Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

20 d'agost de 2017
0 comentaris

Mallorca i la lluita antiimperialista en els anys 80

La lluita antiimperialista en els anys vuitanta

 

 

“Tot seguint les idees de Gramsci i Che Guevara t’he de dir que tenc una idea clara de la funció de l’intellectual (metge, escriptor, professor, sindicalista, etc.) al món que ens ha tocat viure. No em crida l’atenció el professional tancat a la seva torre de marbre -i a Mallorca torres de marbre n’hi ha moltes- preparant la seva tesi doctoral, imaginant com a pujar de categoria, perfeccionant només la seva feina personal. Professionalment aquesta gent pot ser molt vàlida. Per a mi això no té cap valor si no va lligat a una lluita per l’alliberament de l’home. Admir més al professional compromès, la qual cosa no significa que no pugui fer un treball a nivell personal correcte. Jo em deman quins intellectuals (mestres, escriptors, professors, polítics, advocats, etc.) treballen avui a les organitzacions populars”. (Carles Manera, Última Hora 17-VI-1984)

Cap a la primera setmana de juny de l’any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L’entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m’encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.
L’entrevista, sota el títol “Carles Manera: una concepció gramsciana de l’intellectual”, comença amb aquesta petita nota introductòria: “Carles Manera fa de professor d’història de Mallorca a l’Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de collaboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L’any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l’alliberament social i nacional dels pobles d’aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua, actuant també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d’Amistat Mallorca-Cuba”.
Han passat molts d’anys d’ençà que es va fer aquesta entrevista! D’ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n’és catedràtic d’història i institucions econòmiques del Departament d’Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.
Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l’amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l’esquerra antisistema de les Illes. L’any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d’investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d’Amistat Mallorca-Cuba. Va collaborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d’expressió del PCPE-PCB, ajudant així, malgrat que fos de forma indirecta, a la consolidació del grup prosoviètic que dirigia Josep Valero i que havia sorgit d’una escissió del PCE carrillista. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses collaboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d’Amèrica Llatina.
Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s’organitza el Casal d’Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l’Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d’activitats culturals i polítiques). Amb l’amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d’Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d’Amèrica Llatina contra l’imperialisme ianqui.
En l’entrevista de la qual parlàvem al començament d’aquest article, Joan Pere Bach demanava a Carles Manera l’origen dels seus viatges solidaris a Amèrica Llatina. Carles Manera ens contestava: “Els viatges obeeixen a l’interès per a conèixer els processos d’alliberament nacional centreamericans, fonamentalment la revolució sandinista que aleshores estava instaurant-se. Jo havia teoritzat les revolucions llatinoamericanes, inclús havia realitzat un estudi comparatiu dels moviments socials a Mèxic, Cuba, Xile i Centreamèrica. Tenia, doncs, unes lectures prou amples sobre problemàtica politico-econòmica del Tercer Món: subdesenvolupament i, com a factor de context, la crisi capitalista. Els principals escrits de Gunder Frank, Samir Amin, Frantz Fanon, T. dos Santos, Che Guevara, els vaig sistematitzar. Podríem dir que disposava d’una base teòrica que explicava la readaptació del capitalisme en aquesta crisi, assenyalant que al Tercer Món, el tradicionalment oblidat pels estudis sociològics i històrics, es troba la principal resposta popular als mecanismes de reestructuració capitalista. La decisió de partir fou radical, i el trencament momentani amb persones i possibilitats de treball fou dolorós. Tota decisió dràstica ho és. A Nicaragua vaig comprovar la illusió d’un poble en lluita per encarrilar llur revolució, única sortida a totes les lacres que possibiliten l’explotació. Vaig comprovar també que l’agressió nord-americana no és un simple titular de premsa sensacionalista: des del triomf revolucionari, les bandes de mercenaris actuen a Nicaragua assassinant pagesos i mestres que van a alfabetitzar a les zones rurals. A El Salvador els fets són parescuts: els pagesos són massacrats sistemàticament per l’exèrcit oligàrquic; la tortura és pràctica habitual; la mort forma part, malhauradament, de la cultura quotidiana del poble. Enfront això les opcions mitjanes són gairebé nulles; la lluita armada esdevé, doncs, un instrument legítim, un medi de contenció del genocidi”.
Aleshores, amb l’amic Carles Manera i altres companys, principalment des de l'”Ateneu Popular Aurora Picornell”, del qual jo era vice-president, intentàvem recuperar l’original esperit revolucionari del marxisme fet malbé per les burocràcies de la socialdemocràcia i l’estalinisme. Per aquí, des d’aquesta perspectiva, va ser on coincidírem amb Carles Manera. Segons Carles Manera, recuperar el pensament del Che Guevara era actualitzar l’ideari comunista. Molts dels militants de l’esquerra revolucionària dels anys setanta estàvem ben d’acord amb aquests plantejaments.
Érem molts els esquerrans que pensàvem que els hereus de l’estalinisme (PCE) no podien dir-se “comunistes”, ja que des de feia dècades havien renunciat públicament a totes les idees del socialisme i del comunisme: recordeu el rebuig de les idees de la Revolució Socialista i fet en el mes d’abril de 1978 per la plana major del PCE.
El IX Congrés del PCE seria conegut arreu com el de la campanya antileninista del carrillisme, ja que s’hi consagrà oficialment el rebuig de l’herència d’octubre, el leninisme i la lluita pel socialisme (entesa com a combat pel poder dels treballadors). Abans, el 22 de gener, el Comitè Central del PCE ja havia anunciat la seva intenció de portar endavant aquesta campanya contra les idees del socialisme (la consagració oficial de l’històric revisionisme pràctic de l’estalinisme espanyol).
Si hom llig amb cura el Manifest del Partit Comunista de K. Marx i F. Engels constatarà que no és “comunista” qui diu de paraula ser-ho. Tan sols la pràctica en la lluita contra el sistema i la defensa d’uns determinats principis en aquest combat pot garantir l'”autenticitat” del “comunisme” que es diu tirar endavant de paraula. Els autèntics defensors del socialisme (a part del programa de reivindicacions transitòries que puguin defensar) són gent de principis. Els principis són les idees bàsiques d’una política o d’un partit. Per als marxistes (d’aleshores i d’ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (res d’interclassisme petitburgés: el partit ha de ser clarament dels treballadors), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l’acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l’ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen.
Tot això que hem dit… tenia res a veure amb la pràctica de ferotge oportunisme que els hereus de l’estalinisme han practicat aquest darrer quart de segle? Recordem una mica algunes coses essencials fetes pel PCE en temps de la transició: s’oblidà la lluita per reforçar els corrents d’esquerra dels sindicats (que foren extirpats com un càncer); es deixà de banda (i es combaté a mort pels Càmara-Vílchez i tots els seus ajudants!) la defensa del consellisme i la democràcia directa, l’anticapitalisme, el republicanisme històric dels treballadors.
A poc a poc, el gran moviment sociopolític de la transició, aquelles grandioses experiències de Coordinadores de Fàbrica que -per exemple, a Vitòria-Gasteiz el març del 76- posaren en perill la maniobra continuista del règim, foren enterrades davall tones de ciment armat i s’anà bastint un sindicalisme de serveis copiat del que feien els buròcrates reformistes de la CEE.
A mitjans dels anys setanta ja era clar que s’anava covant la idea d’un pacte social (això es concretaria amb els Pactes de la Moncloa) que farà recaure la crisi capitalista damunt l’esquena dels treballadors i, consolidada la divisió obrera, impedirà una forta contraofensiva popular contra aquests projectes conjunts de burgesos i reformistes (PCE i PSOE, especialment).
Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant la lluita de classes i rebutjant l’herència revolucionària dels grans clàssics del socialisme; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el PCE en un simple front electoral sense cap mena d’unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de munió de pactes antipopulars que carregava damunt l’esquena del poble el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical-; lluitant aferrissadament per fer oblidar l’heroica lluita guerrillera dels 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l’Estat (qüestió tabú per al carrillisme)… el PCE poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers temps. La legalització que els oferia el darrer cap del Movimiento era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma del sistema.
Recordam l’assassinat de bolxevics (la vella guàrdia del 17 fou exterminada de rel) només per a “situar” el paper del PCE en la lluita (ja antiga) contra l’herència de la Revolució d´Octubre. El combat contra el marxisme revolucionari i les idees de l’Octubre Roig (poder dels treballadors, control obrer damunt la producció…), ja es fa fer evident en temps de la guerra civil (1936-1939) amb l’atac contra les conquestes revolucionàries dels treballadors en el primer any de la guerra. Els estalinistes espanyols del PCE-PSUC varen ser l’avantguarda en la lluita contra les collectivitzacions agràries a l’Aragó, País València i Catalunya, oposant-se a la mateixa idea de revolució socialista. Els homes de Carrillo i Líster s’encarregaren de la feina bruta de desarmar i militaritzar les milícies obreres antifeixistes, d’acabar amb el control obrer de les fàbriques autogestionades i amb tota mena d’experiència popular de democràcia obrera. La fase final (maig de 1937) va ser ja la de l’extermini físic de les avantguardes (principalment del POUM i de la CNT-FAT) que volien mantenir aquestes conquestes revolucionàries del començament de la guerra.
Vegeu (entre molts d’altres estudis): Las colectividades de Aragón, de Félix Carrasquer (Laia, 1986); La CNT en la Revolución Española, de José Peirats (Ruedo Ibérico, 1971, tres volums); Durruti: el proletariado en armas, d’Abel Pax (Editorial Bruguera, 1978); La Revolución Española, de Stanley G. Payne (Argos Vergara, 1977); Revolución y contrarrevolución en España, de Joaquim Maurín (Ruedo Ibérico, 1966); Revolució i contrarevolució a Catalunya (1936-1937), de Carlos Semprún-Maura (Dopesa, 1975); El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti, de Hans Magnus Enzensberger (Grijalbo, 1976); Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de mayo, de Frank Mintz i Miguel Peciña (Campo Abierto Ediciones, 1978); Mi guerra civil española (Destino, 1978) i Homenatge a Catalunya, ambdós de George Orwell…
Per això la propaganda feta a Santiago Carrillo per premsa, ràdio i televisió. Atacar Lenin, blasmar contra obres cabdals com el Què fer, L’Estat i la Revolució, La revolució proletària i el renegat Kautsky, L’imperialisme, fase superior del capitalisme, etc., etc., ja no era obra de nazis i falangistes (o dels intellectuals orgànics de la burgesia) com en el passat més recent: ara la feina bruta la feien els membres de la direcció del PCE.
Per això, cap a mitjans dels anys vuitanta, ens interessava molt la recuperació dels clàssics del pensament revolucionari mundial que provava de fer l’amic Carles Manera. La recuperació de la teoria de Che Guevara des de les pàgines de cultura del diari Última Hora era una aprova del que comentam. Eren unes idees valentes i que es feien notar en una època de gris oportunisme on el sistema només premiava i enlairava -electoralment, professionalment- qui més servil havia estat amb els interessos del bloc dominat que portà endavant la reforma del franquisme i la restauració monàrquica.
En l’article titulat “Che Guevara, teoria i acció I” publicat a Última Hora el 13 d’abril de 1984, Carles Manera explicava el seu interès per recuperar el pensament del famós guerriller, escrivint: “Els texts del Che suposen una alenada d’aire fresc en uns instants completament marcats per la desesperança, concretada en les escandaloses xifres de l’atur (això sí és inseguretat ciutadana…), nulles perspectives de treball, o fortes despeses en armament quan les mínimes condicions per viure amb dignitat no es garantitzen ni amb una carta constitucional. A més hem d’afegir la realitat aigualida d’un socialisme irreal; i la manca d’una vertadera avantguarda que aglutini els interessos de les classes populars impulsant un procés de clarificació ideològica i, per tant, fonamentant un possible canvi: un canvi que no tan sols esdevengui ‘slogan’ de campanya electoral”. I afegia, per arrodonir encara més el que pretenia amb la seva defensa de la ideologia i acció revolucionàries del Che: “… les idees del Che no són ‘recuperables’, no es poden transformar en articles de consum inofensius. Constitueixen una herència que, com la de Marx, Lenin, Trotski, Rosa Luxemburg o Gramsci, contribueix a interpretar però també a transformar el món. En el Che trobam la rigorosa coherència, total i monolítica, entre la teoria i la pràctica, entre la paraula i l’acció. Partint d’un marxisme ortodox però ferotgement antidogmàtic, Ernesto Guevara aporta a la teoria revolucionària una amplitud de vessants sorgides de la pròpia capacitat de treball i síntesi de l’autor: des del tractament de problemes tècnics de l’administració financera, fins a l’obsessió per la tàctica i estratègia militar, sense oblidar les qüestions filosòfiques que implica el futur comunista. Tot i així, la contribució original del Che es concentra en tres apartats que tractarem en successius treballs: la significació humana del comunisme, l’economia política dels règims de transició al socialisme i l’estratègia militar de la revolució al Tercer Món”.
L’article de Carles Manera (el primer de la sèrie que es va publicar a Última Hora) reivindicava el pensament revolucionari i “marxista-leninista” del Che “en unes circumstàncies en què reformisme i pragmatisme esdevenen la pràctica política habitual”.
No és gens estrany, doncs, que en la defensa del pensament i la pràctica revolucionària mundial heretada de Marx, Engels, Trotski, Rosa Luxemburg, Gramsci i Che Guevara coincidíssim amb l’amic Carles Manera als voltants del Casal d’Amistat Mallorca-Cuba, els Comitès de Defensa d’Amèrica Llatina, la solidaritat amb la revolució sandinista a Nicaragua i de suport al poble del Salvador, per la seu del PCPE-PCB, la redacció de Nostra Paraula, les manifestacions contra l’imperialisme ianqui i en la batalla de recuperar el marxisme fet malbé, com deia en Carles “pel reformisme i el pragmatisme” que, indubtablement, després de les traïdes del PCE i el PSOE en temps de la transició tenien noms concrets en dirigents com Santiago Carrillo o Felipe González, per posar noms a qui oblidà la lluita per la república i el socialisme.
Carles Manera esdevenia, doncs, a mitjans dels anys vuitanta un exemple de jove compromès que no tenia res a veure amb l’esclerosi de l’esquerra oficial europea, aquella que havia venut qualsevol idea de canvi autèntic per a poder fruir de sous, poltrones, cotxe oficial i un bon compte corrent al banc. Ja feia dècades -d’ençà de la guerra civil!- que l’estalinisme i el reformisme socialdemòcrata blasmaven contra el marxisme revolucionari, contra el leninisme, contra les idees revolucionàries de Marx, Engels, Gramsci, Trotski, Rosa Luxemburg i tot pensador antisistema com pogués haver-hi en el planeta. Per això, en aquells anys de lluita contra l’OTAN i de recuperació de les idees marxistes i republicanes soterrades per tot tipus de reformisme, la feina pràctica i intellectual de l’amic Carles esdevenia quelcom d’important en el combat contra l’oportunisme (i el cinisme!) dins del moviment obrer. I, per això mateix, de seguida que ens proposà que l’ajudàssim en la tasca de construir una organització solidària amb la revolució cubana i els moviments de lluita del Tercer Món, ens afegírem a la proposta sense cap mena de problema.
Quina era la idea que Carles Manera tenia, l’any 1984, del Casal d’Amistat Mallorca-Cuba just acabat de fundar? En l’entrevista abans esmentada i publicada sota el pseudònim de Joan Pere Bach, Carles Manera declarava: “El mes de setembre de 1983 vaig viatjar a Cuba, amb una brigada de treball. Jo, que ja coneixia els problemes del Tercer Món, em vaig assabentar de les diferències existents entre Cuba i els altres països de l’ àrea del Carib… No hi ha fam, ni atur, ni misèria… La creació d’un Casal era necessària per a fomentar els nexes culturals entre els mallorquins i els cubans, realitzar intercanvis de tot tipus, i al mateix temps posar a l’abast de la gent la informació precisa sobre la construcció del socialisme a Cuba. Tot això tenint en compte la necessària tasca del Casal quant a internacionalisme i ajut vers els pobles oprimits per l’imperialisme ianqui a tota Amèrica Central. A hores d’ara tenim més de quatre-cents socis i ja hem realitzat nombroses xerrades per tots els pobles de l’illa (recentment s’ha constituït el Casal a Menorca amb notable èxit)”.
Totes aquestes coincidències culturals i polítiques amb l’amic Carles Manera s’anaren ampliant amb el temps. Prova del que dic és l’article que sota el títol “López Crespí: un llop solidari” Carles Manera publicava en el diari Última Hora. L’article deia així: “Que tota activitat social crea grups i grupets no és una novetat. Les capelletes i camarilles són ben corrents en tots els camps professionals (metges, professors, arquitectes, etc). De les capelletes i camarilles no se’n lliuren ni partits polítics ni sindicats obrers. I el camp de la cultura no n’es una excepció. Per a l’escriptor interessat entrar a elles esdevé un exercici ‘lingüístic’ en el sentit fisiològic de l’accepció, una garantia segura de publicar i de relacionar-se amb aquest concret món intellectual. Fixau-vos en els títols que es publiquen cada any a Mallorca, i comprovareu que en un 70 per cent els noms són els mateixos que l’anterior, i també són gairebé sempre les mateixes colleccions literàries que els editen. El favoritisme més barroer i vulgar és lloc comú de moltes d’aquestes colleccions. Els cacics comarcals controlen així una parcella significativa de poder i determinats escriptors perden el caminar per córrer, en tant els hi assegurin una possibilitat de veure llurs obretes impreses. La nostra, a vegades, trista història literària, n’està plena de llibrets publicats per amiguisme, de llibrets pagats pel mateix autor, d’autors que paguen als crítics per tal de ‘quedar bé’. Se’n podria escriure un llibre de la ‘feina’ de clans i camarilles per promocionar ‘un nou valor’, per silenciar-ne a un altre, d’oblidar per sempre a qui no combregui amb les normes d’obligat compliment.
‘En aquest context l’aparició de dues obres (L’Illa en calma i Foc i fum) d’un autor oblidat i silenciat per determinades esferes culturals illenques, no deixa d’esser un focus d’interès per pròxims i aliens al nostre panorama literari. Miquel López Crespí, home d’una indubtable capacitat creativa, amb vint-i-set premis assolits arreu dels Països Catalans i l’Estat espanyol, amb sis llibres publicats i altres a punt de sortir, esdevé un dels autors més guardonat en la història de les lletres mallorquines. Això motiva enveges i gelosies dels homeneus de sempre. A López Crespí no li perdonen l’èxit dins el seu camp, però sobretot el manteniment de les mateixes idees polítiques que defensava fa prop de vint anys. Pragmatisme i transició -oh, màgiques paraules!- estan renyades, en quant als conceptes filosòfics i polítics més profunds, amb l’autor de sa Pobla. Els seus detractors tàcits (que li donen una hipòcrita abraçada al carrer) o públics (que el voldrien veure davant un escamot d’afusellament), tenen un nus a la panxa cada vegada que la premsa anuncia que López Crespí, de sa Pobla, ha obtingut el premi…. Paradoxalment -o no tant- la marginació d’aquest autor que no té vergonya -ai las!- de confessar-se comunista, es fa palesa a Mallorca, l’Illa en calma que narra en el seu llibre publicat per la Diputació de València. Nogensmenys, i malgrat un cert i intencionat arraconament pels homes de les torres d’ivori, López Crespí contínua amb una militància compromesa amb la causa del poble, la qual cosa no eludeix una qualitat literària indiscutible i reconeguda, sinó per petites capelletes d’aquí, sí per persones de vàlua literària d’arreu els Països Catalans. Per això, a un context dominat per llimacs i paràsits -com diu un bon amic meu- López Crespí, fugint de reformes polítiques fantasmagòriques, representa el sentit d’honestedat que necessita l’Illa en calma, autèntic Funeral de cendres potenciat pels inquisidors de la lletra impresa”.
Posteriorment, a ran de la brutal campanya d’alguns membres de l’antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) que, mitjançant una sèrie de pamflets, calúmnies, mentides i tota classe de tergiversacions arribaren a afirmar que “els partits a l’esquerra dels PCE fèiem el joc al franquisme policíac”, vaig poder sentit de ben a prop la solidaritat de l’amic Carles Manera. El brutal atac del carrillisme contra la meva persona i contra el llibre que m’acabava d’editar Lleonard Muntaner, L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), va omplir pàgines i pàgines de la premsa de l’any 1994 (ajudant emperò, de forma indirecta, a fer famós i exhaurir el llibre que volien silenciar els hereus dels assassins d’Andreu Nin). En aquella concreta conjuntura Carles Manera va publicar un interessant article parlant de la importància de les històries personals en la reconstrucció del nostre passat més recent. Era una bufetada al dogmatisme i a la mala fe.
Aquest article, titulat “Antifranquisme i lluita cultural” va ser publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 13 d’abril de 1994. Vet aquí alguns dels fragments que, de forma indirecta però molt efectiva, ajudaren a fer callar -i avergonyir- els calumniadors i envejosos que, plens de mala fe, havien provat d’embrutar la memòria història de l’esquerra revolucionària de les Illes, de l’antifeixisme combatent.
Aquest article de Carles Manera, deia: “Convé assenyalar que l’obra de López Crespí és, sobretot, un recull de records vivencials de forma molt subjectiva: el mateix Miquel ho explicita en les primeres planes del treball, car afirma que no persegueix escriure un llibre d’història ‘objectiu’ (tots sabem que la història objectiva no existeix). Des d’un punt de vista historiogràfic, la recuperació de les històries particulars de persones que visqueren processos concrets és un fenomen que els col.legues britànics coneixen prou bé. El mestre Eric Hobsbawm, amb els seus estudis sobre el món del treball, ja incidia en el tema de forma palesa. Per cert, el vell professor segueix lúcid com sempre: el darrer que acaba de publicar sobre una nova política per a l’esquerra radical no té desperdici i encaixa força amb el tema que tracta López Crespí. Alguns dels deixebles de Hobsbawm, creadors del History Worshop (una experiència única adreçada a historiar les vides d’obrers i obreres a l’Anglaterra cada cop menys industrial del present segle) han perllongat una tasca d’arrels pregones al seu país. Encapçalat per un innovador Ralph Samuel, constant reivindicador de la història popular, el HW s’ha erigit en certa forma en la veu del passat, amb la rigorosa utilització de la història oral en la que el grup n’és expert: Paul Thompson ho demostrà fa uns anys a unes jornades sobre el tema al Monestir de La Real. La tradició marxista dels historiadors socials anglesos ha emfasitzat la necessitat de reivindicar aquest nivell experiencial, ric i poderós, per tal de conèixer el costat generalment ocult en els llibres de text: el dels protagonistes anònims. Aquest instrumental heterodox es troba també a les mans d’historiadors no marxistes, com ara Peter Laslett i membres significatius del Cambridge Group, que han desenvolupat una tasca encomiable de recuperació de vides quotidianes i d’experiències puntuals.
‘A casa nostra ens trobem a anys llum de tot això. Però llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d’assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s’indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l’articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. [] El llibre de López Crespí, escrit en un estil clar, directe i sense concessions, no deixa de costat les expressions de combat pròpies de la més estricta clandestinitat. Penso que això li pot llevar força als ulls dels lectors més joves, que no visqueren ni de rampellada els fets que es detallen. Però els que coneixem, en major o menor grau, alguns dels esdeveniments presentats per l’autor hem sentit una mena de nostàlgia, barrejada amb somriures de complicitat, quan es llegeixen certs episodis, talment epopeies d’una resistència probablement molt mitificada… En aquest sentit, l’estil d’Antoni Serra al seu Gràcies, no volem flors em sembla més distant i objectiu, sense que resti valors a la fiabilitat de López Crespí, ni clara subjectivitat a l’obra de Serra. Són dues maneres d’exposar experiències pròpies que afectaren a les mateixes persones que apareixen a les seves respectives obres”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!