parla també de l’eclesiàstic Joan Parera Sansó, el promotor de la revista poblera Sa Marjal (Manacor 1865 – sa Pobla 1928), del famós entrenador de futbol Llorenç Serra Ferrer (sa Pobla 1953), del polític Miquel Socias (sa Pobla 1841 – Palma 1904), de l’investigador Bartomeu Torres Gost (sa Pobla 1905 – 1989) i del metge i escriptor Joan Torres Gost (sa Pobla 1900 -Madrid 1979).
També en la veu “Sa Pobla”, en el volum XIII de la GEM (vegeu pàg. 209) es parla dels personatges més destacats de sa Pobla. El redactor de la GEM escriu: “Els personatges més destacats són els eclesiàstics Miquel Bonnín, Joan Parera, Antoni Serra, i Bartomeu Torres; el filòsof, teòleg i músic Francesc Bonnín; el religiós i polític Cristòfol Cladera -Tresorer Cladera-; el missioner i investigador Josep Obrador; el prevere i escriptor Antoni Aguiló -capellà Toniet-; l’epidemiòleg Josep Cabanellas -Veret-; els metges Joan Serra i Joan Torres; el polític i enginyer Jaume Cladera; els polítics Jaume Andreu, Jaume Font, Joan Pizà i Miquel Socies; els investigadors Bartomeu Siquier i Melcior Tugores; l’arxiver i lul·lista Llorenç Pérez; el dramaturg novel·lista i poeta Alexandre Ballester; el poeta i novel·lista Miquel López Crespí; el comediògraf, poeta i glosador Bartomeu Crespí Cladera…”.
No deixa de ser curiós i és digne de reflexió constatar com va passant el temps quasi sense que t’adonis del que s’esdevé. De cop i volta, quan, de forma totalment casual, en comprar un llibre com aquest titulat Sa Pobla i sense anar a esperar-ho et trobes enmig dels “Personatges destacats” de la teva terra, no t’ho acabes de creure. Sembla que era ahir mateix que anaves a Casa de les Monges del carrer del Capità Pere de Sa Pobla. Encara et veus plorant, ben aferrat a la mà de la teva mare, el primer dia de classe a l’Escola Graduada del carrer dels Fadrins, l’escola bastida en els anys vint pel teu oncle Miquel Crespí Pons i l’arquitecte Guillem Forteza…. Sembla que era ahir mateix que començaves el primer de batxiller a l’Institut de la plaça del Mercat i, sense que ho sabessis, jugassis en el mateix indret on romangué presoner el teu pare en els anys quaranta, just arribat de València amb tants companys d’aquella generació que volgué bastir un món més just i solidari. A aquella heroica generació de lluitadors antifeixistes no li deixaren bastir escoles, escriure novel·les, repartir les terres entre els més necessitats. La sublevació militar, els falangistes, el clergat d’aleshores, els soldats i les armes enviats per Hitler i Mussolini els obligaren a agafar les armes per defensar la llibertat.
El temps ha passat inexorablement. Ara el jove estudiant dels anys cinquanta, sense anar a cercar-ho, per aquestes simples casualitats de la vida, per haver publicat prop d’una quarantena d’obres, es troba en els llibres fent costat a tots els personatges mítics de la seva adolescència i joventut: Simó Andreu; Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons “Verdera”, els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost…
Com és possible que els anys hagin passat tan de pressa? Prop de seixanta anys. Ara recordes que vares néixer pel desembre de 1946, uns anys després de la victòria dels aliats damunt el nazifeixisme. També recordes que ja fa trenta-cinc anys que vares escriure el primer article de la teva vida en la secció de literatura del diari Última Hora de Palma. D’ençà 1969 centenars d’articles en la premsa de les Illes i, en temps de la dictadura, en nombroses revistes clandestines d’esquerra.
A vegades, immers dins la teva feina, enmig de la supervivència quotidiana, quasi no t’adones de la marxa implacable de les manetes del rellotge. Llegint el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimiento Nacional de l’historiador Joan Mas i Quetglas (Palma de Mallorca. Documenta. 2003), concretament la pàgina 142, tornava a constatar el pas del temps. Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d’Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l’amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la “feina” i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l’historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de… quatre dècades! d’ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament… quaranta-dos anys! No és estrany, doncs, que a vegades surti la teva veu en les enciclopèdies, en els llibres història, en els diccionaris i guies de la literatura catalana. Quatre dècades d’anar pel món escrivint i emprenyant la reacció és temps, evidentment! Alhora és normal que algú, malgrat les campanyes de silenciament, s’hagi adonat de la teva obra o, almanco, hagi llegit alguns dels més de quaranta llibres publicats o dels centenars d’articles que han anat sortint en els més diversos mitjans de comunicació.
Dins aquesta línia de rompre, relativament, el mur de les marginacions i silenciaments es pot inscriure l’aparició de la veu dedicada a mi en el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que, sota la direcció d’Enric Bou ha editat Edicions 62 (2000). En les pàgines 409-410 podem trobar la veu que fa referència a la meva obra. Diu el Nou Diccionari de la Literatura Catalana: “López Crespí, Miquel (Sa Pobla, 1946). Narrador, poeta i autor teatral La seva obra s’inscriu en el realisme social, amb la introducció de tècniques experimentals. És un autor d’una extensa obra que ha obtingut nombrosíssims guardons. En el camp de la narrativa destaquen La guerra just acaba de començar (1974), Illa en calma (1981), Paisatges de sorra (1987), Diari de succeïts de Mallorca (1990), Crònica de la pesta (1993), Vida d’artista (1995), Històries del desencís (1995), Estiu de foc (1998) i L’Amagatall (1999), entre d’altres. Històries per a no anar mai a l’escola (1984) s’inscriu en el gènere de la narrativa juvenil. També ha publicat els llibres Homenatge a Rosselló-Pòrcel (1984), Notícies d’enlloc (1987) i Necrològiques (1988). En poesia sobresurten Foc i fum (1983), Diari de la darrera resistència (1987), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996). Com a autor dramàtic anoten les peces Autòpsia a la matinada (1976) i El cadàver (estrenada el 1996). També és autor de l’assaig L’Antifranquisme a Mallorca. 1950-1970 (publicat el 1994)”.
Com he comentat en un altre article, aquestes notes en enciclopèdies i diccionaris de la literatura catalana, malgrat alguns errors i imprecisions, sempre són d’agrair. Són molts d’anys d’anar pel món rebent cops per a no saber apreciar el que signifiquen aquestes coses. Quants companys de dèries literàries no es deprimeixen en constatar com, després de vint o trenta anys de dedicació continuada a la literatura, no surten per part ni banda.
Apreciant com cal aquesta mena de notes caldria, per a aclarir els errors, informar al possible lector que el llibre de narrativa Dietari de succeïts de Mallorca, que en el seu moment guanyà el Premi Ciutat de Palma, mai no va ser editat. Per tant, no hauria de sortir al costat de Vida d’artista o Històries del desencís, per posar un exemple. Igualment és un error situar el llibre de narracions Diari de la darrera resistència entre els poemaris. El llibre, és com he dit, un petit recull de narracions i per tant mai no s’ha de situar al costat del poemaris.
Segurament aquesta nota, per a un llibre editat el 2000, concretament a l’octubre del 2000, degué ser escrita el 1999 o abans. És per això que hi manquen en la relació del Nou Diccionari de la literatura Catalana molts dels llibres que he publicat en aquest darrer temps. Entre els llibres que no hi són en la veu podíem destacar Núria i la glòria dels vençuts (novel·la), La novel·la (novel·la), El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la), La ciutat del sol (novel·la), Estat d’excepció i Corambé: el dietari de George Sand (novel·la). Igualment hi manquen en la relació els poemaris Rituals, Un violí en el crepuscle, Cercle clos, Revolta, Temps moderns: homenatge al cinema, Antologia (1972-2002) i Lletra de batalla (de propera aparició). Pel que fa a les obres de teatre hi manca Acte únic. En l’apartat de llibres d’assaig i prosa memorialística he publicat Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i Breviari contra els servils.
Però potser és en l’apartat del teatre, en relació als premis, publicacions o estrenes d’obres teatrals, on les campanyes de silenci i marginació han estat i són més ferestes. A mitjans dels anys setanta el silenci entorn de la publicació d’Autòpsia a la matinada, que havia guanyat el Ciutat de Palma de l’any 1974, va ser ben dur per a un jove que sense cap mena de relació amb les camarilles que controlaven la nostra cultura, imaginava que el camí de l’escriptor català era ple de flors i violes i que els companys de lletres eren, més que amics, confrares en la lluita per la nostra normalització cultural. Anava ben errat de comptes! Ni el premi de teatre Ciutat de Palma, ni el Premi Especial Born, el més important dels Països Catalans, llavors, ni el premi en català Carles Arniches de l’any 1972 lliurat a Alacant, ni els comentaris favorables d ‘un Ricard Salvat, Blai Bonet o José Monleón serviren des res. Les notícies referents a aquestes obres teatrals sortien -quan s’arribaven a publicar”- al racó més ocult del diari. Evidentment l’arribada a Mallorca de qualsevol polític del feixisme, un dictador d’Amèrica Llatina, un actor de tercera filera ianqui o la simple recol·lecció d’un meló o síndria de deu quilos tenien -i tenen encara!- prioritat per damunt l’obra de Salvador Espriu, Joan Fuster o la novetat literària que un escriptor català hagi pogut publicar.
Per això, després de més de trenta anys de patir tota mena de silencis i marginacions també en el camp de la meva dedicació al teatre, va ser una alegria constatar com els autors, malgrat que fos d’una forma resumida i sintètica, parlaven de la meva obra en el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I), una obra editada amb col·laboració del Govern de les Illes balears, l’Institut d’Estudis Baleàrics i Sa Nostra. El Diccionari del teatre a les Illes Balears (Palma de Mallorca, 2003) s’ha fet sota la direcció de Joan Mas i Vives, coordinat per Francesc Perelló Felani i amb un consell assessor format per Ramon Díaz i Villalonga, Josefina Salord Ripoll i Marià Torres Torres. En l’el·laboració d’aquesta obra hi ha participat, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!