Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

12 de desembre de 2017
0 comentaris

Al servei del feixisme espanyol: Llorenç Villalonga, Josep Pla, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Joan Estelrich (articles de Bartomeu Mestre i Miquel López Crespí)

CONTRA ELS QUI ENALTEIXEN EL FEIXISME LITERARI

balutxo | TEMPS DE GUERRA INCIVIL | dilluns, 28 de gener de 2013 | 11:21h

Darrerament, arreu de les terres catalanes, hi ha una revifada de condescendència i permissivitat amb alguns escriptors que varen ser còmplices directes del franquisme. Amb l’argument que cal contextualitzar les coses, des de les institucions públiques és fan autèntiques hagiografies d’ideòlegs del feixisme i, fins i tot, d’autèntics criminals de guerra. Deixant de banda el cas de Josep Pla i de Llorenç Villalonga, a qui properament dedicaré un article monogràfic, hi ha altres personatges igualment perniciosos que, des d’estaments democràtics, són enaltits com a models de referència.
L’any 2009, el Consell de Mallorca va dedicar un triple homenatge a tres persones que, amb independència dels seus hipotètics valors literaris, varen ser col·laboracionistes i, dos d’ells, delators i repressors.

***
El postfranquisme a les institucions

M’escandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. M’ofèn la resistència contumaç de tots els consistoris de l’Ajuntament de Palma, des de 1979 ençà (16 anys dels quals amb batlia socialista i majories de progrés), amb la negativa a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. M’escandalitza i m’ofèn, però encara m’escandalitza i m’ofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer a la legislatura anterior el Consell de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la Llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits de seny i d’ètica, cap d’ells no s’ho mereixia. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia d’escarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida a tots tres.

Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange (1), va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella “feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional”. Encara són més populars els versets dedicats a Franco: “Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l’Espanya una!”. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger (2), bibliotecària a Terrassa, a favor de la “higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española”. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i l’any 1960, per segona vegada (ja ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle franquista d’aquell acord, Andrés Martín Burguera, m’explicà (3) que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè “hi podia haver qualque «concejal» que ja no fos franquista” (sic).

Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la Resposta al Missatge als Mallorquins, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de les biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol de Educación Nacional li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: “Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España”. Practicant de la doble moral, l’època que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela al barri xinès de Palma. L’any 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, se’n penediria vivament des de l’exili a El Caire en constatar que “el franquisme de Riber ha fet bo i superat el fonamentalisme d’Alcover” (3).

Joan Estelrich, defensor dels drets dels pobles sense estat a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest d’adhesió a Franco d’intel·lectuals feixistes i nazis, va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident i va publicar La persécution religieuse en Espagne, amb pròleg de l’apologètic poeta fonamentalista cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric la seva germana Camille, per amagar els amors clandestins amb l’escultor Rodin. Estelrich, el gener de 1939, celebrà la caiguda de Barcelona (“alliberada”, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei d’intel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat d’Espanya a la UNESCO, fins a la mort.

Amb Salvà, filla il·lustre de Palma i Llucmajor, Riber, medalla d’Alfonso X, el sabio, i Estelrich representant Espanya a la UNESCO, el franquisme havia més que recompensat els serveis de tres beatos falsos. Ella, promotora de jaculatòria i d’himnes marians, era una emmascarada lesbiana, Riber, un capellà que feia cremar libres obscens quan era un puter i un pederasta, i Estelrich, que pixava aigua beneïda i es pegava tocs pel pit, mentre mantenia una triple vida afectiva clandestina. Doncs, 50 anys després de les seves morts, les institucions democràtiques han confirmat el postfranquisme i han dispensat nous honors als tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors. El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a l’homenatge un nodrit grup de poetastres joves (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts?

El Consell de Mallorca (PSIB-PSM) va presentar l’any 2009 la triple ignomínia laudatòria d’aquests tres col·laboradors entusiastes del franquisme. El mateix any, quan Manacor ja havia retirat els dos monòlits feixistes del seu port, l’Ajuntament de Palma (PSIB-PSM-EU) decretà la protecció del conjunt de Sa Feixina, inaugurat per Franco, amb aportacions d’Hitler i de Mussolini. Si algú ho pot explicar que ho faci a poc, a poc, perquè no s’entén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels coreligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans. Amb gent així costa superar aquest actiu postfranquisme que ha fet i fa els ulls grossos amb els criminals de guerra. Passa d’hora de fer bugada! És un acte pendent de reparació i justícia, però sobretot de salut democràtica!

NOTES

(1) Salvà, que havia dirigit La Nostra Terra, s’adreçà a Miquel Ferrà (Palma, 1885-1947) instant que s’afiliés a Falange Española si volia salvar la vida. Ferrà (a qui les institucions, ni en el centenari del naixement ni en el cinquantenari de la mort ha volgut recordar) va respondre el requeriment amb L’Estel, un poema dedicat a l’estelada l’any 1936, ja iniciada la revolta dels feixistes i els assassinats per les voreres i cementiris de Mallorca, que constitueix una demostració de dignitat i de resistència. El podeu llegir a: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemessolts2/ferra.html

(2) Vg. L’afer Soler i Palet de Joan Pérez i Ventayol a http://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/64734/122454

(3) Informació extreta del meu diari personal.
(Blog de Bartomeu Mestre a VilaWeb)

 

Llorenç Villalonga: escriptors mallorquins al servei del feixisme

 

 

Per Miquel López Crespí, escriptor

A Mallorca, els intel·lectuals d’esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears, escriu entorn de la repressió damunt els intel·lectuals d’esquerra (pàgs. 218-220): “Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l’onada de follia que planava sobre l’illa -d’una manera ‘il·legal’, a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d’una manera pretesament ‘legal’, a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d’una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d’Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L’intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d’haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d’ésser sotmès a consell de guerra, per ‘adhesió a la rebel·lió’, el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col·laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col·laborador de l’òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel·ligent, col·laboradora de Nostra Paraula, afusellada ‘il·legalment’, com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d’Esquerra Republicana Balear, col·laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col·laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l’aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies ‘Garanya’, assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa…

‘Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l’Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l’illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d’afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventavol, del Consell Executiu d’Esquerra Republicana Balear i president de l’agrupació mallorquina del Rotary Club”.

Com escriu Bartomeu Mulet a “Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)” (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): “España una, grande y libre, havia d’esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col·lectiva. España havia d’esser imperial i triomfadora. El catalanisme s’havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d’una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l’abril del 37, com a comissari de la policia política, d’aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista”.

Quant a certs desconeixements culturals de Villalonga, hom pot trobar una informació essencial en el llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les belles arts (Palma, Documenta Balear, 1996). En referència a la col·laboració de Llorenç Villalonga amb el feixisme, en els pitjors moments de la repressió contra el catalanisme i l´esquerra, l´historiador Antoni Nadal ens forneix d´una munt d´articles d´aquells anys, escrits per Llorenç Villalonga i que sortiren publicats en el númnero 33 de Randa (vegeu pàgs. 65-129). Per altra banda, Josep Massot i Muntaner, com hem apuntat, és l´historiador que ha parlat més extensament del paper nefast dels germans Villaonga (Llorenç i Miquel) en la repressió dels intel·lectuals catalans de Mallorca.

En els nostres anys de formació cultural, en els començaments de la nostra militància antifeixista, quan maldàvem per anar recuperant aspectes de la nostra memòria històrica que el franquisme no volia que recordàssim… com podíem anar a retre homenatge a aquell que havia encoratjat els assassins del nostre poble, aquell que havia fet poemes d´homenatge als falangistes? Era inconcebible. Per tant, mai no anàrem a trucar a la porta de Llorenç Villalonga perquè ens donàs consell. Ell pertanyia al bàndol dels vencedors de la guerra civil i nosaltres al dels vençuts; ell havia ajudat a exterminar les avantguardes catalanistes i d´esquerra de les Illes i nosaltres pugnàvem per reconstruir-les; ell havia considerat nefasta la cultura catalana, les idees republicanes, socialistes i anarquistes, el nacionalisme progressista de la Generalitat de Catalunya, i nosaltres ho consideràvem part indestriable de la nostra vida, de tot allò que conformava el teixit dels Països Catalans lliures i sobirans pels quals lluitàvem.

Fins i tot el mateix Jaume Pomar, en el seu llibre El meu Llorenç Villalonga (Editorial Moll, pàg. 45) descriu, quan parla de la revista Brisas, el món elitista i refinat en el qual estaven immersos els germans Villalonga, ben lluny del sentir del poble treballador mallorquí. Més que lluny, a les antípodes dels problemes de fam, misèria i ànsies de justícia i llibertat que sacsejaven els sectors més dinàmics de la societat mallorquina compromesos amb la República, el socialisme i el comunisme.

Jaume Pomar explica (pàg. 44) sobre Llorenç Villalonga: “Durant els anys de la República es començà a emprar l’electroshock, que Villalonga considerava un bon mètode per guarir les depressions profundes i les fortes tensions emocionals”. I, mentre el feixisme anava preparant la sagnant repressió del poble mallorquí, ell, despreocupat per tota qüestió solidària que fes referència al nostre poble, escrivia a Brisas, com ens diu Pomar (pàg. 45): “Parla d’un turisme refinat, artístic, paradigmàtic d’una vella civilització europea que ha iniciat la seva decadència… A la revista, les seves fotografies, articles, dibuixos, poemes, es barregen amb receptes de cuina o de rebosteria selecta, consells de bellesa, d’urbanitat o de sentit comú (com la recomanació de portar sabates marrons amb vestits del mateix color i no dubtar al respecte), notes de societat estrafolàries, modes, esports, etc”.

Llorenç Villalonga pren una posició activa en defensa del feixisme i el nou ordre sorgit de l’eliminació física i política de l’esquerra. Pel febrer del 37 són virulentes les seves col·laboracions a Radio Mallorca. Per a veure un exemple de la seva dèria anticatalana i antimarxista cal llegir “Fascismo y fronteras”, publicat a Última Hora (18-II-37) i reproduït a Cien años de Última Hora, (vol. I, pàg. 422).

Els germans Villalonga atiaren també l’odi envers el Principat i la catalanitat de Mallorca. Josep Massot i Muntaner, en l’obra citada (pàg. 212), escriu: “El ‘Manifest dels catalans’ es convertí en una autèntica obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins, atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d’agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s’hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d’estranyament si no canviaven de rumb i s’adherien a la nova Espanya”.

Miquel Villalonga és nomenat (octubre de 1936), per part dels botxins del poble mallorquí, Jefe de Prensa y Propaganda, Radio y Censura en la Comandancia General de Baleares. Virulent, ataca els defensors de la catalanitat de les Illes. Massot i Muntaner reprodueix alguna citació de Miquel Villalonga:” “No sé acumular ahora los reproches y advertencias que durante cinco años de mentida libertad impedísteis que os dirigiera”. Tenia el cinisme d’adreçar-se als “escritores de valía” que quedaven “en nuestro mundo provinciano” i els demanava que continuassin “colaborando en nuestros periódicos locales”, perquè convenia “dar la sensación de una absoluta normalidad” i no calia que tothom cantàs “las excelencias de nuestra revolución nacional-sindicalista”: qui volgués podia descriure la bellesa d’un llibre, l’elegància d’una dona o l’harmonia d’un panorama…”. (Els escriptors i la guerra civil…, pàg. 217).

Antoni Nadal diu de Miquel Villalonga: “…a partir de 1934 esdevingué l’ideòleg més considerable del feixisme a Mallorca…”, i “L’octubre de 1936, la seva formació intel·lectual el portà a dirigir el Gabinet de Premsa, Ràdio i Censura de la Comandància, càrrec mitjançant el qual va fer algunes campanyes anticatalanistes, entre d’altres”. Article “Miquel Villalonga” (Memòria Civil, 6-VII-86).

Antoni Nadal també és autor del treball “Els articles de Llorenç Villalonga”, aparegut a la revista Randa (núm. 33, pàgs. 65-130), on podem constatar com el feixisme de Llorenç Villalonga perdura, segons pròpies declaracions, des de l’any 1934 fins al 1966. Escriu Antoni Nadal: “No obstant això, l’afecció de Villalonga pel feixisme ja venia d’abans: qui ho vulgui comprovar ho pot cercar en ‘Centro’ (Palma 1934) i en la col·lecció d”El Día’ de la Segona República. D’altra banda, l’afecció degué perdurar, perquè al final de l’any 1966 l’escriptor i psiquiatre, no s’estava de confessar que ‘mi carnet [de falangista], que conservo, pertenece a 1936’, i que ‘ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936′” (pàg. 65). I més avall (pàg. 71) continua: “En realitat, seguint la caracterització ideològica dels règims totalitaris exposada per Manuel Ramírez, el feixisme de Villalonga es basa en l’espanyolisme, en l’antiliberalisme, en la concepció jeràrquico-autoritària de la vida i en la concepció ‘harmònica’ de la realitat política, social i econòmica: ‘Nuestra gran afirmación […] es el nacionalsindicalismo. Así lo ha visto el genio del Caudillo y ante la voz de Franco no cabe discusión posible: Una patria (España), un Estado (nacional-sindicalista), un Caudillo (Franco). La situación no puede ser más diáfana”.

Pel que fa al conegut anticatalanisme dels germans Villalonga, l’historiador Antoni Nadal concreta (pàg. 76 de “Els articles de Llorenç Villalonga en temps de guerra”): “L’anticatalanisme de Llorenç Villalonga va anar augmentant progressivament d’acritud fins a assolir el paroxisme durant els primers mesos de la guerra, quan l’anticatalanisme va esdevenir consubstancial amb l’establiment del règim totalitari: ‘Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca’”.

Bartomeu Mulet Trobat parla també del paper repressiu dels germans Villalonga (vegeu revista Lluc, núm. 784 pàg. 27), en referir-se a les depuracions i assassinats de mestres mallorquins: “Els germans Villalonga, el Prevere i Director de l’Institut Bartomeu Bosch, foren corresponsables de la depuració, o personatges com Joan Capó, que inicialment hi participaren i que posteriorment en foren víctimes d’aquests afers”.

Com expliquen Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M. L. Lax i M. Ocio Villar (La repressió franquista a Palma): “Els presoners eren internats al castell de Bellver, al fort de Sant Carles i fins i tot hagué d’habilitar-se un magatzem de fusta, Can Mir, situat on avui es troba el cinema ‘Augusta’. Al magatzem-presó de Can Mir hi havia un nombre de presoners que oscil·lava entre els 700 i els 1.000. Les condicions higièniques eren molt dolentes i la qualitat del ranxo ínfima. Al vespre tenien lloc les cridades de presoners ‘posats en llibertat’. Posteriorment els assassinaven a una vorera del camí”.

 

 

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!